CAPÍTOL XIV

La història d’Ada Mason

—No us puc expressar degudament, Monsieur, el nostre horror, la nostra consternació i el profund respecte que sentim pel vostre dolor.

Així s’adreçà Mr. Carrège, el jutge d’instrucció, a Van Aldin. Mr. Caux, el comissari, féu amb el coll uns sorolls que volien representar una manifestació de condolença. Amb un gest brusc, Van Aldin rebutjà horror, consternació i condolences. L’escena tenia lloc al despatx del magistrat a Niça, i, a més de Mr. Carrège, el comissari i Van Aldin hi havia una altra persona a l’habitació. Fou aquesta persona qui parlà ara.

—Mr. Van Aldin —digué— desitja que s’actuï ràpidament.

—Ah! —exclamà el comissari—. Encara no els havia presentat! Mr. Van Aldin, aquest senyor es Mr. Hercule Poirot; indubtablement haurà sentit parlar d’ell. Encara que fa anys que es retirà de la seva professió, el seu nom és encara reconegut com el d’un dels millors detectius del món.

—És un honor conèixer-lo, Mr. Poirot —digué Van Aldin, emprant mecànicament una fórmula que havia abandonat ja feia anys—. S’ha retirat de la professió?

—Així és, Monsieur. Ara frueixo del món.

I l’homenet féu un gest grandiloqüent envers Mr. Van Aldin.

—Casualment, Mr. Poirot viatjava en el Tren Blau —explicà el comissari—, i ha tingut l’amabilitat d’ajudar-nos amb la seva vasta experiència.

El milionari mirà Poirot de fit a fit i després digué, inesperadament:

—Sóc un home molt ric, Mr. Poirot. Es diu que un home ric actua amb la creença que pot comprar-ho tot i a tothom. Això no és veritat. Sóc, a la meva manera, un home important, i un home important sempre pot demanar un favor a un altre home important.

Poirot assentí ràpidament amb un gest de comprensió.

—Això està molt ben dit, Mr. Van Aldin. Em pot considerar totalment al seu servei.

—Gràcies —contestà Van Aldin—. Només puc dir que em vingui a veure en qualsevol moment i constatarà que no sóc desagraït. I ara, senyors, a treballar!

—Proposo —digué Mr. Corrège— interrogar la cambrera, Ada Mason. Tinc entès que és aquí, oi?

—Sí —contestà Van Aldin—. L’hem recollida a París, quan hi hem passat. Es va commoure molt en assabentar-se de la mort de la seva mestressa, però el que ella explica té perfecta coherència.

—Que entri, doncs —ordenà Mr. Carrège.

Pitjà el timbre del seu escriptori i uns moments després Ada Mason entrà al despatx.

Anava correctament vestida de negre, i tenia la punta del nas vermella. Havia canviat els seus guants grisos de viatge per uns altres negres de pell de Suècia. Esguardà amb una certa vacil·lació el despatx del magistrat i la presència del pare de la seva mestressa semblà alleujar-la. El magistrat es vantava del seu tacte i féu tot el que pogué per tranquil·litzar-la. L’ajudà en aquesta tasca Poirot, que actuava com a intèrpret i que amb la seva actitud amable donà un nou aplom a l’anglesa.

—Oi que us dieu Ada Mason?

—Ada Beatrice són els meus noms de pila, senyor —va dir Mason.

—Exactament. I sabem comprendre, Mason, que tot això ha estat molt dolorós.

—Oh, i tant que sí, senyor! He treballat amb moltes senyores i espero que sempre satisfactòriament, i mai no havia imaginat que pogués passar una cosa semblant en cap dels llocs on he servit.

—No, és clar que no —ajudà Mr. Carrège.

—Naturalment, he llegit coses com aquesta en els diaris dominicals. I a més, sempre he tingut entès que aquests trens estrangers…

S’interrompé sobtadament en recordar que els senyors que parlaven ara amb ella tenien la mateixa nacionalitat dels trens.

—Parlem ara d’aquest afer —digué Mr. Carrège—. Crec que quan vau sortir de Londres no s’havia parlat del fet que vós us quedéssiu a París, oi que no?

—No, senyor, i tant que no. Anàvem directament a Niça.

—Havíeu anat a l’estranger alguna altra vegada, amb la vostra senyora?

—No, senyor. Només feia dos mesos que jo treballava a casa seva.

—Tenia ella l’aspecte de sempre quan va iniciar aquest viatge?

—Estava amoïnada i una mica disgustada; es mostrava irritable i era més aviat difícil complaure-la.

Mr. Carrège assentí amb el cap.

—Vejam, Mason, quan es parlà per primera vegada perquè us quedéssiu a París?

—Fou en un lloc que en diuen la Gare de Lyon, senyor. La meva senyora tenia ganes de baixar i passejar una estona per l’andana. Anava a sortir al passadís quan de sobte llançà una exclamació i tornà al compartiment amb un senyor. Aleshores tancà la porta entre el seu compartiment i el meu, perquè jo no veiés ni sentís res, fins que de sobte la tornà a obrir i em va dir que havia canviat els seus plans. Em va donar diners i em va dir que baixés i anés al Ritz. Em digué que allí la coneixien molt i que em donarien una cambra. Jo havia d’esperar allí fins que rebés notícies seves; em telegrafiaria dient-me què havia de fer. Vaig tenir el temps just per recollir les meves coses i baixar del tren abans que aquest arranqués. Va ser tot molt precipitat.

—I mentre Mrs. Kettering us deia tot això, on era aquell senyor?

—A l’altre compartiment, mirant per la finestra.

—Ens el podeu descriure?

—Bé, senyor, és que gairebé no el vaig veure. Gairebé sempre em donava l’esquena. Només puc dir que era un senyor alt i morè. Vestia com qualsevol altre senyor com cal, amb un abric blau fosc i un barret gris.

—Era un dels passatgers del tren?

—No ho crec, senyor. Em va semblar que havia vingut a l’estació per veure Mrs. Kettering. És clar que hauria pogut ser un dels passatgers; no ho havia pensat.

Mason semblava estar una mica neguitosa en pensar en aquesta possibilitat, i Mr. Carrège passà ràpidament a un altre tema.

—Més tard, la vostra senyora demanà al revisor que l’endemà al matí no la despertessin aviat. Creieu que això era una cosa normal en ella?

—Ja ho crec, senyor! La senyora mai no esmorzava i no dormia bé les nits, i per això li agradava dormir fins tard.

Novament, Mr. Carrège canvià de tema.

—Entre l’equipatge hi havia un maletí de tafilet escarlata, oi que sí? —preguntà—. Era l’estoig de joies de la senyora?

—Sí, senyor.

—Vau dur aquest maletí al Ritz?

—Jo dur l’estoig de joies de la senyora al Ritz? Oh, i tant que no, senyor! —Mason parlava amb un to d’horror.

—El vau deixar al vagó?

—Sí, senyor.

—Sabeu si la vostra senyora solia dur moltes joies?

—Moltes, senyor. A vegades, em feia sentir una mica intranquil·la, amb totes aquestes històries de robatoris a l’estranger que una sent explicar. Sé que estaven assegurades, però de tota manera semblava un risc molt gros. Però si la senyora em va dir que només els robins valien centenars de milers de lliures…

—Els robins! Quins robins? —cridà sobtadament Van Aldin.

Mason es tombà vers ell.

—Crec que vostè els hi va regalar, senyor, no fa pas gaire temps.

—Déu meu! —exclamà Van Aldin—. No em digueu que s’havia endut aquells robins! Jo li vaig dir que els diposités al banc!

Mason tossí discretament com corresponia fer a una cambrera de casa bona. Tanmateix, aquella tos expressà, amb més claredat que qualsevol paraula, que la mestressa de Mason havia estat una senyora que feia el que li passava pel cap.

—La pobra Ruth devia estar ben boja —murmurà Van Aldin—. Què podia haver-la posseït?

Ara fou Mr. Carrège qui deixà escapar una tosseta, també significativa, i que aconseguí cridar l’atenció de Van Aldin.

—Per ara —digué Mr. Carrège, dirigint-se a Mason—, crec que això és tot. Si voleu fer el favor de passar a l’altra habitació, Mademoiselle, us llegiran les preguntes i respostes, i si hi esteu d’acord, ho firmareu.

Mason sortí, escortada per l’escrivent, i Van Aldin preguntà immediatament al magistrat:

—I bé?

Mr. Carrège obrí un calaix de la seva taula, en va treure una carta i la lliurà a Van Aldin.

—Això va ser trobat a la bossa de mà de Madame.

La carta deia: