El diumenge de Rams, la Diana convida la seva mare a dinar.

L’Adela porta el vi i les postres, com sempre, i es fixa que el seu gendre no menja gaire i parla encara menys.

—M’ajudes a desparar la taula, mare?

Després del cafè, l’Adela està convençuda que la seva filla es vol tancar a la cuina amb ella per parlar-li del seu marit, i les seves primeres paraules sembla que ho confirmen.

—Mira, mare, jo… —obre el rentaplats, s’ajup per estudiar-ne el contingut, i des d’allà s’explica una mica més bé—. Tinc un problema.

—Ja me n’he adonat —la mare comença a omplir de gots la safata de dalt—. Què li passa a en Pepe?

—A en Pepe? —la seva filla es gira per mirar-la amb cara d’estupor i una safata del forn rajant aigua entre les mans—. A en Pepe no li passa res.

—Segur?

—Segur —assenteix amb energia, torna al rentaplats—. No és en Pepe, és la Sofía, que vol passar la Setmana Santa a la platja amb aquell nòvio que té, però com que ell guanya tan poc i no pot pagar un hotel, i tampoc no vol pagar-lo ella perquè no vol que ell se senti malament, doncs m’ha dit si caben a casa nostra.

—Ah! —l’Adela somriu mentre continua col·locant gots, perquè la Diana acaba de recordar-li que la que té un problema menys és ella—. Fantàstic, me n’alegro molt, això és el que necessitava la teva germana, i n’estic encantada.

—Ja, jo també, però és que… —la Diana es repenja a la pica, alça una mà, tanca el puny i comença a desplegar els dits, un per un—. A la nostra habitació, hi dormim nosaltres. A la de convidats, els meus sogres, que s’hi van apuntar fa un mes. A l’habitació dels nens, hi dormen en Pablo i el seu amic Felipe, perquè en Jose no ve, m’ha dit que es vol quedar a Madrid per estudiar. Total, que si poso la Mariana a l’habitació del costat de la cuina, la Sofi i el seu nòvio poden dormir a la seva habitació, però…

—Però els llits són de vuitanta —completa l’Adela.

—Això és igual mare. Estan en aquella fase en què dormen tots dos en un llit petit i encara els sobra espai. No és això, és que ja no tinc més llits.

—I? —però de sobte ho entén tot—. Ah! Ho dius per mi… No pateixis, filla, si jo no pensava pas moure’m de Madrid per Setmana Santa. Tinc una pila de coses per fer.

—De debò?

—Ben de debò. Però tu preocupa’t d’en Pepe, vinga. I fes-me cas, que jo en sé molt d’això.

Quan l’Adela es queda vídua, té la sensació que mai més es podrà tornar a interessar pel món.

Perquè no només perd el seu marit. Amb ell, perd la seva vida, les ganes de viure-la. Sense en Miguel no li ve res de gust, des del suc del matí fins al son de cada nit. Li sobren els segons de cada dia, li segueixen sobrant durant setmanes, després mesos, un any sencer. No sap què hi fa aquí, no sap per què està viva, res no li interessa, res no la diverteix, només la il·lusiona la idea de fumar fins a morir-se.

Les seves filles no ho entenen. S’ho haurien esperat de qualsevol altra dona, però no de la seva mare, sempre tan activa, tan llançada, tan moderna. L’Adela perd el compte de tots els gimnasos, tots els balnearis, tots els viatges que li han recomanat, quan a la pantalla de l’ordinador se li obre una finestra inesperada, que brilla i palpita com un ésser viu.

—Que cremi Troia! —la pàtria de Paris, a la qual en Miguel i ella han consagrat la seva vida, és la responsable que de tant en tant rebi informació no sol·licitada, però mai no ha vist un anunci com aquest—. Què deu ser això?

De seguida descobreix que és un joc, un joc d’estratègia, aparentment molt tonto, en realitat dificilíssim, i la seva salvació. El seu marit, el professor Salgado, catedràtic de grec a la facultat de Filologia Clàssica de l’Autònoma, traductor i editor de La Ilíada, hauria estat orgullós d’ella, perquè la primera vegada no li resulta gens fàcil. Triga més de dues setmanes a fer rendir Agamèmnon, però salva Troia i, entretant, torna a menjar, a passejar, a llegir, a anar a dormir a la seva hora. En Miguel i ella sempre han estat en contra del final que va escollir Homer, sempre han sigut fans d’Hèctor, del seu poble. Per això, quan s’ha de posar un nom, tria Andròmaca.

Després, torna a començar. Perd la seva segona guerra i es promet a si mateixa que mai més no tornarà a veure els murs de Troia cremant a la pantalla de l’ordinador. Poc després, el joc es comença a fer famós. Apareixen articles als diaris, reportatges a la televisió i un nou reclam en el menú principal. Mode torneig. Que cremi Troia! Lluita amb grecs i amb troians de tot el món…

Quan s’hi inscriu, descobreix que gairebé tots els seus contrincants online fan costat als grecs. Només troba un jugador que es diu Hèctor, però ella sempre ha menyspreat el fàcil encant dels vencedors.

—Tu i jo sabem qui són els bons, amor meu.

Cada tarda, a l’hora de la partida, agafa una foto d’en Miguel, li fa un petó, la col·loca al seu costat, a sobre la taula, tria el cavall, el casc, la cuirassa, l’espasa, l’arc i les fletxes.

—Entoma aquesta! —i sempre tria millor que els seus rivals—. I aquesta, arquer del dimoni!

Una nit, després de la seva enèsima victòria, s’obre una nova finestra a la pantalla. És una invitació a un torneig presencial que se celebrarà a l’estiu, en un hotel de la Gran Vía. Es posa tan nerviosa que surt al carrer, camina fins que es cansa i, quan torna a casa, s’excusa. Als seus setanta-dos anys, no pot anar a jugar en públic amb uns nens, encara que Troia cremi. Però per sort, Troia no crema, perquè l’Hèctor guanya el torneig.

Tanmateix, al cap d’uns mesos, en el torneig nadalenc, perd davant d’Aquil·les i les flames redueixen a cendres el palau de Príam en milions de pantalles de tot el món.

—Però Hèctor, què has fet! —mussita, amb els ulls plens de llàgrimes—. Doncs penso anar al Campionat Nacional —li diu a una foto en veu alta—. Et prometo que hi vaig.

Per això, el dimecres sant, en lloc d’anar-se’n a la platja amb en Pepe i la Diana, es presenta al saló més gran d’un hotel de la Gran Vía.

—Perdoni, senyora —li diu un noi molt jove que vigila l’entrada—, no pot passar, aquí s’hi celebra un torneig de videojocs i…

—Ai!, sí, perdona —l’anciana furga a dins la bossa de mà i es penja al coll la identificació que ha rebut per correu—. Ara sí, oi?

—Andròmaca? —i de sobte el noi queda tan pàl·lid com si l’Adela s’hagués rejovenit cinquanta anys i portés una túnica blanca, i el nét de Príam als braços—. Vostè és l’Andròmaca?

—Sí, jo sóc l’Andròmaca.

—Arturo! —i surt corrents—. Curro! No us ho creureu…

Tres dies més tard, a la final, li arriba a ella el torn de la pal·lidesa i la perplexitat.

No ha perdut cap batalla, però tampoc no s’ha quedat cap dia a celebrar-ho perquè, a la seva edat, anar amb aquells nanos a fer unes canyes… L’altra mànega es juga en una sala diferent i no coneix el seu contrincant, però no li té por. El dia de la gran final, ocupa la seva cadira davant de la pantalla gegant, treu la foto d’en Miguel de la bossa de mà, li fa un petó i la col·loca al seu costat. Un segon després, algú l’hi agafa i no l’hi torna.

—Hola, àvia —quan es gira, veu que el seu nét Jose somriu amb la foto a la mà.

—Jose! —el mira i sent una mena de por incomprensible—. Què hi fas aquí? Tu… Tu… Ho sap la teva mare?

—Esclar que no, per qui m’has pres? —es posa a riure, se li acosta i li fa un petó—. Li he dit que em quedaria a estudiar perquè després no digui que sóc un irresponsable i un frívol. La mare no les entén aquestes coses.

—Però tu…? —l’Adela intenta trobar una explicació que no sigui l’única evident—. Tu…? —perquè el seu nét pot haver vingut a veure la final entre el públic—. Tu…? —perquè potser és amic d’un altre jugador—. Tu…? —perquè potser era a l’hotel i se li ha acudit entrar a mirar—. Què hi fas aquí?

—Jo sóc l’Hèctor, àvia.

L’Adela tanca els ulls i els torna a obrir quan l’àrbitre de la partida s’acosta per comunicar-los una mala notícia.

—Tenim un conflicte.

—Ui! —l’Adela alça el cap, el mira—. Si només fos un…

—Ja —en Jose somriu—. No passa res, jo seré Aquil·les.

—De cap manera, amb molt de gust et cedeixo…

—Que no, àvia. Tu tens millor historial que jo. Tu segueixes sent Andròmaca.

—Àvia? —pregunta l’àrbitre, però cap dels dos jugadors li respon.

De sobte, els altaveus inunden la sala amb un so de clarins i platerets. La batalla està a punt de començar, però aquesta vegada els dos finalistes no es limiten a donar-se la mà. Una senyora gran i un jove de vint-i-un anys s’abracen al mig de la sala mentre el públic aplaudeix. A l’últim instant, l’Hèctor, reencarnat en el seu enemic, acosta el cap al d’Andròmaca i li parla a l’orella.

—Oi que estàs pensant a deixar-me guanyar? —ella ho nega, ell no s’ho creu—. T’aviso que si ho intentes, no et tornaré a dirigir la paraula, que quedi clar.

—Però Jose, si a mi m’és igual…

—I a ell? —el seu nét assenyala la foto que els mira des de la taula—. Troia no pot cremar, àvia, no pot cremar, entesos? No tinguis pietat.

—Tranquil, rei —ella ho comprèn, es posa de puntetes, li fa un petó a la galta—. Procuraré no tenir-ne.

Tres hores més tard, els grecs es rendeixen.

Aquil·les no ha celebrat mai tant una derrota.