L’Adela baixa de seguida al carrer a comprar els diaris, i quan torna no se li acut engegar la ràdio.

Qualsevol altre dia potser hauria sentit la veu del seu nét durant l’esmorzar, perquè dos anys enrere, quan en Pepe i la Diana van estrenar casa a la platja, el seu primogènit va decidir quedar-se a passar l’estiu a Madrid. Com que s’acabava d’enamorar bojament d’una noia però no sap ni fer-se un ou ferrat, es va instal·lar a casa de l’àvia i la va aficionar a escoltar aquell programa tan gamberro, ple d’acudits i bromes amb micròfon ocult, que a ell li agrada tant i ella encara sintonitza alguns dies, quan al seu programa matinal preferit parlen d’economia o fan alguna entrevista que l’avorreix. Des que van passar aquell estiu junts, l’Adela i en Jose tenen un vincle propi i diferent, especial, del qual també forma part un programa de ràdio desconegut per a la resta de la família.

L’Adela, professora de grec jubilada, hauria donat qualsevol cosa per no matinar quan feia classes a l’institut, però ara són molt escassos els dies que aconsegueix dormir dos minuts més que en aquella època. Els qui la coneixen saben que a desgrat seu matina molt, però avui, quan sona el telèfon a les vuit i vint-i-cinc del matí, s’espanta, i quan sent la veu de la seva filla, s’espanta encara més.

—Què ha passat? —i no li concedeix marge per respondre—. Ja han arribat? Vols que vingui? Hi ha hagut detinguts? Ai filla, quina angoixa!

—No, mare, no és això.

—Ah, no? —i l’Adela es queda perplexa, perquè fa més de dues setmanes que la Diana no parla de res més que del tancament del centre de salut programat per a aquella mateixa tarda—. He mirat totes les previsions de totes les cadenes i diuen que estarà ennuvolat però que no plourà. La portera m’ha dit que porti ous a les Clarisses, que això no falla, però ja li he dit que si els hi porto jo, amb la fama que dec tenir al cel, segur que diluvia, o sigui que…

—Que no, mare, que no és això. Espera’t un moment. Mariana! Explica-li a l’àvia, tu que ho has sentit.

El telèfon canvia de mans i una veu torrencial, aguda i furibunda, esclata a l’orella de l’Adela.

—Hola, àvia —ara és la seva néta la que no li deixa marge per respondre a la seva salutació—. El que ha passat és que aquella porca, marrana, fastigosa, ha posat en Jose en ridícul davant de mig Espanya, i ara, a sobre, l’ha deixat.

—Mariana… —a l’Adela li fa molta gràcia la sobtada transformació de la seva néta.

—T’ho pots creure? L’ha deixat! No, si, què es podia esperar d’aquella pija, fatxa de merda, votant del PP, que porta calcetes de color rosa amb floretes a les vores.

—Mariana… —aquella adolescent que en sis mesos ha passat de ser una fan addicta als youtubers a una activista radical de qualsevol causa justa.

—Que per què ho sé, mare? Doncs perquè ho sé, perquè les hi vaig veure una vegada!

—Mariana… —aquella metamorfosi que als seus pares els alarma i no els acaba de convèncer, però que a ella sí que li agrada i al seu avi li hauria encantat.

—Ah, el que vota? No ho sé, però ho suposo.

—Mariana… A veure, reina, explica-m’ho per ordre que no entenc res.

Així, l’Adela s’assabenta que, fa mitja hora escassa, el seu nét ha caigut en una d’aquelles bromes pesades que el diverteixen tant quan les fan als altres. La seva nòvia ha trucat al programa per posar la seva fidelitat a prova, una locutora amb veu acariciadora se li ha insinuat a ell per telèfon durant una bona estona i, efectivament, mig Espanya ha sentit en Jose cedint a la temptació de quedar amb una desconeguda i, immediatament després, a la seva nòvia tallant la relació en públic, amb l’argument que per a ella, el que ha fet és el mateix que fer-li banyes.

—Doncs quina sort —conclou, quan la seva filla recupera el telèfon—, ens hem tret un bon pes de sobre, no?

—Ai, mare, ja ho sabia que diries això —i l’Adela percep el somriure de la Diana com si el pogués veure—. Mira, aquestes coses les fas molt més bé tu que jo, i ja en tinc prou amb tot això del tancament del centre, o sigui que li he dit a en Jose que vingui a dinar amb tu, et sembla bé? Que sí, Mariana, que sí, que tu també hi pots anar. Oi que ella també pot venir, mare?

Comença a fer el dinar a les dues del migdia, com una concessió als seus convidats especials.

—Hola, àvia —la Mariana arriba primer—. De què fa olor?

—De canelons —diu l’Adela, mentre li fa un petó a les rastes responsables de la desesperació de la seva mare.

—Ai, que bons!

La pasta és d’aquelles precuinades, que s’estova ficant-la una estona en remull amb aigua calenta. El tomàquet és de pot, però la carn és autèntica i el sofregit de ceba també. El més laboriós, la beixamel, és un gest d’amor als seus néts. Ja no en fa mai, però li continua sortint molt bona.

A les tres en punt, en Jose, vint-i-un anys, tercer de Medicina, entra a casa seva arrossegant els peus com un condemnat a mort, el cap cot, els ulls clavats a terra.

—Ja ho saps, suposo…

El mira un moment i sent un rampell de tendresa quan el veu tan vermell, amb les galtes cremant de vergonya. Segurament el pobre nano encara estava bojament enamorat d’aquella imbècil… Llavors l’abraça fort, li fa un munt de petons i treu tres llaunes de la nevera.

—Tu ja beus cervesa, Mariana?

—Àvia, sisplau, que en faig divuit d’aquí a no res.

L’Adela somriu, omet que set mesos no són res, i li allarga un got amb l’escuma justa, ni molta ni poca, perquè això sí que sap fer-ho bé. Després de servir les altres dues, s’asseu davant del seu nét, al costat de la seva germana.

—Escolta, rei, saps per què t’ha fet venir a dinar aquí la teva mare? Doncs perquè em coneix, i sap que quan fa les coses malament, jo sempre l’hi he dit, i a vosaltres també, o no? —en Jose, sorprès per aquell principi, assenteix amb el cap sense deixar de mirar-la—. Quan vas dir que volies deixar d’estudiar, t’ho vaig dir, quan et vas començar a passar amb els porros, t’ho vaig dir, quan et va parar la Guàrdia Civil conduint una moto sense carnet, et vaig dir que t’estaves equivocant però no et vaig renyar, només t’ho vaig dir, te’n recordes? —en Jose torna a assentir i la Mariana l’imita, perquè ella també se’n recorda—. Vaig intentar que canviessis d’actitud, però no que et convertissis en una altra persona. Perquè mai he pretès que siguis infal·lible, ni una víctima, ni el millor home del món, és veritat o no? —i els seus néts ja semblen dos ninos de corda que només saben moure el cap endavant i endarrere, endavant i endarrere—. Doncs ara seré igual de sincera amb tu. Si jo tingués vint anys, i un nòvio de vint-i-un al qual una desconeguda se li insinués per telèfon per oferir-li sexe fàcil, t’asseguro que l’únic que em preocuparia seria que el meu nòvio li digués que no. Això sí que em faria pensar, i no pas que li seguís el rotllo, com tu aquest matí, encara que t’hagi sentit mitja Espanya.

Els seus néts la miren i recorden moltes coses alhora, iguals però diferents.

De petits, a tots dos els estranyava molt que la seva àvia Adela no fos com l’àvia Aurora, com les àvies dels altres nens. Que no sabés cuinar, que no sabés cosir, que mai no fos a casa. Que tingués amics que duien una cabellera fins a la cintura i amigues amb els cabells tallats a l’u. Que posés heavy metal a tot drap mentre netejava la casa. Que fumés com una locomotora, no només tabac, i que mai volgués quedar amb ells el cap de setmana perquè sempre tenia plans, sopars, viatges, coses per fer. La mare i la tieta Sofía es queixaven que els dissabtes tornava a altes hores de la matinada, farta de copes, cada dos per tres, i no obstant això, gairebé cada diumenge trobava una manifestació on portar-los a tots a les dotze del migdia. L’Adela era així, o ho acceptaves o no, i ells ho havien acceptat feia molt de temps perquè l’estimaven molt, però fins a aquell dia, cap dels dos no s’havia parat a calcular els avantatges de tenir una àvia progre.

—Les infidelitats poden ser molt importants, o no, Jose, ja saps què en penso jo d’això…

Però de sobte l’Adela s’adona que està parlant amb els sues néts. Ni en Jose ni la Mariana l’han vist mai petonejant-se amb un desconegut a la cuina, tal com li va passar a la Diana als quinze anys. Ni en Jose ni la Mariana han enxampat el seu avi petonejant-se amb una desconeguda a l’aeroport, tal com li va passar a la Sofi amb el seu pare quan ella en tenia disset. Cap dels dos ha sentit les dues versions simètriques, siameses, de la veritat que ella li va oferir a la Diana, no pateixis, bonica, que jo segueixo estant enamorada del teu pare, i el seu marit li va dir a la Sofía, no em miris així, filla, que la teva mare continua sent la dona de la meva vida. Ells no saben res d’això, de manera que l’Adela arruga el front, se’l pessiga i es llança a teoritzar.

—Mira, les infidelitats no tenen per què ser greus, sinó que el que és greu de debò, el que és realment intolerable, és la traïció. Això és l’únic que no es pot perdonar. La deslleialtat, la irresponsabilitat, la falta de sensibilitat, que només és falta d’amor per l’altre, és a dir, tot el que ha fet la teva nòvia amb tu aquest matí. Perquè tu no l’has traït, però ella a tu sí que t’ha traït, Jose, t’ha humiliat, t’ha deixat en públic, s’ha portat com… —fa una pausa i mira la seva néta—. Com s’ha portat, Mariana?

—Com una porca, marrana, fastigosa, pija de merda —recita ella, molt somrient.

—Exacte —l’Adela ho aprova amb el cap i somriu—. Per això crec que tu has tingut més sort que ella, que el que s’ha tret un pes de sobre ets tu. Perquè si t’haguessis ficat al llit amb una desconeguda no l’estimaries pas menys, per què?, perquè això no té res a veure amb l’amor. En canvi, ara ja saps que ella no t’estima a tu. El qui traeix una persona estimada no es mereix estimar, ni que l’estimin. M’entens?

—Sí, àvia —en Jose s’aixeca, se li acosta, l’abraça com quan era petit i l’estima encara més que llavors, més que mai—. Gràcies.

—De res, rei —ella li separa el cap per pentinar-lo amb els dits, continua fent-li petons fins que veu que somriu i llavors es gira cap a la seva néta—. I tu, què esperes?

La Mariana s’aixeca, se li llança a sobre, l’abraça i l’omple de petons.

—D’acord, d’acord, ja n’hi ha prou… Voleu una mica de sopa de primer? El caldo és de pot, ja ho sabeu, però amb aquest dia tan lleig que fa i la que ens espera aquesta tarda… Si més no, que no plogui. Espero que a alguna beata del barri se li hagi acudit portar ous a les Clarisses.