Des que va començar la crisi, el desembre és el mes preferit d’en Pascual. Encara falten cinc dies perquè comenci i ja no té espais buits a la llibreta on hi apunta les reserves.

—Ho sento, Roque, com que ara ningú no té ni un duro i en comptes d’anar a restaurants fan les festes als bars… Per sopar, ho tinc difícil. Només tinc dos dies lliures, el vuit i el quinze.

—Cony, Pascual! Però si són dilluns —es queixa l’agent d’una companyia d’assegurances que l’any passat va celebrar el sopar d’empresa en una braseria del barri de Salamanca.

—Ja ho sé que són dilluns, però és el que hi ha, el menjador és tan petit que només puc organitzar un sopar cada nit, i pensa que a mi em sap més greu que a ningú… —torna a passar les pàgines de la llibreta i se li acut una alternativa—. Escolta’m, i per què no feu un dinar? Al migdia ho tinc més bé.

—Ja, però com que a la tarda treballem, imagina’t, menjar, beure, brindar, i després agafar el cotxe per…

En aquell moment, tot i que continua tenint el mòbil enganxat a l’orella, en Pascual deixa de sentir la veu d’en Roque.

—… seguir visitant clients, home, no té gràcia, no? Per això crec que és millor fer un sopar encara que sigui un dilluns, però…

Perquè a la pantalla del televisor, Juan Francisco González s’enfronta a un núvol de micròfons i càmeres davant les quals diu que no farà declaracions excepte per negar totes les acusacions, afirmar la seva innocència i reivindicar la seva irreprotxable trajectòria empresarial.

—… se m’acaba d’acudir una altra cosa. I el diumenge set? Com que el vuit és festa, gairebé millor, no? Però no, deixa-ho estar, perquè la gent se n’anirà de pont…

—Collons! —exclama finalment en Pascual.

—Què? —i tampoc escolta la pregunta d’en Roque.

En Pascual va conèixer en Juan Francisco González un dissabte a la tarda de fa més de vint anys, i des d’aquell mateix instant li cau malament. I el nòvio de la teva germana, li va preguntar a la Mari més tard, quan s’acomiadaven al portal, per què ha de tenir dos noms, i no un, com tothom? Abans de contestar, la Mari el va mirar malament. Jo què sé, doncs perquè té dos noms. És de molt bona família, saps?

—Però què dius, Pascual? —en Roque està una mica mosquejat—. Collons, què?

—Perdona, Roque, no t’ho deia pas a tu. Escolta, pensa-t’ho, comenta-ho amb els altres i ja…

—No, ja t’he dit que el quinze, sents? El quinze de desembre a les nou del vespre.

—D’acord —i en Pascual s’apunta la data a la llibreta—, doncs el quinze, molt bé, ja està apuntat, no pateixis, entrants per compartir i carn o peix a escollir de segon…

Si hagués sigut per ell, s’haurien vist mitja dotzena de vegades a l’any, per la vigília de Nadal i els aniversaris dels nens, però a la Mari li encanta anar a casa seva, i que surtin tots quatre junts de tant en tant, i passar uns dies cada estiu al seu xalet de la Costa del Sol. Aquella afició, font d’innombrables discussions, ha estat a punt de fer anar en orris el seu matrimoni moltes vegades. Aproximadament cada estiu.

A en Pascual li agrada molt la seva dona, li agrada per dins i li agrada per fora. Tot i que amb els anys s’ha engreixat bastant, continua trobant la Mari molt guapa, i a més és graciosa, divertida, lleial, afectuosa, però no és perfecta, esclar, ningú no ho és. Per desgràcia d’en Pascual, el principal defecte de la Mari és el seu cunyat, la debilitat de riure-li totes les gràcies, una admiració encegadora que li impedeix veure la seva arrogància, el seu envaniment, i el costum de comparar-lo amb ell a totes hores mentre es compara a si mateixa amb la seva germana, que s’havia dit Maribel tota la vida fins que el perfecte cretí del seu marit va decidir que era molt més fi que es digués María Isabel.

En Pascual és una bona persona, un home honrat que treballa com una mula al seu bar, un local amb barra, taules i menjador que obre gairebé de sol a sol, des de l’hora de l’esmorzar fins a la del sopar. Si bé ara es fotria una pallissa cada vegada que hi pensa, no li va donar la gana d’estudiar, però tot i així ha aconseguit tirar endavant, mantenir la família, pagar els estudis dels fills, liquidar tots els deutes i fins i tot estalviar una mica. Abans de la crisi pensava destinar els estalvis a comprar un xalet a la platja, no tan gran, ni amb tant de jardí, ni tan a prop del mar com el del seu cunyat, un simple adossat, però suficient per satisfer el més antic dels desitjos insatisfets de la seva dona, però no ho ha fet. Els temps no estan per a cases d’estiueig. Aquells estalvis li han permès esquivar el temporal sense acomiadar ningú, sense allargar els torns ni abaixar els sous. Tampoc no ha pogut apujar-los, però els seus treballadors poden estar ben contents.

Com tants altres espanyols, en Pascual s’ha acostumat a la crisi, a comprar només el necessari, a no acumular comandes, a omplir les vitrines de la barra amb les tapes que pot vendre, ni una més, i a mimar els seus clients. I no li va pas malament. Quan aconsegueix acabar la trucada amb en Roque i parar atenció a l’informatiu, s’adona, fins i tot, que li va molt bé, abans que la Mari entri corrents al bar amb la cara desencaixada d’angoixa.

—Te n’has assabentat?

—No gaire, perquè estava parlant amb…

—L’han imputat —i quan ho diu, s’inclina una mica endavant, com si aquella paraula li hagués fet un forat a l’estómac—. En un cas d’aquests de corrupció, no sé què d’uns contractes que li van donar a la seva empresa sense concurs, o alguna cosa així. Tot plegat pinta força malament, han empaperat un altre empresari, un joier, dos diputats i un parell de polítics més. No m’he ni atrevit a trucar a la María Isabel, perquè la pobra ho deu estar passant… Quin horror! I els nens, imagina’t… Quina desgràcia.

En Pascual abraça la seva dona i comprèn que és molt lleig celebrar la ruïna del seu cunyat, però per molt que s’hi esforça, no pot sentir pietat per ell. Han sigut molts anys de collonades, molts anys d’ostentació, molts anys de faramalla, i de presumpció, i d’altivesa, molts, massa anys.

—I per què no treus els teus fills de la Complutense i els portes d’una vegada a la universitat privada on va en Cristóbal? Perquè et diré una cosa, Pascual, a les privades és on hi ha el futur. No veus que van directes de la universitat a les millors empreses? I això sense comptar el campus, amb els mitjans, els millors laboratoris, els millors ordinadors, tot, el millor de tot.

En Juan Francisco oferint-li l’últim crit en gintònics al porxo de la casa de la platja, en banyador però amb el Rolex d’or al canell.

—Doncs a la María Isabel li he comprat unes perles boníssimes i molt bé de preu, no et pensis pas. T’ho dic per si vols fer un cop de cap i regalar-li alguna cosa bona a la teva dona per una vegada, pobreta. El joier és amic meu, un company del partit, un fora de sèrie, t’ho pots ben creure.

En Juan Francisco amb uns pantalons milratlles i un Lacoste blanc, a la coberta del iot d’un dels seus incomptables amics, que s’ha ofert a dur-los a fer un tomb per la badia.

—A veure si un dia em fas cas i inverteixes els calés en lloc de guardar-los a dins d’un mitjó, Pascual. Et presentaré el director de la sucursal amb la qual treballo, perquè estan venent uns productes financers molt rendibles a un interès fantàstic. Has sentit a parlar de les participacions preferents?

En Juan Francisco a la barra d’aquell restaurant on s’ha de reservar amb sis mesos d’antelació i que està a vint-i-cinc quilòmetres del seu xalet, però val la pena sopar-hi un cop a l’any, encara que només sigui per explicar-ho a Madrid, a la tornada.

I així un any, i un altre any, i un altre, i la Mari sempre dient el mateix, ai, sí!, ai, que bé!, ai, moltes gràcies!, ai!, però fes-li cas a en Juan Francisco, home, que no veus que bé que li va la vida?

—Sort que mai no li vas fer cas, Pascual —diu ara, i el seu marit l’abraça una mica més, però no diu ni piu.

Així comença el desembre. Encara no ha passat ni una setmana, que en Juan Francisco el truca una nit per preguntar-li si li va bé que l’endemà es vegin un moment. En Pascual li diu que sí, que per descomptat, però quan el veu entrar per la porta, ja no sap què pensar, perquè no sap qui és l’home que l’ha vingut a veure.

Per fora tot és igual. Un abric de pell de camell a les espatlles, un conjunt d’americana i pantalons blau marí, impecable, una corbata amb la marca a l’estampat, i tot tan ben planxat com els cabells canosos, ondulats sobre el seu crani. Per fora sí, però per dins tot és diferent. En Pascual ho nota en els seus ulls fugissers, en el tremolor dels llavis quan el saluda, en la insistència amb què enrotlla i desenrotlla entre els dits una tira de paper des del moment en què s’asseuen junts en una taula.

—Què vols prendre?

Primer fa un gest de desgana universal, com si no li vingués de gust absolutament res d’aquest món. Després demana una cervesa, però amb prou feines s’humiteja els llavis amb l’escuma.

—Mira, Pascual, jo… La veritat és que he vingut a demanar-te un favor.

La cervesa li resulta molt útil només per mirar-la, per tocar-la, per donar voltes al got sobre la taula mentre parla sense alçar la vista cap al seu interlocutor, que escolta en silenci un discurs ordenat, fluid, tan ben travat com si el seu cunyat l’hagués assajat meticulosament davant del mirall, i ni tan sols així es creu el que acaba de sentir.

—Però tu… —a en Pascual se li entortolliga la llengua a dins de la boca mentre es penedeix de no haver sigut capaç de compadir-se de l’imbècil que té al davant—. Home, però què dius, ara? Quina feina li puc oferir jo, al teu fill? D’encarregat no s’hi pot pas posar, sense saber res del negoci, i a més, ja tinc en Braulio, que treballa amb mi des de fa vint anys. I per la resta… Aquí, ja t’ho pots afigurar, o servir taules, o servir a la barra, o estar a la cuina fent tapes, no hi ha més feina que aquesta, i un nano com ell, amb carrera i uns quants idiomes i…

El seu cunyat el mira i no diu res.

A en Pascual no li cal contractar cap treballador, però per la seva neboda Andrea, aquella noia tan estranya que quan era petita es passava la meitat dels caps de setmana a casa seva perquè era la millor amiga de la seva filla Lucía, faria l’esforç de carregar amb un sou més. Per l’Andrea sí, però pel torracollons del seu germà Cristóbal, que és una mala còpia del seu pare…

Mentre en Pascual pensa en tot això, en Juan Francisco el continua mirant.

—Mira, que em vingui a veure demà a les vuit en punt, i si això li agrada, que es quedi. Per Nadal mai no sobra una mica d’ajuda.