CAPÍTOL XXII

El desdejuni de Mr. Papopolous

Mr. Papopolous esmorzava. Davant seu seia la seva filla Zia.

Trucaren a la porta de la sala i entrà un grum amb una targeta que lliurà a Mr. Papopolous. Aquest l’examinà, arrufà les celles i la passà a la seva filla.

—Ah! —exclamà Mr. Papopolous, gratant-se l’orella esquerra mentre reflexionava—. Hercule Poirot! No sé pas què pot voler.

Pare i filla es miraren.

—Ahir el vaig veure al tennis —digué Mr. Papopolous—. Zia, això no m’agrada gens.

—Una vegada et va ser molt útil —li recordà la seva filla.

—És veritat —reconegué Mr. Papopolous—. I també he sentit dir que s’ha retirat de la seva activitat.

Pare i filla havien fet aquests comentaris en llur idioma. Ara Mr. Papopolous es dirigí al grum i li digué en francès:

—Faites monter ce monsieur.

Uns minuts després, Hercule Poirot, exquisidament vestit i balancejant airosament el bastó, entrà a l’habitació.

—Benvolgut Mr. Papopolous…

—Benvolgut Mr. Poirot…

—I Mademoiselle Zia —Poirot li dedicà una curta reverència.

—Ens permetrà que continuem esmorzant —observà Mr. Papopolous, servint-se una altra tassa de cafè—. La seva visita és… ehem… una mica matinera.

—Escandalosament matinera —reconegué Poirot—, però és que tinc molta pressa.

—Aleshores, segueix algun cas? —murmurà Mr. Papopolous.

—Un cas molt seriós —contestà Poirot—: la mort de Madame Kettering.

—Deixi que recordi —Mr. Papopolous esguardà amb innocència el sostre—. Oi que era la senyora que morí en el Tren Blau? Vaig llegir alguna cosa en els diaris, però no se suggeria que hi hagués joc brut…

—En interès de la justícia —esclarí Poirot—, es va creure millor suprimir aquest fet.

Hi hagué una pausa.

—I en què el puc ajudar jo, Mr. Poirot? —preguntà cortesament el marxant d’antiguitats.

—Voilà —contestà Poirot—. Anirem al gra.

Va treure de la butxaca la mateixa capsa que havia ensenyat a Cannes i, obrint-la, posà sobre la taula els robins i els apropà a Papopolous.

Encara que Poirot l’esguardava amb atenció, no es mogué ni un sol muscle de la cara del vell. Papopolous agafà les joies, les examinà amb un interès despreocupat i després esguardà el detectiu amb una expressió d’interrogació.

—Magnífiques, oi? —preguntà Poirot.

—Excel·lents —contestà Papopolous.

—Quant diria que valen?

La cara del grec s’alterà lleugerament.

—És veritablement necessari que li ho digui, Mr. Poirot? —preguntà.

—Vostè és molt astut, Mr. Papopolous. No, no cal. Per exemple, no valen cinc-cents mil dòlars.

Papopolous es posà a riure i Poirot l’imità.

—Com a imitació —digué Papopolous, tornant-les a Poirot—, són, com he dit abans, excel·lents. Seria indiscret, Mr. Poirot, preguntar com han arribat a les seves mans?

—En absolut —respongué Poirot—. No tinc cap inconvenient a explicar-ho a un vell amic com vostè. Estaven en possessió del comte de la Roche.

Les celles de Mr. Papopolous s’alçaren eloqüentment.

—De debò? —murmurà.

Poirot s’inclinà endavant i assumí el seu aire més innocent i seductor.

—Mr. Papopolous —digué—, posaré les meves cartes sobre la taula. Els originals d’aquestes joies li foren robats a Madame Kettering en el Tren Blau. En primer lloc li vull dir el següeht: no estic interessat en la recuperació d’aquestes joies. Això és afer de la policia. Jo no treballo per la policia, sinó per a Mr. Van Aldin. Vull posar-li la mà a sobre a l’home que va matar Madame Kettering. Les joies només m’interessen mentre em puguin dur fíns a aquest home. M’entén?

Aquestes dues últimes paraules foren pronunciades amb intensitat i Papopolous, amb una expressió impertorbable, contestà suaument:

—Continuï.

—Em sembla probable, Monsieur, que les joies canviaran de mans a Niça… i és possible que ja ho hagin fet.

—Ah! —exclamà Mr. Papopolous.

Bevia el cafè a glopets, meditant, i semblava més noble i patriarcal que mai.

—I jo m’he dit —continuà Poirot amb animació—: quina bona sort! El meu antic amic, Mr. Papopolous, es troba a Niça. Ell m’ajudarà!

—I com creu que el puc ajudar? —inquirí fredament Papopolous.

—És que m’he dit que, indubtablement, Mr. Papopolous es troba a Niça per qüestions de negoci.

—En absolut —negà Papopolous—. Em trobo aquí per raons de salut. Segueixo ordres del metge.

I tossí cavernosament.

—Em sap molt de greu sentir això —declarà Poirot amb una commiseració poc sincera—. Però permeti’m que continuï. Quan un gran duc rus, una arxiduquessa austríaca o un príncep italià volen disposar de les joies familiars… a qui consulten? A Mr. Papopolous, oi? És famós arreu del món per la discreció amb què gestiona aquests afers.

L’altre s’inclinà.

—M’està afalagant.

—La discreció és una gran cosa —murmurà Poirot, que es veié recompensat pel fugaç somriure que travessà la cara del grec—. Jo també puc ser discret.

Els ulls dels dos homes es trobaren.

Després, Poirot continuà parlant molt a poc a poc, i evidentment escollint les paraules amb cura.

—Jo m’he dit el següent: si aquestes joies han canviat de mans a Niça, Mr. Papopolous se n’haurà assabentat. Ell sap tot el que passa en el món de les joies.

—Ah! —digué només Mr. Papopolous mentre agafava un croissant.

—La policia, vostè ja m’entén, no intervé en aquesta qüestió —digué Poirot—. És un afer personal.

—Un sent rumors —admeté Papopolous amb cautela.

—Com per exemple… —invità Poirot.

—Hi ha alguna raó per repetir-los?

—Sí —digué Poirot—. Recordarà, Mr. Papopolous, que fa disset anys va tenir a les mans un cert article, deixat com a garantia per una persona molt… important. El guardava vostè i desaparegué inexplicablement. Es va trobar aleshores, si em permet emprar l’expressió anglesa, ficat en un bon embolic.

Els seus ulls fitaren amistosament la noia. Zia havia enretirat tassa i plat, i, amb els colzes sobre la taula i el mentó entre les mans, escoltava àvidament. Sense deixar d’esguardar-la, Poirot continuà:

—Jo em trobava aleshores a París. Vostè em va buscar i es va posar a les meves mans. Si jo recuperava aquell… article, tindria el seu agraïment per sempre més, em va dir. Eh bien! Jo el vaig recuperar.

Mr. Papopolous sospirà profundament.

—Fou el moment més desagradable de la meva carrera —murmurà.

—Disset anys són molts anys —digué Poirot—, però crec tenir raó si dic, Monsieur, que la seva raça no oblida.

—Els grecs? —murmurà Papopolous amb un somriure irònic.

—No em referia precisament als grecs —replicà Poirot.

Hi hagué un silenci i finalment el vell s’alçà majestuosament.

—Té raó, Mr. Poirot —digué amb calma—. Sóc jueu i, com vostè diu, la meva raça no oblida.

—M’ajudarà, doncs?

—Pel que fa a les joies, Monsieur, no puc fer res.

Com abans havia fet Poirot, Papopolous escollia amb tota cura les paraules. Continuà:

—No sé res. No he sentit res. Però potser li podria fer un favor… sempre que li interessin les curses de cavalls.

—En certes circumstàncies, poden interessar-me —contestà Poirot esguardant-lo amb intensitat.

—Hi ha un cavall que corre a Longchamps, que jo crec que mereix atenció. No ho puc dir amb tota certesa, vostè ja em comprèn, puix que aquestes notícies passen per moltes mans.

S’interrompé, esguardant Poirot per assegurar-se que aquest entenia les seves paraules.

—Perfectament, perfectament —assentí Poirot.

—El nom del cavall —continuà Mr. Papopolous, reclinant-se en el seient i ajuntant les puntes dels dits— és Marquès. Crec, encara que no n’estic segur, que és un cavall anglès, oi, Zia?

—Jo també ho crec —digué la noia.

Poirot s’alçà.

—Molt agraït, Monsieur —féu—. És molt interessant tenir allò que els anglesos en diuen una confidència des de l’estable. Au revoir, Monsieur, i moltes gràcies. —Es dirigí a la noia—: Au revoir, Mademoiselle Zia. Em sembla com si fos ahir quan la vaig conèixer a París. Qualsevol diria que han passat dos anys a tot estirar.

—Hi ha una bona diferència entre setze anys i trenta-tres —contestà Zia somrient.

—No pas en el cas de vostè —declarà Poirot galantment—. Potser vostè i el seu pare soparien amb mi una nit?

—Ens complauria molt —contestà Zia.

—Aleshores ho arranjarem —declarà Poirot—, i ara… je me sauve.

Poirot caminà pel carrer taral·lejant una cançoneta. Movia el bastó amb marcialitat i un parell de vegades somrigué lleument. Entrà en el primer Bureau de Poste que trobà i envià un telegrama. Necessità algun temps per redactar-lo, puix ho féu en codi i hagué de recórrer a la memòria. Aparentment, parlava d’una agulla de corbata perduda i anava dirigit a l’inspector Japp, de Scotland Yard.

Un cop desxifrat, era breu i anava al gra: «Telegrafiï’m tota la informació possible sobre un home conegut amb el sobrenom de Marquès».