CAPÍTOL XXIX

Una carta des de casa

Katherine llegí dues vegades aquesta epístola característica: després la guardà i va guaitar des de la finestra del seu dormitori les aigües blaves de la Mediterrània. Sentia un nus estrany a la gorja i l’envaí sobtadament una sensació d’enyorança de St. Mary Mead. Un poble tan ple de petites beneiteries quotidianes i familiars, però tanmateix… una llar. Sentí un intens desig de recolzar el cap als braços i de lliurar-se a un plor saludable.

L’arribada de Lenox en aquell moment la va salvar.

—Hola, Katherine! Escolta… què et passa?

—Res —contestà Katherine, amagant la carta de Miss Viner dins la seva bossa.

—Tens un aspecte estrany —comentà Lenox—. Mira, espero que no t’importi, però he trucat al teu amic detectiu, Mr. Poirot, i li he demanat que dini amb nosaltres a Niça. He dit que tu el volies veure, ja que he pensat que per mi no vindria pas.

—Aleshores, tu el volies veure? —preguntà Katherine.

—Sí —contestà Lenox—. Gairebé m’he enamorat d’ell. Mai no havia conegut un home amb ulls veritablement verds, com els d’un gat.

—D’acord —digué Katherine.

Parlava automàticament. Els darrers dies havien constituït tota una prova. La detenció de Derek Kettering havia estat el tema d’actualitat, i el misteri del Tren Blau havia quedat gairebé esborrat des de tots els punts de vista.

—He demanat el cotxe —explicà Lenox— i he explicat una bola a la meva mare; dissortadament, no puc recordar què li he dit, però no importa perquè ella tampoc no ho recorda mai. Si sabés on anem, també voldria venir, per atabalar Mr. Poirot.

Les dues noies arribaren al Negresco i trobaren Poirot que les esperava.

Féu gala d’una cortesia francesa i desplegà tants compliments amb les dues noies que no trigaren a riure sense poder evitar-ho. Tanmateix, l’àpat no fou gaire alegre. Katherine estava pensarosa i distreta i Lenox mantenia la conversa, però intercalant-hi llargs silencis. Quan seien a la terrassa, prenent el cafè, de sobte preguntà a Poirot:

—I com van les coses? Sap a què em refereixo?

Poirot arronsà les espatlles.

—Segueixen el seu curs —contestà.

—I vostè es limita a deixar que segueixin el seu curs?

El detectiu esguardà Lenox amb una expressió de tristesa.

—Vostè és jove, Mademoiselle, però hi ha tres coses que no admeten presses: le bon Dieu, la Natura i la gent vella.

—No digui beneiteries! —exclamà Lenox—. Vostè no és vell.

—Ah, el que acaba de dir és molt bonic!

—Ara ve el comandant Knighton —anuncià Lenox.

Katherine es tombà ràpidament i tot seguit recuperà la posició d’abans.

—Està amb Mr. Van Aldin —continuà Lenox—. Vull preguntar-li una cosa al comandant Knighton. Només és un minut.

En quedar-se sols, Poirot s’inclinà i murmurà a Katherine:

—Vostè està distraite, Mademoiselle; els seus pensaments estan lluny d’aquí, oi que sí?

—A Anglaterra, no més lluny.

Guiada per un sobtat impuls, tragué de la bossa la carta que havia rebut aquell matí i la donà a Poirot perquè la llegís.

—Aquesta és la primera notícia que rebo des del meu antic món; d’una manera o altra… no deixa de fer mal.

Ell la llegí i després l’hi tornà.

—O sigui que vol tomar a St. Mary Mead? —preguntà.

—No, no vull —replicà Katherine—. Per què hauria de fer-ho?

—Aleshores, jo m’he equivocat. Em perdonarà un moment?

Es dirigí al lloc on Lenox Tamplin parlava amb Van Aldin i Knighton. El nord-americà tenia un aspecte envellit i fatigat. Saludà Poirot amb una breu inclinació de cap, però sense cap altre signe d’animació.

Quan es girà per contestar a una observació de Lenox, Poirot ho aprofità per fer un apart amb Knighton.

—Sembla que Mr. Van Aldin estigui malalt —observà.

—I se n’estranya? —replicà Knighton—. L’escàndol de l’arrest de Derek Kettering ha acabat de fer el pes per a ell. Fins i tot lamenta haver-li demanat a vostè que descobrís la veritat.

—Hauria de tomar a Anglaterra —suggerí Poirot.

—Hi anem demà passat.

—Això és una bona notícia —digué Poirot.

Titubejà un moment i esguardà, a través de la terrassa, el lloc on seia Katherine.

—Desitjo que digui això a Miss Grey —murmurà.

—Que li digui què?

—Que vostè… vull dir que Mr. Van Aldin se’n torna a Anglaterra.

Knighton semblà una mica desconcertat, però tot seguit travessà la terrassa i es reuní amb Katherine.

Poirot el veié allunyar-se amb un gest de satisfacció i després s’apropà a Lenox i al nord-americà. Dos minuts després es reuniren amb els altres. La conversa fou general durant una bona estona, i finalment el milionari i el seu secretari s’acomiadaren. També Poirot es disposà a anar-se’n.

—Mil gràcies per la seva hospitalitat, Mesdemoiselles! —exclamà—. Ha estat un dinar encisador. Ma foi, jo el necessitava! —Inflà el pit i el copejà—. Ara sóc un lleó… un gegant. Ah, Mademoiselle Katherine, vostè no ha vist el que jo puc ser. Vostè ha vist l’amable i tranquil Hercule Poirot, però hi ha un altre Hercule Poirot. Em disposo a lluitar, amenaçar, sembrar el terror en els cors dels qui m’escoltin.

Les esguardà amb un aire de satisfacció i les dues noies es mostraren degudament impressionades, encara que Lenox es mossegava el llavi inferior i els angles de la boca de Katherine tremolaven sospitosament.

—I ho penso fer —afegí ell—. Oh, i tant que triomfaré!

S’havia allunyat uns passos quan la veu de Katherine l’aturà.

—Mr. Poirot, vull… vull que ho sàpiga. Crec que vostè tenia tota la raó en dir-m’ho. Penso tornar a Anglaterra quasi immediatament.

Poirot l’esguardà amb duresa i el seu escrutini directe féu envermellir la noia.

—Comprenc —digué molt seriós.

—No ho crec —replicà Katherine.

—Jo sé més del que vostè creu, Mademoiselle —assegurà Poirot.

S’allunyà amb un estrany somriure als llavis. Un cotxe que l’esperava el dugué a Antibes.

Hipolyte, l’impassible majordom del comte de la Roche, estava molt enfeinat a la Vil·la Marina, polint el cristall de la taula del seu senyor. El comte de la Roche havia anat a passar el dia a Montecarlo. En guaitar casualment a través de la finestra, Hipolyte veié un visitant que caminava molt decidit cap a la porta principal, un visitant d’un tipus tan inusual que Hipolyte, malgrat la seva experiència, tingué certa dificultat a classificar-lo. Cridà a la seva muller, Marie, que treballava a la cuina, i li ensenyà el que ell qualificà com ce type là.

—No serà la policia una altra vegada? —preguntà Marie amb ansietat.

—Pots veure-ho tu mateixa —contestà Hipolyte.

Marie estudià el visitant.

—Evidentment, no es tracta de la policia —declarà—. I me n’alegro.

—De fet, no ens han empipat gaire —reconegué Hipolyte—. Si no ens hagués advertit Monsieur le Comte, mai no hauria sospitat que aquell desconegut de la botiga dels vins fos qui era.

Sonà el timbre de l’entrada i Hipolyte, amb un aire greu i decorós, anà a obrir.

—Lamento dir-li que Mr. le Comte no és a casa.

L’homenet del gran bigotàs somrigué plàcidament.

—Ja ho sé —contestà—. Vos sou Hipolyte Fravelle, oi?

—Sí, Monsieur, aquest és el meu nom.

—I teniu una esposa, Marie Fravelle?

—Sí, Monsieur, però…

—Els vull veure tots dos —declarà el desconegut mentre entrava al vestíbul, passant àgilment pel costat d’Hipolyte—. Indubtablement, la vostra muller és a la cuina. Hi aniré.

Abans que Hipolyte pogués recuperar l’alè, l’homenet havia trobat la porta al fons del rebedor, travessat el passadís i entrat a la cuina, on Marie l’esguardà amb la boca oberta.

—Voilà —digué el visitant, asseient-se en una cadira de fusta—. Sóc Hercule Poirot.

—Monsieur?

—No coneixeu el meu nom?

—Mai no l’havia sentit —contestà Hipolyte.

—Permeteu que us digui, doncs, que heu estat molt mal educat. És el nom d’un dels grans del món.

Sospirà i creuà els braços davant del pit.

Hipolyte i Marie el contemplaven molt inquiets. No sabien què fer amb aquell visitant inesperat i tan estrany.

—I Monsieur desitja…? —murmurà Hipolyte mecànicament.

—Desitjo saber per què heu mentit a la policia.

—Monsieur! —cridà Hipolyte—. Jo… mentir a la policia? Mai no he fet una cosa semblant!

Mr. Poirot bellugà el cap d’una banda a l’altra.

—Us equivoqueu —digué—. Ho heu fet en diverses ocasions. A veure —tragué una llibreteta de la butxaca i la consultà—. Sí, set ocasions si més no. Us les recitaré.

I en una veu suau i tranquil·la procedí a llegir les set ocasions.

Hipolyte estava bocabadat.

—Però jo no desitjo parlar d’aquests petits lapsus —continuà Poirot—, encara que us recomano, benvolgut amic, que no adquiriu l’hàbit de creure-us massa llest. Vinc ara per parlar d’una mentida particular que m’afecta a mi: la vostra declaració segons la qual el comte de la Roche va arribar a aquesta vil·la el matí del 14 de gener.

—Però això no va ser mentida, Monsieur; era la veritat. Monsieur le Comte arribà aquí el dimarts dia 14, al matí. Oi que és això, Marie?

Marie assentí enèrgicament:

—Oh, i tant! Ho recordo perfectament.

—Bé —digué Poirot—, i què li vau donar al vostre bon senyor per déjeuner aquell dia?

—Jo… —Marie féu una pausa, procurant asserenar-se.

—És estrany —observà Poirot— com es recorden unes coses… i se n’obliden d’altres.

S’inclinà endavant i descarregà un cop de puny sobre la taula, mentre els seus ulls brillaven de còlera.

—Sí, tal com us dic! Expliqueu les vostres mentides i creieu que ningú no ho sap. Però hi ha dues persones que ho saben. Sí…, dues persones. Una és le bon Dieu…

Alçà una mà vers el cel i després, acomodant-se a la cadira i cloent les parpelles, murmurà plàcidament:

—I l’altra és Hercule Poirot.

—Us asseguro, Monsieur, que esteu totalment equivocat. Monsieur le Comte sortí de París la nit del dilluns…

—És veritat —admeté Poirot—, amb el Rapide. No sé on va interrompre el viatge. És possible que vós tampoc no ho sapigueu. Però el que jo sé es que va arribar aquí el matí del dimecres, i no el matí del dimarts.

—Monsieur s’equivoca —afirmà Marie estòlidament.

Poirot s’alçà.

—Aleshores, la llei haurà de seguir el seu curs —murmurà—. És llàstima.

—Què vol dir, Monsieur? —inquirí Marie amb inquietud.

—Sereu arrestats i empresonats per complicitat en l’assassinat de Mrs. Kettering, la senyora anglesa que van matar en el tren.

—Assassinat!

La cara de l’home s’havia tornat blanca com el guix i els genolls li tremolaven. Marie deixà caure el corró de cuina i es posà a plorar.

—Però això és impossible… impossible. Jo creia que…

—Puix que manteniu la vostra història, no cal dir res més. Crec que sou tots dos uns estúpids.

Es dirigia cap a la porta quan una veu tremolosa l’aturà.

—Monsieur, Monsieur, un moment! Jo… jo no podia pensar que fos una cosa d’aquesta mena. Jo… jo creia que era només un afer relacionat amb una senyora. Alguna vegada hem tingut petits inconvenients amb la policia a causa de senyores. Però un assassinat… és molt diferent.

—Jo ja he perdut la paciència amb vosaltres! —cridà Poirot. S’encarà amb tots dos i, aïradament, mogué el puny davant la cara d’Hipolyte—. Haig de perdre aquí tot el dia, discutint amb un parell d’imbècils? El que vull és la veritat, i si no me la voleu dir, ho tindreu molt malament. Per darrere vegada, quan va arribar Monsieur le Comte a la Vil·la Marina: el dimarts al matí o el dimecres al matí?

—El dimecres —murmurà l’home, i darrere d’ell Marie assentí amb el cap, confirmant-ho.

Poirot els esguardà una llarga estona i després inclinà el cap, molt seriós.

—Sou assenyats, fills meus —digué tranquil·lament—. Heu estat a punt de ficar-vos en un bon embolic.

I sortí de la Vil·la Marina somrient per a ell mateix.

—Una suposició confirmada —murmurà—. Provo sort amb l’altra?

Eren les sis quan lliuraren la targeta de Monsieur Hercule Poirot a Mirelle. Ella l’estudià uns segons i després assentí. Quan Poirot entrà, la trobà passejant febrilment d’una banda a l’altra de l’habitació. Es tombà vers ell amb una expressió furiosa.

—I bé? —cridà—. I bé? Què passa ara? Encara no m’han torturat prou, tots vostès? No m’han obligat a trair el meu pobre Derek? Què més volen ara?

—Només una petita pregunta, Mademoiselle. Després de sortir el tren de Lió, quan vostè entrà en el compartiment de Mrs. Kettering…

—Què està dient?

Poirot la mirà amb un gest de lleu retret i tornà a començar.

—Deia que quan vostè va entrar en el compartiment de Mrs. Kettering…

—Mai no ho vaig fer!

—I la va trobar…

—Mai no ho vaig fer.

—Ah, sacré!

Avançà vers ella, enfurismat, i va cridar tant fort que Mirelle retrocedí atemorida.

—Que em vol enganyar? Li asseguro que sé tan bé el que va passar, com si jo mateix hagués estat allí. Vostè va entrar en el compartiment d’ella i la va trobar morta. Li dic que ho sé! Mentir-me a mi és perillós. Vagi amb compte, Mademoiselle Mirelle!

Ella abaixà els ulls davant la seva mirada.

—Només vull saber una cosa —continuà Poirot—. Vull saber, Mademoiselle, si va trobar el que buscava o bé…

—O bé què?

—O bé algú havia arribat allí abans que vostè.

—No contestaré més preguntes! —cridà la ballarina.

Es deslliurà de la mà de Poirot, que l’estrenyia, es deixà caure a terra i començà a cridar i a sanglotar histèricament.

Hercule Poirot arronsà les espatlles, alçà les celles i sortí tranquil·lament de la cambra.

Semblava satisfet.