Quan se’n va a dormir, en Pepe Martínez es nota la mandíbula esquerra lleument adolorida, com si s’hi hagués donat un cop sense adonar-se’n. Que estrany, pensa, però potser el nano li ha donat un cop de cap al matí, mentre jugaven a bàsquet a les cistelles de Conde Duque. I tanmateix, malgrat que triga una estona a admetre-ho, ell ja coneix aquesta sensació.

La primera vegada té disset anys i a la seva nòvia —sí, home, aquella noia baixeta i rossa, que era bastant insulsa però tenia un llamp d’escot, com es deia?, Marisa, Maribel… No, Marisol, es deia Marisol— no li ve la regla. Llavors li passa per primer cop, tot un dia amb l’estómac tenallat, la nit en blanc, i l’endemà al matí, el quart inferior esquerre de la seva cara fa el doble de volum que la resta. La seva mare s’espanta molt, el porta al dentista, li compra una capsa d’antibiòtics, i tot just s’ha pres el primer quan sona el telèfon. Crida que ja contesta ell des de la cuina, i despenja per sentir una única paraula.

—Ja.

—De debò? —pregunta, com si fos tonto.

—Esclar, que ets tonto?

En aquell moment la geniva se li comença a aprimar, a desinflar-se com un globus punxat. No obstant això, es pren tota la capsa d’antibiòtics, com un acte de reconciliació amb el seu queixal, i amb la seva sort.

La segona vegada està a punt de fer trenta-tres anys i l’agafa per sorpresa, perquè la Diana ja ha tingut dos parts, tots dos ràpids, naturals i sense problemes.

—Doncs aquest ve molt malament —l’adverteix la llevadora, que en aquell moment li sembla horriblement lletja, i grassa, i desagradable—. És molt petit, està mal col·locat, de cul i enroscat amb el cordó, no hi ha temps per a una cesària, intentarem una extracció…

—Puc entrar?

—No.

Després passa tot molt ràpid, però a ell no li diuen res fins que la mare ja és a l’habitació i el nadó, que és molt petit, però no tant, i venia malament, però no tant, i ha patit, però no tant, instal·lat en una incubadora de la cinquena planta.

—Ho sento, ho sento moltíssim, de debò, perdoni’m… —la infermera que travessa la porta de la sala d’espera i el troba allà, abandonat, es posa vermella abans de començar a parlar—. Hem tingut una nit de bojos i ens hem oblidat de vostè. Però al final no hi ha hagut complicacions, el seu fill només s’ha d’engreixar una mica, però és fort, madur, d’aquí a tres o quatre dies ja se’l podran endur cap a casa, la seva dona està molt bé, i… Què li passa a la cara?

Quan té temps i ànims per mirar-se al mirall, en Pepe torna a veure’s la cara deformada, la mandíbula esquerra despenjada com si l’os que l’aguanta s’hagués desfet. Allà mateix, a la planta de maternitat, li donen una capsa d’antibiòtics, que es pren amb la mateixa disciplina amb la qual desitja, a totes hores, que el nen estigui bé.

Ara en Pablo té tretze anys, és gairebé tan alt com ell i es menja els filets de dos en dos. Mal estudiant, això sí, dels que passen de curs al setembre i pels pèls, tot i que el seu expedient acadèmic no és pas el responsable del flegmó que aquesta nit, tants anys després, tampoc no ha deixat dormir el seu pare.

—Mira, Pepe, dilluns al matí, a primera hora, passa un moment a veure’m, que hem de parlar de la reestructuració de l’empresa.

El divendres no hi dóna gaire importància. Malgrat que tothom l’esperava abans de l’estiu i els més optimistes pensen que, a aquestes alçades de novembre, és possible que els amos hagin canviat d’opinió, la veritat és que la reestructuració està cantada. Fa mesos que l’esperen, però ell està convençut que n’està exclòs. Tothom sap quins departaments funcionen i quins no, i en Pepe està en un dels més rendibles i s’entén molt bé amb el seu cap immediat. No obstant això, el dissabte, a l’hora de dinar, comença a notar-se l’estómac, que no sembla disposat a digerir ni una de les mongetes seques que tant li agraden.

—Què et passa, Pepe? —s’estranya la seva dona.

—No ho sé —contesta—, ahir, quan jugàvem a bàsquet amb en Pablo, vaig agafar molt fred. Potser és això.

—Esclar —la Diana es dóna la raó a ella mateixa amb el cap—. Han canviat l’hora i cada dia es fa fosc més aviat. Ja us ho vaig dir, que us emportéssiu alguna cosa d’abrigar. I a sobre, us devíeu fer un tip de suar…

—Ei, mare, que jo m’ho estic menjant tot, eh? —en Pablo defensa la seva innocència i el seu pare no diu ni piu.

Per què s’ha de molestar a explica’ls-ho? Es limita a dejunar, i el diumenge es lleva amb una gana increïble, tan ferotge que s’imposa sense esforç a la rebel·lió del seu aparell digestiu. A canvi, al vespre li comença a fer mal la mandíbula.

—Marededéu! Però què hi tens a la cara? —dilluns, a l’hora d’esmorzar, la seva dona obre foc.

—Ostres, pare, sembles un monstre de La guerra de les galàxies —continua l’atac el seu fill gran.

—Apa! —la seva germana ho remata aguantant-se el riure com pot—, ets més lleig que en Chewbacca…

Qui m’ha manat a mi tenir tres fills?, es pregunta en Pepe Martínez mentre agraeix el silenci del petit, encara que sigui el pitjor estudiant de tots tres.

—Diana, tenim antibiòtic?

Abans de sortir de casa es pren el primer i creua els dits perquè tots els altres siguin en va, tan inútils com les altres vegades.

Aquell dia, a l’hora de dinar, la inflamació ja ha començat a remetre. Gairebé li sap greu, perquè li fa molta ràbia que el seu cos celebri amb tanta facilitat que, en comptes d’acomiadar-lo, li hagin abaixat el sou un deu per cent.