La rutina de la seva vida s’ha tornat molt simple.

El despertador sona més o menys a la mateixa hora que abans, això sí, però ara va a treballar caminant. Procura no recordar quant hauria pagat per aquest privilegi molt poc temps enrere. En general, procura no recordar, perquè la memòria li dol. Tanmateix, a la seva pobre manera, en Sebastián és un privilegiat, i ho sap. És impossible poder calcular quants arquitectes tècnics de més de quaranta anys donarien el que fos per estar al seu lloc gairebé un any després d’haver esgotat l’atur, però intueix que són molts. La majoria.

—Doncs mira, és que se m’ha acudit…

Quan torna de passar una setmana a la platja, per buidar l’apartament, queda per fer un cafè amb en Tomás, l’amo de la immobiliària que el vendrà per quedar-se amb els diners que en tregui. En Tomás és un bon paio, amic seu des dels temps de les vaques grasses i amic de debò, perquè molt pocs haurien acceptat aquell tracte per donar per liquidat el seu últim deute. Tan pocs que, quan veu que vacil·la, que li esquiva la mirada, que mou la cullereta sense parar dins d’una tassa de cafè amb llet on ja no hi deu quedar ni un gram de sucre per dissoldre, en Sebastián té por que es faci enrere.

—Mira, ja sé que potser per l’apartament no en treus…

—No, no, no, no, no, no, no! —en Tomás fa brandar el cap com si es volgués espolsar una serp del coll, agita les mans en l’aire amb uns gestos molt exagerats, i fins i tot es ruboritza una mica—. No és això, no és això, el tracte està fet i va a missa, és una altra cosa, és… —i de sobte, la pell se li torna vermellosa, després gairebé violeta, com la d’un adolescent avergonyit—. És una idea que… Collons, Sebastián, és que em fa molta vergonya dir-t’ho.

Quan l’estudi fa fallida, decideix vendre-ho tot. La casa del Soto de la Moraleja, l’apartament de la platja, el cotxe, les joies de la seva dona, el portàtil i fins i tot el quadre de la sala d’estar, regal de noces d’un company de carrera que s’ha convertit en un pintor d’èxit notable. Amb això va liquidant les hipoteques, fa front als deutes acumulats des que l’empresa es va començar a enfonsar, i es queda amb un matalàs tan prim, tan dèbil, que ni tan sols serveix com a matalàs. No té diners per començar de nou, per llogar un pis, per moblar-lo amb els saldos dels magatzems de l’extraradi, i no hi ha cap banc disposat a donar-li crèdit. El seu pare sí.

—Torna a casa, Sebas. Aquest pis és molt gran, tenim lloc de sobres i a mi m’anirà bé la teva companyia i la dels nens, t’ho dic de debò. Des que la mare es va posar malalta, aquesta casa és molt trista, fill.

La seva dona li diu que de cap manera, que ella es queda al Soto, a casa de la seva germana. Que l’estima, però que no vol viure amb els sogres, ella incapacitada per una demència vascular agreujada pel Parkinson, o a l’inrevés, i escortada tothora per una hondurenya que només sap guisar plats del seu país, ell disposat a menjar cada dia arròs amb fesols per tal de no quedar-se sol amb la seva dona malalta.

—Ho has d’entendre, Sebas, jo encara sóc molt jove, tinc dret a refer la meva vida, i em sap molt de greu el que t’ha passat, de debò, donaria el que fos per haver-ho pogut evitar, qualsevol cosa, però… No puc arrossegar el teu fracàs, ho sento, ja sé que sóc una merda, una puta, una cagada, com vulguis dir-ne, però si vingués amb tu em moriria —i es posa a plorar—, em moriria, per a mi seria com la mort…

Si en aquell moment no hagués estat completament, radicalment, absolutament enfonsat, en Sebastián hauria pogut calibrar el seu grau d’enfonsament, perquè sempre ha sigut més rancuniós del que li hauria agradat ser, sap que aquest és el més greu dels seus defectes, i en aquell moment ni tan sols pot sentir rancúnia.

Mentre la seva dona segueix plorant, ell s’empassa la decepció sense dir res, fa la maleta, fa un petó als seus fills, se’n va tot sol a casa dels seus pares i, mentre sopa unes mongetes tendres insípides i un tros de lluç arrebossat, el menú amb el qual debuta en la dieta d’avis que seguirà durant molt de temps, es limita a prometre’s a si mateix que invertirà els primers diners que guanyi a contractar un advocat i divorciar-se.

Vuit mesos després, el seu únic èxit és que ha aconseguit desprendre’s de l’invendible apartament de la platja. Pel que fa a la resta, ho ha intentat tot, no ha trobat res i no ha guanyat ni un cèntim. En Tomás ho sap, però tot i així li costa trobar les paraules.

—Mira, és que estem a punt d’inaugurar un edifici aquí a prop… —en Sebastián està a punt d’afanyar-se a preguntar-li si li vol parlar d’una obra, però tot d’una recorda el significat del verb inaugurar—. I com que sé que has tornat a aquest barri, doncs se m’ha acudit… No t’ofenguis, Sebas, promet-me que no t’ofendràs perquè jo l’únic que vull és ajudar-te. I sé que no és una feina per a tu, ho sé perfectament, però potser, mentre no trobes res més…

Ara, cada dia va a treballar caminant. Torna a portar vestit i corbata, però no pot triar-se la roba. La imatge corporativa de l’empresa exigeix vestit blau, camisa blanca i corbata fosca per a tots els treballadors del seu departament. És massa elegància per passar-se vuit hores a dins d’una garita, apujant i abaixant la barrera de l’aparcament, però a en Sebastián tant li fa, perquè no l’ha hagut de pagar ell. Tot i que en Tomás continua sense creure-s’ho, la veritat és que li està molt agraït per aquesta feina, aquest sou que no li permet estalviar per al divorci, però sí enviar diners als seus fills cada mes i pagar la seva part corresponent del sou de la Daisy, la cuidadora de la seva mare, dos-cents euros que el seu pare ha posat per ell, sense dir-ne res als germans, des que va començar la seva ruïna.

A més, la nova feina li deixa molt de temps lliure. L’edifici encara està mig buit i alguns matins amb prou feines ha d’obrir la barrera per a dues dotzenes de vehicles. Durant la resta del temps, està sol i li sobren hores per llegir, fer encreuats, navegar de franc per internet amb el portàtil assignat al seu lloc de treball. Cada tarda, envia el seu currículum a totes les ofertes de feina que ha trobat al matí a la xarxa, però encara no l’ha trucat ningú.

En Sebastián procura no recordar, perquè recordar li dol. Viu al dia, organitza el seu temps al voltant de les petites notícies de cada setmana. La d’aquesta és important, perquè s’ha llogat de cop tota la primera planta de l’edifici, un gegantí espai diàfan que ocuparà una empresa constructora, i de les grosses, segons en Tomás. Per això, des de fa uns dies, a part de no recordar, en Sebastián es prohibeix a si mateix fer-se il·lusions, però no pot evitar-ho. Potser el nouvingut necessitarà un equip per reformar l’oficina, potser necessitarà gent per treballar en el futur, potser serà un estranger amb molts calés i pocs contactes laborals a Espanya, potser, encara que sigui espanyol, li interessarà contractar professionals disposats a treballar en qualsevol altre país, potser…

Avui, en Sebastián es lleva abans que soni el despertador. S’afaita, es dutxa i es pentina amb més cura de l’habitual abans de raspallar la jaqueta de l’uniforme. I no s’enduu cap llibre a la garita, no fulleja el diari, no engega l’ordinador. Ni tan sols està pendent de la vorera per on sol passar cada matí, a tres quarts de nou, aquella noia que va conèixer a finals d’agost, quan va llogar amb una amiga l’apartament contigu al que era seu i ara és de l’empresa per a la qual treballa. Els minuts passen amb una lentitud terrible fins que, a dos quarts de dotze, un Audi últim model s’atura davant de la barrera.

—Bon dia —diu el conductor, i després res, perquè acaba de reconèixer un dels treballadors més humils, més mal pagats, de Soluciones Inmobiliarias Prisma.

En Sebastián mira a la cara l’home que va ofegar en deutes el seu estudi fins que va aconseguir enfonsar-lo, prem el botó per obrir la barrera i no li torna la salutació.