CAPÍTOL VIII

Lady Tamplin escriu una carta

—Bé —digué lady Tamplin—, bé…

Deixà l’exemplar del Daily Mail continental i contemplà les blaves aigües de la Mediterrània. Una branca de daurada mimosa, penjada sobre el seu cap, constituïa un marc efectiu per a una escena encisadora. Una dama de cabells rossos i ulls blaus, amb un négligé molt atractiu. Era innegable que l’or dels cabells devia quelcom a l’art de la cosmètica, així com el color blanc i rosat de la pell, però el blau dels ulls era un do de la Natura, i malgrat els seus quaranta-quatre anys lady Tamplin encara podia classificar-se com una bellesa.

Però tot i el seu aspecte encisador, aquesta vegada, curiosament, lady Tamplin no pensava en ella mateixa. Millor dit, no pensava en el seu aspecte. Estava rumiant afers més seriosos.

Lady Tamplin era una persona ben coneguda a la Riviera, i les seves festes a la Villa Marguerite tenien justa fama. Era una dona de considerable experiència i havia tingut quatre marits. El primer fou merament una indiscreció i la dama gairebé no en parlava mai. Ell tingué el bon gust de morir amb plausible promptitud, i tot seguit la vídua es casà amb un ric fabricant de botons. També aquest va marxar cap a una altra esfera després de tres anys de vida marital; es digué que fou un vespre de xerinola amb uns companys de gresca. Després d’ell vingué el vescomte Tamplin, que situà Rosalie en aquella alçada que ella sempre havia volgut trepitjar. Conservà el seu títol quan es casà per quarta vegada. Aquest quart enllaç fou decidit per pur plaer, puix que Mr. Charles Evans, un jove de vint-i-set anys i molt ben plantat, amb uns modals exquisits, un gran amor a l’esport i una bona apreciació dels béns terrenals, no tenia ni cinc.

Lady Tamplin se sentia molt contenta i satisfeta amb la vida en general, però alguna vegada tenia lleus preocupacions pels diners. El fabricant de botons va deixar a la seva vídua una fortuna considerable, però lady Tamplin solia dir allò d’«entre una cosa i l’altra…» (una cosa era la depreciació de valors deguda a la guerra, i l’altra les extravagàncies del difunt lord Tamplin). Encara tenia el ronyó ben cobert, però tenir el ronyó cobert no era prou satisfactori per a una dona amb el temperament de Rosalie Tamplin.

Així, aquell matí de gener obrí de bat a bat aquells ulls tan blaus en llegir certa notícia que li féu proferir el monosíl·lab poc comprometedor de «Bé». L’única persona que ocupava amb ella la terrassa era la seva filla, l’Honorable Lenox Tamplin. Una filla com Lenox era una dolorosa espina clavada a la pell de lady Tamplin, puix que era una noia sense cap mena de tacte, que semblava més gran del que era, i que tenia una forma d’humor peculiarment sardònic que resultava, per no dir una altra cosa, veritablement incòmode.

—Estimada —digué lady Tamplin—, dóna un cop d’ull a això.

—Què és?

Lady Tamplin agafà el Daily Mail, el lliurà a la seva filla i amb un índex agitat assenyalà el paràgraf interessant.

Lenox el llegí sense cap dels símptomes d’agitació que mostrava la seva mare. Després li tornà el diari.

—I què? —preguntà—. Són aquelles coses que sempre passen. Sempre es moren velles gasives en poblets i deixen fortunes de milions a les seves humils acompanyants.

—Sí, estimada, ja ho sé —digué la seva mare—, i jo diria que la fortuna no pot ser tan gran com asseguren; els diaris sempre són molt inexactes. Però encara que la reduïm a la meitat…

—No ens l’han deixada pas a nosaltres —féu Lenox.

—No exactament, estimada —admeté lady Tamplin—, però aquesta noia, aquesta Katherine Grey, és, en realitat, una cosina meva. Una de les Grey del Worcestershire, de la família d’Edgeworth. És la meva cosina! Curiós, oi?

—Justa la fusta! —fou el comentari de Lenox.

—I jo estava pensant… —començà la seva mare.

—Quin tall hi pot haver per a nosaltres —acabà Lenox, amb aquell somriure torçat que a la seva mare sempre li costava interpretar.

—No diguis aquestes coses, nena —protestà lleument lady Tamplin.

Fou una nota molt lleu, puix que Rosalie Tamplin estava acostumada al parlar sense embuts de la seva filla, i a allò que ella en deia «la desagradable manera de plantejar Lenox les coses».

—Jo estava pensant —continuà lady Tamplin, ajuntant novament les celles artísticament dibuixades— si… Oh, bon dia, Chubby estimat, vas a jugar a tennis? Quina bona idea!

L’anomenat Chubby li dedicà un amable somriure i observà casualment:

—Estàs encisadora amb això de color de préssec —i passà davant d’elles per baixar l’escala.

—És tan simpàtic! —comentà lady Tamplin, contemplant el seu marit amb afecte—. Vejam, què deia jo abans? Ah, sí! —els seus pensaments es concentraren altra vegada en els negocis—. Estava pensant…

—Per l’amor de Déu, enllesteix d’una vegada! És la tercera vegada que dius el mateix!

—Doncs bé, nena —continuà lady Tamplin—, pensava que seria molt bona idea escriure a la nostra estimada Katherine i suggerir-li que ens fes una breu visita aquí. Naturalment, ella no té cap mena de contacte amb la societat. Seria molt millor que la introduís algú de la seva pròpia família. Un avantatge per a ella i també per a nosaltres.

—I quants calés creus que li faries esquitxar? —preguntà Lenox.

La mare la mirà amb retret i murmurà:

—Hauríem d’arribar a algun acord financer, és clar. Entre una cosa i l’altra: la guerra…, el teu pobre pare…

—I ara en Chubby —afegí Lenox—. És un luxe força car, no creus?

—Tal com jo la recordo era una noia molt agradable —murmurà lady Tamplin, seguint la seva línia de pensament—, tranquil·la, sempre molt discreta; no era gaire maca i mai no empaitava els homes.

—Aleshores, deixarà tranquil en Chubby? —preguntà Lenox.

Lady Tamplin l’esguardà amb una expressió de protesta.

—En Chubby mai no… —començà a dir.

—No —reconegué Lenox—, no crec que ho fes; sap prou bé d’on surt la mantega per untar el seu pa.

—Estimada —digué lady Tamplin—, dius les coses d’una manera tan grollera…

—Dispensa.

Lady Tamplin recollí el Daily Mail, el seu négligé, una bossa de maquillatge i unes quantes cartes.

—Escriuré tot seguit a la Katherine —anuncià— i li recordaré els bons temps que vam passar a Edgeworth.

Entrà a la casa, amb la llum de la decisió brillant als seus ulls.

A diferència de Mrs. Samuel Harfield, la correspondència brollava fàcilment de la seva ploma. Omplí quatre fulls sense pausa ni esforç, i en rellegir-los no va trobar motiu per alterar ni una sola paraula.

Katherine rebé la carta el matí de la seva arribada a Londres. Si la va llegir entre ratlles o no, ja es una altra qüestió. La ficà dins de la bossa i sortí per respectar la cita que havia acordat amb els advocats de Mrs. Harfield.

Era una firma molt antiga situada a Lincoln’s Inn Fields, i després d’esperar uns minuts, Katherine fou introduïda en presència del soci més antic, un home amable i d’edat provecta, amb ulls blaus i astuts i una actitud paternal.

Parlaren del testament de Mrs. Harfield i sobre diverses qüestions legals durant uns vint minuts, i després Katherine ensenyà a l’advocat la carta de Mrs. Samuel.

—Suposo que és millor que vegi això —digué—, encara que és una cosa bastant ridícula.

Ell la llegí amb un lleuger somriure.

—Un intent molt poca-solta, Miss Grey. No cal que li digui, suposo, que aquesta gent no té cap mena de dret a l’herència, i que si proven d’impugnar el testament cap tribunal no els recolzarà.

—És el que jo crec.

—La naturalesa humana no sempre és sàvia. En el cas de Mrs. Harfield, jo més aviat hauria apel·lat a la generositat de vostè.

—És una de les coses de les quals jo li volia parlar. M’agradaria que aquesta gent rebés una certa suma.

—No hi ha cap obligació.

—Ja ho sé.

—I ells no ho interpretarien d’acord amb la intenció de vostè. Probablement, s’ho prendrien com un intent de fer-los callar, encara que no per això ho rebutgessin.

—Ho comprenc, i no s’hi pot fer res.

—Jo li recomanaria, Miss Grey, que es tragués aquesta idea del cap.

Katherine negà amb el cap.

—Sé que vostè té tota la raó, però tanmateix m’agradaria que es fes així.

—Es quedaran amb els diners i després encara la criticaran més.

—Bé —contestà Katherine—, que ho facin si volen. Tots ens divertim a la nostra manera. Al cap i a la fi, eren els únics parents de Mrs. Harfield i, malgrat que la menyspreaven com una parenta pobra i no li’n feien ni cas mentre visqué, a mi em sembla injust que es quedin sense res.

Va mantenir la seva decisió, encara que l’advocat continuava aconsellant-li el contrari, i finalment sortí als carrers de Londres amb la confortable seguretat que podia gastar diners lliurement i fer els plans que més li agradessin per al futur. La seva primera gestió fou visitar l’establiment d’una famosa modista.

Una francesa esvelta i de mitjana edat, amb l’aspecte d’una duquessa somiadora, la rebé, i Katherine parlà amb una certa ingenuïtat.

—Voldria, si m’ho permet, posar-me a les seves mans. Tota la vida he estat molt pobra i no sé res sobre vestits, però ara he tocat alguns diners i vull anar veritablement ben vestida.

La francesa es mostrà encantada. Tenia un temperament d’artista, que s’havia vist contrariat aquell matí, per la visita d’una reina de la carn argentina, que havia insistit a comprar els models menys apropiats per la seva bellesa més aviat opulenta. Esguardà Katherine amb una mirada aguda i intel·ligent.

—Sí…, i tant que sí, serà un plaer. Mademoiselle té molt bona figura. Per a vostè, la línia senzilla serà la millor. És també très anglaise. Algunes persones s’ofendrien si els digués això, però Mademoiselle no. Une belle anglaise, i no hi ha un estil més deliciós.

L’actitud de duquessa somiadora desaparegué de sobte. Donà ordres, cridant, a algunes models.

—Clothilde, Virginie, cuiteu nenes, el petit tailleur gris clair i la robe de soirée «soupir d’automne»! Marcelle, maca, el vestit mimosa de crèpe de chine!

Fou un matí encisador. Marcelle, Clothilde i Virginie, avorrides i amb una expressió de menyspreu, desfilaren lentament, donant voltes i lluint-se d’acord amb l’antiga tradició de les models. La «duquessa» restà al costat de Katherine, prenent notes en una petita llibreta.

—Una elecció excel·lent, Mademoiselle. Mademoiselle té molt bon goüt. I tant que sí. Mademoiselle no pot triar res de millor que aquests vestidets si, com suposo, va a la Riviera aquest hivern.

—Deixi’m veure aquest vestit de nit una altra vegada —demanà Katherine—, el de color malva.

Aparegué Virginie, que va descriure lentament uns cercles.

—Aquest és el més bonic de tots —comentà Katherine mentre observava els exquisits plecs de tela malva, gris i blava—. Quin nom té?

—Soupir d’automne. Sí, ja ho crec, és el vestit ideal per a Mademoiselle.

Hi havia en aquestes paraules quelcom que Katherine recordà amb una lleu sensació de tristesa després de sortir de l’obrador de la modista.

«Soupir d’automne… és el vestit ideal per a Mademoiselle».

La tardor, sí, la tardor per a ella. Ella, que mai no havia conegut la primavera o l’estiu, i que mai no els coneixeria ja. El que havia perdut i que ja mai més no podria recuperar, Aquells anys de servitud a St. Mary Mead… i mentrestant la vida que s’escolava.

—Sóc una estúpida —es digué Katherine—. Sóc una veritable estúpida. Però si ara fa un mes estava més contenta que avui…

Tragué de la bossa la carta de lady Tamplin, que havia rebut aquell matí. Katherine no tenia ni un pèl de ximple. Comprenia millor que ningú les nuances d’aquella carta i el motiu de la sobtada demostració d’afecte de lady Tamplin envers una cosina oblidada no li passava desapercebut. Era per profit i no per gust que lady Tamplin desitjava tant la companyia de la seva estimada cosina. Bé, i per què no? Hi hauria profit per a les dues bandes.

—Hi aniré —digué Katherine.

Passejava en aquell moment per Piccadilly i entrà a l’agència Cook per arreglar la qüestió allí mateix. Va haver d’esperar uns minuts. L’home a qui atenia el dependent anava també a la Riviera. Arribà a pensar que tothom hi anava. Doncs bé, per primera vegada a la vida ella també faria allò que feia «tothom».

L’home que tenia davant es girà de sobte i ella va ocupar el seu lloc. Va demanar el que calia al dependent, però al mateix temps la meitat del seu cap pensava en una altra cosa. La cara d’aquell home… li resultava vagament familiar. On l’havia vist abans? De sobte ho recordà. Fou al Savoy, davant la seva cambra, aquell mateix matí. Havia topat amb ell en el passadís. Curiosa coincidència tenir-lo davant dos cops en el mateix dia. Mirà per damunt l’espatlla, intranquil·la per algun motiu, sense saber quin. L’home estava al costat de la porta i també l’esguardava a ella. Katherine notà un calfred i una desagradable sensació de futura tragèdia…

Després foragità aquella impressió amb el seu sentit comú de sempre, i dirigí tota l’atenció al que el dependent li estava explicant.