En Carlos obre amb la seva clau i de seguida s’adona que passa alguna cosa estranya.

—Àvia?

Des que va començar la carrera, ve gairebé cada dia a dinar en aquesta casa antiga, tranquil·la, un tercer pis amb terres de fusta brillant ben encerada i mobles tan ben cuidats que no aparenten l’edat que tenen. Del rebedor arrenca un llarg passadís que, a un costat, condueix cap a la cuina, i al davant desemboca als balcons de la sala d’estar, vestits amb unes cortines de puntes que transparenten una orgia de geranis de tots colors. La seva propietària està a punt de fer vuitanta anys, però no només es val per si mateixa. El seu nét sap millor que ningú per quantes dones val, perquè cap altra el mima tant ni el cuida tan bé com ella.

—Àvia…

Quan enfila el passadís, distingeix, al fons, una resplendor absurda, intermitent i de colors, l’origen de la qual no s’explica. Al principi suposa que han col·locat un neó a la façana d’alguna botiga de la vorera del davant, però són les dues del migdia d’un dia de la tardor acabada d’estrenar, temperat, lluminós, fins i tot càlid mentre brilla el sol. Al preu que s’ha posat la llum, és impossible que algú malgasti electricitat amb un anunci a aquestes hores, pensa en Carlos, de manera que avança amb cautela, un pas, un altre, descobreix que el terra del passadís està brut i llavors s’espanta de debò. Definitivament, allà passa alguna cosa estranya. La brutícia, en qualsevol de les seves variants, és absolutament incompatible amb la naturalesa de la seva àvia, i no obstant això, quan s’ajup troba un fragment d’una cosa blanca, un tros més enllà un altre, i un altre. Semblen molles de pa, però quan les pressiona amb l’ungla s’adona que són trossets de poliuretà expandit, aquell material que es fa servir per protegir els objectes en els embalatges. Això ja li sembla excessiu, i crida ben fort la seva àvia, per tercera vegada i pel nom.

—Martina!

Continua avançant fins que el nas l’obliga a aturar-se. L’àvia està força sorda, però encara cuina com els àngels, i a la colzada que condueix a la cuina fa olor de samfaina. Però no d’una samfaina normal, com la que fa la seva mare en aquell robot sense el qual no sap viure i del qual en surt un puré ataronjat, atordit i confús, on és impossible distingir el pebrot del carbassó, sinó de la samfaina de l’àvia, tomàquets de debò fregits per separat, i el pebrot, pebrot, i la ceba, ceba, i el carbassó, bé, no cal ni dir-ho… Un guisat prodigiós, on el que ha d’estar tou està tou, el que ha d’estar dur està dur, i tot exquisit, això detecta el nas d’en Carlos, i la deliciosa olor el tranquil·litza fins que li ve al cap que potser la Martina s’ha desmaiat després de fer el sofregit. Llavors corre cap a la cuina i la troba deserta.

—Ai, fillet, com m’has espantat! —es gira i la troba a la porta, amb una mà sobre el pit—. Espera’t, que em poso l’aparell… —i després de furgar-se una estona l’orella, obre els braços i s’acosta al seu nét—. Com estàs, rei? Com han anat les classes?

En Carlos l’abraça i li fa un munt de petons abans de confessar-li que ell sí que s’ha espantat, i molt, perquè en aquella casa hi passa alguna cosa estranya.

—Ah, te n’has adonat! —la Martina somriu com una nena entremaliada—. Mira que n’ets de llest, Carlitos! Ara t’ho ensenyo, però has de tancar els ulls, eh?, que és una sorpresa.

Ell obeeix de bona gana, degustant encara la tranquil·litat posterior al pànic, i li dóna la mà a l’àvia perquè torni a guiar-lo com quan era petit. Ella l’estira pel passadís, li anuncia els obstacles, els revolts, i el seu nét calcula sense dificultats que es dirigeixen cap a la sala d’estar, cap a aquella resplendor multicolor on tot ha començat.

—Ara ja pots mirar —també l’obeeix en això—. Tatxin!

Un enorme arbre de Nadal que ell mateix hauria d’haver muntat tres mesos més tard, està ple de boles, estrelles, angelets, follets, casetes i dos centenars de llums encesos que parpellegen sense descans entre la purpurina i el vidre. En Carlos el mira un instant amb la boca oberta, reconeix els ornaments, la bola tornassolada que els seus pares van dur de la lluna de mel, els angelets de porcellana que l’àvia ha anat comprant en cada primer Nadal de tots els seus néts, l’estrella de cartolina que ell mateix va fer un any a l’escola, els venerables adorns de vidres de colors, allargats com flames brillants, punxegudes, que la Martina conserva des de la seva remota infantesa… Llavors ho entén tot, el resplendor al fons del passadís, el terra brut, el silenci de l’àvia, però això no el tranquil·litza. Ella se n’adona i torna a somriure.

—No m’he pas tornat boja, eh? Sé de sobres que som al mes de setembre, tinc el cap perfectament al seu lloc, no pateixis, però… Tu surts, oi?, i entres, et passeges pel carrer, et diverteixes, però jo… Jo em passo tot el sant dia aquí, escoltant la ràdio, la televisió, que no hi ha futur, que no hi ha feina, que privatitzen els hospitals, que volen tancar-nos el centre de salut, que em rebaixaran la pensió… Només surto per anar a la perruqueria, i allà, apa, sempre amb la mateixa cançoneta. Que si fes-te metxes, dona, que no, que no tinc diners, i la teva germana, que ja no ve?, és que com que han acomiadat el seu marit, doncs al meu se li acaba el contracte el mes que ve, doncs el meu fill encara no ha trobat res, i així una, i una altra, i una altra, sempre igual, desgràcies i més desgràcies…

La Martina fa una pausa per repenjar-se al braç d’una butaca. Treu un mocador de la butxaca del davantal, s’eixuga els ulls tot i que no tenen cap llàgrima, i torna a mirar en Carlos.

—Fins que la teva mare va perdre la feina, ho portava bé. Pobra Marisa, tan llesta, tan estudiosa, tan bé que ho fa tot! No hi ha dret, oi? Tants anys a la mateixa empresa i, de sobte, d’un dia per l’altre… Però si era funcionària, o no? Com es pot consentir que facin fora la gent d’una televisió pública?

—Fent lleis perquè això sigui legal, àvia —en Carlos s’acosta a la Martina, s’asseu al seu costat i l’abraça—. Però la mare segur que tard o d’hora trobarà feina, no pateixis.

—No ho sé, amb l’edat que té… —el nét s’adona que l’àvia realment s’ha aficionat als informatius—. I a més, és tan lleig tot això que passa, som tots tan egoistes, que anem veient com cauen els altres, un rere l’altre, i pensem, mira, mentre no em toqui a mi… I ens ha tocat, esclar, ens havia de tocar, per què ens n’hauríem de deslliurar, nosaltres, si tots els altres van caient com mosques? I si fos més jove no estaria tan amoïnada, perquè per a crisis, les que he hagut d’aguantar jo, fillet de Déu. Però nosaltres podíem, nosaltres érem forts, estàvem acostumats a patir, a emigrar, a lluitar, i en canvi ara… No t’ofenguis, però ara esteu fets d’una pasta més tova. Us ofegueu en un got d’aigua, o sigui que em vaig posar a pensar… Què podria fer per animar-me, per animar-los a ells? Què podria fer perquè entenguin que un no s’ha de resignar al que vingui, sinó imposar-se a les coses, adreçar-les, negar-se a acceptar tota aquesta ruïna? I ja sé que sembla una ximpleria, però estic farta de veure gent trista, i no em deuen quedar gaires anys de vida, així que…

—No diguis això, àvia.

—Ah, no? I què vols que digui? Estic a punt de fer-ne vuitanta. Quants me’n queden, cinc, deu?

—O vint —aventura en Carlos, sense mirar-la als ulls.

—D’acord, doncs vint —la Martina somriu amb l’optimisme del seu nét—. Aquests són els que tens tu, i encara no has viscut res. El cas és que no em vull passar el que em queda de vida veient com s’amuntega la tristesa al meu voltant. No em dóna la gana, o sigui que m’he dit, mira, de moment, començarem portant-li la contrària al calendari. I ja saps com m’agrada fer l’arbre de Nadal, i encendre espelmes, i totes aquestes coses tan nadalenques.

El seu nét la mira, mira l’arbre, torna a mirar-la.

—Bon Nadal al setembre, àvia.

Ella es posa a riure i l’abraça.

—Bon Nadal, rei. Bon Nadal…