La família Martínez Salgado torna de les vacances i sembla que de sobte el barri s’omple de gent.

Aquí els acomiadem, en aquest barri de Madrid que és el seu, diferent però semblant a molts altres barris d’aquesta o de qualsevol altra ciutat d’Espanya, amb els seus carrers amples i els seus carrers estrets, les seves cases bones i les seves cases pitjors, les seves places, els seus arbres, els seus carrerons, els seus herois, els seus sants, i la seva crisi a l’esquena.

Aquí es queden els seus veïns, famílies completes, parelles amb gos i sense gos, amb nens, sense nens, i persones soles, joves, madures, grans, espanyoles, estrangeres, a vegades felices i a vegades desgraciades, gairebé sempre felices i a estones desgraciades, però il·luminades per la llum d’un altre setembre.

Els adults que no estan a l’atur, tornen a la feina, els nens a l’escola, i la vida continua.

Per a alguns no canviarà gaire.

Per a en Cheung i la Guan-yin sí, perquè tindran un fill, en Quiao, que els semblarà el nen més guapo del món, tot i que ben aviat els obligarà a traslladar-se a una altra habitació, en un pis per a parelles amb un nen, que seguirà sent propietat del seu amo comú.

L’Amalia no acomiada l’aprenenta però tampoc no podrà apujar els sous, tot i que recuperarà algunes antigues clientes.

La Diana Salgado aprèn a conviure amb la incertesa del futur del centre de salut, deixa de tenyir-se a casa i està molt més contenta. D’aquí a uns mesos, quan un tribunal superior torni a paralitzar les privatitzacions, ho celebrarà fent-se unes metxes rosses, encara que sigui conscient que el govern de la Comunitat de Madrid recorrerà de nou la sentència.

En Pascual seguirà darrere la barra, però no aconseguirà estalviar-se un sou de més. Quan el seu nebot Cristóbal li anuncia que se’n va, d’un dia per l’altre i sense explicar-li els motius de la decisió, la seva filla Lucía li recomana un noi fantàstic, jove, treballador, que acaba de tornar a Madrid i necessita feina. En Pascual el reconeixerà en el mateix instant en què el vegi, però no li dirà res fins que el seu nebot Andrés decideixi explicar-li que abans era la seva neboda Andrea.

La seu de Soluciones Inmobiliarias Prisma seguirà sent en el mateix edifici, però no amb la mateixa plantilla.

Per a en Sebastián Alonso s’acosta una època de grans canvis. La mort de la seva mare és agredolça, perquè posa fi a un llarg patiment. La convivència amb el seu pare, abismat en un desconsol sense límits, incapaç de gaudir dels petits plaers dels quals l’ha privat durant vint anys la missió de cuidar una malalta vint-i-quatre hores al dia, es torna aspra, difícil. A en Venancio no li agrada gens la Sofía, a en Sebas cada dia més. Ella avança a poc a poc, amb peus de plom, i celebra més que ningú la nova oferta laboral que li fa en Tomás, un lloc de nom ampul·lós, dissenyador de projectes, en una gran empresa de revestiments ceràmics.

En Sebastián s’adona abans que ningú que ha acceptat una feina de dependent capaç de dibuixar plànols, però està content perquè li paguen força més que a la garita, pot triar la roba que es posa cada matí i deixa de veure cada dia la cara del constructor que el va arruïnar. Només per això ja hi hauria sortit guanyant, tot i que en els mals moments recorda l’oferta que li va fer la seva cunyada Ana quan la seva germana se’n va anar a viure al camp.

La reforma de la casa de la Charo s’haurà d’esperar, perquè la finca continua absorbint-ho tot. No obstant això, quan fa un tomb fins al turó, cada tarda, ja no veu clots i terra remoguda, sinó oliveres, parres i camps sembrats. L’hort és tan prodigiós que l’ofega de tomàquets, i per entretenir-se, comença a processar-los i a envasar-los ella mateixa a la cuina de casa. Al principi es conforma a repartir les conserves entre els coneguts, però tenen tant d’èxit que d’aquí a uns mesos, amb l’ajuda de la seva filla Rosa, s’animarà a muntar cada cap de setmana una parada en un mercat de proximitat de Madrid, i el dissabte al migdia ja haurà venut tots els pots de melmelada.

Mentrestant, a estones lliures, sense dir-ho a ningú, fa un estudi de mercat per exportar els seus productes a la resta d’Europa. Quan ho aconsegueixi, en Pascual l’acompanyarà fins a Stuttgart, on per fi aniran a visitar la tomba del seu pare.

Abans del sopar de Nadal que hauria assenyalat el seu primer aniversari, la passió volcànica que unia l’agent Ferreiro i la inspectora Fernández s’ha evaporat com el rastre d’un senyal de fum. Cap dels dos sap el perquè, i a cap no l’amoïna gaire, perquè tots dos se n’han cansat. Ella torna a flirtejar amb agents de paisà vestits d’Armani, i ell se sorprèn a vegades pensant en l’Auxi, calculant que faria tan bona parella amb ell com la Raquel amb el seu germà, tot i que sap que ni tan sols hauria de pensar-ho.

La Marisa acaba el seu llibre, 23-F, una història d’amor, a la tardor. Quan el llegeix, en Roberto no només l’anima a publicar-lo, sinó que fa gestions en un parell d’editorials vinculades al diari on treballa per obtenir un èxit aclaparador, un fracàs esperançador. Tots els editors que el reben opinen que és un bon llibre, interessant, intens, poderós, una novel·la estupenda. Però no és ficció, objecta l’autora, és un llibre narratiu de no ficció, la història que explico és real, la vam viure el meu marit i jo el 23 de febrer del 1981…

En aquest punt, l’editor de torn deixa de mirar-la als ulls, regira els papers de sobre la taula, consulta el mòbil i, mentrestant, confessa que com a ficció el publicaria encantat, però d’una altra manera, amb els noms que hi apareixen, amb les coses que es diuen, i aquell govern de concentració nacional, és molt de risc, seria un escàndol, acabaria als tribunals…

A continuació, la Marisa s’aixeca, agafa el manuscrit, se’n va i fa una nova ratllada en una llista on cada vegada queden menys noms nets. Però no es desanima, perquè és espanyola, coneix el seu país, i cada vegada està més segura que ha escrit un bon llibre. Potser per això, aquest any la seva mare decideix esperar fins al desembre per posar l’arbre de Nadal.

En Toni, el rei de les multiplicacions amb decimals, aprofita el principi de curs per tornar a estudiar. Es matricula en un programa a distància per a adults que li permetrà obtenir el títol d’Educació Secundària en un sol curs i sense deixar de treballar. No li surt de franc.

Quan comença a tancar-se cada nit per preparar-se els exàmens, la seva nòvia el deixa perquè està tipa de quedar-se a casa i li sobren pretendents. En Toni està a punt d’abandonar, però en Jaime, que queda amb ell de tant en tant per supervisar-li la feina, el convenç que segueixi estudiant i l’avisa que no pensa deixar-lo en pau fins que acabi el batxillerat.

Algunes vegades ve amb l’Adriana, que es va traslladar a casa seva tres mesos després d’haver-se conegut en aquell bar.

Quan la mira, en Toni pensa que és molt guapa i això l’ajuda a no trobar tant a faltar la Lorena.

La Begoña treballa al viver. Té dies bons i dies dolents. En els bons, fa canvis sensats, raonables, que milloren la distribució de l’espai i perduren en el temps. En els dolents, ho fa pagar a les palmeres. Aixeca els testos a pols, els canvia de lloc, decideix que no estan bé, els torna al lloc original i així es tranquil·litza. Però els divendres a la tarda, i sobretot els dissabtes, quan no pot apartar-se de la caixa ni un moment perquè no paren d’arribar clients que paguen, i paguen, i segueixen pagant sense parar, és quan es diverteix més.

En Pepe Martínez, un home disposat a complir les promeses, va al Calderón amb el seu fill Pablo des del primer partit de Lliga. Aquella tarda, el seu fill és molt feliç. En el segon partit que veuen junts, encara més. En el tercer no parla gaire, i en el quart li pregunta si no troba a faltar els seus amics. En Pepe s’adona que és el seu fill el qui troba a faltar els seus, que veuen jugar l’Atleti cada setmana al bar d’en Pascual encara que en Felipe sigui del Madrid. Això, les pulles, els acudits, les baralles de les quals ara gaudeix l’Alba en solitari, és el que en Pablo enyora més. Es passa tanta estona mirant el whatsapp que ni tan sols veu els partits, així que un dia el seu pare li pregunta si li sabria greu que el diumenge anés al camp amb els seus amics, i el seu fill li respon que gens ni mica.

En Pepe hi afegeix que quan vulgui anar a veure el futbol només cal que l’hi digui.

En Pablo no l’hi dirà en tot el que queda de Lliga.

La María Gracia es penedeix d’haver-se tallat els cabells.

Segueix treballant com una burra, netejant cases per hores i esmorzant al mateix bar del metro, malgrat que viure ja no li fa gaire il·lusió.

En canvi, la Laura l’ha recuperat. Per fi està fent el màster que li agradava i que el seu avi no ha consentit que pagui ningú més que ell. No se sent culpable perquè ho ha intentat, s’ha passat gairebé un any a Frankfurt rentant plats, servint copes, treballant en una gasolinera amb el seu flamant títol de biòloga molecular. Ara s’adona que s’ha equivocat, que emigrar va ser un error, que no tenia ni la preparació, ni la fortalesa, ni el grau de desesperació suficient per aguantar, però es castiga a si mateixa estudiant com una bèstia i no ho diu a ningú.

L’Ángel, naturalment, ho sap però tampoc no ho diu. La seva néta i ell ja no necessiten parlar per entendre’s.

L’Adela i en Jose encara menys, sobretot quan decideixen començar a jugar junts en la modalitat per parelles de Que cremi Troia!

A l’hivern, guanyen el campionat d’Espanya en un torneig presencial que se celebra a València. Allà, l’Hèctor coneix una Ifigènia que no juga gaire bé però que és moníssima, i l’Andròmaca intueix que el seu regnat serà molt breu, tot i que ho celebra tant com un dia l’Aquil·les va celebrar la seva derrota.

La Luna ha canviat d’escola, però la Sofía Salgado la recorda cada matí. A cada hora del pati es pregunta on deu ser, què li deuen ensenyar, com li deu parlar la seva àvia d’aquella professora tan pesada que la va perseguir tant el curs passat.

La Sofía també ho ha intentat, ha fet tot el que ha pogut, i no obstant això, se sent culpable.

No tant com la Marita.

Tots els èxits de Veïns contra la Crisi, que en bona mesura han sigut els seus propis èxits, no la consolen del repetit fracàs amb les gestions del cas de la Fátima i en Mohamed. El contracte que van firmar és un dels més malparits que ha vist en tots els anys de professió, però aquest no és l’únic problema. La caixa que els va concedir la hipoteca va fer fallida, el banc que la va absorbir no es fa responsable de la gestió prèvia, el director de la sucursal s’ha mort i els pares de l’Ahmed no es van integrar a temps a la demanda col·lectiva que van presentar fa un parell d’anys altres clients en situacions semblants a la seva.

La Marita parla un munt de vegades amb els advocats que els representen, amb l’associació d’usuaris de banca, els explica que actua en nom d’un immigrant marroquí pràcticament analfabet que no entenia el que firmava, que no llegeix cap diari, que no sabia el que havia de fer, i no aconsegueix que el deixin sumar-se a la demanda col·lectiva, perquè tots els terminis han expirat, ni que desisteixin de l’anterior per presentar-ne una altra que inclogui el seu client, perquè això endarreriria el procés. No té cap altre remei que emprendre una acció individual, i malgrat que demana més favors que mai, no aconsegueix gaire res. Mitja Espanya està igual, María Antonia, li diuen uns i altres, o sigui que arma’t de paciència perquè això va per llarg…

Mentrestant, els pares de l’Ahmed segueixen pagant la lletra cada mes perquè no els expulsin del país. D’on els treuen sense remei és de les espaioses habitacions exteriors de l’hotel abandonat on viuen, i malgrat que l’associació els busca refugi temporal en tres cases diferents, i malgrat que ocupen un altre edifici en menys de quinze dies, el seu nou allotjament és molt pitjor, en una modesta casa de pisos on no sobra gens d’espai.

La Marita se sent tan culpable que recorre al seu fill Edu, el millor amic de l’Ahmed. Li demana que li expliqui que no dorm a les nits, que no descansa de dia, que no pensa parar fins que trobi una solució.

El seu fill li respon que intentarà parlar amb ell, tot i que està molt estrany i ja no el veu gaire. Fa uns mesos va començar a anar a la mesquita amb els seus pares i cada dia s’hi passa més temps, però sap que als vespres sol anar a un cibercafè.

Allà, després de molt buscar, l’Ahmed ha acabat trobant una web on recluten voluntaris per anar a lluitar a Síria, perquè ell no està disposat a seguir fent petons al pa de la misèria.

Però aquesta, tot i que també és aquesta, és una altra història.