CAPÍTOL XVII

Un gentleman aristocràtic

—Havies estat mai a la Riviera, George? —preguntà Poirot al seu criat el matí següent.

George era un individu intensament anglès, amb una cara tan impassible com si fos de fusta.

—Sí, senyor. Hi vaig estar fa dos anys, quan servia a lord Edward Frampton.

—I avui —murmurà el seu senyor— hi ets amb Hercule Poirot. Com es pot ascendir en aquest món!

El criat no contestà a aquesta observació. Després d’una pausa adequada, preguntà:

—El vestit marró de tarda, senyor? Avui el vent és una mica fresc.

—Té una taca de greix a l’armilla —objectà Poirot—. Un morceaux de Filet de solé a la Jeannette hi va aterrar quan dinava al Ritz el dimarts.

—Ja no hi ha cap taca, senyor —digué George amb to de retret—. Jo l’he treta.

—Très bien! —exclamà Poirot—. Estic molt content de tu, George.

—Gràcies, senyor.

Hi hagué una pausa i després Poirot digué amb una expressió somniadora:

—Suposant, fidel George, que tu haguessis nascut a la mateixa esfera del teu difunt senyor, lord Edward Frampton, i que, sense tenir tu ni un ral a la butxaca, t’haguessis casat amb una dona extraordinàriament rica, però aquesta dona es proposés divorciar-se de tu, amb excel·lents raons, què faries?

—Procuraria, senyor, fer-la canviar de parer —replicà George.

—Amb mètodes pacífics o emprant la força?

George semblava escandalitzat.

—M’haurà de perdonar, senyor —digué—, però un gentleman de l’aristocràcia no es comportaria com un traginer de Whitechapel. No faria res que fos una baixesa.

—No ho faria, George? Doncs jo no n’estic tan segur. Bé, potser tens raó.

Algú trucà a la porta. George hi anà i l’obrí un discret mig pam. Es produí un col·loqui en veu baixa i després el criat tornà al costat de Poirot.

—Una nota, senyor.

Poirot l’agafà. Era de Mr. Caux, el comissari de policia.

Ens disposem a interrogar el comte de la Roche. El jutge d’instrucció prega que vostè hi sigui present.

—Corre, George, el meu vestit! Haig de marxar tot seguit!

Un quart d’hora més tard, molt elegant amb el seu vestit marró, Poirot entrà al despatx del magistrat. Mr. Caux ja hi era, i tant ell com Mr. Carrège saludaren Poirot amb un cortès empressement.

—És un afer més aviat descoratjador —murmurà Mr. Caux.

—Sembla que el comte va arribar a Niça el dia abans de l’assassinat.

—Si això és cert, la seva teoria quedarà definitivament arraconada —respongué Poirot.

Mr. Carrège va tossir.

—No hem d’acceptar aquesta coartada sense una investigació a fons —declarà, i tocà la campaneta que tenia sobre la taula.

Uns segons després, un home alt i morè, exquisidament vestit i amb un cert aire d’altivesa, entrà a l’habitació. Tan aristocràtic era l’aspecte del comte que hauria semblat pura heretgia fins i tot xiuxiuejar que el seu pare havia estat un botiguer de Nantes… com així era en realitat. En veure’l, qualsevol hauria estat disposat a jurar que innombrables avantpassats seus havien mort a la guillotina durant la Revolució Francesa.

—Ja sóc aquí, senyors —digué el comte amb to altiu—. Puc preguntar per què desitgen veure’m?

—Li prego que segui, Monsieur le Comte —féu el magistrat cortesament—. El que estem investigant és l’afer de la mort de Madame Kettering.

—La mort de Madame Kettering? No ho entenc.

—Crec que… ejem!… vostè coneixia aquesta senyora, oi que sí, Monsieur le Comte?

—I tant que la coneixia. I això què hi fa?

Es posà el monocle i esguardà tots els presents, amb una mirada que es fixà més temps en Poirot, el qual el contemplava amb una mena de senzilla i innocent admiració que afalagà la vanitat del comte. Mr. Carrège es recolzà a la cadira i s’aclarí la veu.

—Potser vostè no sap, Monsieur le Comte… —féu una pausa— que Madame Kettering ha estat assassinada?

—Assassinada? Mon Dieu, això és terrible!

Sorpresa i pena foren una representació excel·lent…, tant que semblaren perfectament naturals.

—Madame Kettering fou escanyada entre París i Lió —continuà Mr. Carrège—, i les seves joies li foren robades.

—Això és molt gros! —exclamà el comte—. La policia hauria de fer quelcom contra aquests bandits dels trens. Avui ningú no es pot considerar segur.

—A la bossa de mà de Madame —continuà el jutge— es trobà una carta que vostè li havia escrit. Pel que sembla, ella havia de trobar-se amb vostè…

El comte arronsà les espatlles i estengué les mans.

—Amagar les coses no serveix de res —contestà amb franquesa—, tots som homes de món. Privadament i entre nosaltres, admeto l’existència d’aquest afer.

—Tinc entès que es reuní amb ella a París i que va viatjar amb ella, oi? —inquirí Mr. Carrège.

—Això era el que s’havia programat, però, per desig de Madame, els plans es canviaren. M’havia de reunir amb ella a Hyères.

—No es va reunir amb ella a la Gare de Lyon la tarda del 14?

—Al contrari, jo vaig arribar a Niça el matí d’aquest dia; per tant, el que vostè suggereix és impossible.

—D’acord, d’acord —admeté Mr. Carrège—. Només per pura fórmula, potser em podria explicar els seus moviments durant la tarda i la nit del dia 14.

El comte reflexionà uns moments.

—Vaig sopar a Montecarlo, al Café de París. Després vaig anar a Le Sporting. Vaig guanyar uns milers de francs —arronsà les espatlles—. Vaig tornar a casa més o menys a la una.

—Perdoni, Monsieur, però com va tornar a casa seva?

—Amb el meu cotxe de dues places.

—No anava ningú amb vostè?

—Ningú.

—Podria presentar testimonis que recolzessin aquesta declaració?

—Indubtablement, molts dels meus amics em van veure allí aquell vespre. Vaig sopar sol.

—El seu criat va obrir la porta quan vostè tornà a la seva vil·la?

—Vaig obrir jo mateix amb la meva clau.

—Ah! —murmurà el magistrat.

Novament tocà la campaneta que hi havia sobre la taula. La porta s’obrí i aparegué un conserge.

—Feu entrar Mason, la cambrera —ordenà Mr. Carrège.

—Tot seguit, Monsieur le Juge.

Ada Mason entrà.

—Us prego, Mademoiselle, que mireu bé aquest senyor. Podríeu dir amb seguretat si era el que va entrar al compartiment de la vostra senyora, a París?

La dona esguardà una bona estona el comte, que, pensà Poirot, es mostrà força inquiet en trobar-se sotmès a aquell escrutini.

—No puc dir que n’estigui segura, senyor —digué Mason finalment—. Podria ser-ho, però també podria no ser-ho. Com que només el vaig veure d’esquena, és molt difícil dir-ho. Més aviat diria que sí, que era aquell senyor.

—Però no n’esteu segura?

—No… —contestà Mason titubejant—. No…, no en puc estar segura.

—Havíeu vist abans aquest senyor, a Curzon Street?

Mason mogué el cap negativament.

—No era probable que jo veiés cap dels visitants de Curzon Street —explicà—, excepte si es quedaven a la casa.

—Molt bé, això és tot —digué secament el magistrat.

Era evident que estava decebut.

—Un moment —digué Poirot—. Hi ha una pregunta que m’agradaria fer a Mademoiselle, si m’ho permeten.

—I tant que sí, Mr. Poirot…, endavant!

Poirot es dirigí a la cambrera.

—Què va passar amb els bitllets?

—Els bitllets, senyor?

—Sí, els bitllets de Londres a Niça. Els teníeu vos o la vostra senyora?

—La senyora tenia el seu bitllet del Pullman, senyor. Els altres els guardava jo.

—Què se’n va fer?

—Els vaig donar al revisor del tren francès, senyor; em va dir que es feia sempre. Vull creure que vaig fer bé, oi, senyor?

—Sí, ja ho crec! Una simple qüestió de detall.

Tant Mr. Caux com el magistrat miraren amb curiositat. Mason romangué inquieta uns moments, fins que el magistrat l’acomiadà amb un gest i ella abandonà la cambra. Aleshores Poirot escrigué unes ratlles en un tros de paper i el lliurà a Mr. Carrège. El jutge el llegí i la seva expressió s’aclarí.

—I bé, senyors —preguntà el comte molt tibat—, cal que em retinguin més temps?

—No, i tant que no —contestà tot seguit Mr. Carrège amb gran amabilitat—. Tot queda prou clar respecte a la seva posició en aquest afer. Naturalment, degut a la carta de Madame, teníem l’obligació de fer-li unes preguntes.

El comte s’alçà, agafà el seu elegant bastó, que havia deixat en un racó i, amb una breu inclinació, sortí del despatx.

—I això és tot —digué Mr. Carrège—. Vostè tenia raó, Mr. Poirot: és molt millor fer-li creure que no se sospita d’ell. Dos dels meus homes el seguiran de dia i de nit, i al mateix temps també examinarem la qüestió de la coartada. Em sembla… una mica fluixa.

—És possible —admeté Poirot pensativament.

—He demanat a Mr. Kettering que vingués aquí aquest matí —continuà el magistrat—, encara que dubto en realitat que puguem fer-li gaires preguntes, però hi ha un parell de circumstàncies sospitoses… —féu una pausa mentre es fregava el nas.

—Per exemple? —inquirí Poirot.

—Bé… —el magistrat tossí—, aquesta senyoreta amb la qual es diu que viatjava… Mademoiselle Mirelle. Ella s’allotja en un hotel i ell en un altre. Això em sembla a mi… una mica estrany.

—Sembla com si haguessin pres precaucions —observà Mr. Caux.

—Això mateix! —exclamà Mr. Carrège triomfalment—. I per què haurien de prendre precaucions?

—Un excés de precaucions és sospitós, oi? —digué Poirot.

—Précisément.

—Jo crec que podrien fer-li a Mr. Kettering un parell de preguntes.

El magistrat donà instruccions i poc després Derek Kettering, elegant com sempre, entrà al despatx.

—Bon dia, Monsieur —digué el jutge amb cortesia.

—Bon dia —contestà Derek Kettering secament—. Vostè m’ha fet venir. És que hi ha alguna novetat?

—Li prego que segui, Monsieur.

Derek s’assegué i deixà el barret i el bastó sobre la taula.

—I bé? —inquirí amb impaciència.

—De moment, no tenim noves dades —digué Mr. Carrège amb cautela.

—Això és molt interessant —comentà Derek irònicament—. M’ha fet venir aquí per dir-me això?

—Com és natural, Monsieur, hem pensat que li agradaria estar informat sobre el progrés del cas —respongué severament el magistrat.

—Encara que no existeixi cap progrés.

—També desitjàvem fer-li algunes preguntes.

—Endavant, doncs.

—Està ben segur que no va veure la seva muller ni va parlar amb ella en el tren?

—Això ja ho vaig contestar. La resposta és que no la vaig veure ni vaig parlar amb ella.

—Indubtablement, vostè tenia els seus motius.

Derek el mirà amb suspicàcia.

—Jo-no-sabia-que-ella-viatjava-en-aquell-tren —explicà, espaiant expressament les paraules com si parlés amb algú que fos curt de gambals.

—Això és el que vostè diu, sí —murmurà Mr. Carrège.

Derek arrufà les celles i l’expressió de la cara se li alterà.

—M’agradaria saber on vol anar a parar. Sap el que jo penso, Mr. Carrège?

—Què pensa, Monsieur?

—Penso que la fama de la policia francesa és molt exagerada. Segurament vostès han de tenir dades sobre aquestes bandes de lladres de trens. És exasperant que pugui passar una cosa com aquesta en un train de luxe com és el Tren Blau, i que la policia francesa es mostri impotent per resoldre l’afer.

—Procurem resoldre’l, Monsieur, no en dubti pas.

—Tinc entès —intervingué Poirot de sobte— que Madame Kettering no ha deixat cap testament.

Havia unit les puntes dels dits i esguardava fixament el sostre.

—No crec que en fes mai cap —contestà Kettering—. Per què?

—És una bonica petita fortuna la que vostè hereta… —digué Poirot—. Una petita fortuna molt bonica.

Encara que continuava esguardant el sostre, pogué veure el rubor que cobrí la cara de Derek Kettering.

—Què vol dir amb això, i qui és vostè?

Lentament, Poirot retirà la cama que tenia sobre l’altra, baixà la mirada i esguardà directament el jove.

—El meu nom és Hercule Poirot —digué amb veu reposada—, i sóc, probablement, el millor detectiu del món. Està ben segur que no va veure la seva muller ni va parlar amb ella en el tren?

—Què pretén insinuar? Està… està insinuant que jo… que jo la vaig matar? —sobtadament es posà a riure—. No vull perdre els estreps; això es massa palpablement absurd. Home de Déu, si jo l’hagués mort no m’hauria calgut robar-li les joies, no li sembla?

—Això és ben cert —murmurà Poirot amb un posat alacaigut—. No hi havia pensat.

—Si alguna vegada s’ha donat un cas d’assassinat i robatori, és aquest —manifestà Derek Kettering—. Pobra Ruth, això és el que aquells maleïts robins feren per a ella. Segurament, va córrer la veu que els duia amb ella. Crec que aquestes mateixes pedres ja havien causat altres morts.

De sobte, Poirot s’incorporà en el seu seient. Lluïa en els seus ulls una lleu llumeta verda. Recordava d’una manera extraordinària un gat llustrós i ben alimentat.

—Una altra pregunta, Mr. Kettering —digué—. Em pot dir quan va veure la seva muller per darrere vegada?

—Vejam —rumià Kettering—. Devia ser… sí, fa més de tres setmanes. Temo no poder dir-li la data exacta.

—No cal —contestà Poirot secament—. Això és tot el que volia saber.

—Bé, doncs —s’impacientà Derek Kettering—, hi ha alguna cosa més?

Esguardava Mr. Carrège i aquest buscà inspiració en Poirot, que féu un breu gest negatiu amb el cap.

—No, Mr. Kettering —manifestà amb tota cortesia—; no crec que l’haguem d’entretenir més. Li desitjo un bon dia.

—Bon dia —replicà Kettering, i sortí de l’habitació amb un bon cop de porta.

Poirot s’inclinà cap endavant tan bon punt el jove abandonà el despatx, i parlà amb un to peremptori.

—Digui’m, quan va parlar d’aquells robins amb Mr. Kettering?

—Jo no n’hi he parlat mai —contestà Mr. Carrège—. Ens vam assabentar de la seva existència ahir a la tarda, gràcies a Mr. Van Aldin.

—Sí, però se’ls mencionava a la carta del comte.

Aparegué una expressió dolorosa a la cara de Mr. Carrège.

—Naturalment, jo no vaig parlar d’aquesta carta amb Mr. Kettering —digué escandalitzat—. Hauria estat una greu indiscreció en el present estat de l’afer!

Poirot donà un copet a la taula i preguntà amablement:

—Aleshores, com se n’havia assabentat ell? Madame no pogué pas dir-li, puix que feia tres setmanes que no la veia. Em sembla improbable que Mr. Van Aldin o el seu secretari els haguessin esmentat; les seves entrevistes amb ell van ser sobre un tema molt diferent, i en els diaris no se n’ha fet ni la més petita referència.

S’alçà i agafà el barret i el bastó.

—I tanmateix —murmurà—, aquest senyor n’està ben assabentat. És una cosa estranya, sí, ben estranya!