La Marisa recorda aquell cansament.

Entrava a treballar a les nou, però el despertador sonava a dos quarts de set. Deu minuts per espavilar-se, cinc al lavabo i esclatava la guerra.

En mitja hora preparava l’esmorzar, feia llevar en Roberto, esmorzava a tot drap i començava a preparar el dinar. Ell es prenia un cafè abans d’emprendre la seva part de l’ofensiva, despertar els nens, vestir-los i dur-los a la cuina. El segon round, llet calenta, cacau soluble, torrades per a un, cereals per a l’altre, solia enganxar-la amb el dinar mig encarrilat. Mentre preparava els entrepans per a l’hora del pati, l’olla a pressió ja havia començat a xiular.

—Un altre cop llenties? —preguntava algú, però ella contraatacava implacablement.

«Portes tots els llibres?», o…

«Avui et toca gimnàstica?», o…

«Has agafat els diners per a l’excursió?».

Després els abrigava bé, els feia molts petons i cridava les últimes instruccions.

—Recordeu que avui ve l’àvia a buscar-vos, no sortiu tard i feu els deures, que si no, m’enfadaré…

Quan baixaven les escales trotant darrere el seu pare, que els deixava a l’escola o a l’institut abans d’anar a treballar, la Marisa tornava a l’habitació, es posava la roba que havia deixat preparada la tarda anterior, agafava la bossa i sortia esperitada. Aquesta operació, que tenia perfectament cronometrada, rares vegades li ocupava més de cinc minuts. Després es pintava a la parada de l’autobús, a l’autobús o al lavabo de la primera planta. I a les nou en punt del matí entrava al seu despatx com una campiona.

Quan començava a treballar, ja estava cansada, però això era un avantatge i no un inconvenient. La rutina de la casa, els nens, les reunions de pares d’alumnes, les disfresses de Nadal, de carnaval, de final de curs, les reunions amb els tutors, el calendari de vacunacions i tota la resta, l’esgotava de tal manera que els dies feiners no l’hi semblaven tant. Era una periodista amb talent, una treballadora capaç, conscienciosa, i quan el seu programa, Madrid Directo, sortia bé, que era gairebé sempre, la seva feina representava un oasi de pau enmig de la voràgine. Però no es considerava una persona desgraciada. Al contrari, se sentia una dona amb sort, amb una vida plena, plena de coses, massa plena, això sí.

Aquest era el seu problema, perquè li agradava la seva feina, li agradava el seu marit, li agradaven els seus fills, no els canviaria per cap altra opció de les seves respectives categories, però necessitava que els dies fossin una mica més llargs, disposar de dues o tres hores més per sentir que tenia temps, per perdre’l, per jeure una estona al sofà o no fer res. Això era l’únic que trobava a faltar. De tant en tant, alguna amiga li explicava que havia descobert les sals del mar Mort, els olis essencials, les espelmes relaxants.

—Tu omples la banyera fins a dalt… —li deien, i en aquell punt la Marisa aturava el relat amb una riallada o alguns escarafalls.

—Au va, deixa-ho córrer. Saps quant de temps fa que no em fico a la banyera? —perquè la dutxa també la tenia cronometrada—. Trigo entre dos i tres minuts a dutxar-me, ni un més. I a l’estiu, tinc temps de depilar-me i tot.

Ara, la seva vida li sembla de mentida. La recorda vagament, com si l’hagués vist en una pel·lícula, una comèdia amable i femenina amb un final tan feliç com el que ella ja no espera. I la memòria d’aquell cansament fecund, que naixia d’una activitat incessant per produir coses bones, útils, li dol com un remordiment, la cicatriu d’una culpa inexistent. Perquè ara que se’n va a dormir sense posar el despertador per llevar-se, i es lleva quan es cansa d’estar al llit, res no li resulta tan dur, tan amarg, com la temptació de sentir-se culpable pel que li ha passat. Qui em manava queixar-me tant?, es pregunta, i ni tan sols recorda que mai no va arribar a queixar-se en veu alta.

Els dies de la Marisa segueixen tenint vint-i-quatre hores, però n’hi sobren més de les que li faltaven quan cada matí anava a treballar. I en tindria prou engegant les aixetes de la banyera per submergir-se en l’aigua calenta fins que es refredés, però no ho farà en tots els dies de la seva vida, perquè això seria com afluixar la corda, ara que ha passat allò que mai no havia de passar.

La Marisa, redactora en plantilla a l’àrea de programes informatius de Telemadrid durant gairebé trenta anys, tenia un contracte indefinit en una empresa pública, una d’aquelles feines que semblaven eternes per sempre més. Fins que van canviar les regles del joc. Fins que el govern d’Espanya es va proposar convèncer els ciutadans que els funcionaris són uns ganduls que es passen la vida prenent cafè. Fins que el govern autonòmic va començar a al·legar que la cadena era deficitària, com si una televisió pública hagués de donar beneficis. Fins que un ERE li va passar per sobre com una de les erugues d’un tanc blindat, i li va tocar una indemnització de vint dies per any treballat, i com que a en Roberto li han retallat el sou encara que segueixi sent el cap d’Internacional del seu diari, la va guardar per poder pagar el màster de la seva filla gran i la carrera del seu fill petit.

Avui, a la cua de l’Inem, la Marisa recorda el cansament com l’època daurada de la seva vida, i la ràbia li pesa més que la tristesa.