CAPÍTOL XXXI

Mr. Aarons Dina

—Ah! —exclamà Mr. Joseph Aarons apreciativament.

Begué una llarga tirada de la seva gerra de cervesa, la deixà sobre la taula, s’eixugà l’escuma dels llavis i somrigué al seu amfitrió, Monsieur Hercule Poirot, que seia davant seu.

—A mi que em donin —digué Mr. Aarons— un bon bistec Porterhouse i un gerro ple de quelcom que valgui la pena beure, i els altres que es quedin amb els vostres requisits francesos, els vostres «Hors-d’oeuvre» i omelettes, i aquells trossets de guatlla. Doneu-me —reiterà— un bistec Porterhouse.

Poirot, que acabava de fer aquesta comanda, somrigué amablement.

—No és que tingui res de dolent un púding de carn i ronyons —continuà Mr. Aarons—. Pastís de poma? Sí, vull pastís de poma, gràcies senyoreta, i molta nata.

El dinar prosseguí. Finalment, amb un llarg sospir, Mr. Aarons deixà ganivet i forquilla, disposat a entretenir-se amb una mica de formatge abans de dedicar l’atenció a d’altres qüestions.

—Crec que heu dit que teníeu una certa feina entre mans, Monsieur Poirot —observà—. Podeu comptar amb mi per a qualsevol cosa en què pugui ajudar-vos.

—Sou molt amable —digué Poirot—. Jo sempre m’he dit: «Si vols saber quelcom sobre la professió dramàtica, hi ha una persona que sap tot el que es pot saber, i aquesta persona és el meu bon amic Mr. Joseph Aarons».

—I no us equivoqueu gaire —confirmà Mr. Aarons complagut—. Sigui cosa passada, present o futura, Joe Aarons és l’home que cal consultar.

—Précisément. Doncs ara vull preguntar-vos, Monsieur Aarons, què en sabeu d’una noia que es diu Kidd.

—Kidd? Kitty Kidd?

—Kitty Kidd.

—Era molt llesta. Feia papers d’home, cantava i ballava… Pot ser aquesta?

—Ho és.

—Era molt llesta. Guanyava força calés. Mai no es quedava sense contracte. Imitació d’homes, sobretot, però a més una excel·lent actriu de caràcter.

—Això és el que m’han dit —assentí Poirot—, però oi que darrerament no se l’ha vist en els escenaris?

—No. Abandonà completament el teatre. Se’n va anar a França i allí es va relacionar amb un noble amb el ronyó ben cobert. Crec que va deixar definitivament els escenaris.

—I quan fa d’això?

—A veure… Fa tres anys. I permeteu-me que us digui que ha estat una pèrdua per a l’art teatral.

—Era intel·ligent?

—Més intel·ligent que la punyeta.

—No sabeu el nom de l’home amb qui es va amistançar a París?

—Sé que era un noble ric. Un comte… o potser un marquès? Ara que hi penso, em sembla que era un marquès.

—I des d’aleshores no n’heu sabut res més?

—Res. Ni tan sols trobar-la per casualitat. Suposo que deu anar d’un lloc de moda a un altre. Marquesa per a tota la vida. Ningú no li podia passar la mà per la cara, a la Kitty. No calia pas treure-li la son de les orelles.

—Comprenc —digué Poirot pensativament.

—Em sap greu no poder dir-vos res més, Monsieur Poirot —es lamentà l’altre—. M’agradaria poder ser-vos útil. Una vegada era vau fer un gran favor.

—Sí, però estem en paus; vos també me’n vau fer un.

—Un favor en mereix un altre, ja, ja! —rigué Mr. Aarons.

—La vostra professió ha de ser molt interessant —comentà Poirot.

—Així, així —contestà Mr. Aarons—. Fet i fet, no està malament. Jo m’hi defenso força bé en conjunt, però el que cal és tenir els ulls ben oberts. Mai no es pot saber què demanarà demà el públic.

—La dansa s’ha posat molt de moda en els darrers anys —murmurà Poirot.

—Jo mai no hi he trobat res en això del ballet rus, però a la gent li agrada. Massa refinat per a mi.

—A la Riviera vaig conèixer una ballarina… Mademoiselle Mirelle.

—Mirelle? És tot un personatge, i en molts aspectes. Sempre hi ha un grapat de diners per recolzar-la… encara que cal reconèixer que la noia sap ballar. Jo l’he vista i sé de què parlo. No hi he tingut mai cap relació, però crec que tractar amb ella és com anar a l’infern. Enrabiades i histèries a tot drap.

—Sí —assentí Poirot pensativament—. Sí, puc imaginar-ho.

—Temperament! —exclamà Mr. Aarons—. D’això aquesta gent en diu temperament. La meva muller era ballarina abans de casar-se amb mi, però afortunadament puc dir que mai no havia tingut cap temperament d’aquests. No agraden els temperaments a casa, Monsieur Poirot.

—Estic d’acord amb vós; hi estarien fora de lloc.

—Una dona ha de ser tranquil·la i amable, i a més bona cuinera —sentencià Mr. Aarons.

—No fa gaire temps que Mirelle actua en públic, oi? —preguntà Poirot.

—Fa uns dos anys i mig, només —contestà Mr. Aarons—. Un duc francès la va llançar a l’escenari. Ara he sentit dir que es relaciona amb l’exprimer ministre de Grècia. Són aquests els homes que inverteixen discretament els seus diners.

—D’això no en sabia res —digué Poirot.

—Bé, ella no és dona que deixi créixer l’herba sota els seus peus. Diuen que aquell jove, en Kettering, assassinà la seva muller per culpa d’ella. Jo no en sé res, però ell està engarjolat i ella ha hagut de buscar-se les mongetes a un altre lloc. I diuen que hi ha tingut força traça, puix que llueix un robí de la mida d’un ou de colom. Jo no he vist mai un ou de colom, però és el que sempre diuen a les novel·les.

—Un robí com un ou de colom! —exclamà Poirot. Els seus ulls verds brillaren com els d’un gat—. Això és molt interessant!

—M’ho va explicar un amic meu —continuà Mr. Aarons—, però també podria ser que es tractés d’un cul de got. Aquestes dones són totes iguals, sempre expliquen històries sobre les seves joies. La Mirelle es vanta que el seu robí té una maledicció. El «Cor de foc», crec que li’n diu ella.

—Però si no recordo malament —digué Poirot—, el robí conegut com a «Cor de foc» és la pedra central d’un collaret…

—Ja ho veieu, doncs! No us he dit que no hi ha límit a les boles que poden explicar les dones sobre les seves joies? Aquest robí és una sola pedra, que ella duu amb una cadena de platí al voltant del coll. Però, com he dit abans, aposto deu contra u que és un tros de cul de got.

—No —respongué Poirot suaument—; no…, jo no crec que sigui un tros de cul de got.