Avui és dilluns, i com cada dilluns la María Gracia arriba al bar de l’estació de metro on sol esmorzar a un quart de nou del matí, però no veu l’home que l’ha mirat des d’un extrem de la barra durant poc més d’un any.

La setmana passada va provar tots els horaris. Cada dia, a primera hora, s’ocupa de la casa de la senyora Martina. El dimarts, a ella no li fa res que arribi una mica més tard, però a les nou del matí no se’l troba. El dimecres travessa Madrid en metro, des de l’oficina que neteja més enllà de la plaça de Castilla, per intentar-ho al migdia, però ell no és al bar. El dijous, a la Sofía li és igual que arribi mitja hora abans, i tampoc no el veu. A la Marita no l’avisa, no cal, perquè la casa sempre és buida als matins. Com que no ha de donar explicacions a ningú, el divendres baixa al metro i passa per la porta del bar tres vegades, a dos quarts de nou i plovent, a tres quarts de deu i ja aclarit, a les onze i vint i amb sol. Però a totes hores, el racó de la barra que semblava que li pertanyia continua estant perfectament desert.

Al principi, la María Gracia pensa que no té importància. Potser ha trobat una feina. Potser s’ha constipat. Potser s’ha enfadat amb la mestressa del local i ara esmorza en un altre bar. Una veu interior li diu que no és res d’això, però no la vol escoltar perquè feia molt, massa temps, que ningú no la mirava quan ell va començar a mirar-la.

—Hi vols anar tu, Miguel?

Aquest matí, la inspectora Raquel Fernández es dirigeix a l’agent Ferreiro com si no fes tres mesos que dorm amb ell una nit sí i una altra gairebé segurament també.

—T’ho dic perquè tu ets d’aquest barri, no? —i repenja la cuixa sobre el seu braç quan li deixa una nota a sobre la taula—. Els veïns et coneixen i aquests temes sempre són delicats.

—Però què ha passat exactament? —la mà d’ell frega la d’ella quan agafa el paper.

—No ho sabem. La veïna de dalt ha trucat dues vegades. Diu que fa uns quants dies que no el veu, que el seu gat ha començat a miolar, tot i que sempre havia sigut molt silenciós. —L’Ángela de la Torre, companya i eterna aspirant a nòvia d’en Ferreiro, en aquell moment alça el cap i la Fernández fa el pas enrere dels toreros covards—. Li hem demanat que truqui al timbre, que el cridi, vaja, el de sempre, però no ha contestat.

—Total —recapitula en Miguel—, un bonic cadàver per començar la setmana…

La inspectora no diu res, però els seus ulls sembla que li prometin que, si troba un cadàver, ja el compensarà ella.

—De la Torre, anem.

L’agent Ferreiro, que ha rebut el missatge, es recorda que està a punt de començar la primavera i surt de la comissaria de molt més bon humor.

El dimarts de la setmana passada, l’Antonio García ja no va sortir al carrer.

Quan es desperta, es lleva, va al lavabo, registra totes les butxaques de la roba que es va treure el dia anterior, buida el calaix de la tauleta i compta els diners a sobre l’edredó. En total té dos-cents trenta-vuit euros. La setmana anterior li haurien semblat una fortuna. Avui no, ja no.

La nit anterior, quan truca a casa de la seva germana, li contesta el cunyat. Que ja està bé, li torna a dir. Que és un malparit, un gandul, un cabró, un miserable i que s’ha acabat, que això s’ha acabat i aquest cop és de debò. No és la primera vegada que l’Antonio escolta aquestes paraules, però fins ahir al vespre, sentia que després la Rosario s’enfrontava al seu marit, li deia cridant que les coses no eren així, i després un cop de porta. Però aquesta vegada no sent res, perquè la Rosario no diu ni piu.

L’Antonio es queda despert fins molt tard, escurant el que queda de l’última ampolla de la panera que va robar del portal del costat uns dies abans de Nadal, mentre el missatger parlava pel porter automàtic amb el destinatari, un senyor molt sord que no entén què li diu. Des del seu portal, l’Antonio sent els crits, la desesperació d’un pobre colombià que ja es considera acomiadat, però com que la casa que li ha deixat la seva germana són uns baixos, entra de seguida, posa la ràdio a tot drap i es passa gairebé tres hores escoltant nadales.

Aquella tarda, ni tan sols toca el paper de cel·lofana. Pensa que el que ha fet és més que caure molt baix. El que ha fet és descendir fins al subsòl del soterrani del fons, tot i que des d’allà encara s’anima pensant que l’endemà pot tornar el seu botí. Però a la nit arriba la set, i ben aviat té tanta, tanta set, que es diu a si mateix que, si comença una ampolla, l’endemà pot tornar el que quedi de la panera i ningú no se n’assabentarà. Abans d’obrir l’embolcall, desprèn el sobre, en treu la targeta, veu l’anagrama d’un banc i recorda que els bancs no perdonen. Si la torno, m’enxampen segur, pensa, mentre llença el paper de cel·lofana i la targeta a les escombraries. Després d’absoldre’s a si mateix en un instant, no és culpa meva, és la fatalitat, buida la panera molt a poc a poc, tria una ampolla, l’obre i comença a beure.

A la panera hi té menjar per a més d’un mes, perquè menja molt poc. El vi i els licors se li acabaran molt abans. Beu massa, però renuncia a acabar-se l’última ampolla, un anís espès i dolç, perquè li deixa un regust amargant al paladar que el fa posar trist.

El dimarts a la nit tampoc no li agrada, però es beu el que queda mentre espera la trucada de la seva germana.

L’albada arriba abans que soni el telèfon.

Divendres passat, a les onze i vint, la María Gracia entra al bar de l’estació del metro on es trobava amb ell cada matí.

—Al·leluia! —la saluda la Mari Carmen des de darrere la barra—. Véns molt tard avui, em pensava que ja no vindries.

—Sí, és que…

—Això que abans m’ha semblat que et veia —diu, mentre carrega la cafetera—. No has pas passat per aquí davant cap a tres quarts de deu?

—Sí, és que… —però aquesta vegada acaba la frase, perquè ja la porta preparada—. Mira, la senyora s’havia oblidat d’una cosa i ha tornat, i he baixat a donar-l’hi.

—Doncs ja no queden porres.

—Ah, no? Doncs posa’m xurros —en aquell moment, l’escurabutxaques comença a cantar.

En Serafín, l’aturat de llarga durada que abans parlava de tant en tant amb l’home que ella busca, fa una riallada mentre la màquina comença a escopir monedes. Les recull, les porta al taulell, demana un pinxo de truita, un rioja, i s’està una bona estona classificant-les en pilotets.

—Tres-cents cinquanta euros —proclama, al final—. No està gens malament, oi? El dia que tregui l’especial…

Està tan content que la María Gracia s’atreveix a dirigir-se a ell.

—Ara ja podrà convidar el seu amic, oi? —en Serafín la mira com si no l’entengués—. Sí, home, aquell senyor que abans esmorzava sempre amb vostè i que fa temps que no ve…

—L’Antonio? —la María Gracia no diu res però la cambrera, que ha assistit des de darrere la barra al silenciós idil·li entre els dos clients, assenteix amb el cap—. Doncs la veritat és que no sé pas on s’ha ficat. Tu en saps res, Mari Carmen? Ja fa almenys deu dies que no ve per aquí.

—Potser ha trobat feina.

—L’Antonio? —torna a preguntar en Serafín, amb els ulls molt oberts.

La cambrera es conforma brandant el cap.

—Policia —quan veu que s’entreobren les escletxes d’un espiell antic, igual que el que ha sobreviscut a casa de la seva mare, en Miguel Ferreiro s’identifica amb suavitat—. Ens ha trucat vostè aquest matí?

—Un moment… —primer sent l’espetec de l’espiell—. Un moment, perquè aquesta veu… —després el soroll de la cadena que es desprèn de la palanca de seguretat—. Em sembla que tu ets… —i per fi s’obre la porta—. En Miguelito Ferreiro! Ets tu, oi? Quina alegria!

—Senyora Paula —en Miguel amb prou feines pot pronunciar el nom de la seva professora de Primària mentre els braços de l’anciana l’esclafen com si li volgués fer una clau de judo—. Com està? Molt forta, ja veig que sí.

—Estic bé, maco —i estira les mans fins a la cara d’en Miguel per pessigar-li les galtes—. Però que guapíssim estàs, Pelusín! Passeu, passeu…

En Miguel no es gira a mirar la seva companya, però sent la rialleta de l’Ángela i calcula les que li esperen quan tornin a la comissaria.

—Seu a la taula braser, que el tinc encès i està calentó… Tu també, maca. Què voleu prendre?

—No, res —en Ferreiro s’asseu, i li fa un gest a la seva companya perquè l’imiti—. Moltes gràcies, senyora Paula, però no prendrem res, estem treballant. Se’n recorda que ens ha trucat…?

—Sí, esclar, esclar que me’n recordo, verge santa, però mira que bé que et queda l’uniforme, Miguel! La teva mare no m’havia dit que treballes de policia, i això que la veig de tant en tant, al mercat i… —l’agent Ferreiro s’inclina cap endavant i l’anciana interpreta el moviment abans que tingui temps de parlar—. Sí, l’Antonio, el dels baixos, que em té molt amoïnada perquè fa dies que no el veig.

—Exacte. El coneix? Sap si té algun problema?

—Algun? —la senyora Paula arrufa els llavis i agita una mà en l’aire, com si es ventés—. Tots, fill meu, el pobre home té tots els problemes del món i algun més. Jo el conec des de fa temps, perquè abans, quan hi havia porteria, la seva germana era la portera i per això quan van vendre els pisos ella es va quedar amb la cofurna. L’Antonio treballava al metro, als tallers, em penso, però el van fer fora, no va trobar cap altra feina, es va separar de la dona, se li va acabar l’atur, total, la cançó de sempre… Fa uns mesos va venir a viure aquí. La seva germana li va deixar el pis, que no és ni un pis, esclar, és ben bé el que es diu una cofurna, un dormitori petitó, un lavabo, el quarto que dóna al replà i que abans era la porteria, i una cuineta de res. Però el volen fer fora. L’altre dia va venir el seu cunyat i va muntar un escàndol que no vegis, perquè volen llogar el pis, ja em diràs, llogar aquesta cofurna, que no deu tenir ni trenta metres… —la senyora Paula fa brandar el cap, i els policies s’adonen que està de part de l’inquilí—. Jo no dic pas que no hi tinguin dret, perquè és ben seu, això sí, i ells també ho deuen estar passant malament, com tothom, però… On anirà el pobre Antonio? És un bon home, t’ho dic de debò, un bon home, però amb la desgràcia que li va caure a sobre, li va donar per beure, i… En fi, ja t’ho pots afigurar, una tragèdia, Pelusín.

—Ja —però aquest cop l’Ángela no riu—. D’aquestes en veiem cada dia unes quantes, senyora Paula.

Dimecres, l’Antonio García surt al carrer i es compra mitja dotzena d’ampolles de whisky de malta, el millor que troba, el més car que pot pagar amb dos-cents trenta-vuit euros. De menjar no en compra, per què? No val la pena.

Dimecres, l’Antonio beu, pensa, beu, es decideix, beu, s’acovardeix, beu, explora les possibilitats que li queden, beu. Té cinquanta-sis anys, estudis primaris, en tota la seva vida només ha treballat com a mecànic del metro, fa sis mesos se li va acabar la prestació per desocupació, és alcohòlic, no té fills, ni pares, ni familiars al seu càrrec, no coneix cap advocat, una vegada va preguntar pels subsidis d’integració, aquells quatre-cents euros que donen a tanta gent, i li van dir que a ell no els hi donarien ni de conya.

No ho ha tornat a preguntar. No trobarà cap feina mai més. No té estómac per viure al carrer, per dormir en un alberg, per menjar de caritat. No ho ha intentat, però sap que no seria capaç de fer-ho, malgrat que el dimecres, quan es desploma vestit, borratxo, a sobre el llit, no té cap ganes de morir-se.

Dijous es desperta sense cap ganes d’estar viu. El dijous, l’Antonio beu, es decideix, beu, s’acovardeix, beu i truca a la seva germana. No pot, perquè el telèfon ja no té línia. El malparit del seu cunyat deu haver trucat perquè la tallin. El seu dormitori és molt fosc, però al matí hi entra una mica de llum natural. L’Antonio aposta amb ell mateix que tampoc no hi ha llum elèctrica, i quan prem l’interruptor, descobreix que l’ha encertat. S’asseu a la cofurna, obre una mica la finestra que dóna al portal, i amb l’escletxa de llum que arriba del carrer i que s’engrandeix quan algun veí entra i passa pel seu costat, beu, es decideix, beu, s’acovardeix, beu. Quan es fica al llit, s’adona que ha progressat. El dijous al vespre tampoc té ganes de viure.

Divendres beu, es decideix, beu, està decidit, beu, no dubta, beu. Li sap greu per ella. Només li sap greu per ella i, quan hi pensa, deixa de beure per poder escriure abans de ser incapaç de fer-ho. Busca un paper, un boli, obre la porta de la cofurna, surt al portal, encén el llum i escriu una carta de comiat només per a ella, en el dors de l’avís de suspensió de subministrament que algun treballador de la companyia de la llum ha colat per sota la porta.

BAR DE LA MARI CARMEN, escriu en majúscules, i ho subratlla.

METRO BILBAO, també en majúscules, també subratllat.

Després, com que no sap com es diu, posa «Per a Ella», i una coma, llavors s’apaga el llum. Mentre surt a prémer l’interruptor, pensa en el missatge que hi escriurà.

«Ho sento molt. Em sap greu no haver-te conegut. M’hauria agradat molt, perquè tu m’agrades molt. Però no puc més», escriu.

I a sota, el seu nom, «Antonio», sense rúbrica, sense firma, només el seu nom en minúscules.

Es mor de ganes de tornar a beure, però abans ha de fer una altra cosa. Entra a la cuina i, a les palpentes, busca a dins l’armari una capsa d’ansiolítics que té guardada des de fa gairebé un any, d’una vegada que la Rosario el va venir a buscar, el va portar al centre de salut, i un metge molt amable l’hi va donar després d’inscriure’l en el Programa Nacional contra l’Alcoholisme. No hi va tornar mai més, però no va llençar la capsa i recorda on la va guardar. La troba al seu lloc i amb un últim bri de sobrietat pensa que potser estan caducats, però tant li fa.

Divendres a les onze de la nit, l’Antonio García obre l’última ampolla de whisky bo i es pren els ansiolítics en tres grapats, alternant-los amb tragos de malta.

Després continua bevent, però no té temps d’acabar-se l’última ampolla.

Aquest matí, dilluns, l’agent Ferreiro treu el rossinyol, però abans de fer-lo servir, empeny la finestra de la cofurna i s’obre sola. Després, només li cal ficar-hi la mà, tirar el pestell i obrir la porta.

—No cal que entri, senyora Paula —l’agent De la Torre entra darrere d’ell—, ja mirem nosaltres.

Llavors trepitja una cosa que sembla una ampolla buida i està a punt de caure.

—Encén el llum, Miguel, que ens matarem…

—No hi ha corrent —en aquell moment la seva companya distingeix el feix d’una llanterna—. Ja ho he provat.

El cadàver està de panxa enlaire a sobre el llit. Les dues llanternes el recorren coordinadament, aturant-se primer en l’expressió embotornada i tanmateix plàcida de la seva cara, després en la capsa de medicaments que hi ha a la tauleta, i finalment en el paper doblegat que hi ha al seu costat.

—Suïcidi, no? —suposa l’Ángela.

—Esclar —en Miguel dirigeix la llum cap avall i comprova que té les soles de les sabates enganxifoses perquè està trepitjant les restes d’un bassal de whisky—. Aquí tens la nota.

Després de redactar l’informe, l’agent Ferreiro fa una fotocòpia de la misteriosa carta de comiat de l’Antonio García, surt al carrer, va caminant fins a l’estació de metro de Bilbao, baixa les escales i entra al primer bar que troba.

—Hola —darrere la barra hi ha dos nois joves, però no se sap mai—. Aquest és el bar de la Mari Carmen?

—Sí —contesta un d’ells—, és la meva mare —i es gira cap a una cortina de tires de plàstic—. Mare!

La Mari Carmen llegeix, tentineja, s’allisa els cabells, torna a llegir.

—Vostè ho entén? —pregunta el policia—. Sap per a qui és?

—Sí —i s’eixuga una llàgrima—. Ho entenc, sé per a qui és… Què faig? L’hi dono?

—Sí, sisplau. I digui-li que passi per la comissaria quan pugui. No l’entretindrem pas més d’un minut, però necessitem que firmi una declaració i li entregarem la nota original.

Abans de sortir de casa de la senyora Martina, la María Gracia esternuda tres vegades.

—Abriga’t bé, maca, i pren-te alguna cosa, que sembla que corre un virus o alguna cosa semblant. Quina llauna, cada primavera estem així. Ens passem tot l’hivern desitjant que arribi el bon temps, i quan surt el sol… apa, un virus! Quan no és un, és l’altre, i entre això i les al·lèrgies, tothom està igual.

La María Gracia ha d’anar a netejar a casa de la Marisa, però decideix passar un moment pel bar perquè de sobte se li acut que potser ell ha agafat un virus, que després d’una setmana ja estarà curat, i que potser li ve de gust celebrar-ho amb una copa de conyac.

La Marisa està escrivint, i fins a dos quarts de cinc de la tarda no s’adona que la María Gracia no ha vingut a netejar i que ella ni tan sols ha dinat.

Mira el mòbil, veu tres missatges de la noia de fer feines, suposa que està malalta, com tothom, decideix que no té gana i continua escrivint.