CAPÍTOL III

Cor de foc

Rufus Van Aldin travessà les portes giratòries del Savoy i es dirigí vers el taulell de recepció. El recepcionista somrigué i el saludà respectuosament.

—M’alegra veure’l novament, Mr. Van Aldin —digué.

El milionari nord-americà féu un gest casual amb el cap, corresponent a la salutació.

—Tot va bé? —preguntà.

—Sí, senyor. El comandant Knighton és a dalt, a la suite, en aquest moment.

Van Aldin assentí altra vegada amb el cap.

—Hi ha alguna carta?

—Tot el correu ja és a dalt, Mr. Van Aldin. Oh! Esperi’s un moment…

Ficà la mà en una casella i en va treure una carta.

—Acaba d’arribar —explicà.

Rufus Van Aldin agafà la carta i, en veure l’escriptura, una lletra fluent de dona, se li transformà sobtadament la cara. Les anguloses faccions es modificaren i la dura línia de la boca es suavitzà. Semblava un home diferent. Caminà vers l’ascensor amb la carta a la mà i un somriure encara als llavis.

En el salonet de la seva suite, un jove seia davant un escriptori i classificava ràpidament la correspondència, amb la facilitat pròpia d’una llarga experiència.

—Hola, Knighton!

—Benvingut, senyor! Ha tingut bon temps?

—Així, així! —contestà el milionari amb indiferència—. París és, avui, una ciutat plena de mal humor. Tanmateix… he obtingut allò que buscava.

Somrigué lleument per a si mateix.

—Em sembla que sempre ho aconsegueix —féu el secretari amb una rialleta.

—Això mateix —admeté Van Aldin.

Parlava amb aplom, com el qui manifesta un fet prou conegut. Es tragué el gruixut abric i s’acostà a l’escriptori.

—Alguna cosa urgent?

—No ho crec, senyor. Gairebé tot és el de sempre. Però encara no he acabat de triar-ho.

Van Aldin assentí amb el cap. Era un home que gairebé mai no expressava blasme o lloança. Els seus mètodes amb aquells que treballaven per a ell eren senzills: els sotmetia a una prova com cal i despatxava tot seguit aquells que no eren eficients. Les seves seleccions de personal no tenien res de convencional. Per exemple, havia conegut Knighton dos mesos abans, en un centre turístic suís. Havia aprovat l’aspecte del xicot, havia examinat el seu full de serveis durant la guerra i hi havia trobat l’explicació de la seva coixesa. Knighton no amagà que estava buscant una feina, i fins i tot preguntà delicadament al milionari si coneixia algun lloc disponible. Van Aldin recordà, amb un somriure divertit, l’estupefacció del jove quan li fou oferta la plaça de secretari del mateix gran home.

—Però… però és que no tinc cap experiència en el món dels negocis —digué quequejant.

—Això no té cap importància —li contestà Van Aldin—. Ja tinc tres secretaris perquè s’ocupin d’aquesta mena de feina. Però és probable que romangui a Anglaterra durant els propers sis mesos i vull un anglès que… bé, que conegui l’ambient i pugui ocupar-se, per a mi, de l’aspecte social de les coses.

Fins ara, Van Aldin havia vist confirmada la seva opinió.

Knighton havia demostrat ésser llest, intel·ligent i ple de recursos, i era a més un xicot molt simpàtic i distingit.

El secretari indicà tres o quatre cartes que hi havia sobre la taula.

—Potser convindria, senyor, que veiés aquestes cartes —suggerí—, la del damunt parla de l’acord amb Colton.

Però Rufus Van Aldin alçà una mà en senyal de protesta.

—Aquesta nit no penso veure res —declarà—. Poden esperar fins demà al matí. Excepte aquesta —afegí, contemplant la que duia a la mà.

I novament aparegué aquell estrany somriure que li transformava la cara.

Richard Knighton somrigué també.

—Mrs. Kettering? —murmurà—. Trucà ahir i ha trucat avui. Sembla molt desitjosa de veure’l tot seguit, senyor.

—De debò?

El somriure desaparegué de la cara del milionari. Obrí el sobre i va extreure’n la carta que contenia. En llegir-la, la cara se li enfosquí, la boca formà aquella ratlla que Wall Street coneixia tan bé, i les celles s’arrufaren ominosament. Knighton s’allunyà amb tacte i continuà obrint cartes i classificant-les. El milionari engegà un renec i donà un cop sec a la taula amb el puny.

—No ho toleraré! —murmurà—. Pobra noia, sort que darrere d’ella té el seu pare!

Durant uns minuts es passejà d’una banda a l’altra de l’habitació, juntes les celles en una expressió de còlera. Knighton continuava treballant assíduament davant la taula. Sobtadament, Van Aldin s’aturà i recollí l’abric que havia deixat sobre una cadira.

—Torna a sortir, senyor?

—Sí, vaig a veure la meva filla.

—Si telefona algú de Colton…?

—Pots dir-li que vagi a fer punyetes —contestà Van Aldin.

—Perfectament —digué el secretari sense immutar-se.

Van Aldin ja s’havia posat l’abric. S’encasquetà el barret i avançà vers la porta.

—Ets un bon xicot, Knighton —digué—. No m’atabales quan estic empipat.

Knighton, mogué el cap, obrí la boca, però no contestà.

—Ruth és la meva única filla —continuà Van Aldin—, i ningú en aquest món no sap allò que significa ella per a mi.

Tornava a somriure i es ficà la mà a la butxaca.

—Vols veure una cosa, Knighton?

S’apropà novament al secretari.

Extragué de la butxaca un paquet pulcrament embolicat amb paper gruixut. Retirà el paper i aparegué un gran estoig de vellut vermell. Al mig hi havia unes inicials entrellaçades i a sobre una corona. Obrí l’estoig i el secretari quedà bocabadat. Damunt el folre blanc, lleugerament groguenc, de l’interior, les pedres brillaven com gotes de sang.

—Déu meu, senyor! —exclamà Knighton—. Són… són autèntics?

Van Aldin, divertit, deixà escapar una rialleta.

—No m’estranya que em preguntis això. Entre aquests robins hi ha els tres més grossos del món. Els duia Caterina de Rússia, Knighton. Aquest, el del mig, s’anomena «Cor de foc». És perfecte…, no té ni la més petita tara.

—Però… —murmurà el secretari— han de valer una fortuna.

—Quatre o cinc-cents mil dòlars —replicà Van Aldin amb indiferència—, i això sense comptar l’interès històric.

—I vostè els duu així…, simplement ficats a la butxaca?

Novament, Van Aldin rigué, divertit.

—Ja veus que sí. Són el meu petit regal per a Ruthie.

El secretari somrigué amb discreció.

—Ara comprenc l’ansietat de Mrs. Kettering quan parlava per telèfon.

Però Van Aldin negà amb el cap i la mirada se li tornà a endurir.

—En aquest punt t’equivoques —digué—. Ella no en sap res, d’aquestes pedres. Són la petita sorpresa que li tinc reservada.

Tancà l’estoig i, a poc a poc, tornà a embolicar el paquet.

—És molt penós, Knighton, que es pugui fer tan poca cosa per a les persones que un estima. Jo podria comprar-li un bon tros de la Terra a Ruth, si li pogués ser útil, però no li ho seria. Puc penjar-li aquestes coses al voltant del coll i donar-li uns moments de satisfacció, però… —mogué el cap amb tristesa— quan una dona no és feliç a casa seva…

Deixà la frase sense acabar i el secretari féu un discret gest d’afirmació amb el cap. Coneixia perfectament la reputació de l’Honorable Derek Kettering. Van Aldin sospirà, es ficà el paquet a la butxaca de l’americana, saludà Knighton amb el cap i sortí de la cambra.