CAPÍTOL XIX

Un visitant inesperat

El comte de la Roche havia enllestit el seu déjeuner, consistent en una omelette fines herbes, un entrecóte Bearnaise i un Savarin au rhum. Eixugant-se delicadament el fi bigoti negre amb el tovalló, el comte s’alçà de la taula. Travessà el saló de la vil·la, observant amb estima els objects d’art escampats amb aparent negligència. La caixeta de rapè Lluís XV, la sabata de setí que havia dut Maria Antonieta, i els altres detalls històrics que eren part de la mise en scène del comte. Eren, explicava als seus visitants importants, un llegat de la seva família. El comte sortí a la terrassa i es trobà davant la Mediterrània, que esguardà sense veure-la. No estava d’humor per apreciar les belleses del paisatge. Un pla totalment madurat se n’havia anat sobtadament en orris, i ara calia començar novament tota la programació. Instal·lat en un seient de vímet, amb una cigarreta entre els seus dits blanquíssims, el comte reflexionà profundament.

Més tard, Hipolyte, el seu criat, aparegué amb el cafè i un assortit de licors. El comte seleccionà un brandy vell.

Quan el criat es disposava a retirar-se, el comte l’aturà amb un breu gest. Hypolite esperà respectuosament. No tenia un aspecte gaire impressionant, però la correcció de la seva conducta dissimulava perfectament aquest fet. Ara era la imatge perfecta de l’atenció respectuosa.

—És possible —digué el comte— que aquests dies vinguin aquí uns quants desconeguts. Procuraran xerrar amb tu i amb la Marie. És probable que us facin preguntes referents a mi.

—Sí, Monsieur le Comte.

—Que potser ja ha vingut algú?

—No, Monsieur le Comte.

—No han voltat per aquí persones desconegudes? N’estàs segur?

—No ha vingut ningú, Monsieur le Comte.

—Millor —féu el comte secament—, però vindran, ho sé. Faran preguntes.

Hipolyte esguardà el seu amo amb una expressió d’intel·ligència.

El comte parlà aleshores lentament, sense esguardar Hipolyte.

—Com tu saps, jo vaig arribar aquí dimarts al matí. Si la policia o qualsevol altre perdiguer t’interroguen, no oblidis aquest fet. Vaig arribar el dimarts dia 14, no el dimecres 15. M’has entès?

—Perfectament, Monsieur le Comte.

—En un afer que implica una senyora, sempre cal ser discret. Estic ben segur, Hipolyte, que tu saps ser discret.

—Puc ser discret, Monsieur.

—I la Marie?

—La Marie també. Jo responc d’ella.

—Aleshores tot va bé —murmurà el comte.

Quan Hipolyte es retirà, el comte assaborí el seu cafè negre amb un aire pensarós. De tant en tant arrufava les celles, en una ocasió mogué lleugerament el cap d’una banda a l’altra, i dues vegades l’inclinà amb un gest d’assentiment. Enmig d’aquestes cogitacions, entrà novament Hipolyte.

—Una senyora, Monsieur.

—Una senyora?

El comte se sentí sorprès. No era cosa inusual la visita d’una senyora a la Vil·la Marina, però en aquell moment el comte no podia imaginar qui era la visitant.

—Em sembla que és una senyora que Monsieur no coneix —murmurà el criat, ajudant-lo.

El comte estava cada cop més intrigat.

—Fes-la entrar aquí, Hipolyte —ordenà.

Un moment després aparegué a la terrassa una visió meravellosa en taronja i negre, acompanyada d’un intens perfum de flors exòtiques.

—Monsieur le Comte de la Roche?

—Servidor de vostè, Mademoiselle —digué el comte, inclinant-se.

—Em dic Mirelle. Potser ha sentit parlar de mi.

—I tant, Mademoiselle! Qui no ha quedat encisat per la dansa de Mademoiselle Mirelle? Exquisida!

La ballarina agraí el compliment amb un breu somriure mecànic.

—La meva visita ha estat molt poc protocol·lària… —començà.

—Però segui, Mademoiselle, si us plau! —exclamà el comte, atansant-li una cadira.

Darrera la galanteria de la seva conducta, l’estava observant atentament. Hi havia molt poques coses que el comte no sabés respecte a les dones. Certament, la seva experiència no s’havia centrat gaire en dames de la categoria de Mirelle, que eren també depredadors. En certa manera, ell i la ballarina eren aus de la mateixa ploma. El comte sabia que les seves arts no tindrien res a fer amb una Mirelle. Era una parisenca i molt astuta, però així i tot hi havia una cosa que el comte reconeixia infal·liblement quan la veia. Va saber tot seguit que es trobava en presència d’una dona enfurismada, i una dona enfurismada, com el comte sabia molt bé, sempre diu més del que és prudent i a vegades és una font de beneficis per a un cavaller serè i que mantingui el bon equilibri.

—És molt amable, senyoreta, honrant així la meva pobra estança.

—Tenim amics mutus a París —explicà Mirelle—. Ells m’han parlat de vostè, però avui he vingut a veure’l per un altre motiu. Des que he arribat a Niça també he sentit parlar de vostè… però en un altre aspecte, ja m’entén.

—Ah? —murmurà el comte.

—Aniré al gra —continuà la ballarina—, però pot creure que estic pensant en el seu benestar. Es diu a Niça, Monsieur le Comte, que vostè és l’assassí de Madame Kettering, aquella senyora anglesa.

—Jo? Jo l’assassí de Madame, Kettering? Bah! Això és absurd!

Parlà amb més languidesa que indignació, sabent que així la provocava encara més.

—I tant que sí! —insistí ella—. És tal com li dic!

—A la gent li diverteix xerrar —murmurà el comte amb indiferència—. No estaria a la meva alçada prendre’m seriosament aquestes acusacions.

—Vostè no m’entén —Mirelle s’inclinà vers ell, mentre els seus ulls foscos llançaven guspires—. No es tracta del xafardeig dels carrers. Es tracta de la policia.

—La policia?

El comte tornava a estar alerta.

Mirelle assentí vigorosament amb el cap, diverses vegades.

—Sí, sí! Vostè ja em comprèn…, jo tinc amics arreu. El mateix prefecte…

Deixà la frase sense acabar, arronsant eloqüentment les espatlles.

—I qui no és indiscret davant una dona bonica? —observà el comte amb galanteria.

—La policia creu que vostè va matar Madame Kettering. Però s’equivoquen.

—I tant que s’equivoquen! —afirmà el comte.

—Vostè ho diu, però no sap la veritat. Jo sí.

El comte l’esguardà amb curiositat.

—Vostè sap qui va matar Madame Kettering? És això el que vol dir, Mademoiselle?

Mirelle mogué el cap amb vehemència.

—Sí!

—I qui va ser? —preguntà el comte secament.

—El seu marit —s’apropà al comte i parlà en una veu baixa, però que vibrava de còlera i excitació—. Fou el seu marit qui la va matar.

El comte es recolzà en el seient. La seva cara era una màscara.

—Permeti’m fer-li una pregunta, Mademoiselle…, com ho sap vostè?

—Com ho sé? —Mirelle s’alçà i llançà una riallada—. Se’n va vantar abans. Estava arruïnat, fallit, deshonorat. Només la mort de la seva muller podia salvar-lo. Ell mateix m’ho va dir. Viatjava en el mateix tren… però ella no ho sabia. I ara li pregunto: per què? Per poder assaltar-la durant la nit… Ah! —tancà els ulls—. És com si veiés el que va passar…

El comte tossí discretament.

—Potser sí, potser sí… —murmurà—. Però segurament, Madame, en aquest cas ell no hauria robat les joies…

—Les joies? —sospirà Mirelle—. Les joies. Ah, aquells robins…

Hi havia una boira als seus ulls, però també una llumeta llunyana. El comte l’esguardà amb curiositat, admirat per centèsima vegada davant la influència màgica de les pedres precioses sobre el sexe femení. Tot seguit, presentà a la visitant una qüestió pràctica.

—Què vol que faci jo, Mademoiselle?

Novament, Mirelle es mostrà també alerta i pràctica.

—És ben senzill. Anirà a la policia i els dirà que Mr. Kettering va cometre aquest crim.

—I si no em creuen? I si demanen proves?

L’estava esguardant atentament.

Mirelle féu una rialleta i arranjà els plecs del seu conjunt taronja i negre.

—Digui que me les demanin a mi, Monsieur le Comte —contestà—. Jo els donaré les proves que vulguin.

I seguidament es retirà com un impetuós remolí de vent, complerta la seva missió.

El comte la veié marxar, amb les celles delicadament alçades.

—Està enfurismada —murmurà—. Què pot haver esdevingut per trastornar-la tant? Però ensenya el seu joc massa palesament. Creu realment que Mr. Kettering matà la seva muller? Vol que ho cregui jo. Fins i tot vol que ho cregui la policia.

Somrigué. No tenia cap intenció de parlar amb la policia.

Veia altres possibilitats i, jutjant pel seu somriure, el panorama semblava agradable.

Després, però, arrufà les celles. Segons deia Mirelle, la policia sospitava d’ell. Això podia ser veritat i podia no ser-ho. Una dona empipada i de la mena de la ballarina no solia amoïnar-se gaire per l’estricta veracitat de les seves afirmacions. D’altra banda, podia haver obtingut fàcilment… informació interior. I en aquest cas —i premé els llavis—, en aquest cas ell havia de prendre certes precaucions.

Entrà a la casa i novament interrogà Hipolyte estretament sobre la possibilitat que s’hagués apropat algun desconegut. El criat li repetí que tenia la seguretat que no s’havia esdevingut tal cosa i aleshores el comte pujà al seu dormitori i obrí un vell escriptori que hi havia davant la paret. Els seus dits delicats buscaren un ressort al fons d’una de les caselles. S’obrí aleshores un calaix secret, en el qual hi havia un paquetet embolicat amb paper gruixut. El comte l’agafà i durant uns moments el sospesà amb cura; després, amb una lleugera ganyota, s’arrencà un pèl del cap, el diposità a la part frontal del calaix i el tancà amb precaució. Amb el paquetet a la mà, baixà, sortí de la casa i es dirigí vers el garatge, on hi havia un cotxe de dues places de color escarlata. Deu minuts més tard corria per la carretera que duia a Montecarlo.

Passà unes hores al Casino i després recorregué la ciutat. Finalment pujà al cotxe i sortí en direcció a Mentone. Aquella tarda, molt més d’hora, havia observat un cotxe gris, d’aspecte corrent, a certa distància darrere seu. Ara tomà a advertir la seva presència. Somrigué. La carretera pujava contínuament i el comte pitjà a fons l’accelerador. El cotxet vermell havia estat construït expressament seguint instruccions del comte i tenia un motor molt més potent del que feia creure la seva aparença. Sortí disparat.

Després mirà enrere i somrigué altra vegada; el cotxe gris l’estava seguint. Enmig de la pols, el petit cotxe vermell devorava la carretera. Corria ara amb una velocitat perillosa, però el comte era un conductor de primera. Vingué la baixada, amb corbes i revolts incessants. Finalment, el cotxe reduí la marxa i s’aturà davant el Bureau de Poste. El comte baixà, obrí el cofre de les eines, en tragué el paquet i entrà corrent a l’estafeta de correus. Dos minuts més tard, seguia el seu camí en direcció a Mentone. Quan el cotxe gris hi arribà, el comte prenia el te anglès de les cinc a la terrassa d’un dels hotels.

Més tard, tornà a Montecarlo, hi sopà, i a les onze arribà a casa seva. Hipolyte el rebé amb una cara trastornada.

—Ah, per fi arriba, Monsieur le Comte! Monsieur le Comte no m’ha telefonat?

El comte negà amb el cap.

—Doncs a les tres he rebut una trucada de part de Monsieur le Comte, dient que anés a Niça i em presentés al Negresco.

—I hi has anat?

—Certament, Monsieur, però al Negresco no tenien cap encàrrec de Monsieur le Comte. No l’havien vist.

—I, indubtablement, a aquella hora la Marie estava fent la compra de la tarda, oi?

—Precisament, Monsieur le Comte.

—Bé —digué el comte—, la cosa no té cap importància. Una equivocació.

I pujà al pis de dalt, somrient.

Un cop a la seva cambra, tancà la porta amb clau i explorà l’habitació. Tot tenia l’aspecte usual. Obrí uns quants armaris i calaixos, i després assentí amb el cap. Tot havia quedat gairebé exactament como ho havien trobat, però no del tot. Era evident que s’havia fet un escorcoll molt a fons.

S’apropà a l’escriptori i premé el ressort. El calaix s’obrí, però el cabell ja no era allí on ell l’havia posat. Assentí novament i murmurà:

—La nostra policia francesa és excel·lent. No se li escapa res.