XVI. SETGE DE NADAL

L’aire glaçat d’aquesta tarda de Nadal acovardeix els més valents i la gent del veral, lliure de les obligacions d’altres èpoques de l’any, allarga de bon grat les sobretaules havent dinat eixancarrada davant el foc de terra de la cuina i voltada dels gats que sempre trien, no el jaç de palla de la bala desfeta a la pallissa, no la saca de farina de sota la balança romana de l’entrada, sinó el risc de la flama que crema, i a vegades s’arbora de sobte, ran dels seus bigotis socarrimats. Les columnes de fum, altes i espesses, de les xemeneies mesuren el fred criminal que tanca la gent als masos molta més estona del compte després d’haver recuperat la virtut a taula amb l’escudella, la carn d’olla, el capó i el torró de Xixona baixat del poble.

En un dia de fred viu com avui, la sort, ningú no ho dubta, és una bona pila d’estelles i algun buscall gros al racó de sempre, brut d’escorça i polsim de corc, o sota mateix dels calamàstecs plens de sutja que sempre emmascaren els dits que els despengen dels claus sortits, massa perillosos, de la paret. No es coneix un remei millor que seure davant la dansa capriciosa de les flametes que converteixen els troncs en un sembrat de caliu: el cel és ben núvol, cendra suspesa entre horitzó i horitzó, i la conversa que, en un moment o altre, molts veïns encenen criticant o planyent de cor el fugitiu de moda, qui sap com es tapa, el pobre, com s’abriga, tampoc no basta per a esbandir-se del damunt les esgarrifances que s’agafen anant d’una banda a l’altra de la casa darrere la feina.

Es veritat que la neu s’ha fos gairebé tota, que només resisteix una mica, en clapes de diverses formes i mides, sota els marges de camps i camins, i a les obagues de les pinedes, sempre condemnades a suportar uns dies més el pes d’un pa dur de neu que sembla permanent. El fred, però, s’ha enrabiat molt, aquests dies, i obliga a posar-se el jersei o l’anorac més gruixut quan se surt a feinejar per les corts i les pallisses poc arrecerades o a estellar d’una correguda el tronc primer que es troba al llenyer exposat a la intempèrie i, doncs, a la fúria de la gelor d’aquest desembre. Les mans, enterques, engrapen com mortes la maça que estavellen contra els tascons arrebossats de cristallets de glaç. La gent compara Nadals i pondera que, com aquest, pocs, només algun que es perd memòria enrere.

L’únic client de l’Hostal que, de moment, ha gosat desafiar la temperatura és l’Enric de Miravalls. Seu en una taula d’esquena a la barra i mira, concentrat, el televisor, engegat només per a ell, perquè la Maria, asseguda en una cadira de boga prop de l’estufa de llenya central, dorm plàcidament, mà sobre mà damunt la falda, bressolada per l’escalforeta del local. Suara en Ton li ha servit el cafè que ha demanat amb una evident mala gana i s’ha afanyat a girar cua tot remugant, camí del menjador, unes paraules inintel·ligibles. No se les ha fet repetir, sabia prou contra qui anava el verí que duien.

No és la primera vegada que el tracta així. Una altra vegada morros, ha pensat, i ja no ha dubtat a afegir-lo als altres dos o tres veïns que, d’uns dies ençà, també han començat a girar-li l’esquena. No hi compta els primers, els que de seguida que ell s’entengués amb en Pau de la llenya es van posar del cantó d’en Llorenç, en Maurici de Can Reixac el primer, que aleshores, a cop calent, el va engegar a la punyeta, se’n recorda com si fos avui, a la plaça del poble, davant d’uns coneguts de tots dos, i que, s’ho malicia, es pot buscar un altre tractant el dia que tingui a punt un ramat de porcs.

Client de tota la vida, li dol molt que en Ton li doni l’esquena. Tractat així, com si fes nosa, no troba ni bo el cafè que li posa, de manera que ja l’últim dia, sortint de dinar de l’Hostal, va decidir que no posaria més els peus, no els donaré ni un cèntim més, què s’han cregut, a casa dels sogres del seu germà. Però ha tornat perquè considera que, al revés d’en Llorenç, ell no s’ha d’amagar de ningú i pot anar amb el cap ben alt.

La ràbia poc dissimulada d’en Ton li ha deixat molt mal regust aquesta tarda de Nadal que encara no ha decidit, dubtós, el que ha de fer amb els de casa seva. Es rosega les ungles amb les dents, i les imatges de la pel·lícula d’evocació bíblica salten sense solta ni volta dintre el televisor que xerra endebades. La mare, és clar, no té la culpa de res, i Nadal és Nadal, no un dia qualsevol, però decidir-se a fer el pas, encara que ha entrat a l’Hostal amb el pensament fet que hi passaria un moment a saludar, no li resulta gens fàcil, sinó tot el contrari, molt carregós, tan carregós que se’n fa una muntanya.

Aquest Nadal és un Nadal diferent. El primer Nadal amb en Llorenç amagat. El primer Nadal sense la tranquil·litat de sempre. El primer Nadal vivint sota una amenaça que, feliçment, no ha prosperat si no és sota la forma inquietant de la por que encara, moltes hores, coneixent com coneix el temperament arravatat del seu germà, no li deixa agafar el son. El primer Nadal esguerrat de veritat. L’Enric mou contínuament els peus i no para de consultar el rellotge, vidre rascat i corretja segada a punt de trencar-se. No sap si témer fer tard o, a l’inrevés, esperar que el temps passi de llarg i entornar-se, carregat de recança, al poble.

En Tomàs del Reig entra ara mateix al bar tot fregant-se ostensiblement les mans de fred i alça el cap a l’Enric, que no ha pogut evitar girar-se d’esquena, abans d’asseure’s en un tamboret, davant la barra, i cridar l’hostaler. En comptes d’en Ton, però, apareix la Cinta.

—Hi posarem el de sempre? —li demana mecànicament, sabent la resposta a l’avançada.

—El de sempre, noia, el de sempre —confirma en Tomàs, alhora que la interroga tot tombant el cap en la direcció de l’Enric, i ella li alça les espatlles—. Tu ja em coneixes el vici…

—El meu home no ha volgut ni sortir… —l’informa en veu baixa a cau d’orella tot enfilant la pitrera damunt la barra i confiada, alhora, que la remor de fons del televisor que l’Enric mira fixament protegeix de sobres la confidència, i el jutge abaixa i puja el cap successivament—. No sofreix aquest pòtol!

La Cinta es gira, acciona la cafetera i, mentre espera que el rajolí calent salti dintre la tassa, abasta l’ampolla de conyac habitual del prestatge i li n’omple una bona copa. En Tomàs en xarrupa una mica i, com sol fer sempre amb el primer glop, s’hi neteja sorollosament la boca abans d’empassar-se’l.

—Si és veritat el que diuen, com ha d’estar la meva filla, eh?, com se l’ha de mirar el dia que ho sàpiga, si és que ja no ho sap? —hi torna de nou l’hostalera així que li posa la tassa de cafè al davant.

—Sí, malament, amb un cunyat com aquest! —atorga, mentre s’acosta l’escuma abundant de cafè a la boca—. Es ben bé que aquests germans no han tingut mai cura ni en tindran mai!

—Ni cura ni res! —esbotza—. La Teresa la va ben vessar, casant-se amb un home que sempre, marrà acabat, ha anat a la seva, i tocant-li, a més, aquest cunyat tan mal parit! Quan penso que s’havia de casar amb en Josep, em ve un neguit… que moltes vegades, i mira que ja fa anys, d’allò del Massey, encara ploro sola! Bo i atent com era, amb ell sí que hauria fet sort, la meva filla! —dóna per fet, molt segura de la seva predicció inútil.

—Sí, sí… ja ho pots ben dir! Sempre se’n van els bons i es queden els dolents, cony! En aquesta vida… —admet en Tomàs, però no continua perquè, en aquest precís moment, l’Enric s’acaba d’aixecar de la cadira i ja es posa, molt decidit, l’abric que hi tenia penjat.

—Em cobres el cafè, Cinta? —demana sorrut, tot deixant unes monedes damunt la barra.

Ella no li torna contesta, només arreplega les monedes passant, ràpida, una mà per la barra i fent-les caure dintre l’altra, posada ran del taulell.

—Què, ja te’n vas? —demana en Tomàs, sense gaire ganes, per aparentar naturalitat i esvair qualsevol rastre de la xafarderia que els acaba d’estroncar.

—Sí! —afirma taxativament—. Aquí dintre s’hi està molt calent, però vaig prometre a l’Andreu que passaria a veure-li un ramat de garrins…

—El dia de Nadal? —demana estranyat el jutge—. T’engegaran els gossos, a la Codina, el dia de Nadal!

—No, home, no… que ja hi vam quedar! —ratifica seriós, amb un punt de mal humor, mentre estira un escuradents de la capsa oberta que hi ha damunt la barra i, amb les dents serrades, se’l posa a la boca—. Només vol que els vegi i, si ens entenem, passat Sant Esteve…

—D’acord, d’acord! —l’interromp, i acaba d’escurar la tassa—. Si ja hi vau quedar… —i li alça la mà així que s’aparta del seu costat ben dispost a sortir del local.

L’Enric ajusta la porta i passa que es torna una ombra en moviment a l’altra banda dels vidres enllorats de la llarga finestrada de l’Hostal. S’enfila al 2 c v i, després de girar, nerviós, uns quants cops la clau dins la ranura i capcinejar en cada corrua d’estossecs del motor gandul, finalment l’engega, pitja enfadat, amb una cara de tres déus, unes quantes vegades l’accelerador i arrenca bruscament, però, en comptes de prendre el camí que porta fins al trencant de la Codina, orienta, com començant una mentida, el morro del cotxe cap al poble. La mirada perduda damunt la carretera nova, l’Enric condueix de nord rere el vidre estret que amb prou feines només emmarca la seva cara.

En arribar a l’altura del trencant de Can Reixac, es creua, el ben reconeix, amb en Marc, i canvia sobtadament d’expressió. En Marc se’n va a Miravalls a veure la Rita i no sap si, arribat a lloc, pot esventar que l’ha vist. Lents com circulaven, creu que també el pot haver reconegut, el noi petit de la família que viu tres cases més amunt de la seva, gairebé a la punta del carrer. Alenteix la marxa i s’atura, indecís, el cap a tot arreu i enlloc, al trencant de la Costa, sense parar el motor. Clavat al seient, deixa caure damunt del volant, enrabiat, tota la fúria del puny dret, i de seguida reprèn la marxa, però ara en sentit contrari. El camí fins a Miravalls es pobla de la gent que s’imagina trobar a la casa, i sent com se li forma un nus creixent a l’estómac. L’Enric agafa el trencant tot pensant en el patir llarg de la pobra iaia Rosa al cel sia per culpa de l’estómac petit i dels budells revessos que se li entortolligaven.

Atura el cotxe davant la pallissa, enfront del Massey amb el remolc d’escampar fems enganxat, i en baixa cerimoniós, pendent dels possibles moviments de gent entorn de la casa, llançant la mirada contra totes les finestres i portes del mas en calma i abrigat de fred com si, de lluny estant, fos possible descobrir-hi la cara d’algú que l’hagués estat esperant. No l’espera ningú, ni tan sols el gos que dorm arraulit al fons de la seva caseta tan gelada, i travessa tota l’era sense els lladrucs inoportuns que el podrien descobrir abans d’hora.

—Ah Maria! —crida només arribar davant l’entrada, i, en comptes de passar cap a dintre i presentar-se de cop, s’espera, quiet davant la porta ajustada com si fos un desconegut, com si no conegués la casa de res.

—Qui hi ha? —demana la tieta Montserrat, mentre obre—. Ah, ets tu! Passa, passa! —se sorprèn i se sobreposa successivament, no sense una punta de reserva mal dissimulada, així que veu l’Enric ben enfundat dintre l’abric.

—Passava un moment a desitjar-vos… —esbossa darrere el caminar tan apesarat de la tieta, ja dintre l’entrada—. Bon Nadal a tothom! —desitja així que la tieta empeny la porta de la cuina i atrapa la resta de la família fent rotlle al voltant del foc.

—Bon Nadal, bon Nadal, bon Nadal… —s’hi tornen tots, més o menys alhora, i no sense una punta de sorpresa.

—Em pensa… em pensava que… que no… no passaries… —piula vacil·lant la Concepció a manera de retret, asseguda a l’escon amb una manta posada damunt les cames—. Com que… com que cada any… cada any passaves al matí…

—Com volíeu que no passés, mare, sent Nadal? —contesta l’Enric mirant de tapar el que fins fa poc havia estat pensant—. No visc aquí, però almenys el dia de Nadal…

—Almenys el dia de Nadal toca complir amb la família, oi? —escomet amb aire acusador, tot interrompent-lo, la Teresa, i ell ja es posa en guàrdia—. I el teu germà, què, que potser no n’és, ell, de la família?

—Què vols dir, Teresa? —reacciona—. Com vols que li desitgi res si…

—Mal, tu li desitges! —crida fort—. Que et penses que no sabem que xerres amb la Guàrdia Civil? Es pot saber què els dius? Ets un fill de puta!

—I un cabronàs! —borda per primera vegada al seu oncle en Xavier, valent, des de la seva cadira, posada darrere de les de la Rita i en Marc.

—I un porc d’estaca! —remata la tieta Montserrat des de l’autoritat moral que s’ha guanyat amb els anys encara que Miravalls no sigui casa seva.

L’Enric, assetjat per totes bandes, cerca aixopluc en els ulls de la seva mare. La Concepció, però, acaba de girar el cap blanquinós cap al foc, i aquest gest silenciós l’afecta tant o més que totes les acusacions plegades dels altres.

—Ei, ei, no correu tant! —es defensa, traient tot el coratge, plantat ferm al mig de la cuina—. Jo no xerro amb la Guàrdia Civil! La Guàrdia Civil m’atura i jo els dic el que em sembla! —puntualitza, conscient que trepitja un territori molt arenós.

—T’aturen i puges al seu cotxe, vols dir! —contraataca la cunyada amb tota la munició de què disposa—. I no facis com si vinguessis de l’hort, que t’han vist com els acompanyaves!

—Qui m’ha vist que els acompanyava? —demana, afectant tota l’estranyesa de què és capaç—. Això sí que fa riure! El qui us ho ha dit m’ha confós per un altre o és un mentider! —els dóna a triar.

—Vo… voleu parar… parar de… discutir-vos, carai? —intenta posar pau la Concepció—. Quin mal exem… exemple de donar, a la… a la nena! —afegeix tot mirant l’Agnès, que suara, espantada pels crits, ja havia deixat d’acariciar el caparró del gat rebordonit que jeu, tot brut de cendra, als seus peus.

—No patiu, mare, que ja me’n vaig! —amenaça amb to dolgut l’Enric—. I ja us juro jo que farà un bon sol el dia que tornaré! —i gira cua i s’empassa entrada enllà, deixant tothom bocabadat.

—Això, això, vés-te’n, vés-te’n ben lluny! —exclama la Teresa, alhora que atura en Xavier, que s’ha aixecat furiós de la cadira decidit a sortir de la cuina, darrere del seu oncle.

L’Enric camina esverat cap al cotxe, hi puja d’una revolada, l’engega amb un sol cop de clau, pitja fort l’accelerador i, tot reculant bruscament, enfila sense voler totes dues rodes del darrere del 2 cv al munt de patates tapades amb falgueres per protegir-les de les glaçades de l’hivern. Entre els espetecs del motor i la distància que els separa, la família revoltada a la cuina que des d’ara ja avorreix una mica més no sent la rastellera de renecs sorollosos que agita la seva ira desfermada.