XX. ELS QUI NO TORNEN
La tieta Montserrat dóna el braç a la Concepció, va, anem, que us distraureu una mica, i, com altres tardes que es lleven aviat de la migdiada, caminen plegades, lentament, mesurant la passa, fins al Roure Gros. Dos escarabats. Semblen dos escarabats grossos i feixucs, mirades de lluny estant, amb les bates fosques i el caminar tan pausat. En arribar sota la volta immensa del gran arbre amb els fronts calents de sol, s’asseuen a la roca sortint del marge que queda a l’alçada dels seus culs apesarats i respiren alleujades: en tot Miravalls no hi ha una ombra millor, a l’estiu, i a vegades, tarda enllà, hi passa un vent molt fi, molt agradable, que arrenca del cos tota la xafogor enganxosa del dia. La Concepció deixa el bastó a terra, damunt l’herba morta, masegada pels peus, i la seva germana agafa la troca i les agulles del cabàs que s’ha endut de casa i es posa a fer mitja, un jersei per a la Rita que no acaba mai.
Les dues dones estan molt tranquil·les, perquè la Teresa els ha dit que, si volien, s’hi podien estar fins molt tard, que ja les cridaria o enviaria l’Agnès a cercar-les per a l’hora del sopar. L’obaga esplèndida de pins s’estén davant seu, feixes avall de la casa, i del camp ensotat que segueix la riera els arriba, ofegada, la renouera del tractor i l’embaladora del Reig, que avui acaba la feina d’embalar tota la palla seca de Miravalls. Una garsa que picotejava una bala del camp del costat aixeca de sobte el vol i, després d’aturar-se en una branca alta del Roure Gros, gralla potent damunt dels seus caps, i la Concepció, alçant la vista, no veu l’ocell que ha cridat però es fixa en una de les enforcadures de l’arbre i balbuceja alguna cosa sobre la fam de l’escorça, però, davant l’esforç enorme que li suposa fer-se entenedora, calla, amorra les paraules, com tantes altres vegades, i es tanca de nou en el reialme del silenci i el pensament reincident on ha après de viure durant aquests últims anys, el vici més assequible de tots al capdavall.
La patacada terrible al cap no li va esborrar els homes que ha estimat i ha perdut. Els homes que, per una raó o altra, se n’han anat de casa i no han tornat més. Ella mai no se n’ha anat, estima les parets de la casa com si fossin una continuació d’ella mateixa. Tots els homes que ha tractat a la vida, en canvi, han acabat deixant-la sola, l’han condemnada al buit i a l’ofec matador que només coneix ella. Tots, volent o no, han volat del seu costat. En Casimir desaparegut al front. L’Esteve fugit de Miravalls. En Josep aixafat sota el pneumàtic del tractor. En Llorenç trobat mort, amb el cap esberlat, al fons del cingle de Can Reixac, damunt la riera glaçada. L’Enric que no ha tornat a Miravalls des del Nadal passat.
L’Enric, l’Enric, el petit de la casa, l’última alegria compartida amb en Casimir i l’últim dolor present en solitari. Diuen que ningú no el veu pel poble ni pel veral. Diuen que se n’ha anat molt lluny. Els de casa no en volen parlar i ella creu que, per no amoïnar-la, li amaguen alguna cosa, que saben on és. Encara guarda una mica d’esperança. Un home, o una dona, se’n poden anar per sempre. Un fill no. Un fill és un fill. Un fill sempre torna a casa.
L’Esteve. Li sembla que avui ha somiat l’Esteve. Es gira un moment cap a la seva germana i, en veure-la passant les agulles, es tranquil·litza. Ha sentit que, tot pensant en ell, li revelava de cop el secret. S’adona que no és així i recupera l’Esteve. Més anys de companyia amb ell que amb en Casimir. Li hauria de saber greu, potser, però en Casimir no tornava mai i ella se sentia molt sola. L’Esteve era una mica estrany, però tenia planta i feia goig, fins i tot amb aquella esquena cosida de cicatrius que li havia quedat, segons explicava ell, després de caure al damunt d’un rascle girat del revés, amb totes les pues de ferro enlaire, quan era petit i els seus pares vivien, el temps de la felicitat innocent que el tifus maleït s’enduria per sempre en pocs mesos. La seva mateixa mare, i alguna veïna maliciosa, ja li ho havien dit, que tenia per casa un mosso massa ben plantat, i que qualsevol dia se’l trobaria al llit i ella hauria de ser molt valenta per treure-se’l del damunt a temps. La seva mare afegia que no seria ni la primera ni l’última, si queia en la temptació de voler-lo al llit, se n’havien dit casos, però que pensés en els nens i en la vergonya que passarien tots plegats si algun dia s’arribava a saber. Ho van endevinar. L’Esteve li havia escalfat el llit moltes vegades, i encara no sap com es va espavilar per mantenir el secret durant tant de temps.
Les sensacions del primer dia que van estar junts tornen a somoure-la una mica, encara li valen, no tenen edat. La pitrera suada, les mans ferrenyes, l’animaló encès entre les cames, la por que els avis o els nens es presentessin de sobte a la cambra i descobrissin la llibertat que es prenien. Li va venir de nou i no li va venir de nou, que entrés a la cambra i es fiqués al seu llit, perquè ella mateixa potser li n’havia donat motius quan, a partir d’un cert moment, havia començat a presentar-se amb qualsevol excusa, se m’ha acabat l’aigua, carai, se m’ha acabat la palla, en llocs concrets de la casa on sabia que el trobaria, sobretot a la punta de la cort de les vaques o a la pallissa, on l’ensopegava fent caure una bala del capdamunt de tot amb les àrpies o agenollat a terra pitjant palla dintre el cove gros amb totes dues mans, i havia acabat parlant-li d’una altra manera, amb més calma i intenció, enfonsant la mirada en els seus ulls blaus. No podia dir que se n’hagués enamorat, al principi, però a còpia de temps se li havia anat fent imprescindible. L’Esteve, no en tenia dubte, li agradava, i ella cercava la companyia d’una mirada o d’una paraula seva, res més, tampoc no havia demanat tant, encara que algun dia, ho admetia, havia arribat a imaginar que ell l’abordava de sobte i desapareixia una estona entre els seus braços, però era com un llampec que s’encenia i s’apagava de cop en el cel de les seves quimeres més íntimes. Encara que no tenia l’home enlloc, ella no deixava de ser una dona casada, i la mare de tres criatures que la necessitaven més que mai, res no podia canviar aquell estat de coses i, per tant, a còpia de pudor esclafava les llambregades intermitents del desig.
El desig, però, havia arraconat el pudor i havia enfonsat la vergonya entre els sécs dels llençols rebregats. La primera nit s’havia espantat molt, perquè no havia tingut cap avís d’ell, però, després d’imaginar-se que era l’Esteve qui li arromangava la camisola amunt i li acariciava el cos a les fosques, tot havia passat com un incendi furiós que s’escampa de pressa i ho arrasa tot al seu pas. A partir d’aleshores havien quedat sempre entesos, havien trobat unes maneres, una mirada profunda tot sopant a la cuina, una escurada de gola molt pronunciada o, quan estaven molt segurs que ningú no els veia, un lleu tocament al braç o al cul, depenia de l’humor de cada moment. Havien trobat unes maneres que, a vegades, també eren malentesos involuntaris, i després un dels dos, el que s’havia enganyat mimant l’esperança tan necessària, quedava profundament tocat i rossolava sense remei pel pendís de la tristesa sense fons. Era que pensava que potser l’altre ja no en volia saber res més. Ella havia arribat a plorar. L’Esteve, no ho sabia, però no li hauria vingut de nou, perquè era més tou del que semblava.
No es podien exposar a ser descoberts, el veral n’hauria anat ple, quin escàndol, de les foguerades apassionades entre ella i el mosso que l’avi Josep havia recollit abans de la guerra, però, després de molts anys de llit clandestí, un diumenge a la tarda com qualsevol altre, un diumenge que no tenia més risc que el risc electritzant de sempre, havien tingut la mala sort que en Llorenç tornés abans d’hora de l’Hostal i els enxampés en la posició més desafortunada de totes, l’un damunt de l’altra, talment una pare lla de conills o de gossos, cansats i satisfets alhora de la còpula.
El final de l’Esteve i l’inici d’una vergonya més punyent que la primera, dos mals en un de sol. La imatge d’en Llorenç bocabadat, desconcertat, ran del bastiment de la porta se li havia encastat amb foc a les ninetes, i sempre més ha dut als ulls aquesta brossa molesta que li ha entelat el Llorenç de després. El Llorenç desfigurat que no ha sabut estimar més des del moment que ell va començar a odiar-la. El Llorenç que li va tatuar el perdó impossible al mig del cap. El Llorenç que va empaitar l’Enric fins a Molins amb la barra de remenar la farina de les vaques sota una roina malastruga, i que no va saber impedir que, finalment, el seu germà se n’anés per sempre de Miravalls. El Llorenç que no va entendre mai que l’Enric podia vendre l’obaga a qui li semblés, i que, després d’amenaçar a tots els veïns del veral que creia que s’havien confabulat en contra seva, va acabar matant en Pau de la llenya, que era del poble, amb un parell de perdigonades que li van rebentar el pit i el sotaventre, unes parts del cos massa desprotegides, com si fos un porc fer d’aquells que solia caçar els diumenges al matí amb en Maurici de Can Reixac i tots els altres companys eixelebrats de cacera.
En Llorenç. La mala sort de relliscar i caure al daltabaix del cingle de Can Reixac, quina mala pensada haver passat per un lloc tan perillós en un dia de tant fred i boira baixa, això era el que la Guàrdia Civil havia dit a la Teresa i la Montserrat i el que ella repetia als familiars i als veïns que a la sortida de l’església li donaven el condol pel segon fill que enterrava. La Guàrdia Civil va voler deixar clar que no hi tenia res a veure, feia setmanes que l’havien tret de la balma, era veritat, però no tenien ni una sola pista de cap nou amagatall, i, sobre el trist succés, tampoc no entenien gaire que en Llorenç, acostumat com ningú a esquivar els contratemps, hagués badat d’una manera tan fatal, això era el que, justament la tarda del dia que tocava rebre els Reis a l’Hostal, havia dit a Miravalls el sergent Maldonado, acompanyat d’una parella de guàrdies civils, poc després que en Maurici de Can Reixac els hagués explicat, esverat, encavallant les paraules, que havia descobert en Llorenç mort, amb el cap aixafat, enterc de fred damunt la llosa dura de glaç de la riera, sota mateix del cingle a tocar de casa seva, i ella, com tota la família, es va creure tot el que, segons la Teresa i la Montserrat, i en Xavier, que també hi era, havien dit els uniformats que no havia pogut veure perquè, en el precís moment que els comunicaven la tragèdia, era al llit fent la migdiada de rigor, planyent-se la cama que no li creu. No volia pensar malament. Ells no hi tenien res a veure. Ells no li anaven al darrere, aquell dia, només creien que havia relliscat i que havia saltat pel dret els vuit o nou metres de cingle, res més. El mal temps, en culpaven. La boira, l’herba glaçada, ja se sap el que és un hivern de veritat.
No volia pensar malament. Ells havien dit que no li anaven al darrere, que només havien seguit en Maurici de Can Reixac fins al lloc de la tragèdia i que després havien avisat en Tomàs del Reig perquè ell mateix o un jutge més pertinent fessin l’atestat de rigor explicant el que havien vist, el cadàver d’en Llorenç de bocaterrosa, amb els ulls encara oberts, la cara embotornada i els braços oberts abraçant la llosa de gel que s’havia esquerdat una mica amb l’impacte brutal del cos, i la seva escopeta, que havia anat a parar uns metres enllà i que tenia el canó orientat cap al cantó de Miravalls, com si encara fos a temps de defensar la finca d’un saqueig tan imprevist com inútil.
El dia de l’enterrament hi era tothom, fins i tot l’Enric, i la gent, com era d’esperar, aprovava que l’odi que s’havien tingut sempre no hagués arribat a l’extrem d’impedir que complís amb un germà en unes circumstàncies tan adverses. Molt aviat, però, com qui diu l’endemà mateix de l’enterrament, va deixar el poble sense dir res a ningú, sense fer cap soroll, com si hagués volgut començar de zero, sense passat, una nova vida en un altre lloc sense la nosa de les preguntes inoportunes. Lliurement, si encara era possible. L’Enric no podia tornar a Miravalls, era evident, havia venut la seva part i l’altra no li pertocava, però ella encara pensa que hauria pogut seguir vivint al poble i passar a saludar-los de tant en tant, la família és sempre la família. No. Va agafar el seu 2 cv i va desaparèixer de seguida, es va fondre. Ningú no els ha sabut dir la direcció que va prendre, i, des de l’inici de l’estiu, al pis que ocupava ja hi viu gent nova, un matrimoni amb dos fills petits. Una gent molt amable que, quan van trobar les peces de roba que l’Enric s’havia descuidat, em de vailet, sempre desmanegat com ell sol, van venir a Miravalls a tornar-les en comptes de llençar-les a un contenidor o al daltabaix de qualsevol marge. El que voldria saber, almenys, és on viu, i si encara treballa de tractant o de què, l’Enric. El món no és pas tan gran, no pot ser que ningú no ho sàpiga, i els de casa, es pensa, li amaguen alguna cosa. Però el cor li diu que l’Enric tornarà. L’Enric és l’únic fill que li queda. Un fill és un fill. Un fill sempre torna a casa.
—Què et sembla, Concepció? —li demana de sobte la Montserrat mentre li mostra el jersei, i ella se sobresalta lleugerament—. Creus que li agradarà, a la Rita, tal com queda?
—Sí… sí! —contesta ella.
—Així ho espero! De la manera que és presumida, aquesta mossa! Si no ho fos ara, per això, que és jove i maca… Ai, qui pogués tenir la seva edat, mecàsum déna! —reflexiona, tot posant-se de nou a la feina—. No em falta gaire, aquest tros d’aquí i prou, veus? Demà el tindrà acabat —conclou molt segura.
La Concepció no afegeix res més al comentari tan puntual com banal de la seva germana. Ha perdut el fil de la memòria viva i dolorosa amb la qual teixia el tapís familiar present, una corrua llarga d’episodis massa atropelladors. No és el primer dia. Donar voltes sobre la família i sobre si mateixa ja és més que un costum, a vegades pensa que potser s’és al món per a poder fer un balanç d’urgència a l’últim moment, un consol ben trist si les penes pesen més que les satisfaccions. Fent girar el peu que se sent i li creu, el dret, ara desfà pel mig la filera de formigues que, procedents del marge del camp, transiten a frec seu, a un pam escàs de la roca on seu, en direcció al Roure Gros. S’obren pas per entremig dels brins emmusteïts d’herba i arrosseguen, laborioses i disciplinades, grans de blat i arestes de palla cap al seu niu. No totes. De tant en tant alguna d’elles s’esgarria de la ruta i s’enfila al bastó que, com que és llarg, l’enganya i desorienta, la separa uns segons de la colla que seguia, i a vegades, després de la tensió per encertar el camí, s’incorpora sense càrrega, lliure de pes, al seguici de les companyes.
—Tu, que és fum allò d’allà baix? —torna a enraonar la Montserrat, després d’alçar un moment el cap de la feina—. Eh que ho sembla?
La seva germana no contesta, només mira endavant, en direcció a l’obaga i al camp ensotat que no poden veure. Veuen, això sí, diverses esfilagarses de fum, no una sola columna dreta, que s’enlairen, desdibuixades, cel amunt, com si fossin d’un foc que corregués, i també senten cridòria, esverament de veus difuses que, si afinen l’orella, arriben prou pujades de to. Es queden parades, no saben què han de fer, la Concepció ha deixat de remenar el terra amb el peu i la Montserrat ha plegat de fer mitja. L’herba o els fanals secs d’un marge, unes argelagues o unes altres mates emborratxades de sol, no poden saber què es crema, del Roure Gros estant. La Teresa. Ara veuen la Teresa amb les mans al cap al costat del pou rodó, i també en Xavier, que acaba d’enganxar el Massey Ferguson 35 al tanc del suc de fems i ara maniobra amb traça, endavant, endarrere, cap a la dreta, cap a l’esquerra, per acular el petit dipòsit brillant en un punt prou fondo de la bassa per a què la mànega aspiri només aigua, no el fang negre i viscós de sota de tot. El ramat dels ànecs ha fugit espantat cap al davant de la pallissa o al mig de l’era i observa l’operació amb un cert deteniment.
La Teresa els fa un senyal amb el braç enlaire perquè vinguin, i elles s’aixequen i es posen en camí, però, encara que avancen més lleugeres que abans, trigaran uns minuts a saber el que passa realment. Una bala de les que anava fent l’embaladora del Reig, quan encara era encaixonada a la màquina i li faltava poc per caure damunt del rostoll, s’ha encès de sobte per una raó encara desconeguda, potser un coixinet o una altra peça de ferro massa roent que ha fet guspira, i el foc, viu com ell sol, ha saltat ràpidament al camp. El fill d’en Tomàs ha corregut a apagar el foc de l’embaladora a cops de sac, sempre en duc un, jo, per si l’haig de menester, però el que s’havia escapat de la màquina ha anat seguint un parell o tres de fileres de palla estesa i tot el rostoll que trobava al seu pas fins a arribar, més ràpid que la pólvora, al marge. El foc, ara, ja crema el bardissar d’argelagues i romagueres de vora la riera i llepa amb una certa golafreria els verns i els pollancres més exposats de la riba.
En el moment que les dues dones arriben al costat de la Teresa, el foc, enardit pel vent fi que s’ha anat girant, ja ha travessat la riera seca i avança, furiós, entre els primers pins de l’obaga. Un incendi que ja no es pot aturar de qualsevol manera. Volen ocells, salten conills i esquirols esverats, recula un porc fer catau endintre molt frisós, molt sorprès de l’enemic equivocat que es llança a la seva esquiva. S’abranden les copes més altes i esclaten, com granades de mà, les pinyes massa tancades. Les llengües de foc s’enfilen nervioses, capricioses, seguint sempre el rastre de la resina, troncs amunt dels arbres, salten llestes de pi en pi, en fuetegen l’escorça dura i rosteixen, caragolen de bursada, indefenses com són davant la gran bufetada de calor, les fines agulles de cada brancada.
El bosc espetega ensordidorament, bramula com un gran animal acorralat, i les primeres voliaines de cendra comencen a caure damunt de Miravalls i del tanc gandul aculat a la bassa que no s’acaba d’omplir d’aigua. En Xavier es fa el càrrec que ja no és a temps de defensar, un bon greu que li sap, la palla del camp que faltava per embalar, i per contra aviva i escampa les flames per l’obaga de la discòrdia que va destruir el pare, i la Concepció, repenjada al braç de la seva germana, amplia una mica més, per si calia, el quadre de família que suara remirava sota la copa immensa del Roure Gros. La fúria del foc. Hi afegeix la fúria del foc que avança tan de pressa com l’odi que encega els homes.