CAPÍTOL XXXIII

Una nova teoria

—Monsieur Poirot desitja veure’l, senyor.

—Maleït individu! —exclamà Van Aldin.

Knighton romangué silenciós.

Van Aldin abandonà el seu seient i començà a passejar d’una banda a l’altra de la cambra.

—Suposo que has vist els diaris, aquest matí?

—Hi he donat una ullada, senyor.

—Continuen remenant-ho tot amb ungles i dents?

—Temo que sí, senyor.

El milionari es tornà a asseure i es premé el front amb una mà.

—Si hagués imaginat això —rondinà—, mai no hauria contractat aquest petit perdiguer belga perquè esbrinés la veritat. L’únic que m’interessava era trobar l’assassí de la Ruth…

—Hauria preferit que el seu gendre quedés en llibertat?

—El que jo hauria preferit hauria estat prendre’m la justícia amb les meves mans.

—No crec que això hagués estat un procediment gaire encertat, senyor.

—Així i tot… estàs segur que aquest home em vol veure?

—Sí, Mr. Van Aldin. Diu que és molt urgent.

—Aleshores suposo que l’hauré de rebre. Pot venir aquest matí, si vol.

Fou un Poirot molt eixerit i elegant el que entrà. Aparentment, no va observar cap manca de cordialitat en l’actitud del milionari i va xerrar agradablement sobre diverses trivialitats. Explicà que es trobava a Londres perquè volia veure el seu metge, i mencionà el nom d’un cirurgià eminent.

—No, no, pas la guerre… Un record dels meus temps de servei a la policia, una bala d’un apatxe malintencionat.

Es tocà l’espatlla dreta i féu una realista ganyota de dolor.

—Sempre l’he considerat home afortunat, Monsieur Van Aldin; vostè no correspon a la nostra idea popular sobre els milionaris nord-americans, màrtirs de la dispèpsia.

—Sóc molt resistent —contestà Van Aldin—. Duc una vida molt senzilla: menjars sans i no gaire quantitat.

—Vostè va veure Miss Grey, oi? —preguntà innocentment Poirot, dirigint-se al secretari.

—Sí…, una o dues vegades —admeté Knighton.

Havia envermellit lleugerament i Van Aldin exclamà, sorprès:

—És estrany que no m’hagis dit que l’havies vista, Knighton.

—No creia que li interessés, senyor.

—Aquella noia m’agrada molt —manifestà Van Aldin.

—És una veritable llàstima que s’hagi enterrat altra vegada a St. Mary Mead —observà Poirot.

—És una actitud molt generosa —al·legà Knighton vivament—. Ben poques persones s’enterrarien allí per ocupar-se d’una dona vella i malalta que no té cap llaç familiar amb ella.

—Ja callo —digué Poirot, amb una lleu guspira als ulls—, però tanmateix dic que és una llàstima. I ara, Messieurs, anem per feina.

Els dos homes el miraren amb sorpresa.

—No els ha d’alarmar ni escandalitzar el que els diré —continuà Poirot—. Suposem, Monsieur Van Aldin, que al cap i a la fi Monsieur Derek Kettering no hagués assassinat la seva muller…

—Què?

Van Aldin i Knighton l’esguardaven encara més sorpresos.

—Suposant, com dic, que Monsieur Kettering no assassinés la seva muller…

—Que s’ha tornat boig, Monsieur Poirot?

Era Van Aldin qui havia parlat.

—No —digué Poirot—, no m’he tornat boig. Sóc potser un excèntric, almenys hi ha persones que ho diuen, però referent a la meva professió, podríem dir que tinc el cap ben posat sobre les espatlles. Li pregunto, Monsieur Van Aldin, si estaria content o pesarós si passés el que li acabo de dir.

Van Aldin l’esguardà.

—Naturalment, n’estaria content —contestà finalment—. Això és un exercici de suposicions, Monsieur Poirot, o hi ha algun fet que ho recolzi?

Poirot contemplà el sostre.

—Hi ha una certa possibilitat —contestà amb veu suau— que, al cap i a la fi, l’assassí fos el comte de la Roche. Per fi he aconseguit desfer la seva coartada.

—Com ho ha aconseguit?

Poirot arronsà les espatlles amb modèstia.

—Tinc els meus mètodes. S’exerceix amb una mica de tacte, una mica d’astúcia… i la cosa queda resolta.

—Però els robins —al·legà Van Aldin—, aquells robins que tenia el comte, eren falsos…

—I és evident que ell no hauria comès el crim excepte pels robins. Però hi ha un punt que a vostè li passa desapercebut, Monsieur Van Aldin. Pel que fa als robins, algú pogué haver-se-li anticipat.

—Però, això és una teoria totalment nova! —exclamà Knighton.

—De debò, vostè creu possible tot aquest embolic, Monsieur Poirot? —demanà el milionari.

—La cosa no està provada —respongué Poirot amb calma—, és, només, una teoria, però li asseguro, Monsieur Van Aldin, que val la pena investigar els fets. Ha de venir amb mi al sud de França i aprofundir el cas en el mateix lloc.

—I creu que realment és necessari que hi vagi jo?

—Crec que és el que vostè mateix desitjaria —replicà Poirot.

Hi havia un to de retret a la seva veu que no li passà desapercebut al milionari.

—Sí, és clar —admeté—. I quan vol marxar, Monsieur Poirot?

—Està molt enfeinat en aquest moment, senyor —murmurà Knighton.

Però Van Aldin ja havia pres la decisió i amb un gest de la mà rebutjà les objeccions del secretari.

—Crec que aquest afer és el primer —digué—. D’acord, Monsieur Poirot, demà. Quin tren?

—Crec que hi anirem amb el Tren Blau —contestà Poirot, i somrigué.