XVIII. L’HOME QUE TAFANEJA ELS PORCS

La Carme, així que surt de sota els llençols calents i s’adona que el fred de la nit ha deixat fins i tot petits cristallets de glaç a l’escletxa de dos o tres centímetres d’amplada de la finestra, estira d’una revolada una camisa esparracada del seu home de dintre la calaixera, la plega i replega fins que fa el gruix convenient i, obrint un moment la finestra, la introdueix al trau maleït de la fusta vella i la tiba fort, ben fort enfora, per ajustar-la al màxim a l’escletxa. Tanca la finestra i observa el resultat de la seva acció correctora. No és pas, ni de tros, la solució que volia, ni tampoc no queda gaire bonic el tros de roba fosca que penja finestra avall, davant seu, talment la despulla ensagnada d’una vaca que acaba de parir, però almenys l’aire criminal de fora ja no entra alegrement dintre la cambra. En qualsevol cas, la gelor que es repenja en tots els objectes del seu voltant —el retrat de casament i la marededéu de damunt la calaixera, el despertador de la tauleta de nit, la làmpada daurada del sostre de bigues amb cinc petites bombetes afuades, l’escopeta de caçar, descarregada, dreta al racó estret que hi ha entre la calaixera i l’armari— li fa venir moltes esgarrifances i, plegada de braços i ben encongida d’espatlles dintre del pijama balder, s’afanya a sortir de la cambra i a baixar l’escala amb un pensament fix.

Una tira de saca de paper, una mica de llenya menuda de la senalla, uns quants troncs ben encreuats al damunt, un llumí ben rascat contra la banda rasposa de la capseta, i res més. El fum primer, i les flametes enroscant-se, capricioses i distintes, sempre nervioses, per l’entramat laberíntic de troncs després, comencen el miracle reconfortant de cada matí d’hivern a la cuina. La Carme es queda paralitzada davant el foc que s’abranda en un moment a un parell de pams dels seus morros i que llepa amb fúria, a vegades fins a fer-ne saltar la sutja encastada, la paret renegrida del seu darrere. No té pressa. Es queda quieta a contemplar, meravellada, com si fos el primer dia, l’espectacle sorprenent de flames que fon de seguida el glaç mentider que cobreix els voltants immediats de la casa, el cobert d’uralita de la palla, les dues feixes que hi donen, la llenca de bosc que arrenca ran de la primera nau dels porcs, i la riera muda, sense murmuri, de sota el cingle vertiginós de vuit o nou metres d’altura de Can Reixac. Es que no pot ser veritat. No pot ser veritat el fred que s’encrosta i emblanquina teulades, arbres, camps, camins i marges quan, cinc minuts justos després d’encendre el foc de terra de la cuina, la Carme hi posa el primer buscall gruixut i ha de recular una passa perquè, amb tanta ardor, ja es crema de la cara, les mans, les cames i de totes les parts del cos on se li enganxen els plecs del pijama.

—A veure si et rosteixes! —exclama de sobte en Maurici, que acaba d’entrar amb una galleda a la cuina il·luminada en el moment precís que ella es retira de davant el foc.

—No, home, no! —nega—. Té, aboca la llet aquí dintre! —li acosta un cassó nou d’alumini en veure que el seu home cerca inútilment a l’aigüera el cassó de cada dia—. L’altre era tan vell i abonyegat que ahir el vaig portar al femer amb les altres andròmines! —argumenta.

—Per què? —li demana molt sorprès.

—Perquè estava cansada de veure’l i…

—Beneita! —l’interromp, i unes gotes de llet cauen fora del cassó, al damunt de les tovalles de la taula—. Si no vessava gens i la llet hi era molt bona, en aquell cassó! —caparreja.

—Ja ho sé! —reconeix—. Però li faltava el mànec i et cremaves, era fumat de per tot arreu i… què carai!, de tant en tant també fa il·lusió estrenar! —justifica mentre neteja la llet vessada amb un drap que ha agafat de damunt l’escon.

—Què botzineu de bon matí? —es fica de sobte a la conversa en Llorenç des del peu de la porta, encara en pijama i amb cara d’haver dormit malament, i tots dos es giren—. Com estareu al vespre si comenceu tan aviat?

—Aquesta ximpleta de la meva dona! —enceta en Maurici—. Mai no està contenta…

—Calla, calla, i entorna’t de seguida a la cort de les vaques! —l’interromp ella—. I afanya’t! Pensa que m’has de dur al poble abans no tanquin les botigues! —ordena.

—Al poble? —demana, i ja no pensa més en el cassó—. I què cony hi hem d’anar a fotre, avui, al poble? —i en Llorenç, que ja s’ha assegut a l’escon, no sap on mirar.

—Coi! A comprar els Reis per als nostres nebots de la Costa! Que no hi penses que demà passat al vespre ja arriba la cavalcada a l’Hostal? —i es mira en Llorenç, temorosa que no hagi xerrat massa.

—Els Reis! —repeteix l’estadant furtiu de Can Reixac, que ha capturat el pensament de la mestressa—. Quins Reis els de casa! —reconeix agrament, mentre remena el foc amb els esmolis.

—Ja ho pots ben dir! Tothom és de plànyer, sobretot la nena, pobreta Agnès! L’Agnès sí que sap greu que…

—El mal parit del meu germà! —explota—. La tercera nit que no dormo per culpa seva! Cabró més que cabró! Això últim sí que no m’ho pensava! Tant de bo s’estimbés amb el cotxe i quedés mort a l’acte! —i clava un cop d’esmolls als calamàstecs de la seva dreta i, com que estan penjats de gairell, cauen primer al damunt de la llenya i després a terra fent un bon terrabastall.

—Si et plau, Llorenç, no diguis aquestes bestieses! —desaprova la Carme, mentre cull de nord els calamàstecs i els torna a lloc—. Ni tan sols sabem si és cert! La gent, a vegades, diu coses dels altres que no són, i tu… tu, Maurici, més valdria que t’haguessis mossegat la llengua en comptes de tirar més llenya al foc! —i amb una mirada matadora culpa el seu home de la ràbia afegida que consum últimament en Llorenç.

—Això mateix! —protesta enèrgicament—. A veure si no puc ni avisar un amic!

—Sí, és clar que sí! Però digue’m tu en què l’has ajudat, si està pitjor que abans! O no estàs pitjor? —rebla i interroga alhora en Llorenç, mentre posa el cassó nou de la llet damunt d’un fogó i l’encén amb un altre llumí.

En Llorenç no li torna resposta ni tampoc no la mira. Mira les crestes nervioses del foc enrabiat del seu davant, concentrat, pendent de les flames, i un silenci molt espès abriga tota la cuina durant uns segons que semblen eterns. L’espetec sobtat d’un dels troncs del foc li retorna, avís oportú, la veu perduda.

—Per mi no us baralleu! —demana—. Amb vosaltres estic millor que mai, ja ho sabeu, una altra cosa és que a vegades m’esvero massa pensant en la putada grossa que m’han fet el meu germà i tots els altres que se l’han cregut! I no me la puc treure del cap, nois, aquesta putada, què hi farem! —i s’aixeca de l’escon.

—No, si això, Llorenç, això ja ho entenem… —vol arreglar ella veient que surt, decidit, de la cuina.

—Escolta! —s’adreça a en Maurici, tot sobreposant-se a la fúria, abans d’enfilar l’escala—. No et sap pas greu que t’agafi una fulla de les noves, oi? Em vull treure una mica aquest pèl abans d’esmorzar! —i es passa la mà dreta per la barba que porta de gairebé una setmana.

—Fes, fes, ja saps on les guardo! —aprova—. I jo me’n torno a la cort a acabar de munyir! —avisa tot observant de biaix la seva dona, convençut que avui ella, amb tanta pressa per anar al poble, acabarà abans que ell la feina de donar menjar als conills i els porcs.

Les onze tocades del matí, en Maurici i la Carme tanquen la casa com sempre que se’n van, posant la barra travessera a la porta de l’entrada i girant un parell de cops la clau grossa al pany del portal de marinada, s’enfilen al cotxe i tiren cobert de la palla avall, en direcció a la carretera nova. En Llorenç n’observa la partida des de la finestra de la cambra que ocupa des d’abans de Nadal, però els perd aviat, engolits per la boira baixa que avui, com ahir, tampoc no acaba d’aixecar-se. Mira enllà com ha fet sempre des del primer dia, enretirat unes passes del porticó, i encara de biaix, amb l’esquena contra l’armari gros del seu darrere, perquè no es pot exposar gens ni tampoc no vol exposar els amics que l’acullen sense reserves, millor que uns parents. Els ulls esbarriats, les celles ben alçades, escodrinya l’era blanca del seu davant amb una prudència potser excessiva per culpa, segurament, del costum adquirit durant els mesos que ha passat vivint amagat, pitjor que un animal, a la balma del bosc de Miravalls, un temps que li ha exigit tenir el cap clar i despert en tot moment i que li ha donat, per tant, l’entrenament més gran de la seva vida en la feina d’estar sempre a l’aguait de qualsevol sorpresa o contratemps inesperat. Un entrenament intensiu, molt superior al que havia obtingut durant anys i anys vigilant el porc fer apostat a la parada, pel simple fet que s’ha convertit en presa i, doncs, en candidat a caçador caçat.

En Llorenç no es deixa enlluernar per la tranquil·litat aparent de l’aixopluc nou de Can Reixac. Descomptant el que s’hi juga ell mateix, tampoc no vol comprometre en Maurici i la Carme. Menja i dorm millor, es renta i s’afaita, es canvia la roba més sovint, resol totes les necessitats corporals on toca, a la comuna, i, sobretot, el més important, s’estalvia el fred i la humitat de la nit i del dia que el deixaven enterc de cos i de ment, tot això plegat suposa un avantatge enorme i, per tant, aquesta vida furtiva nova no s’assembla en res al règim de subsistència salvatge que va estrenar a l’obaga de la finca familiar, el detonant de la discòrdia de conseqüències tràgiques. Davant totes les comoditats que li dóna el refugi de luxe que ningú no es pensa, s’hauria pogut rendir molt fàcilment a la placidesa de la casa que, sense fills i sense avis, sense família en definitiva, només habiten en Maurici i la seva dona, i per tant donar-se la llibertat, durant les hores llargues dels dies d’hivern, de transitar d’un cantó a l’altre de l’habitatge per fer-se passar una mica l’avorriment. No. Excepte en rares ocasions, com aquest matí, que s’ha presentat inquiet, exaltat, a la cuina, perquè avui ha dormit malament pensant en el seu germà, en Llorenç a penes no sol moure’s de la cambra de la iaia al cel sia en tot el dia, l’únic lloc segur, almenys de moment, perquè sempre queda la temença que el dia més impensat la Guàrdia Civil no torni a demanar que vol inspeccionar la casa, com va fer amb Can Reixac i moltes altres cases del veral de seguida que es va parlar que en Pau de la llenya havia estat assassinat. En qualsevol cas, però, la cuina, el menjador o qualsevol altra estança són llocs massa exposats a les visites periòdiques o eventuals de veïns i familiars. D’altra banda, en principi tampoc cap persona de fora no ha de pujar al pis superior, de manera que només la Carme entra a la seva cambra quan li porta puntualment el menjar de cada àpat o li renova el caliu del petit braser que crema al capdavall del llit i que li permet estar-se llevat, no colgat de mantes tot el sant dia per a mitigar el fred.

Cansat de mirar la boira que no s’aixeca, ara s’asseu a la cadira de boga del costat del llit i estira les cames endavant, cap al braser, i, com que troba el caliu trist, el remena amb la pala petita fins que torna a quedar viu i roent, vermell com acabat de portar del foc de terra de la cuina. Un altre dia igual. Un altre dia igual que passarà sol, assegut a la cadira o estirat al llit comptant les bigues del sostre o les clapes de pintura que han caigut de la paret. Un altre dia avorrint-se, víctima de la inactivitat forçada que ell mateix es va buscar descarregant l’escopeta contra el negociant espavilat que li robava els arbres. Un altre dia rumiant que, si a més de comptar sabés llegir, si pogués comprendre què diuen els gargots foscos de les pàgines dels llibres, almenys es podria distreure llegint alguna de les moltes novel·les gruixudes que la Carme guarda en un prestatge de l’armari raconer de la cuina.

Incapaç de fer-ho, omple moltes estones del dia de la pitjor manera, revisant fins a l’obsessió l’evolució dels fets que l’han dut fins a aquesta cambra de luxe, i hi passa un bon turment perquè, descomptant l’infern que s’ha creat, també desconeix com pot acabar tot plegat. Si no cada dia molt sovint, en Llorenç regira mentalment, entre la recança i la fúria, l’àlbum de fotos de la seva família. Els avis que ja no hi són i que es moririen de cop si sabessin com van les coses per Miravalls. La mare que camina i pensa i parla amb dificultat per culpa seva. La Teresa que es va arriscar fins a l’últim dia portant-li menjar a la balma. En Xavier i la Rita i l’Agnès que deuen abaixar el cap cada vegada que senten parlar del pare fugit, i que demà passat viuran, cadascú a la seva manera, els pitjors Reis de la seva vida perquè passaran de llarg, sense haver tornat el pare a casa. L’Enric que, sense cap dret, es va vendre la meitat de la finca de Miravalls i ara xerra anant i tornant amb els guàrdies civils esperant que agafin el germà que l’ha amenaçat de mort.

Les cames davant el braser, aquest matí només mira l’última foto, perquè totes les altres, ni sumades, no li criden tant l’atenció. La foto maleïda de l’Enric. Només aquesta foto insolent sota els seus ulls de ràbia. La mira i remira i, com que no la vol, l’arruga i l’estripa i en llença els bocins dintre el braser revifat. No és pas la primera vegada que se’n desfà, els primers mesos de viure al bosc l’estimbava rostos avall de la balma, l’escampava pel pendent de boixos fins a la riera remorosa.

La renouera d’un cotxe el distreu de la foto i pensa que el temps ha volat, si en Maurici i la seva dona ja tornen del poble. El motor es para i, com sempre que tornen d’algun lloc, espera algun cop de porta o el seu trepig al pis de sota per saber que ja han entrat. Passa el temps, però, i no sent res, absolutament res, i aquest silenci tan seguit, tan desconegut, el comença a intrigar. En Llorenç s’aixeca rabent de la cadira i, després d’observar amb molta cautela l’era des de la finestra, el cor li fa un salt, perquè no veu el cotxe al cobert de la palla, on el sol aparcar sempre en Maurici, ni en cap altre lloc de davant la casa. En Llorenç es posa molt nerviós, maleït siga, perquè comprèn que el cotxe que ha sentit no era la furgoneta de Can Reixac, i, el més inquietant, ignora qui el conduïa i on el pot haver deixat, si cap a l’altra banda del mas, que no pot controlar des de la seva cambra, o cap al darrere de la nau nova dels porcs, que arrenca al costat de la llenca de bosc que segueix religiosament el cingle de Can Reixac.

El seu desconcert no dura gaire. La figura que es mou, nerviosa, nau dels porcs enllà fixa de sobte la resposta que cercava, però, com que li queda de costat i la boira li entela una mica la visió, no identifica la persona que passa d’una porta a l’altra tafanejant les bèsties de cada cort. Algú que s’interessa pels porcs d’en Maurici, pensa, i de seguida li pugen tots els colors a la cara. No en vol saber res, del pensament que l’ocupa, i l’escombra d’una revolada, però passa que, a mesura que el visitant misteriós s’acosta a l’era de retorn de la seva expedició encuriosida, es recompon perfectament davant seu la foto que suara havia estripat i llençat. La sorpresa primer i la ira després li traven la gola i el paralitzen davant la petita escletxa del porticó separat de la finestra a través del qual li retorna la imatge del germà, cabró més que cabró, que odia amb tota l’ànima. L’Enric al seu davant, al seu abast, a un cop de roc per primera vegada després de tot.

Després de tot l’Enric davant els seus morros. L’Enric que, arribat a la punta de la nau, mira cap a la casa tancada, mira cap al camí per on ha vingut, s’arromanga la màniga de l’anorac gruixut per consultar el rellotge i finalment, disgustat amb la gent que encara no arriba, caparreja ostensiblement. Recula un parell de passes i, amb les mans ficades a les butxaques de l’anorac, s’encanta de nou a mirar els porcs de la primera partió de la nau, de manera que, en comptes de marxar, de moment es queda a esperar tot desafiant, com els animals arrremolinats que observa, la temperatura.

El seu germà, mentrestant, ha parat de tafanejar els seus moviments i no perd el temps badant com ell, un temps que, avui, governa la fúria incontenible que s’alimenta, més que del record de tantes i tantes baralles, de les paraules impossibles, saps que el teu germà s’ha fet molt amic de la Guàrdia Civil?, que es van escapar de la boca d’en Maurici. La mà que obeeix aquesta fúria esparraca la capsa nova de cartutxos que un dia, remenant, va descobrir al damunt de l’armari de la cambra d’en Maurici, carrega la seva escopeta i, després de baixar l’escala saltant els graons de dos en dos, treu d’una revolada la barra travessera de la porta de l’entrada.

—T’agraden aquests porcs, fill de puta? —trona la veu d’en Llorenç al davant de la casa, i l’Enric es gira sobresaltat i desconcertat alhora, incrèdul que Can Reixac li escupi de cop, i sense avisar, tota la ràbia del seu germà.

—T’agraden o què, digues!, t’agraden? —hi torna, i apunta i dispara contra l’home espantat que es troba, només, a uns cent metres.

Sense temps per a res, ni per a un crit de por ni per a una paraula de súplica, l’Enric salta desesperadament cap a la seva esquerra i en Llorenç, tan bon tirador com és, erra el primer tret i només uns porcs, espantats, protesten, roncant, que hagi rebentat de sobte el silenci absolut que tots plegats havien amanyagat fins aleshores. No tira el segon tret. L’Enric s’ha esquitllat tan de pressa cap al darrere de la nau dels porcs que en Llorenç s’ha de posar a córrer, com tantes altres vegades, al seu darrere. Ni amb la porta del xofer deixada oberta, no hi ha temps ni calma per a enfilar-se al cotxe enigmàtic que, aparcat de morros darrere la nau, quedava tapat, i tots dos passen pel cos tat del 2 cv inservible com uns esperitats.

La por tiba el primer, i la fúria el segon en aquesta nova carrera que comencen partint la boira fina i esquivant les branques baixes dels roures que s’estenen ran del cingle de Can Reixac. La pressa dels seus peus nerviosos aixeca cristallets de gebre i esventa o esclafa les mates més indefenses. En el precís moment que comença el petit revolt que l’oculta uns instants del germà, l’Enric s’empassa de sobte cap al darrere del bardissar que li queda a mà dreta confiant que en Llorenç no el veurà i que continuarà sol avall. Mentre espera aquest moment, però, les seves mans tan buides com esverades engrapen la branca morta que descobreix, mig colgada d’herba i argelagues, a tocar dels seus peus. Un manyoc sobtat de ràbia li encén les ninetes.