Dilluns, quan obre el bar, en Pascual ho entén tot.

—Escolta, fill… T’he parlat mai de l’Edelmira?

El primer dia de tardor la seva mare encara és a l’hospital. Va ingressar a finals de juliol i el pronòstic encara no és irremeiable, però fa uns quants dies que està molt neguitosa. Els seus fills se n’han adonat, malgrat que les infermeres insisteixen que la pressió la té bé i els resultats de les últimes proves estan dins del que es podia esperar.

—Edelmira? No, no me n’has parlat mai.

—Ah!, doncs mira, ara t’ho explico…

—Però mare… —en Pascual acosta la cadira al llit de l’anciana, l’agafa de la mà, li fa un petó al dors—. El que has de fer és estar tranquil·la.

—Ja ho sé, però parlar no em cansa pas, i vull parlar-te de l’Edelmira, tu escolta’m bé, mira… Era una amiga meva que estava casada amb un home que es deia Juan i vivia a casa dels seus sogres, amb el marit i un germà seu, una mica més gran, que es deia… Bé, amb el seu cunyat, que havia emigrat i acabava de tornar d’Alemanya…

Quinze dies després de la mort de la seva mare, en Pascual va amb els seus germans a la casa del poble. Ja han pres la decisió de vendre-la, però abans de trobar comprador tenen molta feina encara: trobar algú que la netegi, algú que s’encarregui de buidar-la, algú interessat a comprar els mobles. I primer de tot, han d’obrir els calaixos, els armaris, rescatar qualsevol objecte amb valor sentimental, disposar de l’herència material de la família. No és una feina agradable. Es reparteixen la casa per habitacions i a en Pascual li toca la cuina, però amb prou feines té temps de fer-se una idea del que hi ha que la seva germana Ana, la petita, els convoca a tots a crits al dormitori dels seus pares.

—Vosaltres heu vist mai aquesta foto?

En una cartolina gruixuda de vores dentades, en Pascual hi veu un home somrient, d’uns trenta anys, amb la cara torrada pel sol, una camisa de quadres i uns pantalons de treball aguantats amb un cinturó desobedient, cordat per sobre de les travetes.

—No —diu—, però aquesta és la mare.

I assenyala una dona una mica més jove que l’home, tan bronzejada com si tornés de vacances, amb una brusa blanca, una faldilla blau marí, un somriure encara més radiant.

—De debò? —dubta el seu germà Alfredo—. Ho sembla, però… Està molt guapa, oi?

—Sí, potser per això la guardava al calaix de la tauleta —suposa l’Ana—. L’he trobat ficada a dins d’un passaport caducat fa un pilot d’anys, a sota d’un grapat de papers.

I en aquell moment, en Pascual no es recorda de l’hospital, ni de la veu de la seva mare, ni de la vida de l’Edelmira.

—Era bona noia, el que passa és que va tenir mala sort, o bé, potser no, jo què sé. El cas és que un dia pensava anar amb el seu marit a la fira de bestiar de Talavera, però la nit anterior ell es va llevar unes quantes vegades per vomitar. Van pensar que no era res, alguna cosa que se li havia posat malament, però tots havien menjat el mateix i l’endemà ell va ser l’únic que es va llevar amb febre. No passa res, va dir l’Edelmira, els vedells ja els vendrem el mes que ve, però el seu marit no ho va voler. Que no, Edelmira, li va dir, que no i que no. Necessitem els diners ara, per pagar els jornalers de la verema, o sigui que vés-hi tu i que t’hi acompanyi el meu germà. Ho entens?

—Sí, mare, ho entenc.

Però en Pascual no para gaire atenció a la història de l’Edelmira. La tele de l’habitació està engegada i mentre la seva mare parla, ell mira de reüll l’episodi de la sèrie preferida de la seva dona, una història romàntica on els nens perduts de petits reapareixen als trenta anys i resulta que no són fills dels pares que ells es pensaven que eren els seus, però pel camí s’enamoren de les cosines que al final són les seves germanes. I tanmateix, s’adona que la seva mare s’està divertint. Per algun motiu, li agrada molt la història d’aquesta amiga seva, i parlar la tranquil·litza. El seu fill se n’alegra, però no es molesta a preguntar-se per què.

—I ell? —tres mesos més tard, a la casa del poble, el seu germà agafa la foto i se l’acosta als ulls—. Era un germà? Un nòvio?

—A veure… —en Pascual, el primogènit, es posa bé les ulleres, es fixa en l’home al qual abans no ha mirat bé, l’estudia amb atenció i s’adona que el coneix—. Jo crec que aquest és el tiet Alfredo.

—El tiet Alfredo? —pregunta una germana.

—Sí, el germà gran del pare.

—Però aquest no se’n va anar a Alemanya? —pregunta l’altra.

—Sí, però… —en Pascual mira el revers de la cartolina—. Aquí hi posa «Talavera de la Reina, agost, 1963». Devia haver tornat a casa per les vacances.

Perquè la seva mare tenia un cunyat.

Igual que l’Edelmira.

—Ella era una dona decent, no et pensis pas… —en aquell moment, la filla il·legítima de la sèrie s’encara amb la dona del seu pare—. Pascual! Vols fer el favor de deixar de mirar la tele i estar per mi?

—Sí, mare, estic per tu —i perquè no s’enfadi, acosta la cadira al llit de la seva mare, vigilant de no donar del tot l’esquena a la pantalla—. A veure, què li va passar a l’Edelmira?

—Doncs que ella era bona noia, decent, i estava ben casada. En Juan no havia sigut el seu primer nòvio, i per això, com que n’havia deixat un altre per ell, estava segura que l’havia encertat. El seu cunyat no va poder anar al casament. Feia menys d’un any que treballava en una fàbrica i no li van donar permís. Va venir l’any següent, a l’estiu, i llavors va conèixer l’Edelmira. A ella li anaven molt bé les coses, només li faltava un fill per estar contenta del tot, però quan va arribar el seu cunyat, li va començar a passar una cosa molt estranya, perquè si estaven junts en una habitació, semblava que saltessin guspires, i quan es quedava a soles amb ell, encara que fos un moment, li venien unes palpitacions que es notava el cor a la gola, ja m’entens… Per això, quan el seu marit els va voler enviar junts a la fira, ella va intentar desanimar-lo, per quedar-se a casa. Que hi vagi el teu germà, li va dir, que jo no hi entenc gens i així em quedo per cuidar-te… Però el marit, que era molt tossut, va tornar a dir que no. Ni parlar-ne, vés-hi tu, que ets la mestressa dels vedells, no és pas tan difícil, Edelmira, i a més, amb una mica de sort, tornareu a ser aquí a l’hora de sopar… Van tenir molta sort, perquè van emparaular els vedells abans de dinar i els van vendre a mitja tarda, però no van tornar a casa aquella nit. El cunyat de l’Edelmira va trucar a la taverna de la plaça del poble i li va dir al taverner que avisés el seu germà que el tractant més interessat en el bestiar encara no s’havia decidit, que havien quedat amb ell l’endemà al matí, que anirien a dormir en una fonda. Ni tan sols això va ser veritat, perquè sí que van agafar dues habitacions en una fonda, però a penes van dormir. Ho entens, Pascual?

—Esclar, mare… —s’ha anat girant de mica en mica i ja veu el pare que abraça la seva filla, tots dos plorant a llàgrima viva—. Tenien altra feina, no?

—Què dius, ara, altra feina! Si ja l’havien enllestit aquella tarda! —i llavors es posa a riure.

—D’acord, d’acord —en Pascual no recorda quant de temps fa que no veu riure la seva mare, i es posa a riure amb ella—, només era un dir, esclar que t’entenc…

Durant la resta de la seva vida, en Pascual es voldrà convèncer que si la mort de la seva mare hagués sigut més amable, si el càncer no l’hagués arrasat, si no l’hagués consumit tan cruelment, tan de pressa, sense ni tan sols concedir-li la gràcia de la inconsciència, ell s’hauria recordat a temps de la història de l’Edelmira i el seu cunyat.

—Doncs devia ser l’única vegada que va venir —la seva germana Charo, la segona dels quatre, agafa la foto i es concentra en l’home—, perquè jo no l’he vist mai per aquí.

—Perquè després es va casar amb una alemanya i es va quedar allà, però al principi sí que venia —i ara en Pascual ja n’està segur—. No te’n recordes? Jo sí que me’n recordo, d’ell.

—Ai, no ho sé —la Charo, que només és un any més jove que el seu germà, sembla que dubti—. Pot ser…

—I no va tornar mai més? —pregunta l’Ana—. Que estrany, no?

—Vés a saber. En aquella època, Alemanya era molt lluny.

—Doncs es devien caure bé, perquè només cal mirar-los. La mare està guapíssima. Jo mai no l’he vist tan guapa en una foto.

Quan s’acaba la sèrie, la filla de la pacient del llit del costat, amb els ulls inflats de plorar, fa córrer la cortina i s’acomiada d’en Pascual fins a l’endemà.

—Jo també me’n vaig, mare, que és molt tard.

—No, no. Queda’t una estona, que t’he d’acabar d’explicar… —en Pascual intenta aixecar-se i la seva mare s’incorpora, s’asseu al llit per agafar-lo del braç—. Queda’t Pascual, que no trigaré pas gaire, mira… Dos dies després de la fira de bestiar, el cunyat de l’Edelmira va tornar a Alemanya, i ella es va adonar que cada vegada que pronunciava el seu nom, s’havia d’aixecar corrents de la cadira per anar cap a la cuina. La pobra, no entenia què li havia passat. No sabia posar-hi nom. No estava contenta, ni orgullosa del que havia fet, i no obstant això, quan es quedava sola, al llit abans de dormir, o al cine, mentre feia veure que mirava la pel·lícula, pensava en el seu cunyat, sentia una barreja estranya de sensacions fredes i calentes alhora, i somreia sola, sense voler. El pitjor de tot era que per fi s’havia quedat embarassada, però no estava segura de qui havia sigut el responsable. La criatura va ser un nen clavat, però ben clavat, a la seva família paterna. Quan el va veure, l’Edelmira va sospirar, perquè encara que no fos del seu marit, ningú no se n’adonaria.

—Bé… —la germana petita mira els seus germans abans de guardar la foto a la seva caixa—. Me la quedo, d’acord?

Després, en Pascual també es penedeix d’això, malgrat que tots els germans tenen el mateix dret a quedar-se amb aquella imatge.

—Tranquil, que ja queda molt poc…

—No, si la que m’amoïna ets tu, mare, que hauries d’estar dormint.

—Però si no dormo gens, fill, per això mateix… Bé, el cas és que durant sis anys, el cunyat de l’Edelmira va tornar al poble cada estiu, sempre per dir-li que l’estimava, que deixés el seu marit i se n’anés amb ell a Alemanya. O sigui, que durant la tardor, l’hivern i la primavera, l’Edelmira cuidava el seu marit, el seu fill, es convencia que era molt feliç i es prometia a si mateixa que els embolics amb el cunyat s’havien acabat per sempre, però quan arribava l’estiu i el veia… Ai! Quan el veia, quan l’abraçava per donar-li la benvinguda i tornava a sentir la seva olor, quan ell la mirava i somreia… No podia resistir-s’hi. La temptació era massa forta. L’Edelmira sentia que si no el besava, li caurien els llavis, que si no l’abraçava, es posaria malalta, i així, un any, i un altre, i cada vegada que se n’anava, ella s’adonava que havia tornat a quedar-se embarassada. Però malgrat que es va fer el passaport i tot, mai no es va atrevir a fugir amb ell, i no només pels nens, que ja eren quatre quan el seu cunyat li va dir que, si no l’estimava, es casaria amb la seva nòvia de Stuttgart i no tornaria mai més, sinó perquè ella estava entestada que estimava en Juan, que era molt bon home, molt tossut, però molt bon jan, i no es mereixia quedar-se sol, perdre-ho tot de cop.

—I així s’acaba la història, mare?

—Exacte. Perquè l’Edelmira no va tornar a veure mai més el seu cunyat, ni es va tornar a quedar embarassada.

—Doncs és un final molt trist.

—Sí que ho és, però… La vida és així, no?

Quan la deixa sola aquella nit, la mare d’en Pascual està tranquil·la, molt millor que en els últims dies. A partir de l’endemà al matí, cau en picat, però encara triga gairebé tres setmanes a morir-se.

—Escolta, doncs si aquest tal Alfredo es va casar a Alemanya, potser hi tenim cosins, allà —l’advocat, homònim del seu tiet, és l’únic que pensa en això—. Hauríem d’intentar localitzar-los, no? Perquè aquesta casa també és dels seus avis.

—No, l’Alfredo no va tenir fills —en Pascual, el primogènit, és altra vegada el més ben informat de tots quatre—. El pare m’ho va explicar una vegada, ja fa molts anys.

—Ah, doncs així, res —conclou l’altre Alfredo—. Va, continuem, a veure si avancem feina, no?

Quan acaben de revisar, netejar, recollir, classificar, tenen la sensació que ells també han arribat al final d’una trista història, i tornen a Madrid amb els ànims una mica decaiguts, un humor melancòlic que encaixa bé amb la pluja fina, espessa, que els escorta des de Navalcarnero fins al portal de les seves respectives cases. Però la responsable de la tristesa no és tant la pluja com la Charo, que abans de tancar la porta de la casa dels seus avis es planta al llindar, repenja una mà a cada muntant com si els volgués barrar el pas i diu el que cap dels seus tres germans vol sentir.

—De debò que us voleu vendre aquesta casa?

La seva silueta es retalla en un paisatge dolç i preciós, la finca de la família a finals d’octubre, la llum delicada del crepuscle ressaltant els perfils de les muntanyes, el soroll de l’aigua dels recs, una brisa fresca agitant les fulles vermelloses d’uns arbres que sembla que cremin entre les seves pròpies flames sense consumir-se mai.

—No se us trenca el cor, només de pensar-hi? —insisteix la Charo, i cap dels germans no s’atreveix a respondre.

En Pascual se’n va a dormir molt tard, i li costa tant agafar el son que, quan sona el despertador, no està segur de si realment ha dormit. Però ha d’obrir el bar i es lleva, es dutxa, es vesteix, es pren un cafè ràpid a la cuina, baixa corrent les escales.

Quan falten vint minuts per a les set fica la clau al pany, la gira, i el motor empeny la tanca metàl·lica fins a dalt.

I llavors, just llavors, es recorda de l’Edelmira.

—Què passa, mestre, que avui no obrim?

Sis minuts més tard, la cambrera més matinera el troba en aquella mateixa posició, dret al llindar, amb el braç dret estirat, els dits enganxats a la clau, tan immòbil, tan rígid com una estàtua.

—Sí —contesta, mentre repassa la data del seu aniversari, els aniversaris dels seus germans, un a finals d’abril, dos pel maig, ell a principis de juny—. Engega la cafetera, sisplau…

Després, amb moviments lents i no gaire ben coordinats, treu la clau del pany, entra en el local, es posa el davantal i es col·loca darrere de la barra. No entén com ha pogut ser tan estúpid, però al cap d’una estona decideix que ha passat el millor que podia passar, perquè la seva mare s’ha mort amb la consciència tranquil·la, lliure del secret que la devia torturar tota la vida i sense haver de respondre preguntes incòmodes. Aquests són els avantatges de ser una dona intel·ligent, somriu en Pascual per si mateix, i sobretot, els de tenir un fill tonto.

Aquell dia, al bar, només es parla d’Alemanya. Els bancs, el deute, la Merkel, els grecs, i el meu nét que se’n va, i el meu veí, que diu que ell també, i la filla de la portera del 12, que és allà però només ha trobat una feina de rentaplats en un restaurant…

En Pascual no diu res, però pensa que ell també haurà d’anar a Alemanya un dia d’aquests.

A posar flors a la tomba del seu pare.