CAPÍTOL XV

El compte de la Roche

Van Aldin llegí la carta en silenci. La cara se li tornà d’un colèric color vermell fosc. Els homes que l’observaven veieren com se li inflaven les venes del front i com les mans, grosses i fortes, es tancaven inconscientment. Tornà la carta sense dir un mot. Mr. Carrège estava contemplant el seu escriptori amb una gran atenció, Mr. Caux tenia la mirada clavada al sostre, i Mr. Hercule Poirot extreia amb tota cura un bri de pols de la mànega de l’americana. Amb el més gran tacte, cap d’ells no mirà Van Aldin.

Fou Mr. Carrège, conscient de la seva categoria i els seus deures qui abordà aquell tema desagradable.

—Potser vostè, Monsieur —murmurà—, sap qui… va escriure aquesta carta?

—Sí que ho sé —replicà Van Aldin amb ira.

—Sí?

—Un brètol que es fa dir comte de la Roche.

Hi hagué una pausa i després Mr. Poirot s’apropà, endreçà un regle sobre la taula de jutge i finalment es dirigí al milionari:

—Mr. Van Aldin, tots reconeixem, reconeixem sincerament, la pena que li ha de fer parlar d’aquestes qüestions, però cregui’m, Monsieur, ara no es pot amagar res. Si s’ha de fer justícia, ho hem de saber tot. Si vol reflexionar uns moments, comprendrà clarament que ha de ser així.

Van Aldin romangué silenciós uns moments i després, com a contracor, mogué el cap en senyal d’assentiment.

—Té tota la raó, Mr. Poirot —digué—. Encara que sigui penós, no tinc dret a ocultar res.

El comissari sospirà alleujat i el magistrat s’acomodà en el seu seient i s’ajustà les ulleres sobre el seu nas llarg i prim.

—Potser ens voldrà explicar, a la seva manera, Mr. Van Aldin —digué—, tot el que sap d’aquest senyor.

—Tot va començar fa onze o dotze anys… a París. La meva filla era aleshores una noieta plena d’idees poca-soltes i romàntiques, com són totes les jovenetes. Sense jo saber-ho, conegué aquest comte de la Roche. Potser vostès n’han sentit parlar?

El comissari i Poirot assentiren amb el cap.

—Es fa dir comte de la Roche —continuà Van Aldin—, però jo dubto molt que tingui cap dret a aquest títol.

—No trobaríem el seu nom a l’Almanac de Gotha —admeté el comissari.

—Això és el que jo vaig descobrir —digué Van Aldin—. L’individu era un bandarra ben plantat i amb bons modals, i amb una fascinació fatal per les dones. Ruth es va mig enamorar d’ell, però jo vaig tallar ben aviat l’afer. Aquell home no era més que un vulgar estafador.

—Té tota la raó —manifestà el comissari—. Coneixem prou bé el comte de la Roche. Si hagués estat possible, fa molt temps que li hauríem parat els peus, però, ma foi!, la cosa no és tan fàcil, puix que l’home és astut i els seus afers sempre impliquen dones d’alta posició social. Si aconsegueix diners d’elles amb falsos pretextos o com a producte del xantatge, eh bien!, com és natural no el podem acusar. No serviria de res quedar com una colla de babaus davant els ulls de tot el món, i ell té un poder extraordinari amb les dones.

—És així —admeté el milionari—. Bé, tal com he dit, vaig posar punt final a aquella relació, d’una manera expeditiva. Li vaig dir a Ruth, sense embuts, quina mena d’home era ell, i no va tenir més remei que creure’m. Un any després, més o menys, ella va conèixer el qui avui és el seu marit i s’hi va casar. Per part meva, vaig creure que l’afer quedava resolt, peròfa només una setmana em vaig assabentar, amb gran sorpresa, que la meva filla havia reprès la seva relació amb el comte de la Roche. L’havia vist sovint a Londres i a París. Li vaig retreure aquesta imprudència, perquè ara els puc dir, senyors, que per la meva insistència, ella es disposava a presentar una demanda de divorci contra el seu marit.

—Això és molt interessant —comentà Poirot, amb la vista fixa en el sostre.

Valdin l’esguardà severament i després continuà:

—Li vaig fer observar que era una bogeria continuar veient el comte en aquestes circumstàncies, i em sembla que va estar d’acord amb mi.

El magistrat tossí delicadament.

—Però segons aquesta carta… —començà, i tot seguit s’interrompé.

Van Aldin avançà bel·licosament el mentó.

—Ja ho sé. No serveix de res dissimular les coses. Encara que sigui desagradable, hem d’encarar-nos amb els fets. Sembla evident que la Ruth tenia programat anar a París i trobar-se allí amb el comte de la Roche. Malgrat les meves advertències, es veu que va escriure al comte suggerint-li un canvi del lloc de la trobada.

—Les Illes d’Or —digué el comissari— estan situades davant de Hyères, i són un lloc llunyà i romàntic.

Van Aldin assentí amb el cap i exclamà amb rancor:

—Valga’m Déu! Com podia ser tan ximple la meva filla? Tota aquesta història d’escriure un llibre sobre joies… Des del primer moment, ell anava darrere els robins!

—Són uns robins molt famosos —digué Poirot—, que havien format part de les joies de la Corona de Rússia; són exemplars únics en el seu estil i el seu valor és gairebé fabulós. Ha circulat el rumor que, darrerament, han estat adquirits per un nord-americà. Podem arribar a la conclusió, Monsieur, que vostè en va ser el comprador?

—Sí —contestà Van Aldin—. Fa deu dies, a París, me’ls vaig quedar.

—Perdoni, Monsieur, però feia temps que n’estava negociant l’adquisició?

—Més de dos mesos. Per què?

—Aquestes coses se saben —digué Poirot—, sempre hi ha molta gent darrere la pista de joies com aquestes.

L’americà féu una ganyota.

—Recordo —digué amb veu entristida— una broma que li vaig fer a la Ruth quan li vaig donar els robins. Li vaig dir que no se’ls endugués a la Riviera, perquè jo no em podia permetre el luxe que la robessin i la matessin per culpa de les joies. Déu meu! A vegades es diuen coses… sense pensar que un dia es poden convertir en veritats.

Hi hagué un silenci respectuós, i després Poirot parlà amb perfecta normalitat.

—Ordenem els fets amb tota precisió. Segons la nostra actual teoria, l’ordre és el següent. El comte de la Roche s’assabenta que vostè ha comprat aquestes joies. Mitjançant un fàcil estratagema, indueix Madame Kettering a dur les joies. Aleshores, ell és l’home que Mason va veure al tren, a París.

Els altres tres expressaren llur assentiment, i Poirot continuà:

—Madame se sorprèn en veure’l, però ell arranja ràpidament la situació. Allunyen Mason i s’encarrega una panera amb el sopar. Sabem, pel revisor, que aquest va preparar el llit en el primer compartiment, però que no entrà en el segon compartiment, i que allí hi podia haver un home amagat. Fins aquí, el comte s’hauria pogut ocultar perfectament. Ningú no està assabentat de la seva presència al tren, excepte Madame, i ha procurat que la cambrera no li veiés la cara. Tot el que ella ha pogut dir és que era alt i morè. Tot forma part d’una vaguetat molt convenient. Estan sols… i el tren continua marxant en plena nit. No hi haurà crits ni lluita, perquè l’home és, així ho creu ella, el seu amant —es tombà vers Van Aldin, amb una expressió amable—. La mort, Monsieur, devia produir-se quasi instantàniament. Deixarem això de banda. El comte agafa el maletí de joies que té a l’abast de la mà i poc temps després el tren arriba a Lió.

Mr. Carrège assentí per expressar la seva aprovació.

—Exactament. El revisor baixà del tren. Li fou fàcil al nostre home abandonar també el tren sense que ningú no el veiés, i també li fou fàcil agafar un tren que el dugués a París o a qualsevol altre lloc. I el crim quedaria classificat com a un vulgar, robatori de tren. Si no haguéssim trobat la carta a la bossa de Madame, ni tan sols hauríem esmentat el comte.

—Va fer una badada no registrant aquella bossa —declarà el comissari.

—Indubtablement, creia que ella havia destruït la carta. Fou, i perdoni’m, senyor, una indiscreció de principiant conservaria.

—Així i tot —murmurà Poirot—, era una indiscreció que el comte hauria pogut preveure.

—Què vol dir?

—Vull dir que tots estem d’acord en un punt, i és que hi ha un tema que el comte coneix a fons: les dones. Com és que, coneixent tant les dones, no va preveure que Madame podia haver conservat aquella carta?

—Sí, sí… —digué el magistrat, no gaire convençut—, el que vostè diu té un cert pes, però ja sap que en certs moments hi ha home que no es controla totalment. No raona amb calma. Mon Dieu! —afegí amb vehemència—, si els nostres criminals no perdessin el cap i actuessin sempre amb intel·ligència, com els capturaríem?

Poirot somrigué sense dir res i l’altre continuà:

—A mi em sembla un cas molt clar, però difícil de provar. El comte és un individu astut i si la cambrera no el pot identificar…

—Cosa molt improbable —intervingué Poirot.

—És veritat, és veritat —el magistrat es fregà el mentó—. La cosa serà ben difícil.

—Si de fet ell va cometre el crim… —començà a dir Poirot, però Mr. Caux l’interrompé.

—I per què diu si!

—Sí, Monsieur le Commissaire, dic si.

L’altre l’esguardà fixament.

—Té raó —digué finalment—, correm massa. Es possible que el comte tingui una coartada. I aleshores quedaríem en ridícul.

—Ah, ça par exemple —replicà Poirot—, no té pas massa importància. Naturalment, si ell va cometre el crim tindrà una coartada. Un home amb l’experiència del comte no deixa de prendre precaucions. No, jo dic si per una raó molt definida.

—I quina és?

Poirot alçà emfàticament l’índex.

—La psicologia.

—Com diu? —exclamà el comissari.

—Manca la psicologia. El comte és un brètol, d’acord. Es proposa robar les joies de Madame, també d’acord. Però és el tipus d’home que comet un assassinat? Jo dic que no! Un home del tipus del comte és sempre un covard i no accepta cap risc. Juga amb seguretat el que els anglesos en diuen la carta més ferma, però assassinar, mil vegades no! —i mogué el cap amb una expressió de rebuig.

Tanmateix, el magistrat no es mostrava disposat a estar d’acord amb ell.

—Sempre arriba el dia en què aquesta gentussa perd el cap i va massa lluny —observà sentenciosament—. Indubtablement, aquest és el nostre cas. I no és que vulgui estar en desacord amb vostè, Mr. Poirot…

—Era només una opinió —s’apressà a explicar Poirot—. El cas està, és clar, a les seves mans, i vostè farà allò que li sembli més adequat.

—Jo estic ben convençut que el comte de la Roche és l’home que necessitem —afirmà Mr. Carrège—. Hi està d’acord, Monsieur le Commissaire?

—Totalment.

—I vostè, Mr. Van Aldin?

—Sí —contestà el milionari—. Sí, aquest home és un perfecte bandarra, no cal pas dubtar-ne.

—Temo que serà difícil posar-li la mà al damunt —digué el magistrat—, però farem tot el que poguem. Enviarem tot seguit instruccions telegràfiques.

—Permeti’m que l’ajudi —demanà Poirot—. No crec que hi hagi massa dificultats.

—Què diu?

Els altres el miraren astorats i l’homenet els contestà amb un somriure benèvol.

—Saber coses forma part del meu ofici —explicà—. El comte és un home intel·ligent. En aquest moment es troba en una vil·la que ha llogat, la Vil·la Marina, a Antibes.