Està on ha estat sempre, a la vora de la carretera, en una esplanada inhòspita dels afores del poble.

Quan ho torna a veure, la Begoña decideix que ara no només és mes gran, sinó molt més lleig que abans. La fonda d’una sola planta que el pare de la Socorro va alçar fa cinquanta anys ha crescut cap amunt de manera irregular fins a convertir-se en una massa de formigó de perfil esglaonat, revestida amb una absurda capa de pintura taronja que el fa semblar un d’aquells edificis que construeixen els nens amb blocs de colors. Tota la resta, el porxo recobert amb unes rajoles rosades que semblen d’embotit barat, la barana verda, els tancaments metàl·lics mal rematats, amb punxes a les cantonades, i els tendals destenyits pel sol, està igual, tan horrorós com sempre.

—Bego! —la Socorro tampoc no ha canviat gaire—. Quina alegria!

En aquell moment se sent més fracassada que mai, i encara més penedida d’haver cedit a les pressions de la seva mare, dels seus fills, del seu marit.

—No podem anar al casament, mare. No tenim diners, ja saps com estan les coses, o sigui que…

—Però què dius, ara, filla? És el teu germà.

—Doncs que es casi a Madrid, com tothom.

Però no. El seu germà petit s’ha entestat a casar-se al poble de la província d’Almería on estiuejaven de petits. Allà, on ja ni tan sols existeix la casa dels seus avis materns, només hi ha una petita platja de pedres ofegada per uns hivernacles de plàstic, els cultius intensius que van sacrificar el turisme. Per això no hi ha hotels, ni apartaments que es puguin llogar per a un parell de nits. A prop, sí. Les platges properes ofereixen moltes possibilitats, però en Fernando ha decidit que no poden pagar-les.

La seva mare és la que li proposa que es quedin a l’hostal de la Socorro. He parlat amb ella, diu, i li fa moltíssima il·lusió tornar-te a veure. La Begoña no li agraeix la gestió. Fins a l’últim moment conserva l’esperança que ella, usufructuària vitalícia i administradora única del patrimoni del seu difunt marit, els convidi al seu hotel, igual que als seus fills. Fins i tot està disposada a demanar-li diners prestats per forçar aquesta invitació, però el seu marit ho espatlla tot.

—Què hi dius, Bego? Aquest lloc ens convé moltíssim… —aquest no deu pas haver parlat amb la meva mare?, es pregunta ella quan el sent a dir això—. Fixa’t, ho he estat mirant i no tot són tomàquets. Als voltants hi ha força hivernacles de flors i de plantes ornamentals. Ja he arreglat unes quantes cites i m’han dit que l’hostal de la teva amiga és l’únic allotjament disponible de la zona, o sigui que si vols, ens hi podem quedar uns quants dies més. Tu te’n vas a la platja amb els nens, i jo em dedico a veure proveïdors i ens desgravem una part de les despeses, què et sembla?

La Begoña no diu res, perquè interpreta que aquell nyap de vacances és la contrapartida de l’últim projecte d’en Fernando, que fa un parell de mesos es va convertir en l’amo del viver que ha dirigit durant anys. Ella l’ha anat a veure unes quantes vegades, perquè des que li va imposar el corralito a la seva targeta de crèdit, el seu marit li fa més cas que abans, però treballa tant que no té cap altra manera d’entretenir-la.

Al principi, li demana que l’acompanyi com a consellera. Si el negoci tira, vol ampliar l’oferta amb mobles de jardí i decoració d’exteriors, i a la seva dona això li agrada i ho fa bé, tots dos ho saben. Durant un temps, la Begoña es diverteix explorant i copiant idees en els centres comercials on abans anava a comprar. Però un parell de setmanes abans del casament del seu germà, la cosa es posa seriosa. Una tarda, mentre ella s’entusiasma explicant-li com podrien reorganitzar l’espai per incloure-hi una secció nova de llums de jardí, en Fernando li etziba que li aniria molt bé que comencés a treballar amb ell a partir del setembre, perquè la caixera està embarassada de bessons i no sap quan es podrà reincorporar. La Begoña no respon de seguida. Li diu que ja en parlaran, que ara ha de mirar unes coses, agafa el cotxe, se’n va a un Leroy Merlin, s’hi passeja durant dues hores i torna al viver a recollir en Fernando.

—Una cosa… —s’atreveix a dir quan ja surten a l’autopista—. Allò de la feina que m’has dit abans… Em pagaries?

Ara és ell el que triga a respondre.

—No, Begoña —i la seva dona detecta el rictus dolorós que, des que va començar el seu episodi particular de la crisi, amarga la boca d’en Fernando cada vegada que parlen de qualsevol cosa que pugui comprar-se o vendre’s per uns quants euros—, no et pagaria, però jo tampoc no cobro. D’això es tracta, d’estalviar-nos un sou —ella detecta la primera persona del plural i es pregunta si l’ha d’assumir—. No ho sé, com que t’agraden tant els diners, vaig pensar que potser t’interessava. Perquè si he de contractar una substituta, trigaré més a tenir beneficis, esclar.

—Home, jo no he pas dit que no, eh? —tot i que la idea de llevar-se cada dia a les set del matí per anar a Algete i tirar-se les hores mortes cobrant torratxetes no li fa cap il·lusió—. Però com que no he treballat mai, doncs no ho sé…

—Portar una caixa és fàcil, reina —en Fernando somriu perquè la coneix molt bé—. Tens capacitat de sobres, t’ho asseguro. I si ets allà, també podràs treballar en les noves seccions que vols muntar. Potser fins i tot et divertiràs.

La Begoña és egoista, impulsiva, capritxosa, tossuda i bona persona, tot alhora. El seu marit sap que viu fent equilibris en una corda fluixa, però al final, sempre cau del costat correcte, sempre acaba fent el que ha de fer.

A la Sofía la sorprèn moltíssim que s’ofereixi voluntària per ajudar-la en el menjador que ha muntat per als nens. La Begoña no li explica que és una mena d’experiment, però descobreix que treballar unes hores li va bé. Això tampoc no ho diu a ningú, i a en Fernando encara menys.

—Doncs anem a l’hostal de la Socorro, com tu vulguis —si m’he de posar a fer de caixera, total, ja no ve d’aquí, oi?—. Però no tens ni idea del cau on ens ficarem. Ni t’ho imagines.

La Socorro els ajuda a pujar l’equipatge en un ascensor amb el qual la Begoña no comptava, tot i que aquest detall no millora pas gaire el seu humor.

—Veniu per aquí, que us ensenyaré l’habitació. I els nens? Com és que no han vingut?

—És que al final s’han quedat amb la meva mare al Paradiso. Com que allà hi ha els seus cosins…

Els seus fills són amb la seva àvia a l’hotel de quatre estrelles on l’endemà se celebrarà el banquet, l’hotel que el seu marit opina que ells no poden pagar.

—Però només fins al casament, demà passat vindran cap aquí —intervé ell—. Tens habitació, oi, per a ells?

—I tant, al costat de la vostra. Són de les millors que tenim, però no us feu gaires il·lusions. Això és un hostal modest. Els clients habituals són camioners i representants de pesticides, o sigui que… Però us he guardat unes habitacions amb vistes al mar.

Des del seu dormitori, els seus fills no només veuran el mar, sinó que podran sentir-lo. També veuran jardins, piscines, un paisatge deliciós de buguenvíl·lies florides i parets resplendents de calç, pensa la Begoña mentre la Socorro apuja la persiana del quarto per ensenyar-los les vistes a un oceà fastigós de plàstic blanc rematat a la llunyania, llunyíssim, per un raquític cordó blau que es confon amb el cel.

—Escolta, això no està pas tan malament —però a en Fernando, per descomptat, fins i tot això li sembla fantàstic—. Té aire condicionat i tot, i per trenta euros… Anima’t, dona.

La porta del lavabo no tanca bé. El plat de dutxa és tan minúscul que amb la mampara tancada no queda espai per maniobrar amb el telèfon de la dutxa, i si tens pits, ni tan sols se’t mullen els peus. El televisor, enorme, és gairebé al sostre, tan amunt com si el que el va instal·lar hagués calculat que s’havia de veure a cinquanta metres de distància. Els mobles són de forja barata i una fusta envernissada, humida, enganxosa, que traspua pelussa. L’armari, molt petit, té quatre penjadors de plàstic. El terra fa olor de lleixiu, l’aire de la tristíssima aroma dels hotels barats.

—Anem a la platja, no? —però abans que la Begoña es recuperi de la decoració, en Fernando es comença a treure els pantalons—. Ja que som aquí…

—A la platja? —els llavis de la seva dona dibuixen un somriure fals—. Està a vint minuts caminant, no sé si ho saps. S’ha de travessar la carretera, vorejar els hivernacles…

—I què? Fins a aquest vespre, no tenim res més a fer.

En Fernando ja està despullat al mig de l’habitació. La seva dona el mira, l’admira, no per la seva bellesa física, per descomptat, sinó més aviat per la seva absència. El seu marit no ha sigut mai lleig de cara, però tampoc gaire guapo, i conserva tots els cabells malgrat que té moltes canes, però el que la Begoña valora no és això, sinó la panxa d’un home de més de quaranta anys que beu massa cervesa encara que es passi el dia treballant al viver, els músculs dels braços molt més desenvolupats que els de la resta del cos, i el fet que estigui tan blanc, grotescament pàl·lid en comparació amb el bronzejat característic dels qui es passen moltes hores al sol, amb una samarreta de màniga curta i unes sandàlies com les que li han tatuat els peus. I tanmateix allà el té, amb el banyador posat, davant d’un mirall en el qual s’ha de veure per força, i tan tranquil.

—Què hi fas aquí parada? Vinga, anem.

—I què em poso?

—No ho sé, un banyador, no?

El cas és que l’únic que s’ha portat, a part d’un biquini, és una mena de ponxo de tul estampat, transparent i elegantíssim, tan propi de la piscina de l’hotel Paradiso com impropi d’una llarga travessia entre parets de plàstic.

—Creus que faig el ridícul amb això?

—Com vols fer el ridícul, dona? Si estàs molt guapa. Vinga, tira, que al final perdrem tot el matí…

Quan surten de l’habitació, la Begoña es pregunta què pensarà la gent quan els vegin, potser que ella és una senyora que s’ha embolicat amb el seu jardiner, malgrat que a ningú se li acudiria triar un hotel com aquell per tenir una aventura. De totes maneres, es queda amb les ganes d’esbrinar-ho, perquè no els mira ningú. Al passadís es creuen amb una parella de jubilats que prou feina tenen a arrossegar les dues cadires de plàstic, les bosses de la platja i el para-sol. Al porxo, una altra parella amb nens es prepara per emprendre la mateixa travessia. La Begoña entra al bar a comprar provisions, una bossa gran de patates fregides i una ampolla d’aigua, i la Socorro li explica que el camí segueix sent el de sempre, així que en Fernando i ella comencen a caminar vorejant la carretera, ben integrats en una fila índia d’animats banyistes. Al cap d’un quart d’hora, descobreixen el Mediterrani.

La platja és tan petita que amb poca gent ja queda plena, i està tan lluny, que cada família ha col·locat un petit campament de taules plegables i neveres portàtils al voltant de cada para-sol. En Fernando munta la seva en un moment, perquè com que el terra està ple de pedres, en té prou acumulant-ne unes quantes per assegurar-lo bé, però quan la Begoña estén en un costat les estores de platja que va comprar a Mallorca l’any anterior, la superfície s’omple de bonys, com si fossin dues empanades mal fregides.

—Quin horror! —murmura, mentre treu les pedres més grans i intenta equilibrar les altres per fabricar un jaç raonablement pla—, no entenc com la gent pot estiuejar d’aquesta manera!

—Doncs és com estiuejaves tu, Begoña, fins que el teu pare va muntar la constructora —en Fernando s’ajau a la seva estora, la mira—. O no te’n recordes?

La Begoña és capaç de recordar, però no entén els propis records.

Sap que en Fernando diu la veritat, que hi va haver un temps en què la Socorro era la seva millor amiga, aquella platja de pedres un paradís tropical, i el poble dels avis, el seu lloc preferit de l’univers, però ja no sap qui ho sentia això. Perquè aquella nena també es deia Begoña González Uriz, i tanmateix, no la coneix, no es reconeix en ella, si bé quan finalment es relaxa i accepta el sol com una benedicció en lloc d’un enemic, recupera la sensació d’un benestar conegut, una placidesa anterior a l’aparició d’aquella bola que l’ha governat des de l’estómac, com un dispositiu de control remot, durant molts anys.

—Vols patates? —aquell soroll també li resulta familiar, i el gust salat, cruixent, l’associa a un mar blau, net i transparent, un mar com el que està veient.

Aquella nit, quan van a sopar amb tota la família en un restaurant del port, la Begoña parla poc, observa els seus fills.

—I per què no podem estar amb vosaltres? —li pregunta en Raúl, el petit, que té set anys i està molt melindrós—. Aquí no ens deixen tirar-nos de bomba a la piscina.

—Doncs al nostre hotel no hi ha piscina, o sigui que…

—M’és igual, jo vull venir amb vosaltres.

—Jo també —en Fer, el gran, l’ataca per sorpresa i per l’altra orella.

Així que l’endemà, després del casament, se’ls emporten amb ells a l’hostal de la Socorro. I una setmana més tard, abans d’engegar el cotxe, en Fernando es gira i mira els seus fills, assilvestrats, morenos, guapos, i una mica tristos.

—A veure, quin hotel us ha agradat més, el de l’àvia o aquest?

—Aquest! —criden tots dos alhora.

Perquè aquí no hi ha piscina, però l’hotel és tan petit que han fet colla amb els nens que han conegut, perquè anar a la platja entre els hivernacles és com de pel·lícula d’aventures, perquè els ha encantat menjar un entrepà sobre les pedres, perquè els han deixat quedar-se a jugar amb els amics a la terrassa a la nit, perquè han pogut anar tot el dia amb banyador i xancletes, perquè s’han encapritxat del gos de la Socorro, perquè ella els deixava mullar-se amb la mànega quan tenien calor, perquè els havien dit que aquest any no anirien de vacances i no només hi han anat, sinó que a més, s’ho han passat molt bé.

—Podem tornar l’any que ve? —pregunten, al final—. Podem? —en Fernando mira la seva mare—. Podem?

—El que digui la mare.

La Begoña és capaç de recordar i comença a entendre els propis records, tot i que li falla l’edat. Si tingués set anys, pensa, si en tingués onze, seria tan fàcil…

—Bé, ja en parlarem.

Els seus fills criden i aplaudeixen des del seient del darrere, perquè la coneixen molt bé, gairebé tant com el seu marit.