Coincideixen en el procés de selecció de personal de l’empresa, però es van veure per primera vegada molts anys enrere. En Jaime se’n recorda. La Consuelo no. Però no l’hi retreu. Està acostumat que la gent no es recordi d’ell.

En Jaime no té res de particular, i precisament per això passa desapercebut. No és ni alt ni baix, no està gras però per descomptat no està prim, té els cabells castanys, els ulls marrons, ulleres de pasta i l’estil propi d’un noi que s’ha criat en una família de classe mitjana pelada. Com que només té una germana, hereta sempre, des de sempre, la roba dels seus cosins grans, especialment la del fill de la tieta Charo, el seu cosí Enrique, que només té catorze mesos més que ell, però, fins que tots dos surten de l’adolescència, aparenta dos o tres anys més que en Jaime. El fet que el seu cosí fos més alt i més prim que ell mai no l’ha afavorit, i per això sol dur una jaqueta encoixinada, semblant a les que es posava quan era més jove per amagar la tensió dels traus, perpètuament entreoberts, de totes les camises. Fins fa ben poc, la vida d’en Jaime ha consistit en això, a tapar-se, a escapolir-se, a no cridar l’atenció. Per això la seva brillantor l’impressiona tant, encara ara.

Durant molts anys, el seu expedient acadèmic fa conjunt amb el seu aspecte físic. Acostuma a treure unes notes justetes, sense arribar a repetir curs però aprovant unes quantes assignatures al setembre, per a desesperació del seu pare, que mai no es cansa de recordar-li el preu que ell ha pagat per l’error de no haver volgut estudiar, ni de preguntar-li si el que vol és passar-se la vida darrere d’una barra. En Jaime no contesta mai, però durant molts anys pensa en secret que potser el seu destí és heretar el bar, sobretot perquè el seu rendiment no millora gaire quan comença la carrera.

Tria informàtica perquè, a soles, a la seva habitació, al llarg de totes aquelles nits de divendres i dissabtes en què els festejos dels seus amics el van deixant sense plans, se sent escollit, poderós, capaç com mai abans, però no s’atreveix a explicar-ho a ningú. De totes maneres, les assignatures teòriques les té entravessades. Només al final, en els dos últims cursos, el seu talent crida l’atenció d’alguns professors. Amb més de vint anys, en Jaime prova el gust de les matrícules d’honor i aprèn que és incomparablement dolç.

Des d’aleshores, el seu progrés ha sigut inversament proporcional al de la Consuelo, la noia més guapa de la seva promoció, excel·lent en les assignatures teòriques, mediocre en totes les matèries que no es resolen a base d’hores d’estudi. Però ni això no és suficient perquè ella el reconegui quan coincideixen en una prova que en Jaime resol amb millors resultats que qualsevol altre aspirant, i el primer dia que tots dos comencen a treballar, el saluda com si no l’hagués vist mai.

A partir de llavors, ell la mira, però ni tan sols després del seu primer ascens s’atreveix a acostar-se-li. Després del segon sí. Li costa una barbaritat baixar dos pisos, avançar per un passadís on li sembla que tots el miren com si ja sabessin el que està a punt de passar, i entrar al cubicle on la Consuelo es limita a fer-li un somriure, estirant la simpatia fins a l’exageració, com si fos un xiclet.

—Ai, quina llàstima! M’encantaria venir amb tu al SIMO, Jaime, però és que estic súper enfeinada. No tinc ni temps per fer un cafè, de debò… És que la meva germana es casa, saps?, i vaig de cul, preparant-ho tot.

Aquella tarda, el primer que veu en Jaime quan entra a la fira per la porta reservada als professionals acreditats és la magnífica parella que formen la Consuelo i el director del departament de recursos humans, l’executiu més guapo, el més faldiller i, malgrat que la crisi és a penes una ombra que s’insinua a l’horitzó, òbviament el més malparit de l’empresa. Quan passa pel seu costat no el veuen perquè estan a punt de morrejar-se al mig del passadís. En Jaime tampoc els saluda i s’escapoleix de pressa, com abans. Com sempre.

Des d’aquell dia, no es torna a acostar a la Consuelo. Al capdavall, a la feina tothom ja ha descobert que és molt intel·ligent, així que ell també s’ho comença a creure i decideix comportar-se en conseqüència. Segueix ascendint i mirant-la de lluny, això sí, però només fins que ella se n’adona. Llavors, amb una disciplina implacable, orienta la seva mirada cap a qualsevol altra dona que estigui al seu abast, malgrat que quan la veu, mai no aconsegueix deixar de mirar-la.

Han passat cinc anys, tants com les parades d’ascensor que mesuren la distància entre les seves carreres.

Avui, en Jaime pensa en tot això quan la veu entrar al seu despatx. Perquè ell treballa en un despatx, davant d’un gran finestral que ofereix unes espectaculars vistes aèries de Madrid fins i tot en aquest fosc i plujós matí de gener, i no en un cubicle de parets de plàstic, embotit entre molts altres habitacles idèntics, al mig d’una sala interior on hi ha d’haver perpètuament el llum encès. No és habitual que els programadors de la planta baixa, encadenats a la monotonia del manteniment de les webs més vulgars, pugin fins a l’Olimp de la sisena, on resideixen els únics i autèntics déus creadors de programes. I tanmateix, aquí té la Consuelo, davant de la seva taula, oferint-li un d’aquells somriures de cautxú, tan elàstics, tan seus.

—Ostres, Jaime, quin despatx que tens! Que bé, no? —i s’asseu en una cadira abans que ell obri la boca per oferir-l’hi.

—Sí —aquest matí per fi es consent mirar-la als ulls—. Les vistes són estupendes —però de sobte no li agrada el que veu—. I a tu, com et va? Que et puc ajudar en res?

—Bé, no, és que… Fa dies que penso en tu. Ja no et veig mai, com que no fas servir l’ascensor de la classe obrera… —fa una pausa perquè en Jaime li rigui la gràcia i ell es limita a insinuar un somriure, però no diu ni piu—. Doncs mira, he pensat que és una llàstima, i que podríem quedar algun dia per anar a prendre alguna cosa, no ho sé, un cafè o…

En Jaime, que continua sent un home corrent, ni alt ni baix, tot i que a base de gimnàs ja no està ni remotament gras, i porta unes ulleres de muntura Truman, i roba de bona qualitat, finalment nova i de la seva talla, la mira amb atenció i torna a veure la noia més guapa de la facultat, que segueix sent la dona més atractiva de la planta baixa. Ell no té parella i cap de les noies amb qui ha sortit es pot comparar amb la que té al davant. Però en Jaime, ai!, és molt intel·ligent, i per això amb uns segons en té prou per analitzar la situació de manera òptima. Perquè és la seva capacitat d’anàlisi, i no l’ascensor reservat als ocupants de la sisena planta, el que el porta cada matí fins a aquell despatx.

En Jaime analitza la Consuelo i conclou que és una noia molt guapa que no ha aconseguit casar-se amb cap dels executius que ha aconseguit seduir, que està avorrida de mantenir webs, i que compta els mesos que li falten per fer trenta anys amb un sou mediocre, bastants números per al proper reajustament de plantilla i cap expectativa de millorar excepte en el cas que aconsegueixi atrapar el programador més ben pagat de l’edifici, aquest noi insignificant que sempre, des de sempre, ha estat enamorat d’ella.

—I tant que sí, ens hauríem de veure més —contesta, i pensa que la vida és un fàstic, però tira endavant encara que li dolgui, i li dol—. El que passa és que… Uf! Ara mateix estic molt enfeinat, em sap greu. No tinc temps ni per a cafès, ni per a res.