CAPÍTOL I

L’home dels cabells blancs

Era prop de mitjanit quan un home travessà la Place de la Concorde. Malgrat l’elegant abric de pell que cobria el seu cos exigu, hi havia en ell quelcom essencialment dèbil i mesquí.

Un homenet amb cara de rata. Hom diria que era un home que mai no podria representar un paper conspicu, ni destacar en cap esfera, però, en arribar a aquesta conclusió, l’observador s’equivocaria, puix que aquell home, malgrat que semblés apagat, negligible, jugava un paper important en el destí del món. En un imperi on governaven les rates, ell era el rei de les rates.

En aquell moment, una Ambaixada esperava el seu retorn, però abans havia de fer coses, coses de les quals l’Ambaixada no en tenia un coneixement oficial. La cara de l’home brillava, blanca i ben definida a la llum de la lluna. El seu nas prim gairebé no presentava cap corba. Al seu pare, un jueu polonès que havia treballat d’oficial de sastreria, li hauria agradat molt l’assumpte que aquella nit havia dut el fill a l’estranger.

Arribà al Sena, el travessà i entrà en un dels barris menys respectables de París. Un cop allí, s’aturà davant una casa alta i atrotinada i pujà fins a un apartament del quart pis. Tot just acabava de trucar, la porta fou oberta per una dona que evidentment estava esperant que ell arribés. No el saludà, però l’ajudà a treure’s l’abric i després el conduí vers una sala moblada amb mal gust. El llum tenia una pantalla de garlandes rosades i brutes que suavitzava, però no podia disfressar, la cara de la noia, coberta amb una màscara de vulgar pintura. Tampoc no podia dissimular l’ampla configuració mongòlica de la seva fesomia. Ningú no podia dubtar de la professió d’Olga Demiroff, ni tampoc de la seva nacionalitat.

—Tot va bé, petita?

—Tot va bé, Boris Ivanovitx.

Ell assentí amb el cap, murmurant:

—No crec que m’hagin seguit.

Però hi havia una nota d’ansietat en la seva veu. S’apropà a la finestra, apartà lleugerament la cortina i guaità cautelosament el carrer. Aleshores se n’allunyà vivament.

—Hi ha dos homes a la vorera, aquí davant. Em sembla que…

S’interrompé i començà a rosegar-se les ungles, un hàbit que tenia quan experimentava ansietat.

La noia russa movia el cap lentament, amb un gest tranquil·litzador.

—Ja eren aquí abans que no arribessis.

—Tanmateix, em sembla que estan vigilant la casa.

—És possible —admeté ella amb indiferència.

—Però, aleshores…

—I què? Encara que ho sabessin… a tu no et seguirien des d’aquí.

Els llavis d’ell dibuixaren un lleu i cruel somriure.

—No —reconegué—, això és veritat.

Féu una llarga pausa i després observà:

—Aquest americà maleït… pot ocupar-se dels seus afers tan bé com qualsevol.

—Suposo que sí.

Ell s’apropà novament a la finestra.

—Gent perillosa —murmurà amb una rialleta—. La policia els coneix, em temo. Bé, desitjo que el Germà Apatxe faci una bona cacera.

Olga Demiroff féu un gest negatiu amb el cap.

—Si l’americà és la mena d’home que diuen, caldrà quelcom més que un parell d’apatxes covards per fer-li el paquet… —féu una pausa—. El que em preocupa…

—Què?

—Res. Només que aquest vespre ha passat dues vegades un home per aquest carrer… un home amb els cabells blancs.

—I què?

—Doncs que, en passar davant aquests dos homes, ha deixat caure un guant. Un d’ells l’ha recollit i li ha tornat. Un truc ben visible.

—Vols dir que… l’home dels cabells blancs és… el seu patró?

—Quelcom per l’estil.

El rus semblava alarmat, inquiet.

—Estàs ben segura… que el paquet està intacte? No l’ha tocat ningú? —preguntà—. S’ha parlat massa…

Es rosegà novament les ungles.

—Pots comprovar-ho tu mateix.

La noia s’ajupí davant l’escalfapanxes i amb ràpids moviments apartà els trossos de carbó. Després, d’entre les boles de paper de diari rebregat, va extreure’n un paquet allargat, embolicat també amb paper brut, i el lliurà a l’home.

—Molt enginyós —aprovà aquest.

—Han escorcollat dues vegades l’apartament. Han estripat de dalt a baix el matalàs del meu llit.

—És el que jo dic —murmurà ell—. Se n’ha parlat massa. Aquella discussió sobre el preu… va ser una equivocació.

Havia obert els papers de diari i descobert un paquet embolicat amb paper d’embalatge. L’obrí també, examinà el que hi havia dins i tornà a embolicar-ho tot seguit. Mentre ho feia, un timbre elèctric sonà amb estridència.

—L’americà és puntual —observà Olga, esguardant el rellotge.

Sortí de la cambra i moments després tornà amb un home alt i corpulent, d’amples espatlles, l’origen transatlàntic del qual era prou evident. Dirigí una mirada penetrant a les dues persones de la casa.

—Monsieur Krassnine? —preguntà cortesament.

—Sóc jo —contestà Boris—. Haig d’excusar-me per… per la inconveniència d’aquest lloc de reunió, però el secret és indispensable. No puc permetre que de cap manera se’m relacioni amb aquest afer.

—De debò? —féu el nord-americà.

—Oi que tinc la vostra paraula que no es farà públic cap detall d’aquesta transacció? Aquesta és una de les condicions de… la venda.

L’americà assentí amb el cap i digué amb indiferència:

—Això ja ha estat acordat. Ara, potser que lliureu el gènere.

—Dueu el diner… en bitllets?

—Sí.

Però no féu cap gest per treure’l i, després d’un moment de vacil·lació, Krassnine indicà el paquet que hi havia sobre la taula.

L’americà l’agafà i retirà el paper. Il·luminà el contingut amb una petita llanterna de butxaca i el sotmeté a un minuciós examen. Un cop satisfet, es va treure de la butxaca una gruixuda cartera de cuiro i n’extragué un feix de bitllets. Els lliurà al rus, que els comptà amb tota cura.

—Tot bé?

—Gràcies, Monsieur. Tot està correcte.

—Bé —digué el nord-americà, ficant-se a la butxaca, negligentment, el paquet. Féu una breu inclinació davant d’Olga—. Bona nit, Mademoiselle. Bona nit, Monsieur Krassnine.

Sortí, i tancà la porta darrere seu. Els ulls de les dues persones que es quedaren es van trobar. L’home es mullà els llavis ressecs amb la llengua.

—M’agradaria saber… si arribarà al seu hotel —murmurà.

De comú acord, tots dos es tombaren vers la finestra. Van tenir el temps just de veure com sortia l’americà al carrer. Tombà a l’esquerra i caminà a bon pas, sense tombar el cap ni una sola vegada. Dues ombres sortiren de sota un portal i el seguiren silenciosament. Perseguit i perseguidors desaparegueren en mig de la nit.

—Arribarà sa i estalvi —digué Olga Demiroff—. No cal que tinguis por… o esperança…, sigui el que sigui.

—Per què n’estàs tan segura? —preguntà Krassnine amb curiositat.

—Un home que ha guanyat tants diners no pot ser mai ximple —contestà Olga—, i parlant de calés…

Esguardà significativament Krassnine tot somrient.

—Què vols dir?

—La meva part, Boris Ivanovitx.

De mala gana, Krassnine li lliurà dos dels bitllets. Amb un moviment de cap, ella li donà les gràcies, sense cap mena d’emoció, i guardà els bitllets dins una de les seves mitges.

—Això sempre va bé —comentà amb satisfacció.

Ell l’esguardà amb curiositat.

—No tens cap remordiment, Olga Vassilovna?

—Remordiments? Per què?

—Pel que has estat custodiant. Hi ha dones, una majoria de dones, diria jo, que es tornen boges davant d’aquestes coses.

Ella assentí amb el cap.

—Sí, tens tota la raó. Moltes dones es deixen arrossegar per aquesta bogeria. Jo… no ho he fet. Ara em preocupa… —i s’interrompé.

—I bé? —demanà l’altre amb curiositat.

—L’americà arribarà sa i estalvi amb els seus… sí, n’estic ben segura. Però, i després?

—Què vols dir? En què estàs pensant?

—Els donarà, és clar, a alguna dona —digué Olga pensativament—. I no sé pas què passarà aleshores…

Amb un gest d’impaciència s’apropà a la finestra i, de sobte, llançà una exclamació i cridà el seu company.

—Mira! Ara passa pel carrer… Aquell home, vull dir…

Tots dos esguardaren el carrer. Una figura esvelta i elegant el recorria amb un pas tranquil. Duia barret de copa alta i una capa. En passar prop d’un fanal, la llum va revelar un gruix de cabells blancs.