El 21 de desembre, a mitja tarda, la Diana Salgado es mira al mirall i descobreix que una gota de consistència viscosa i color vagament violaci li ha dibuixat un rastre en un costat del front. Llavors s’aixeca i mira al seu voltant, espaordida.

—Una tovallola —diu en veu alta, però sempre ha tingut el mal costum de pensar-ho tot dues vegades—, no, una tovallola no, però què?, paper del vàter, no, que s’escampa i llavors és pitjor, doncs el mullo, no, que això és el pitjor de tot, i què faig…?

Al final, agafa una tovallola, blanca, naturalment, perquè en aquell moment no n’hi ha cap més a mà, mulla una punta amb aigua de l’aixeta, es neteja la taca i, tal com era d’esperar, ho deixa tot fet un fàstic, el front, el lavabo i la tovallola, que ja la podrà posar amb lleixiu.

Quan es torna a mirar al mirall, es queda tan absorta en el que veu que ni tan sols es recorda de mirar el rellotge per sumar vint-i-cinc minuts a l’acció del tint que, a part de la pell, també li hauria d’estar tenyint les canes.

—Ostres tu… —i comença a parlar en veu baixa amb la dona que la mira des de l’altra banda—. Quina necessitat en tinc, de fer això, m’ho pots dir? A veure, per què ho faig això? Per què no puc anar a la perruqueria amb la meva germana i les meves amigues, en comptes de fer-me aquesta potinga, que em dura menys i em queda pitjor? Que no treballo? Sí, ja sé que hi ha rumors que tancaran el centre de salut, que diuen que quan ens reubiquin ens retallaran encara més el sou, però que no he cobrat aquest mes? Sí, menys que l’any passat i sense paga extra, d’acord, però que no he cobrat? Esclar que he cobrat, però aquí em tens, i per què…? Doncs t’ho diré, perquè tinc tres fills. Tres fills, sí, ja veus, un, dos i tres, i quina necessitat tenia de tenir-ne tants? En el país amb la taxa de natalitat més baixa del món, que per no arribar, les de la meva edat no arriben ni a un fill de mitjana, i jo, vinga!, pel broc gros… Que llesta! Ara, que jo, algun dia en faré alguna. Sí, faré alguna cosa, perquè això no es quedarà així, de cap manera, què va… Perquè en aquesta casa tothom té dret a tot menys jo, tothom disposa del seu temps i també del meu, i si se m’acut tenir alguna cosa per fer… Les rebaixes, les rebaixes, mira que n’ets de carrinclona, mare! I això per no parlar dels deures, perquè… Hi ha dret que jo, amb quaranta-cinc anys, més de quinze després d’haver acabat la carrera de Medicina, amb el doctorat i tot, m’hagi de passar cada santa tarda fent deures? Sort que el gran ja va a la universitat, tot i que és igual, perquè és clavat que el seu pare, que vaja, estem ben retratats amb el sexe superior, enginyer aeronàutic i és més ruc que una sabata… Per què s’ha d’atabalar per res, si ja hi sóc jo per entendre els formularis de la matrícula, i per anar a les reunions de la comunitat de veïns, i les de l’AMPA, i a parlar amb els tutors, i arreglar la connexió a internet, i trucar al tècnic quan s’espatlla un electrodomèstic? Amb un marit enginyer, no et fot…

Mira el rellotge i calcula una mica per sobre que deu haver passat un quart d’hora. Deixa passar deu minuts més parlant amb el mirall i repassa el seu antic pla de fugida. Ho té tot pensat. Un diumenge a la tarda, quan el seu marit sigui al futbol amb els amics i els seus fills al carrer, amb els seus. Un diumenge a la tarda, perquè el dissabte, de bon matí, haurà anat directament al banc. Que no se’n cuida ella, també, d’anar al banc? I a partir d’aquí… La Diana Salgado sempre ha tingut el costum de pensar les coses dues vegades, i per això mai no ha passat d’aquí.

El tint li queda bé, millor del que s’esperava. S’asseca els cabells amb cura, s’arrissa les puntes amb la planxa per la qual tant va plorar la seva filla abans de fer-se aquelles rastes tan fastigoses que porta ara, i es posa un parell de rul·los al davant, per marcar-se el serrell. Quan acaba, són dos quarts de nou i al final ha de córrer, però una hora després, ni un minut més ni un de menys, es treu els rul·los, se’ls guarda a la butxaca del davantal, s’esponja els cabells amb les mans, mira l’efecte al vidre del microones, treu el cap a la porta de la cuina i fa un crit.

—A sopar!

—Què hi ha? —un.

—Què hi ha? —dos.

—Què hi ha? —tres.

—Puré de verdures —talla a temps la primera queixa—, per a tu no, tu tens una amanida d’espinacs amb xampinyons, i de segon, truita de patates —i també és a temps de tallar la segona—, dues, una amb ceba i l’altra sense ceba. I el pare? Bé, és igual, que algun de vosaltres el vagi a buscar, vinga.

Quan reconeix els passos d’en Pepe al terra del passadís, es gira quan calcula que arriba a la porta, i l’encerta.

—A tu t’he fet sopa de fideus, que ja sé que el puré no t’agrada.

—Que guapa que estàs, Diana! —i es gira cap als seus fills—. Oi que la mare està guapíssima?

—Què m’has de demanar? —ell somriu i ella l’imita sense saber per què—. On s’ha d’anar, a qui s’ha de trucar, què t’has oblidat?

—Res —la Diana s’adona que li està dient la veritat—. Et prometo que res. Bé, si més no, ara… d’aquí a una estona…

En Pepe Martínez s’asseu al seu lloc, atrau la seva dona cap a ell, li repenja el cap a la panxa i li acaricia el cul amb una mà.

—D’aquí a una estona potser se m’acut alguna cosa.

Apa que, si no m’agradés tant aquest imbècil, es diu la Diana a si mateixa mentre respira l’olor del seu marit, si no m’agradés tant…

Després se serveix una copa de vi, els va mirant, un per un, i acaba reconeixent el mateix de sempre, que tot és culpa seva. Ella és la gran culpable, ella els ha convertit en uns inútils, ella, sempre fent-ho tot, fent-ho tot sola, carregant amb tot i convencent-se a si mateixa que pot fer encara més, però… Què hi faria, vivint sola en una casa emblanquinada, al capdamunt d’un turó, mirant al mar, sense treballar i tota vestida de blanc?

El 22 de desembre es fa evident que el tint casolà de la Diana ha sigut l’ingredient més problemàtic de la nit de Nadal dels Martínez Salgado. Ningú, ni tan sols ella, s’ho hauria pensat.

—Jo aquest any no vull sopar gaire, eh, mare? I els torrons, prohibits, que faig règim.

La Mariana, que fa un parell de mesos va tallar sense avisar el seu llarg festeig amb l’ordinador per passar-se de sobte tot el dia al carrer, i ara no para de parlar de política, del canvi climàtic, de l’economia sostenible i coses per l’estil, és la primera a treure el tema, però el seu germà gran la segueix de prop. Aquesta és una altra novetat, perquè abans ni tan sols es parlaven i ara estan sempre d’acord.

—Escolta, pare, em deixes una americana per a la nit de Cap d’Any? Aquesta vegada no comprarem entrades per a cap festa. El pare d’en Mateo ens deixa el local que té buit al costat del garatge i així ens estalviem el licor de garrafa, que encara me’n recordo de la ressaca de l’any passat.

En Pepe pateix més, perquè se sent culpable. S’adona que la seva angoixa és fruit d’una tradicional pruïja masculina, però això no li alleuja el patiment. Tampoc el fet que segueixi guanyant més que la seva dona, metge de la pública, amb el sou retallat i sense paga extra. A ell li han tret menys, només un deu per cent del sou, però després d’escoltar el bonic discurs del director general sobre la solidaritat que l’empresa requereix dels seus treballadors i sobre la necessitat que remin tots per mantenir el vaixell a flotació, ha cobrat només la meitat de la seva paga extra. I aquí no s’acaba tot.

—Et prometo que últimament estàs guapíssima, Diana, t’ho dic de debò.

Després de sopar, es queden sols al sofà de la sala d’estar. Els dos fills se’n van a l’habitació del gran per jugar a la videoconsola, i la filla es tanca a la seva, com sempre, perquè l’ordinador no pateixi gaire i no la trobi tant a faltar.

—Tu vols alguna cosa, oi? —la Diana s’acosta al seu marit, li fa un petó als llavis, es deixa abraçar.

—Sí, vull exactament això que estàs pensant, però a més… —en Pepe s’incorpora i la mira als ulls—. Vull que no pensis que t’estic fent la pilota, primer perquè és veritat que estàs guapíssima, i després, perquè et donaré una mala notícia.

La Diana es posa tan nerviosa que ni tan sols es recorda de la tècnica del seu marit, que sempre tendeix a exagerar els contratemps perquè al final no ho semblin tant.

—Què ha passat? —repassa la data i s’aparta d’en Pepe com si hagués ficat els dits al corrent—. No em diguis que ha tocat la grossa a la teva empresa i et vas oblidar de comprar loteria.

—No! —ell es posa a riure—. Sí que vaig comprar loteria, però no ha tocat ni un cèntim, i a més, al matí ens hem assabentat que aquest any no hi ha panera.

—Ah, home! M’havies espantat de debò —la Diana somriu, torna a repenjar-se sobre el seu marit, alça el cap i li fa un petó als llavis—. Em pensava que havia passat alguna cosa greu.

És greu, perquè ja havia decidit tirar del regal de l’empresa, aquelles ampolles que abans menyspreaven i els mediocres embotits que solien acompanyar-les, per al sopar de la nit de Nadal. Té diners estalviats, o sigui que no és imprescindible, però li hauria anat bé. Aquest any ha decidit escatimar en els banquets i mesurar els regals de Reis, sobretot perquè no pensa gastar-se ni un cèntim en tonteries. La culpable de tantes estretors és la casa amb jardí que es van comprar a la costa fa tres anys, quan la crisi semblava l’anunci d’una pel·lícula de catàstrofes i el director de la sucursal bancària els oferia una hipoteca sense límits, us en dono una mica més per a l’obra, n’hi afegim una mica per als mobles, i l’assegurança?, i l’alarma?, i no hi fareu una piscina? Però els feia tanta il·lusió, feia vint anys que somiaven amb aquella casa, i ara…

—Bé, doncs ja està —en Pepe Martínez s’incorpora una mica, agafa la seva dona per la cintura, la fa seure a sobre seu—. Ja s’han acabat les males notícies.

El 23 de desembre, la Diana Salgado entra a la cuina contenta com un gínjol, i de sobte s’adona que el sopar de Nadal l’amoïna ben poc.

Mentre engega la cafetera i esprem mitja dotzena de taronges, es replanteja en un moment els menús que tenia pensats, parlant sola.

—Demà —recapitula amb un murmuri, perquè els nens no la sentin i es riguin d’ella tal com fan sempre que l’enxampen parlant sola—, un caldo de primer, després uns entremesos sense marisc, si de cas gambots o llagostins congelats, i en comptes de xai, un filet de porc en pasta de full o pit de pollastre Villaroy, que no n’he fet mai per Nadal però als nens els agrada molt. Porta molta feina, però surt tirat de preu. De besuc ni de conya, per descomptat, i cava només la nit de Cap d’Any, que és quan s’ha de brindar…

Res no té importància després d’una nit de sexe desinhibit, meridional i irresponsable, com la que el seu marit i ella li van brindar ahir a la directora de l’FMI i al governador del Banc d’Espanya mentre es compensaven mútuament, ell perquè no hi ha panera, i ella perquè li ha sabut molt de greu que no n’hi hagi. I què?, ha pensat fa un moment, quan s’ha mirat al mirall just després de llevar-se, amb un aspecte esplèndid tot i no haver dormit ni quatre hores. Mira, entre un pernil de Guijuelo i això… A veure si encara li envio un SMS nadalenc al cap d’en Pepe, ja veus.

I llavors, a un quart de nou del matí, sona el telèfon.

—Aurora! —la Diana identifica el número abans de contestar—. Bon dia, maca —perquè sempre s’ha entès molt bé amb la sogra, però aquest matí li agraeix especialment el tros d’home que va portar al món—. Com estàs?

—Molt bé, filla. Et trucava… —la Diana sent de fons la veu del seu sogre, però digue-li, dona, digue-li—. Que sí, Pepe, que ja l’hi dic, calla d’una vegada. Ai verge, quin home més pesat! —la Diana es queda en silenci mentre la seva sogra es recupera—. Perdona, maca, que et trucava perquè… Què tens pensat fer per al sopar de demà?

—Encara no ho sé, Aurora, però no t’amoïnis, que soparem molt bé.

—Ja, però com que estàs tan atrafegada, amb la feina i tot plegat… Se’ns ha acudit de portar el sopar nosaltres.

—No, Aurora, que no cal, de debò.

—Sí, dona, que ahir ens va tocar el reintegrament de dos dècims i una terminació, va, deixa’ns-el portar, per una vegada… Mira, tu fes un caldo, que et surt molt bo i no dóna feina, i hi poses el vi i els torrons, esclar. La resta ho portem nosaltres, d’acord? —i la dona del primer Pepe Martínez ja no sent la veu de la segona—. Diana? —només un soroll estrany, com l’eco d’una ventosa—. Diana? —després, una cosa semblant a un sospir—. Diana, estàs bé, maca?

—Pepe, deixa’m… —això és l’únic que sent al cap d’una estona—. Pepe, que no, que arribaré tard a la feina… —i això una mica després—. D’acord, però almenys deixa’m acomiadar de la teva mare… —i la Diana per fi contesta—. Aurora?, bé, sí, doncs moltes gràcies, ara et deixo perquè… Pepe, que ara es llevaran els nens, t’ho dic de debò… —però el seu somriure desmenteix totes les seves advertències—. Ai… Després et truco, Aurora, gràcies per tot.

Aquest matí, en Pepe Martínez arriba tard a treballar.

La Diana Salgado no, perquè el centre de salut és molt a prop.

Mira, que es fotin, pensa, mentre crida el primer pacient del matí, per no haver-nos donat la panera.

El 24 de desembre, a dos quarts de nou del vespre, l’únic que ha fet la Diana és una olla de caldo i una xixina d’ou dur, pollastre i pernil. També ha emplenat dues safates, una amb trossets de torró de diferents gustos, això sí, i l’altra amb polvorons i figuretes de massapà.

—Això és el sopar, mare? —a jutjar per la ganyota de decepció, la Mariana ja s’ha oblidat que fa un règim rigorós.

—No, tranquil·la —respon, tot i que la mare no està gaire menys inquieta—. Els avis han dit que aquest any porten el sopar.

—Ah, sí? Doncs… —en aquell moment sona el timbre—. Deuen ser ells, vaig a obrir.

Els seus avis viuen al barri, però aquesta nit han fet un viatge molt llarg per arribar fins aquí.

Tots dos van néixer a la tercera dècada del segle XX. Ell recorda detalls, sons, imatges de la guerra. Ella no, però si tanca els ulls, pot veure la cartilla de racionament de la família, ben bé com si la tingués entre les mans.

Després, tots dos ho segueixen passant molt malament. En Pepe està a punt d’emigrar a Bèlgica, com el seu cosí Arsenio, perquè cada any va a veremar a França i cada any li fa molta pena marxar i encara més pena tornar. Però en el que seria l’últim d’aquells trens, coneix l’Aurora, una noia que va contractada com a cuinera per als veremadors espanyols i que no vol viure a l’estranger. Des del primer moment li agrada molt. Quan la coneix, li agrada tant, que torna a Madrid i es queda amb ella.

La seva primera casa és una habitació rellogada, i la seva filla gran neix dos anys abans que puguin pagar un pis de lloguer per a ells sols. Ell arriba a tenir fins a quatre feines alhora. Ella, a part de cuidar-se de la casa i de criar els nens, cus, ensobra pasquins, reparteix propaganda per les bústies, fa ninotets de feltre, i els diumenges se’n va al poble dels seus pares, a comprar hortalisses que després ven, als matins, en una taula plegable que instal·la a la porta del mercat Barceló amb la connivència d’un cosí seu que és guàrdia municipal. Entretant, hi ha molts dies de desesperació i moltes nits memorables. Aquesta ha sigut la seva vida, i al capdavall, cap dels dos no l’hauria canviat per una altra.

—Però pare, mare…

La nit del 24 de desembre, quan els veu obrir els paquets que han portat, gambes, gambetes i una dotzena d’escamarlans grans de la peixateria, pernil ibèric, llom i salmó fumat del xarcuter, i dues cuixes de xai ja rostides, només per escalfar una mica al forn, el seu fill els mira com si estigués veient visions.

—Però que us heu tornat bojos?

—No, fill meu —contesta ell—. El que passa és que no teniu ni idea de què és una crisi. Si jo t’expliqués…

—Au, deixa-ho estar, Pepe —la seva dona somriu i abraça la seva néta—. No comencis amb les batalletes, que ets molt pesat.