V. L’EUGA VELLA

Una mica més, i aquell diumenge al vespre l’euga vella, collons de mala puta consagrada, li esguerra l’ardidesa, a en Josep de Miravalls, que va sortir del mal pas en què l’havia posat l’animal amb una bona mentida. Va tapar la cosa de cop, certament, i la veritat era que molt aviat tothom, la seva dona inclosa, que a la primeria no s’acabava que se n’hagués anat al poble en comptes de matar la tarda a l’Hostal fins a punta de fosc, va deixar de retreure-li que no hagués estat on tocava en el moment que es presentà la urgència. L’euga, però, el va perjudicar durant molt de temps, perquè, escarmentat com es va quedar, trigaria molt a tornar al poble i enfilar el carrer de la perdició feliç on havia cremat una càrrega d’innocència que encara li quedava i que, avesat a la rutina matrimonial, havia desconegut completament fins aleshores. No trobaria la manera de reveure la Tecla i hauria de consumir la flameta de la luxúria per casa de mala manera.

Seixanta anys ben complerts, era la primera vegada que havia sortit de casa amb la intenció expressa, llargament meditada, de gastar-se uns quants diners amb una dona de la vida. No en culpava pas la Rosa, sempre delicada, sempre pendent de l’estómac gandul que, des de feia anys, la martiritzava de valent. La Rosa operada, sense ganes, desconeguda, que frustrava contínuament el seu delit girant-se-li d’esquena o fent com si plogués era, al capdavall, la dona que estimava de veritat. Encara que sovint pensés que dormia amb una dona que al llit era com morta, com un foc irremissiblement apagat, perquè podia prescindir de l’exaltació de la carn que anys enrere li havia fet perdre el nord, no tenia cap dubte que encara apreciava, per molt rabiüda i per molt experta que fos a cultivar el retret gratuït i a congriar tempestes dels moments de bonança amb una facilitat astoradora, la dona de la seva vida. La Rosa era la Rosa, i aquesta sola certesa li havia permès suportar amb èxit durant molt de temps, a més dels seus canvis bruscos d’humor, el règim d’abstinència ferotge que havia hagut d’imposar al seu cos necessitat. Es clar que, de tant en tant, perquè ja tocava o, com passava sovint, perquè abans s’havia excitat de mala manera veient com el toro enfilava una vaca, o el verro una truja, depenia del dia, amb els flostis sempre enarborats i regalimosos, no aguantava més i aleshores, tancant-se amb balda dintre del galliner o d’un graner qualsevol, alliberava sol el neguit que el turmentava enmig de grans sospirs ofegats i d’una llarga convulsió final que el deixava com en suspens i fora del món, cosa que, a l’edat que tenia, gairebé l’avergonyia i el perjudicava prou, perquè quedava tan esterrecat que després no era ni bo per als gossos. En acabat, es cordava amb tranquil·litat la rastellera de botons de la bragueta, tancava la porta i ja no hi pensava més. Tenia aguant per a uns quants dies. No hauria sabut dir què més de la vida es podia resoldre d’una manera tan senzilla i tan eficaç. Només el molestava que alguna de les gallines que trobava al galliner, quieta dintre la seva ponedora o enfilada a una de les barres travesseres, alcés el coll i se’l mirés massa fixament mentre durava l’operació. Es desconcentrava i perdia rigidesa.

L’amo de Miravalls, doncs, fins aleshores havia anat enganyant el cos d’aquella manera, sense perdre-hi mai cap jornal, perquè només valia el que costava trobar el moment oportú. Un bon dia, però, en Vador de Molins, potser cansat de sentir sempre la mateixa cançó, és que no puc aguantar més, tu, anant i tornant de matar el porc fer, li havia començat a parlar de Ca la Tecla. Ell sempre defugia l’opció pertorbadora que li proposava fent petar d’una manera estrident la llengua contra el paladar, però quedava tan afectat, sovint, escoltant aquestes incitacions al plaer clandestí mentre seien apostats, lluny dels altres companys, que moltes vegades havia fallat després un tret segur i aleshores li carregava tota la culpa, deixa’t de Tecles, tu, deixa’t de Tecles, per molt que, només, s’hagués empipat amb si mateix. El delit, però, en comptes de minvar, amb el temps només s’havia anat enravenant, sobretot a partir de la segona operació, més seriosa, més traumàtica, que va deixar la Rosa sense gens d’humor, i en Josep de Miravalls, finalment, aquell diumenge passat Tots Sants que hauria pogut acabar tan malament, s’havia armat de valor, un valor que tenia més de tristesa que de despit, i havia empentat la porta de baix de Ca la Tecla tan adelerat com esporuguit. Hi havia anat sol, sense en Vador, que al migdia d’aquell mateix dia, mentre tornaven de cacera, encara s’havia ofert a acompanyar-lo. No havia volgut exposar-se a anar-hi amb ell, perquè, xerrameca com era, l’endemà el veral hauria anat ple de l’ardidesa amorosa que haurien compartit. Només havia temut que se l’hagués trobat pujant o baixant l’escala de Ca la Tecla. No hauria sabut on amagar-se. Si una altra no, mecàsum l’euga de Déu, almenys aquell diumenge al vespre havia tingut la sort de no coincidir amb el seu incitador pervers.

En Josep de Miravalls havia passat una bona estona palpant, golafre i exaltat, els racons més misteriosos de la Tecla. Estirat de panxa enlaire al llit, mentre garfia el cos pagat amb diners de la seva butxaca havia quedat molt parat que, en un moment precís, ella li hagués demanat a cau d’orella, amb un to inequívocament maliciós, si volia que li llepés una mica el membre. Confús, no havia sabut declinar aquell oferiment tan excepcional, i la Tecla, agenollada entre les seves cames obertes, havia tancat la boca damunt del seu penis sorprès. Després del dolç turment experimentat com un privilegi gairebé immerescut, havia introduït de nord l’animal al trau enllefiscat de la transgressora i, només amb un parell d’empentes brusques, havia desbotat llargament tota l’ànsia que li sobrava amb una gran i delirant enrampada final.

Havia gemegat de valent en aquell llit nou i diferent que, calculava, valia poc més que un garrí acabat de néixer, però d’aquell vespre sobretot recordava, més que el deliri, la temença que algú l’hagués pogut descobrir després amb la malifeta a coll. Havia baixat l’escala de Ca la Tecla amb el cor encongit i, després de mirar amunt i avall, tant en direcció a l’església com en direcció a la placeta, havia sortit disparat al carrer i havia emprès el camí de retorn a casa, mitja hora ben bona de caminar sota una nit negra com la sutja de la xemeneia de Miravalls. Caminava decidit, amb determini, amb el coll de l’abric de mudar que li tapava mitja cara, perquè la sortida del poble encara quedava una mica lluny i no volia entrebancs. Havia acabat d’enfilar el carrer dret, havia travessat la placeta per sota de les voltes de ponent, des d’on havia observat uns homes, pocs, que desafiaven el fred asseguts a la terrassa de Can Manel, i finalment havia envestit el carrer de baixada, el més llarg de tots, que escopia la gent a la carretera nova. No havia trobat ningú, en aquella hora, només uns gossos mig morts de gana que s’havien posat a bordar-lo com uns beneits acabats a l’altura de les últimes cases i que no el deixaren en pau fins que no els va haver espantat picant ben fort de mans unes quantes vegades. S’havia sentit descobert, com censurat, per aquells gossos porfidiosos i, a punt d’agafar la carretera nova, havia encès una cigarreta per fer-se passar el neguit que li havien encomanat els seus lladrucs tan innocents com inoportuns.

L’amo de Miravalls va tenir una rebuda difícil, com de foraster, en arribar a casa seva després de saltar, per fer més via, uns quants marges en comptes de seguir l’obaga per baix tota l’estona. No es podia pas imaginar l’escena que l’esperava: tots els de casa seva, menuts i grans, entaforats a la cort de les eugues amb el llum de carbur a la mà, perquè l’euga vella, després de malaltejar molts dies, tants que fins i tot havien traslladat l’euga jove a una altra cort perquè no destorbés, havia empitjorat de sobte, víctima d’un atac estrany, i es moria sense remei. Tota la família va mirar i callar d’una tal manera, quan el veieren dret al costat de la porta de la cort demanant pas, que de seguida va sentir el pes d’un gran retret en l’aire enrarit. Li van fer lloc perquè passés i a l’instant es va fer el càrrec del que passava: l’euga estava ben entregirada al mig de la cort, amb el cap al damunt d’una bala sencera de palla i amb les potes del davant posades dintre de l’obi de la cort de porcs del costat, que no paraven de grunyir cada vegada que l’animal picava com d’esma, amb la pota més avançada, l’envà de fusta oscil·lant que separava totes dues corts.

Havia caigut com un parrac, era evident, i tremolava de fred i treia una bromera molt espessa per la boca que l’Esteve, ben agenollat i arromangat de mànigues, li anava eixugant amb una saca de farina de les grans. Tothom encara en silenci, tothom pendent de l’acció meticulosa del mosso, va pensar que cauria tan pla com la bèstia moribunda al mig de tothom. No va caure i, a més, no sense una bona vergonya que tapava com podia, es va defensar airosament quan, inquirit per la Rosa, que no sabia què ensumar-se, tu no eres a l’Hostal, tu no eres a l’Hostal, pouà, potser de l’ull esquerre que l’animal tenia clavat al sostre de bigues de la cort, l’excusa creïble que necessitava: en Quim de la llenya era al poble aquells dies i, abans no se li hagués tornat a escapar, hi havia volgut parlar per emparaular la feina d’aclarir el bosc la primavera de sobre.

L’endemà era morta. L’avi Josep va demanar a en Vador de Molins i en Rossend de la Codina si els podien ajudar a cavar un gran forat per enterrar-la. Es van presentar tots dos amb un pic i una pala a l’hora de la migdiada i, després de prendre-li les mides, a l’animal, van començar a fer una fossa a la primera feixa de sota la casa, molt a la vora del marge de la noguera i les dues pomeres. Hi eren tots els homes, cavant al camp, inclosos en Josep i en Llorenç, que s’ho agafaven seriosament, com si s’hagués mort algú de la família. L’avi Josep dirigia l’operació. El forat havia de ser molt gran perquè l’euga hi cabés de sobres ben estirada, encongida no, pobra, i també molt fondo, per a què poguessin passar-hi després pel damunt amb l’arada sense ensopegar-hi. Mentre cavaven de valent, l’Enric, que ja era un bordegàs però que no tenia l’empenta dels seus germans, matava l’estona a la cort de les eugues saltant per entremig de les potes sense nervi de l’animal estassat, i la Concepció, nerviosa amb tot aquell enrenou, el va haver d’empaitar pels volts de la bassa i la pallissa, deixa l’euga en pau, mal arribat més que mal arribat, amb una espardenya a la mà. El migdia de l’endemà van enganxar el parell de bous a l’euga vella i la van arrossegar, alçant una mica de polseguera, fins al camp pel camí de baixar a l’obaga. Deixada ben al caire de la tomba oberta, entre tots li van donar l’última empenta i l’animal va caure dintre del forat amb tot el seu pes mort i fent un espetec sord, com d’entranya rebentada, en tocar fons; però, com que el seu cap havia quedat malament, entregirat a tocar d’una de les parets, i feia angúnia que quedés amb el morro enlaire, l’hereu va fer un bot i l’hi ajagué amb molta suavitat.

Mentre li tiraven les últimes palades de terra al damunt, en Vador de Molins es va fer fort que, almenys a ell, ja li havia arribat alguna bafarada desagradable, i l’Esteve, que era al seu costat i suava com un condemnat, es va escurar sorollosament la gola i li va respondre sense paraules, només prement-se fort el nas amb dos dits. La bèstia desaparegué sota la terra remenada i ben pitjada amb els peus i amb l’esquena de les pales.

La primavera de sobre va arribar amb els colors lluminosos de sempre, i amb en Quim de la llenya, que es posà a aclarir l’obaga de Miravalls amb en Pau, el seu fill gran, que ja el seguia a tot arreu molt content. En un cap de la primera feixa, es destacava un tros de blat sembrat que tenia la forma d’un rectangle perfecte. El blat hi era més alt i més verd, més viu, i l’avi Josep, en veure aquesta ufana prodigiosa, com de mentida, tornant a casa enfilat a dalt del carro de vela o a peu amb l’euga jove, moltes vegades pensava en la Tecla. L’euga i la Tecla de costat. No li passava pas cada dia, però sovint posava de costat l’euga i la Tecla, qui sap si només perquè, en un mateix dia, les havia vistes totes dues ben estirades.