XIV. TOT ESPERANT EL PORC FER

En Maurici de Can Reixac, ben assegut darrere l’esbarzer gros del pas que controla, l’escopeta carregada entre les cames, acusa el cansament de l’espera inútil i renega sol, dropos més que dropos, contra els seus companys de cacera. La nit d’abans d’ahir encara els havia dit, aguantant-se la ràbia com podia, que sortir a caçar el porc fer pels boscos del Prat i la Coma era una mala pensada i que calia, en canvi, encara que els últims diumenges no haguessin tingut prou sort, i per més cansat que fos, seguir el ritual de cada diumenge: marxar a punta de dia sense torbar-se gens a xerrar amb l’un i amb l’altre al davant de l’església a la sortida de missa de sis, enfilar-se per la pista forestal fins al capdamunt de la carena del serrat de tramuntana i, després de deixar les furgonetes i els remolcs ben aparcats, baixar a peu amb els gossos cap a les obagues de l’altra vessant i apostar-se als passos segurs que ja coneixen de sobres. L’Andreu de la Codina i en Segimon de l’Arumí, però, tot brandant que la setmana passada una colla de caçadors de fora de la comarca havien abatut un porc fer a tocar de la Coma, havien sostingut que, en comptes de començar el trot matador de cada diumenge amb el cap ple de parenostres i l’hòstia consagrada, com qui diu, enganxada encara al paladar de dalt, podien tornar tranquil·lament a casa a esmorzar i després portar els gossos a fressejar pels boscos del veral mateix, i ell, veient que era tan difícil girar-los del revés el pensament, mecàsum la mandra puta, i que als altres tant els feia un lloc com l’altre, finalment s’havia mossegat la llengua i havia acceptat acompanyar-los. Ara se’n lamenta profundament mentre mira, desenganyat, els rastres perfectes damunt la neu del corriol que només li escup fredor i mal humor, no el porc fer que els hi va deixar qui sap quan.

El refredat que arrossega des de fa dies tampoc no l’ajuda gens a redreçar els ànims desfets. L’atac de tos violent que ha tingut aquesta matinada li ha donat un bon ensurt. Mentre dormia, ha començat a tossir una i altra vegada, sorollosament, i, veient que estirat no li passava, s’ha alçat corrents del llit i fins i tot ha començat a picar-se el pit amb una mà per ajudar-se. No cal ni dir que la Carme també s’ha espantat molt, beu aigua, home, beu una mica d’aigua, davant la durada d’un atac de tos tan molest. Els estossecs, finalment, han remès del tot, però ell ha quedat amb els ulls ben negats, i fatigat com no recordava de temps. En Maurici sospesa que si li vingués un atac de tos com el d’aquesta nit en el moment just que passés un senglar pel seu costat, no el podria ni encanonar, i s’inquieta una mica mentre remou el cul damunt la manta amb què ha tapat la pedra plana que li fa de seient i que ha trobat massa freda per culpa de la neu glaçada que, caiguda a primers de desembre, encara blanqueja les obagues que ignoren eternament la llepada del sol. Es passa una mà pels cabells completament gebrats i de seguida es caragola de fred dintre l’abric gruixut que la Carme, preocupada, li ha donat abans de sortir, i ell, tossut, no volia de cap manera.

Es mira el rellotge i torna a rondinar, gamarussos més que gamarussos, contra la mala pensada de tots els qui, escampats en punts diferents del bosc immens de cal carter, també es deuen morir de sentiment esperant debades el que no arriba. Són les nou del matí tocades, i encara no s’ha sentit que clapis, ni de prop ni de lluny, cap dels gossos espavilats d’en Segimon, que han sortit a l’esquiva del porc fer massa estona ha. Ni un sol clapit fins al moment és molt mal senyal, i només voldria tenir-los al seu davant per ventar-los que són una colla de rucs, i que tot el que queda de temporada més els valdria que es quedessin a casa seva a escalfar-se les mans a la vora del foc i a emprenyar les seves dones destapant, impacients, l’olla o la cassola xiuxiuejant de damunt els fogons mentre esperen el dinar. Com se’n riuran tots els altres a l’Hostal aquesta tarda si, com els últims quatre diumenges, tornen amb la furgoneta buida. Repassa les cares dels més burletes i prepara mentalment la defensa airosa que necessiten davant l’atac de rialles que els espera asseguts o simplement drets, de colzes damunt la llarga barra del bar, on, com molts altres parroquians, solen prendre’s la seva tassa de cafè o la copa de conyac entre pipada i pipada de caliquenyo tot mirant badocament el televisor engegat que molts encara no tenen a casa seva, perquè ja el poden veure a l’Hostal i s’estalvien els diners que costa. Si tornen de la batuda igualment sense cap porc fer, avui tampoc no es podran refiar gens d’en Llorenç de Miravalls, que sempre ha salvat l’honor de tots els caçadors de la colla amb un moc ben donat o tancant el puny amb geni mal dissimulat davant dels nassos dels veïns més emprenyadors. Els últims mesos en Llorenç té prou feina per a ell, si mai no, i s’hauran d’esbandir del damunt tots sols les bromes pesades que els dedicaran, segur, almenys els qui sabien que avui tornaven a sortir amb els gossos. En Quirze de la Casa Nova del Reig li fa més por que pedra seca.

Només demana que no hi sigui el seu sogre, en Silvestre de la Costa, perquè la cacera d’avui és l’excusa que, justament, li donà per no ajudar-lo a alçar el cobert de la palla que en Climent de Molins els obra a còpia de diumenges perduts. La vergonya se’l menjaria i no sabria pas on amagar-se.

Entre pensament i pensament malhumorat sobre la desgraciada expedició cinegètica d’avui, durant uns moments cedeix un lloc a en Llorenç i l’Enric de Miravalls. En la picabaralla violenta que mantenen per culpa de l’obaga de la finca familiar, plany el primer i maleeix el segon. En Maurici, malgrat el final tràgic que ha portat en Pau de la llenya al sot, sempre s’ha posat de la banda del seu amic i ha renegat del tractant de bestiar murri que es guanya la vida especulant amb els animals dels altres i entabanant, a vegades, els pagesos més orelluts. L’últim rumor que aquests dies circula pel veral encara l’ha girat més contra el petit de Miravalls. Un poca-solta de veritat, això és l’Enric. Ell no ho ha vist cap vegada, és cert, i a la primeria no s’ho volia creure de cap manera, perquè, encara que tota la vida han estat de punta i ja s’ho han dit tot, un germà sempre és un germà i queda lleig, molt lleig, segar-li l’herba sota els peus. Però sembla que l’Enric, a vegades, quan va per la carretera nova o per algun camí de carro i és a punt de creuar-se amb la Guàrdia Civil, atura un moment el seu 2 cv al costat del jeep dels uniformats i, amb el motor engegat i sense ni tan sols baixar del cotxe, hi xerra una mica, no gaire, amb el vidre de la finestreta alçat, a vegades traient tot el cap enfora, i després accelera i toca el dos rabent, com si volgués fugir d’un escenari incòmode. En són testimonis tres o quatre veïns de molta confiança que mai no gosarien dir una cosa per una altra. Un d’ells, en Feliu de la Codina, el pare de l’Andreu, fins i tot assegura que un dia, tot tornant del tros amb el tractor i el remolc d’escampar fems, va veure com s’enfilava al jeep i se n’anava amb ells en direcció a Miravalls després d’aparcar el 2 cv sota el marge farcit de nesprers bords de darrere el Reig.

La gent no dubta que els explica coses que els poden ser útils en la seva recerca, detalls sobre passos i corriols estrets, sobre alguna balma o cova d’accés difícil on es pot amagar el seu germà. La gent sospita, fins i tot, que potser els anomena cases amigues de tota la vida, tal volta les seves, quan li demanen quines considera capaces de donar aixopluc a en Llorenç. Molts pagesos en parlen, d’aquests encontres fugaços entre l’Enric i els uniformats del tricorni, sobretot d’ençà que corregués la brama que havien descobert una espluga penjada damunt la riera de Miravalls amb senyals molt evidents d’haver-hi fet vida fins poca estona abans —un jaç de mantes encara calent, un sembrat d’engrunes de pa, excrements encastats, durant la caiguda al buit, a mitja pujada de la gruta—. Les últimes setmanes en parlen en veu baixa els dies de festa a l’Hostal, quan ningú de la casa no els pot sentir, perquè no volen amoïnar la família de la Teresa amb una vilesa com aquesta. Dies abans de matar en Pau de la llenya, en Llorenç també havia amenaçat l’Enric, és cert, ell mateix li havia dit, encès de ràbia, no es cardaran de mi, no, un darrere l’altre els mataré, que no feia distincions i que els entaforava dintre del mateix sac. Les coses, però, han anat com han anat, i qui ha pagat molt car l’odi que sempre s’han tingut ha estat en Pau de la llenya, i no cal remenar més la merda. En Maurici no s’acaba que l’Enric li vulgui tant de mal, a en Llorenç, i, serrant les barres de ràbia com si ja el tingués al davant, enforteix la decisió que el primer dia que es presenti a Can Reixac amb la intenció de comprar porcs l’aviarà avall amb un parell de mocs ben donats.

El clapir distant d’un gos desvetlla de sobte en Maurici i escombra immediatament del seu cap els germans en discòrdia. El cor se li accelera, escolta. Un altre gos, i un altre, i un altre, i un altre s’afegeixen, gairebé de cop, al desassossec del primer, multipliquen el temperi de clapits fins a l’orgia. El clapir augmenta i s’escampa de tal manera pel bosc, que no hi ha dubte que els gossos acaben de llevar un porc fer del seu jaç destorbat, i es prepara. Es posa de genolls damunt la manta del seu seient eventual i, després de fregar-se un moment les mans entumides de fred, treu el fiador de l’escopeta i encanona previsorament el pas estret del seu davant. La lladradissa creix, cada vegada se sent més a la vora i, si no ho calcula malament, només en Segimon de l’Arumí i ell, apostats en els dos únics passos paral·lels que travessen aquesta part del bosc del Prat, tenen ocasió de tombar l’animal acuitat. Els altres s’hauran d’acontentar amb ajudar-los a traginar la bèstia fins a la furgoneta. El cor li bat de pressa, afua la mirada davant l’expectativa de poder disparar després d’haver donat la jornada per perduda. Els clapits se senten molt a tocar, l’animal no pot ser gaire lluny. En Segimon encara no dispara, ell tampoc no en té l’excusa, a veure si el porc fer s’ha desviat per una ruta que no coneixen i, després d’emboscar-se una mica més, salta al pas de qualsevol dels altres.

El porc fer no ha canviat de pas. El porc fer apareix de sobte davant seu frisós i esbufegant, corrent com un desesperat cap al punt on l’espera alçant neu glaçada amb la pressa de les potes. En Maurici apunta i, a vint-i-cinc metres escassos dels seus ullals temibles, buida l’escopeta, dos trets segurs sense pietat a l’espatlla dreta i al coll de l’animal, dos ecos potents que s’escampen ençà i enllà de la pineda, copes amunt dels arbres. El senglar cau de morros i enfonsa els ullals dins la neu, botzina de mal, rebat debades les potes del davant que no li volen creure, deixa sang, el rastre de la mort, damunt la neu. Tot abusant de l’avantatge, el caçador reviscolat de sobte posa un altre cartutx a l’escopeta i el remata a boca de canó. L’animal, munt fosc damunt l’estesa de neu blanca, para de grunyir, acaba el patir que no havia triat. Arriben de seguida els primers gossos, en Segimon i, esglaonadament, la resta de la colla. Tothom felicita efusivament en Maurici, tothom li posa la mà a l’espatlla mentre volten l’animal abatut i en ponderen la bellesa i la grandària, les tallades de carn gustosa que han de satisfer, si no un dinar o un sopar general a l’Hostal, almenys un bon àpat particular a les cases de tots vuit caçadors, la disjuntiva sempre oberta que es resol segons l’humor o les disponibilitats familiars de cada moment. En Maurici està content i no se n’amaga pas. Es el primer que mata de la temporada, i, absort dins l’alegria que l’inunda, no entén la via que han passat els altres a penjar a les barres el porc fer la testa esplèndida del qual, si no hi renuncia, li pertany a dreta llei. El traginen fins a l’esplanada on han deixat els cotxes i els remolcs dels gossos, el carreguen a la furgoneta de l’Andreu i emprenen el retorn, quedant que, després de passar cada u per casa seva, es trobaran a la Codina per escorxar-lo i partir-se’l a trossos. Durant el trajecte, en Segimon, abans de deixar en Maurici al trencant de casa seva, recorda la bona pensada que han tingut avui quedant-se al veral mateix, i ell, que hi endevina l’aresta d’un retret indirecte a la desconfiança de l’altre dia, es queda mut, capcineja i prou. No li vol donar el gust de reconèixer obertament que tenien raó.

La Carme, tot passant pel costat del femer amb una galleda buida a la mà, veu que el seu home ja és a punt d’arribar i, com altres dies que surt amb la colla, s’atura a esperar-lo amb una certa ànsia. En Maurici es despenja l’escopeta de l’espatlla i li avança l’èxit de la jornada alçant-la enlaire una vegada, el balanç mínim que ja corona qualsevol batuda. En arribar davant seu, però, s’adona que la raó de l’espera de la seva dona és de mena ben diferent.

—Tenim companyia, noi! —li diu esverada, però més aviat amb una veu fluixa, sense deixar la galleda a terra.

—Quina companyia? —demana intrigat.

—Quina? No ho endevines?

—Noia, no ho sé, si no t’expliques més bé… —remuga molest—. A veure, deixa’m passar! —i entra decidit a la casa disposat a resoldre per compte propi aquell secret, i ella el deixa fer.

Mira dintre l’entrada, mira dintre la cuina, tot sense cap resultat i, així que recula per demanar, una mica empipat, si ja se n’ha anat la visita misteriosa o si només es tracta d’una broma, la Carme li demana silenci posant-se un dit al nas, el condueix escales amunt i, en arribar al final del corredor, empeny suaument, ben creguda que no molestaran, la porta de la cambra que havia ocupat la iaia al cel sia.

—M’he posat un pijama dels teus, eh que no et sap greu? —els sorprèn inesperadament en Llorenç, els ulls ben oberts però amb un deix de fatiga a la veu—. He sentit que xerràveu! Estava rendit, quan he arribat, tu Carme ja ho has vist, però encara estic despert! —afegeix i, tot asseient-se al llit, aixeca davant seu una barba inequívocament espessa i fosca com la pelussa del senglar que han d’espellar a la Codina.

—Llorenç, què fots per aquí a casa? —crida en Maurici content i desconcertat alhora i, així que l’amic recuperat, amb els ulls enaiguats de sobte, li allarga la mà del llit estant, el masover de Can Reixac no el pot correspondre perquè, com aquesta nit passada, li sobrevé un altre atac de tos pèssim que l’obliga a corbar-se endavant de mala manera i, mentre la Carme comença a picar-li l’esquena a consciència, a veure si t’escanyes, cony, l’escopeta li rossola espatlla avall i peta sorollosament al peu de la calaixera.