A dos quarts de set de la tarda, la Diana Salgado acomiada l’últim pacient del dia.

Això és el que s’obliga a pensar, que només és l’últim pacient d’avui, encara que les autoritats hagin decretat que a les vuit en punt es tancaran les portes del centre on treballa des de fa quinze anys.

Ella, com tots els seus col·legues, ha citat malalts per a l’endemà. Com tots els seus col·legues, confia que demà el jutge dicti mesures cautelars per paralitzar el tancament. Com tots els seus col·legues, treu el cap per la finestra i creua els dits quan veu el cel ennuvolat, indecís, d’una tarda d’abril. Com tots els altres membres del personal del centre de salut del barri, la Diana Salgado surt aquesta tarda de la seva consulta amb la bata posada, tanca la porta i no tanca amb clau.

En aquell instant, es troba al límit de les seves forces, però el nerviosisme que ha infiltrat un formigueig a l’interior del seu estómac l’afecta menys que la tristesa, una desolació infinita, universal, aclaparadora, per ella, pels seus col·legues, pels seus pacients, pels seus veïns, pels madrilenys i per la resta de la humanitat.

Ningú no ho diria veient-la caminar pels passadissos, amb el pas enèrgic i el cap ben alt, si no fos per la delicadesa amb què els seus dits acaricien les parets mentre avança.

En Miguel Ferreiro donaria qualsevol cosa per estar en qualsevol altre lloc del món. Per si no n’hi hagués prou amb tot plegat, no triga gaire a descobrir que l’assetgen uns perills amb els quals no comptava.

—Pelusín!

La senyora Paula, que deu rondar els noranta i escaig, perquè es va jubilar poc després d’ensenyar-li a llegir i escriure, i d’això ja en fa més de vint-i-cinc, el crida agitant la mà amb la qual no subjecta una pancarta enorme on s’hi llegeix LA SANITAT NO ES VEN, ES DEFENSA. En Miguel intenta explicar-li amb gestos que no es pot moure d’allà on és, però no cola.

—Pelusín! —perquè tots dos saben que l’autoritat d’una mestra de Primària no caduca mai—. Vine aquí ara mateix!

—Pelusín? —mentre s’allunya, distingeix la veu enriolada de la inspectora Fernández—. Li ha dit Pelusín?

—Sí —i també la burla que s’entreveu en el to de l’agent De la Torre mentre ho confirma a la seva cap—. És que aquesta senyora era la seva mestra, i diu que quan anava a l’escola, en Ferreiro era clavat a un nen de la família aquella que sortia antigament a la tele. També diu que era moníssim, perquè pronunciava malament algunes consonants i a ella li feia molta gràcia…

Un mostrari de riallades, masculines, femenines, discretes, sorolloses, marquen el pas de l’antic alumne fins a la pancarta.

—Però què hi fa aquí, senyora Paula? S’hauria d’haver quedat… —llavors es fixa en els peus—. Però si ha vingut amb les sabatilles d’estar per casa!

—Home, esclar —la dona li somriu i li pessiga la cara—, per si de cas hem de córrer, Pelusín, què et pensaves?

Tot el barri és aquí.

Aquesta és la sensació que té la Diana mentre s’obre pas feixugament entre la compacta muralla d’esquenes que troba quan surt del centre, i quan ho veu, està a punt de posar-se a plorar.

Hi ha els seus companys, esclar, les seves famílies, i tots els pacients, però també han vingut veïns als quals no recorda haver vist mai a la sala d’espera, gent que li sona només de creuar-se-la pel carrer i més de la meitat dels botiguers del mercat.

La Diana en saluda alguns pel nom, els somriu a tots, els dóna les gràcies a tots, negres, mulatos, mestissos, amerindis, magrebins i blancs de tots els matisos, des de la porcellana rosada de la pell de la Svetlana, la seva dona de fer feines ucraïnesa, fins al cutis moreno, cordovès, d’en Braulio, l’encarregat del bar d’en Pascual. En un grup de dones que ve per la pujada, l’espessa cabellera arrissada de color pastanaga de l’Amalia contrasta amb els cabells negres, curts i llisos de cinc noies joves i idèntiques que la segueixen com un ramat d’ovelles al seu pastor.

—No us queixeu, que és per un bé vostre. I si us poseu malaltes, què, eh? On anireu? Sobretot tu, Guan-yin, ara que estàs embarassada…

La Marisol, habitual a totes les protestes ciutadanes, tanca la marxa sense fer cap prèdica, però també ha vingut gent que no havia protestat mai, com els pares de l’Ahmed, en Mohamed molt seriós, la Fátima amb el seu hijab de color albercoc, o la María Gracia, la noia de fer feines de la Sofía, que fa molt mala cara, tot i que la Diana no té temps de parar-se a preguntar-li per què.

La colla de la seva filla, a primeríssima fila, és la que fa més xivarri, potser perquè els crits i els càntics s’alternen amb l’ampolla de plàstic de dos litres que va de mà en mà per convertir la concentració en una mena de botellón reivindicatiu. La Mariana acaba de beure’n un bon glop quan el seu germà petit arriba al seu costat.

—Fot el camp, tap de bassa —li diu a en Pablo, i per extensió a en Felipe i a l’Alba, sense adonar-se que la seva mare l’està sentint.

—Però per què no podem estar amb vosaltres?

—Perquè no, perquè sou molt petits i estar aquí pot ser perillós.

—Ostres…

—Pablo, fes-li cas a la teva germana —la Diana ataca per sorpresa—. Alba, Felipe, vosaltres també. No passarà res, però és millor que us quedeu allà al darrere, d’acord? Busca el pare i us esteu amb ell. Acabo de veure’l a prop de la porta, amb la mare d’en Felipe, vinga…

Quan els nens es posen en marxa, es gira cap a la filla i compta per sobre el nombre de bevedors, una tranquil·litzadora dotzena.

—I tu, dóna’m l’ampolla.

—Però si ja no hi queda res —l’Edu, el fill de la Marita, li ensenya l’envàs buit.

—Molt bé, doncs doneu-me l’altra.

—No en tenim més, mare —la Mariana obre les mans per defensar la seva innocència—. Només en dúiem una, per entrar en calor.

—Ah, sí? Doncs ja en parlarem. I no feu més tonteries, us ho demano sisplau. Que no ho heu vist que estem envoltats de policies? Què voleu, que us apliquin la llei anti botellón i us detinguin abans que això comenci? Com hi ha món, mai no he vist uns revolucionaris tan ximples…

Ho deixa així perquè, tot i que l’enfurisma molt que la Mariana begui al carrer, el qui més l’amoïna aquesta tarda és el seu fill gran. Quan el veu, molt somrient, amb el braç dret sobre les espatlles de l’Adela, que sembla la seva nòvia en comptes de la seva àvia, sospira d’alleujament i corre cap a la zona on s’han congregat els seus companys.

—Però què diu, ara, haver de córrer, senyora Paula? —quan mou el cap d’un costat a l’altre, en Miguel Ferreiro entreveu una figura coneguda—. Aquí no passarà res, en pot estar segura. Esperi’s un moment…

En un grup que s’ha destacat en aquella concentració que ja ocupa tota l’amplada del carrer i la meitat de la longitud, un home impecablement vestit —pantalons i americana grisos, camisa blau cel, corbata de seda discreta— i escortat per unes quantes bates blanques, discuteix a crits amb un parell de civils i mitja dotzena de policies municipals davant de la gravadora que subjecta el seu cunyat Roberto.

—Això és una ximpleria, una exhibició de força inútil, i vostès ho saben tan bé com jo.

—Nosaltres complim ordres.

—El tancament del centre és il·legal, no es pot decretar abans que es resolgui la demanda que vam presentar fa quinze dies, no s’ha respectat cap procediment…

—Nosaltres complim ordres.

—No s’ha informat el personal amb prou antelació, no s’han garantit els drets dels pacients…

—Nosaltres complim ordres.

En Miguel Ferreiro arriba fins al seu cunyat i l’agafa del braç que té lliure.

—Què hi fas aquí?

—Jo? Sóc periodista —i per això no modifica la posició de l’altre braç, la mà que subjecta el mòbil amb el qual continua gravant.

—Sí, però d’internacional.

—I què? —en Roberto es posa a riure—. Sóc veí del barri, usuari del centre, i estic cobrint la notícia. Què passa, que no puc?

—Sí, però…

—No s’adonen que demà al matí un jutge paralitzarà el tancament, que el que estan fent és importunar els usuaris de manera arbitrària, per la decisió capritxosa d’un polític que vol guanyar punts obrint telenotícies? Vostès creuen que això té algun sentit?

Però l’ardor de l’home elegant s’estavella una vegada més amb l’expressió de granit d’un oficial de la Policia Municipal.

—Nosaltres complim ordres.

—Però què? —li pregunta en Roberto a en Miguel.

—Que això no m’agrada gens —i s’anticipa a la següent pregunta—. Perquè aquí en passarà alguna de grossa, t’ho dic jo.

—Vols fer declaracions? —el periodista somriu.

—Vés a prendre pel cul —el policia també, fins que veu arribar un cotxe de la Delegació del Govern.

L’home que ha baixat del cotxe, i que s’identifica com a subdelegat, arriba fins a la inspectora Fernández al mateix temps que en Ferreiro.

—Nosaltres complim ordres —replica ella—. Som aquí per garantir l’ordre públic, i com pot veure, no s’ha produït cap alteració. La concentració està autoritzada, però de totes maneres, ja he trucat al comissari. No trigarà gaire a arribar.

—I el serraller? Han trucat al serraller?

—No cal —intervé en Miguel—. Ja és aquí. Veu aquell senyor calb amb la camisa de quadres? Abel! —i un home calb amb una camisa de quadres escocesos, situat uns metres enrere de la pancarta, alça el braç per saludar el policia—. Aquell és l’únic serraller de per aquí. El veu? I les empreses no actuen en els desallotjaments, com ja deu saber.

—Collons! Doncs ja truco als bombers.

Els policies nacionals es miren entre si, i quan el subdelegat treu el mòbil i s’aparta una mica, l’Ángela de la Torre expressa en un murmuri el que pensen tots els altres.

—Doncs ara sí que en passarà alguna de grossa.

I, efectivament, a dos quarts de vuit la cosa s’embolica de valent.

Després, ningú no sap gaire què ha passat.

Que els bombers arriben molt ràpid, en un camió vermell amb els laterals coberts amb dos llençols pintats amb esprai, BOMBERS EN LLUITA, NO A LES RETALLADES, TRES MESOS SENSE COBRAR, AJUNTAMENT CULPABLE. Que el seu portaveu baixa del camió i es dirigeix directament al subdelegat, potser perquè encara té el mòbil a la mà, potser perquè el coneix d’altres vegades. Que pregunta on és l’incendi, i el seu interlocutor li diu que vaja, que no és exactament un incendi, sinó una emergència. Que torna a preguntar on és l’emergència, i l’altre li contesta que allà mateix, perquè s’ha de fer fora tota aquella gent i treure tothom de la porta del centre. Que el bomber li respon que els tregui ell, si té collons, o que truqui als antidisturbis, perquè ells no faran fora ningú d’enlloc. Que els manifestants comencen a aplaudir quan el senten i sembla que aquí s’acaba tot. Que tanmateix, quan arriba al camió, el bomber es gira i, amb el peu a l’estrep, alça un braç amb el puny tancat. Que els nois de la casa okupa, mentre es passen la segona ampolla que ningú no sap d’on ha sortit, li tornen la salutació bramant com una manada de rinoceronts en zel. Que al fons, en Pablo, l’Alba i en Felipe comencen a cantar, els bombers sí que molen, es mereixen una onada. Que mentre la meitat dels manifestants els imiten, el subdelegat s’emprenya. Que comença a preguntar a crits que què cony estan tirant, i el comissari de la Policia Nacional, que acaba d’arribar, li diu que no estan tirant res, que alcen els braços perquè fan l’onada. Que el subdelegat s’emprenya encara més i crida una onada, pels collons! Que es gira cap al cap de la Policia Municipal i torna a cridar, desallotjament, desallotjament, desallotjament! Que mentre alguns municipals es queden quiets, altres avancen i els nois de la casa okupa s’asseuen a terra. Que abans que els guàrdies puguin tocar-los, es forma una barrera protectora de bates blanques. Que quan s’adona que la bata que té al davant és la de la seva mare, la Mariana s’aixeca i els demana als seus amics que parin. Que la seva petició arriba tard. Que en Manolo, l’advocat de l’Associació per a la Defensa de la Sanitat Pública, li pregunta a en Roberto a crits si ho està gravant tot i en Roberto li respon que sí, i en vídeo. Que llavors corre cap al subdelegat i li diu que se n’anirà de dret als jutjats de la plaça de Castilla a posar una denúncia. Que abans que acabi d’enumerar els càrrecs pels quals el pensa empaperar perquè es doni el gust d’obrir els telenotícies, el subdelegat s’ho pensa dues vegades. Que quan dóna la contraordre i els municipals es retiren, hi ha tres persones a terra tot i que la batalla no ha durat ni cinc minuts.

Una és la Guan-yin, que està plorant, asseguda a la vorera, amb els pantalons ensangonats, perquè ha tingut una pèrdua, de l’ensurt, i està embarassada de quatre mesos.

L’altre és en Roberto, que continua encongit, en posició fetal, per protegir el mòbil que dos guàrdies han intentat prendre-li a cops de porra, aprofitant l’aldarull, fins que el seu cunyat Miguel i dos dels seus companys els hi han tret de sobre.

El tercer és, precisament, en Venancio, perquè estava tan apartat, tan a prop dels furgons que bloquegen la sortida del carrer, que el seu cap ha sigut el primer de trobar la porra que li ha fet perdre el coneixement.

A les vuit del vespre encara no se n’ha anat ningú i continua arribant gent.

—El meu pare vindrà quan tanqui el bar —la Lucía, la filla d’en Pascual, arriba amb el seu nòvio i dues bosses enormes—, però m’ha demanat que us portés això. Són entrepans i llaunes de refrescos. A dins hi ha nevera, oi?

—Sí —li confirma un zelador—. Entra i pregunta-ho —i quan la veu que es dirigeix cap a la porta, s’adona que s’ha oblidat d’una cosa—. Ei, i moltíssimes gràcies.

La Lucía pot entrar perquè, a les vuit en punt del vespre, el centre de salut del barri continua obert, i a urgències hi ha gent treballant. Per això tots s’han deixat la bata posada, per això ningú no ha tancat cap porta.

La Guan-yin, molt més tranquil·la després que una ecografia hagi confirmat que el nadó està perfectament bé, descansa en un box. Li han dit que el millor és que es quedi a dormir aquí per prevenir noves pèrdues. L’Amalia ha anat al restaurant, a buscar en Cheung, mentre les seves companyes tornaven a la feina ràpidament, però la Marisol s’ha quedat amb ella.

En Roberto és en un altre box, molt emprenyat perquè no l’han deixat anar als jutjats amb en Manolo, a qui li ha passat la gravació del mòbil perquè la faci servir com a prova en la denúncia que de totes maneres pensa posar. La seva dona és amb ell, molt commoguda per les contusions que li decoren el cos com un sinistre estampat.

—Marisa —es queixa, quan ella s’abalança sobre la llitera—. Vigila, que em fas mal.

—Ho sento, però com que em passo tot el sant dia escrivint sobre aquella història, doncs… —s’inclina vigilant, li fa un petó sobre les dues grapes que li mantenen unida la cella oberta, tova i inflada, i li parla a l’orella, en un xiuxiueig—. M’excita molt tornar a tenir un nòvio activista.

En Roberto somriu, intenta donar-li un copet al cul i desisteix a temps, quan descobreix que el braç també li fa mal.

En Venancio encara no ha recuperat del tot el coneixement. El doctor Manzano està pensant si demana una ambulància per traslladar-lo a l’hospital quan l’home obre els ulls, el mira i li pregunta què ha passat.

—Esperem una mica, no?

—Crec que sí, perquè està tot controlat —la Diana Salgado, a la qual ha reclamat perquè sap que el marit de la Pilar és diabètic, assenteix amb el cap—, però hauríem d’avisar la família perquè sàpiguen que és aquí, oi?

—Sí —el metge mira al seu voltant i veu una infermera d’atenció domiciliària xerrant amb dues dones a la sala d’espera—. Parla amb la María. Em sembla que ella atén la seva dona.

La Diana coneix la María des que anava a l’escola, perquè allà es va fer amiga de la seva germana Sofía, de la Marita i de la Begoña, l’única que no ha vingut aquesta tarda.

—Escolta, María, tu coneixes l’home que ha rebut el cop de porra? M’ha dit en Manzano que vas a curar la seva dona.

—Sí, la Pilar, pobreta…

—Ja, però està incapacitada, oi?

—Del tot —la infermera assenteix amb el cap—. Dement i amb Parkinson.

—Doncs l’hem de tenir unes hores en observació i hauríem d’avisar la família. Tu saps si té fills o…?

—Sí, en conec un que ara viu amb ells, el que passa és que no sé com es diu, però… Potser l’heu vist. Treballa en aquell edifici nou de la immobiliària i és alt, amb el cap rapat, té una aire d’aquell ministre grec d’economia que anava en moto, però ell té més cos…

—Ja hi vaig jo, ja hi vaig jo, ja hi vaig jo.

I abans que la seva germana i les seves amigues se n’adonin, la Sofía Salgado surt esperitada de la sala d’espera i travessa el vestíbul com si s’acabés de declarar un incendi.

La Sofía sap perfectament a quina hora canvia el torn de la garita.

Abans que l’aturi el primer semàfor vermell, mira l’hora al mòbil, les vint i disset, hòstia puta, no he tingut temps ni de pentinar-me.

En el segon semàfor retrocedeix uns quants passos, es mira en un aparador, s’obre un botó de la camisa blanca, es treu el jersei perquè està suant, se’l lliga a la cintura, no, se’l deslliga i se’l col·loca al voltant del coll, millor, es fixa en els leggins llardosos, les vambes que es posa per anar a les manifestacions de la marea verda, que és la seva, i es torna a cagar en la puta.

En el tercer semàfor torna a mirar l’hora, les vint i vint-i-tres. Casa seva és molt a prop. I si hi vaig corrent i em poso uns texans que em marquin bé el cul, i unes sabates de cunya, i unes arracades, almenys? Quan es posa verd, ja són les vint i vint-i-quatre, i es caga en la puta per tercera vegada.

Perquè des del quart semàfor pot veure la façana de l’edifici Prisma i, sobretot, perquè quan hi arriba està tan esgotada que no té ni forces per renegar. Sense perdre de vista la figura vestida amb una americana blau marí que es distingeix a través de la vidriera, es dobla sobre si mateixa, s’estira, es repenja al pal d’un fanal i es concentra a recuperar l’alè. Abans d’aconseguir-ho del tot, el seu objectiu s’aixeca de la cadira, obre la porta que té al seu darrere, saluda el relleu, un altre home vestit de color blau marí idèntic, i desapareix.

La Sofía Salgado travessa el carrer sense poder controlar del tot el ritme de la respiració ni el color de les galtes, i de sobte es topa amb ell, abans del que havia calculat. Macàgon… Però aquesta no compta, perquè no té temps ni de pensar en la destinatària del renec.

—Hola —li diu, sense deixar d’avançar en la seva direcció.

—Hola —respon ell, amb l’expressió d’un nen a qui la mare li acaba de regalar un xupa-xup.

—Mira, no t’espantis… —però així només aconsegueix que ell es posi seriós i ella molt més nerviosa—. Vinc del centre de salut, per avisar-te, però no ha passat res, bé, sí, ha passat una cosa però no és greu, el teu pare està en observació, però conscient i amb tot controlat, és a dir, la glucosa, vull dir, però ha perdut el coneixement perquè un policia li ha donat un cop de porra…

—Un policia? —i l’expressió viatja en un instant de la preocupació a l’astorament—. Al meu pare?

—Sí… —la Sofía no entén el motiu d’aquella metamorfosi—. A la manifestació contra el tancament del centre.

—El meu pare ha anat a aquella manifestació? —la seva expressió torna a canviar, de l’astorament a una incredulitat gairebé riallera—. N’estàs segura?

—Doncs… —la Sofía continua sense entendre la seva reacció—. El teu pare es diu Venancio, està casat amb una senyora que es diu Pilar i viu a Fernando VI? —ell assenteix a tot sense deixar de somriure—. Doncs un policia li ha donat un cop de porra, però està bé, en observació, i això és el que he vingut a dir-te.

—Tu ets metge?

—No, sóc professora d’Infantil, però la meva germana és endocrina i una de les meves millors amigues és la infermera que cura la teva mare.

—Ah, doncs… Moltíssimes gràcies per venir. Em dic Sebastián Alonso, i els meus amics de l’escola al meu pare li deien Martínez el Fatxa, per això m’he sorprès tant.

—Sí, doncs… Jo em dic Sofía Salgado.

Tots dos es miren un moment sense atrevir-se a fer res més, tot i que la Sofía torna a cagar-se en la puta quan s’adona que és incapaç d’acostar-se a ell i fer-li dos petons, tal com fa amb tothom.

Ell, que tampoc no s’hi ha atrevit i tampoc no sap per què, es conforma a preguntar-li si se’n torna cap allà.

—Esclar —la Sofía somriu—. Podem anar-hi junts.

I quan comença a caminar, en Sebastián pensa que aquells leggins li fan un cul fantàstic.

La nit és llarga, tensa fins a la una de la matinada, quan els furgons de la Policia Municipal es retiren i la Policia Nacional segueix els seus passos. En aquell moment, els resistents es relaxen, però no tots abandonen el centre. La directora estableix un torn de relleus perquè sempre hi hagi sis persones despertes davant de la porta, per si de cas. De la resta, alguns se’n van a casa a dormir unes hores i d’altres decideixen dormir allà mateix, a les butaques, a les lliteres o als boxs.

En Cheung corre la cortina que separa el box on dorm la Guan-yin del contigu, acosta el llit, s’hi estira i cau fulminat.

En Roberto se’n va a casa amb la Marisa a mitjanit.

A les dues de la matinada, en Venancio s’entesta que també se’n vol anar, i la Sofía acompanya en Sebastián sense que ningú l’hi digui, i llavors ell, amb la mateixa naturalitat, li demana que s’esperi a la sala d’estar mentre acompanya el seu pare al llit perquè pugui convidar-la a una copa, que és el mínim que pot fer.

Els nois de la casa okupa, en canvi, s’han portat sacs de dormir i els estenen a la sala d’extraccions. A dos quarts de vuit del matí, quan la dona de la neteja encén el llum, té un ensurt de por i els fa fora a cops d’escombra.

A les vuit comença una jornada normal, excepte per les bosses i les ulleres que distorsionen la majoria de les cares, per la simfonia de badalls encadenats que ressona a totes les consultes.

A dos quarts d’onze, quan gairebé tots ja van pel tercer cafè, en Manolo truca a la seva dona des de la plaça de Castilla i li diu que vagi a buscar la directora perquè ha de parlar amb ella. Pel camí, li va explicant que el jutge acaba de dictar les mesures cautelars que deixen sense efecte el decret que ordenava el tancament del centre de salut.

—El recorreran —explica després la María de despatx en despatx, de grupet en grupet—, el recorreran segur, però en Manolo diu que el recurs no es presentarà demà, ni el mes que ve, o sigui que de moment estem guanyant…

I a tots els encantaria celebrar-ho, però la victòria els troba massa cansats.