CAPÍTOL XXVIII

Poirot fa d’esquirol

Poirot sortí per anar a sopar amb un marge de tres quarts d’hora. Això tenia el seu motiu. El cotxe no el dugué directament a Montecarlo, sinó a la casa de lady Tamplin, a Cap Martin, i quan va arribar demanà per veure Miss Grey. Les dones s’estaven vestint i Poirot fou instal·lat en una saleta d’espera, i encara no havien passat cinc minuts que Lenox Tamplin hi entrà.

—La Katherine encara no està llesta —comunicà—. Puc donar-li algun missatge, o prefereix esperar que baixi ella?

Poirot la mirà, pensarós. Trigà una estona a contestar, com si alguna cosa de gran pes influís en la seva decisió. Aparentment, la resposta a tan senzilla pregunta era important.

—No —digué finalment—. No crec que calgui esperar per veure Mademoiselle Katherine. Crec que potser serà millor que no ho faci. Aquestes coses de vegades són difícils.

Lenox esperava educadament, amb les celles lleugerament alçades.

—Tinc una petita notícia —continuà Poirot—. Oi que vostè li dirà a la seva amiga que Mr. Kettering fou detingut ahir a la nit, acusat de l’assassinat de la seva muller?

—Vol que li digui això a la Katherine? —preguntà Lenox.

Respirava amb certa dificultat, com si hagués estat corrent, però Poirot pensà que la seva cara estava blanca i tensa, cosa que era força visible.

—Si em fa aquest favor, Mademoiselle.

—Per què? —digué Lenox—. Creu que la Katherine es disgustarà molt? Pensa que això li importa gaire?

—No ho sé, Mademoiselle —replicà Poirot—. Miri, ho admeto amb tota franquesa. En general, jo ho sé tot, però en aquest cas… bé, doncs no ho sé. Potser vostè ho sap millor que jo.

—Sí —digué Lenox—, jo ho sé… però tanmateix no penso pas dir-li-ho, a vostè.

Hi hagué una llarga pausa, durant la qual les negres celles de la noia romangueren arrufades.

—Vostè creu que ell ho va fer? —preguntà de sobte.

Poirot arronsà les espatlles.

—La policia ho diu.

—Ah —exclamà Lenox—, ja veig que vostè amaga l’ou. Això vol dir que hi ha alguna cosa que cal amagar.

I novament callà, arrufant les celles. Aleshores Poirot preguntà afectuosament:

—Oi que fa temps que vostè coneix Derek Kettering?

—Podríem dir que des que jo era una criatura —replicà Lenox de mala gana, i Poirot assentí repetidament amb el cap sense enraonar.

Amb un dels seus bruscos moviments, Lenox apropà una cadira i s’assegué amb els colzes sobre la taula i aguantant-se la cara amb les mans. Després esguardà directament Poirot a través de la taula.

—En què es poden basar? —inquirí—. El motiu, suposo. Probablement, en morir ella, ell en tocà de calents, oi?

—Tocà un parell de milions.

—I si ella no s’hagués mort, ell s’hauria arruïnat?

—Sí.

—Però hi ha d’haver quelcom més —insistí Lenox—. Ja sé que ell viatjava en el mateix tren… però això tampoc no és pas suficient.

—Un porta-cigarretes amb la lletra «K», i que no pertanyia a Mrs. Kettering, fou trobat en el seu vagó, i ell va ser vist per dues persones quan entrava i sortia del compartiment d’ella poc abans que el tren arribés a Lió.

—Qui eren aquestes dues persones?

—La seva amiga Miss Grey n’era una. L’altra era Mademoiselle Mirelle, la ballarina.

—I què en diu de tot això ell, en Derek? —volgué saber Lenox.

—Nega haver entrat en el compartiment de la seva esposa, en cap moment —contestà Poirot.

—Ximple! —exclamà Lenox, arrufant les celles—. I diu que poc abans d’arribar a Lió? Ningú no sap quan… quan va morir ella?

—L’opinió dels metges no pot ser gaire precisa —explicà Poirot—, però tendeixen a creure que difícilment es podia haver produït la mort després de sortir de Lió. I sabem, d’altra banda, que moments després de sortir de Lió Mrs. Kettering estava morta.

—I com ho saben, això?

Poirot somreia estranyament per a si mateix.

—Algú va entrar al compartiment i la va trobar morta.

—I no van fer parar el tren?

—No.

—I per què?

—Indubtablement, tenien les seves raons.

Lenox l’esguardà severament.

—I vostè coneix aquestes raons.

—Crec que sí.

Lenox continuà rumiant mentre Poirot l’observava en silenci. Finalment, la noia alçà la vista. Tenia ara un lleu color a les galtes i els ulls li brillaven.

—Vostè creu que la matà algú del tren, però pogué no ser necessàriament així. Qui podia impedir que algú pugés al tren quan s’aturà a l’estació de Lió? Podien anar directament al seu compartiment, escanyar-la, agafar els robins i abandonar el tren sense que ningú no se n’adonés. Fins i tot podien matar-la quan el tren encara es trobava a l’estació de Lió. I aleshores ella hauria estat viva quan Derek entrà, i morta quan l’altra persona la trobà.

Poirot es recolzà al respatller de la seva butaca i respirà amb força. Esguardà la noia i assentí tres vegades amb el cap, i finalment sospirà.

—Mademoiselle —digué—, el que ha dit és molt encertat… i molt cert. Jo lluitava en plena obscuritat i vostè m’ha ensenyat la llum. Hi havia un detall que m’intrigava i vostè me l’ha esclarit.

S’alçà.

—I Derek? —preguntà Lenox.

—Qui ho sap? —exclamà Poirot, arronsant les espatlles—. Però jo li diré una cosa, Mademoiselle. No em considero satisfet; no, jo, Hercule Poirot, encara no em considero satisfet. Pot ser que aquesta mateixa nit m’assabenti d’alguna cosa més. Almenys, penso intentar-ho.

—Ha de veure algú?

—Sí.

—Algú que sap alguna cosa?

—Algú que podria saber alguna cosa. En aquests afers, no es pot deixar ni una pedra sense regirar. Au revoir, Mademoiselle.

Lenox l’acompanyà fins a la porta.

—He… ajudat? —preguntà.

La cara de Poirot se suavitzà quan alçà la vista vers ella, situada dalt dels graons de l’entrada.

—Sí, Mademoiselle, m’ha ajudat. Si les coses es posen molt fosques, recordi-ho en tot moment.

Quan el cotxe arrencà, Poirot es lliurà de nou a una profunda reflexió, però brillava en els seus ulls la lleu llumeta verda que sempre precedia un proper triomf.

S’havia retardat uns minuts i descobrí que Mr. Papopolous i la seva filla havien arribat abans que ell. Les seves excuses foren abjectes i se superà a si mateix en cortesia i petites atencions. El grec tenia aquell vespre un aspecte particularment benigne i noble, el d’un majestuós patriarca de vida irreprotxable. Zia estava bonica i de bon humor. El sopar fou agradable. Poirot es mostrà exuberant. Explicà anècdotes i acudits, i també uns quants incidentes interessants en la seva carrera. El menú havia estat seleccionat amb cura i el vi era excel·lent.

En acabar de sopar, Mr. Papopolous preguntà amb cortesia:

—I la informació que li vaig donar? Ja ha fet la seva petita aposta per aquell cavall?

—Estic en contacte amb el meu… ejem… corredor d’apostes —replicà Poirot.

Els ulls dels dos homes es trobaren.

—Un cavall força conegut, oi?

—No —digué Poirot—; és el que els nostres amics anglesos en diuen un cavall fosc.

—Ah! —exclamà Mr. Papopolous.

—Ara —anuncià Poirot alegrement— anirem al Casino i provarem sort a la taula de ruleta.

En arribar al Casino el grup se separà; Poirot es dedicà exclusivament a Zia, mentre Papopolous s’allunyava.

Poirot no tingué sort, però Zia tingué una bona ratxa i aviat guanyà uns quants milers de francs.

—Serà millor que ara m’aturi —observà secament.

Els ulls de Poirot guspirejaren.

—Soberbi! —exclamà—. És ben bé filla del seu pare, Mademoiselle Zia. Sap quan convé aturar-se. Ah!, l’art consisteix en això.

Mirà aleshores al seu voltant i digué casualment:

—No veig el seu pare per enlloc. Aniré a buscar la seva capa, Mademoiselle, i sortirem al jardí.

Tanmateix no es dirigí tot seguit al vestuari. Els seus ulls penetrants no havien vist gaire cosa abans que Mr. Papopolous se separés d’ell i ara desitjava saber on era i què feia l’astut grec. El trobà inesperadament en el gran vestíbul d’entrada. Estava dret al costat d’una de les columnes i parlava amb una dama que acabava d’arribar. La dama era Mirelle.

Poirot passejà sense ostentació voltant la sala. Arribà a l’altra banda de la columna sense que cap dels dos el veiessin. Parlaven animadament o, per ser més exactes, la ballarina parlava i Papopolous contribuïa a la conversa amb algun monosíl·lab i abundants gests expressius.

—Li dic que haig de tenir temps —deia la ballarina—. Si em dóna temps, jo aconseguiré els diners.

El grec arronsà les espatlles.

—Esperar sempre és desagradable.

—Només una mica —implorà ella—. Ho ha de fer! Una setmana… deu dies… és tot el que demano. Pot estar segur de l’afer. Els diners arribaran.

Papopolous es mogué una mica i mirà al seu voltant… i trobà a Poirot gairebé al costat d’ell, amb una cara radiant i plena d’innocència.

—Ah! Vous voilà, Mr. Papopolous! L’estava cercant. Em permet que dugui Mademoiselle Zia a passejar una estona pels jardins? Bona nit, Mademoiselle —féu una profunda inclinació davant de Mirelle—. Li demano mil vegades perdó per no haver-la vist immediatament.

La ballarina acceptà la salutació amb visible impaciència. Era evident que l’empipava la interrupció del seu tête-à-tête. Poirot captà tot seguit la indicació i com que Papopolous ja havia murmurat: «I tant, home, i tant», el detectiu es retirà sense més dilació.

Recollí la capa de Zia i tots dos passejaren pel jardí.

—Aquí és on tenen lloc els suïcidis —comentà Zia.

Poirot arronsà les espatlles.

—Així ho diuen. Els homes són poca-soltes, no ho creu, Mademoiselle? Menjar, beure i respirar bons aires és molt agradable, Mademoiselle. És una ximpleria abandonar tot això només perquè un no té diners… o perquè té el cor adolorit. L’amour causa moltes desgràcies, no ho creu?

Zia rigué i Poirot agità un dit enèrgic davant d’ella.

—L’amor no l’ha de fer riure, Mademoiselle. Vostè és jove i bonica.

—No tant —contestà Zia—; oblida que tinc trenta-tres anys, Mr. Poirot. Li parlo amb franquesa, perquè no convé fer el contrari. Tal com va dir vostè al meu pare, han passat exactament disset anys des que ens ajudà a París aquella vegada.

—Quan la miro, em sembla que ha passat molt menys temps —assegurà Poirot amb galantería—. El seu aspecte era molt semblant al d’ara, Mademoiselle: una mica més prima, una mica més pàl·lida, una mica més seriosa. Tenia aleshores setze anys i acabava de sortir del pensionat. No era ja la petite pensionnaire, però tampoc ben bé una dona. Era deliciosa, molt encantadora, Mademoiselle Zia, i no hi ha dubte que d’altres també ho pensaven.

—Als setze anys —digué Zia—, una noia és simple i una mica beneita.

—Potser sí —admeté Poirot—; sí, és molt possible. Quan es tenen setze anys, la persona és crédula, oi? Creu tot el que li diuen.

Si veié la ràpida mirada de cua d’ull que li dirigí la noia, ho dissimulà molt bé. Continuà, amb una expressió somiadora:

—En realitat, aquell fou un afer ben curiós. El seu pare, Mademoiselle, mai no n’ha comprès el veritable fons.

—No?

—Quan em va demanar detalls, explicacions, jo li vaig dir: «Sense escàndol, li tomo el que s’havia perdut. No ha de fer preguntes». Sap, Mademoiselle, per què vaig dir-li això?

—No en tinc cap idea —respongué fredament la noia.

—Perquè en el meu cor jo tenia un punt flac per una petita pensionnaire, tan pàl·lida, tan primeta, tan seriosa.

—No entenc de què m’està parlant! —exclamà Zia enutjada.

—No, Mademoiselle? Ha oblidat Antonio Pirezzio?

Sentí el ràpid canvi de respiració, gairebé una exclamació reprimida.

—Treballava com a ajudant a la botiga —continuà Poirot—, però no podia aconseguir tot el que volia. Un ajudant pot alçar els ulls envers la filla del seu amo, oi? Sobretot si és jove i ben plantat, i sap parlar com cal. I com que no poden dedicar tot el seu temps a l’amor, a vegades han de parlar de coses que els interessen a tots dos…, per exemple aquella cosa tan interessant que temporalment posseïa aleshores Mr. Papopolous. I com que, tal com diu vostè, Mademoiselle, les jovenetes són crédules i una mica beneites, era fàcil creure’l i permetre-li donar un cop d’ull a aquella cosa tan particular, ensenyar-li on es guardava. I després, quan allò desaparegué, quan es produí la increïble catàstrofe, ai, pobreta pensionnaire! En quina posició tan terrible es trobà! Està esgarrifada, pobreta. Parlar o no parlar? I aleshores arribà aquell excel·lent individu, Hercule Poirot. Gairebé fou un miracle, tal com s’arranjaren les coses. Aquell objecte sense preu fou restituït i sense fer preguntes desagradables.

Zia es tombà vers ell, amb una expressió furiosa.

—I vostè ho ha sabut sempre? Qui li ho va dir? Va ser… va ser l’Antonio?

Poirot negà amb el cap.

—Ningú no m’ho va dir —contestà tranquil·lament—. Ho vaig suposar. I va ser una bona suposició, oi, Mademoiselle? I és que si un no sap fer bones suposicions, de poc li servirà fer de detectiu.

Durant una bona estona, la noia caminà al seu costat sense dir res. Després preguntà amb un to de duresa.

—Bé, i què pensa fer? Ho explicarà al meu pare?

—No —contestà secament Poirot—. I tant que no.

Ella l’esguardà amb curiositat.

—Vol alguna cosa de mi?

—Vull que m’ajudi, Mademoiselle.

—I què li fa pensar que jo el puc ajudar?

—No ho penso. Només ho espero.

—I si no l’ajudo, aleshores… explicarà allò al meu pare?

—No, i tant que no! Abandoni aquesta idea, Mademoiselle. Jo no sóc un xantatgista. Jo no mantinc el seu secret sobre el seu cap i l’amenaço amb ell.

—I si em nego a ajudar-lo…? —començà a dir la noia lentament.

—Doncs s’hi nega i tal dia farà un any.

—Aleshores, per què…? —s’interrompé.

—Escolti’m i li explicaré per què. Les dones, Mademoiselle, són generoses. Si poden fer un favor a qui els n’ha fet un altre, el fan. Una vegada vaig ser generós amb vostè, Mademoiselle. Quan hauria pogut parlar, em vaig mossegar la llengua.

Després d’un altre silenci, la noia observà:

—El meu pare li donà una pista l’altre dia.

—Va ser molt amable.

—No crec que jo pugui afegir-hi res més —digué Zia.

Si Poirot se sentí decepcionat no ho va demostrar. Ni un sol múscul de la seva cara canvià de lloc.

—Eh bien! —exclamà jovialment—. Doncs canviem de tema!

I començà a xerrar alegrement, però la noia era discreta i les seves respostes eren mecàniques i no sempre pertinents. Quan tomaven a apropar-se al Casino, semblà que prenia una decisió.

—Mr. Poirot…

—Sí, Mademoiselle?

—M’agradaria ajudar-lo… si pogués.

—És molt amable, Mademoiselle, veritablement molt amable.

Hi hagué una nova pausa, però Poirot no va insistir. Preferia esperar i que ella es prengués el temps necessari.

—Bé —digué finalment Zia—, al cap i a la fi, per què no li haig de dir? El meu pare és cautelós… sempre cautelós en tot el que diu. Però jo sé que amb vostè això és innecessari. Ens ha dit que només busca l’assassí, i que no va darrere de les joies. Jo el crec. Tenia tota la raó en suposar que érem a Niça a causa dels robins. Han estat lliurats aquí, d’acord amb un pla. Ara els té el meu pare. L’altre dia li va donar una pista sobre la identitat del nostre misteriós client.

—El Marquès? —murmurà Poirot.

—Sí, el Marquès.

—Ha vist alguna vegada el Marquès, Mademoiselle Zia?

—Una vegada —contestà la noia—, però no gaire bé. El vaig veure pel forat d’un pany.

—Això sempre presenta dificultats —admeté Poirot—, però així i tot el va veure. El reconeixeria si el tornés a veure?

Zia denegà amb el cap.

—Duia una màscara —explicà.

—Era jove o vell?

—Tenia els cabells blancs. Potser era una perruca, i potser no ho era. Li encaixava molt bé. Però no crec que fos vell. Caminava com un jove, i la veu era també de jove.

—La veu? —exclamà Poirot alçant les celles—. Ah, la seva veu! La identificaria, Mademoiselle Zia?

—Potser sí —contestà la noia.

—Li va interessar veure’l, oi? I per això es va apropar al forat del pany?

Zia assentí amb el cap.

—Sí, sí. Estava plena de curiositat. Havia sentit tantes coses… que no és un lladre corrent, que és més aviat com una figura de la història o d’una novel·la.

—Sí —murmurà Poirot pensarós—. Sí, potser sigui així.

—Però no és això el que jo li volia dir —explicà Zia—. Era un altre fet que he pensat que podria… bé, que podria ser-li útil.

—I què és? —demanà Poirot.

—Com he dit, els robins li foren lliurats al meu pare aquí, a Niça. Jo no vaig veure la persona que els va lliurar, però…

—Sí?

—Sé una cosa. Era una dona.