CAPÍTOL XX

Katherine guanya un amic

Al matí següent, Katherine i Lenox seien a la terrassa de la Vil·la Marguerite. Malgrat la diferència d’edat, entre les dues s’estava forjant una espècie d’amistat. Sense Lenox, Katherine hauria trobat gairebé intolerable la vida a la Vil·la Marguerite. El cas Kettering era el tema del moment. Lady Tamplin explotava al màxim i sense manies la relació del seu convidat amb l’afer. Els retrets més persistents que Katherine podia fer no aconseguien penetrar l’amor propi de lady Tamplin. Lenox adoptava una actitud indiferent, fins i tot divertida davant les maniobres de la seva mare, però manifestava comprensió pels sentiments de Katherine. Era una situació que no millorava Chubby, la ingènua satisfacció del qual era insadollable i presentava Katherine a tothom dient:

—Mireu, és Miss Grey. Esteu assabentats del cas del Tren Blau? Ella hi ha estat ficada fins les orelles. Va tenir una llarga conversa amb Ruth Kettering poques hores abans de l’assassinat! Quina sort, oi?

Algunes observacions d’aquesta mena havien provocat aquell matí una resposta inusualment seca de Katherine, i, quan van estar soles, Lenox observà amb la seva dicció lenta i afectada:

—No estàs acostumada a l’explotació, oi? Has d’aprendre moltes coses, Katherine.

—Lamento haver perdut els estreps. Generalment, no ho faig mai.

—Ja és hora que aprenguis a deixar escapar el vapor. Chubby és només un ase; no té cap mala intenció. La meva mare, ho reconec, és exasperant, però t’hi pots empipar fins el dia del Judici Final, sense causar-li la menor impressió. Obre de bat a bat aquells ulls tan blaus, i tot li rellisca.

Katherine no respongué a aquesta observació filial, i Lenox continuà:

—Jo sóc més aviat com en Chubby. M’agrada un bon assassinat i a més bé, el fet de conèixer en Derek hi afegeix una diferència.

Katherine assentí en silenci.

—Així que tu vas dinar ahir amb ell —prosseguí Lenox pensativa—. T’agrada, Katherine?

Katherine estudià uns moments la resposta.

—No ho sé —contestà lentament.

—És molt atractiu.

—Sí, és atractiu.

—Què és el que no t’agrada d’ell?

Katherine no contestà a aquesta pregunta, almenys directament.

—Parlà de la mort de la seva esposa —digué—. Manifestà que no volia negar que això havia estat per a ell un cop de sort, d’una sort meravellosa.

—I suposo que això et va escandalitzar —Lenox féu una pausa i afegí amb un to estrany a la veu—: Tu li agrades, Katherine.

—M’obsequià amb un dinar excel·lent —reconegué Katherine, somrient.

Lenox no permeté que la conversa es desviés i afegí:

—Ho vaig veure la nit que ell vingué aquí. Aquella manera de mirar-te, i tu no ets pas el seu tipus usual… ans tot al contrari. Bé, suposo que això és com la religió… s’apodera de tu a una certa edat.

—Demanen Mademoiselle al telèfon —digué la cambrera des de la finestra del saló—. Mr. Hercule Poirot desitja parlar amb ella.

—Més trons i llamps. Vés, Katherine, vés a trobar el teu detectiu.

La veu de Mr. Hercule Poirot arribà a l’oïda de Katherine amb una entonació clara i precisa.

—Parlo amb Mademoiselle Grey? Bon. Mademoiselle, tinc per a vostè un encàrrec de Mr. Van Aldin, el pare de Madame Kettering. Desitja vivament parlar amb vostè, a la Vil·la Marguerite o bé al seu hotel, com vostè prefereixi.

Katherine reflexionà uns moments, però decidí que per a Van Aldin anar a la Vil·la Marguerite seria tan molest com innecessari. Lady Tamplin celebraria la seva visita amb un plaer excessiu, puix que mai no perdia l’oportunitat de cultivar milionaris. Digué a Poirot que preferia anar ella a Niça.

—Excel·lent, Mademoiselle. Jo mateix la vindré a buscar amb un cotxe. Li va bé d’aquí a tres quarts?

Poirot aparegué puntualment. Katherine l’esperava i marxaren tot seguit.

—I bé, Mademoiselle, com va tot?

Ella esguardà aquells ulls guspirejants i veié confirmada la seva primera impressió que en Mr. Hercule Poirot hi havia quelcom molt atractiu.

—Aquest és el nostre roman policier, oi que sí? —digué Poirot—. Jo li vaig prometre que estudiaríem el cas tots dos. I jo sempre mantinc el que prometo.

—Vostè és molt amable —murmurà Katherine.

—Ah, vostè se’n riu de mi, però, vol saber com avança el cas o no ho vol saber?

Katherine admeté que sí i Poirot li esbossà un retrat exacte del comte de la Roche.

—Vostè creu que ell la va matar —comentà Katherine pensativament.

—Aquesta és la teoria —féu Poirot cautelosament.

—I vostè la creu?

—Jo no ho he dit. I vostè què opina, Mademoiselle?

Katherine mogué el cap.

—Com ho podria saber? No sé res d’aquestes coses, però jo diria…

—Sí? —l’animà Poirot.

—Bé… pel que vostè diu, el comte no sembla home capaç de matar ningú.

—Molt bé! —cridà Poirot—. Vostè està d’acord amb mi, puix que això és, exactament, el que jo he dit. —L’esguardà severament—. Ara digui’m una cosa: ha conegut Mr. Derek Kettering?

—El vaig conèixer a casa de lady Tamplin, i ahir vaig dinar amb ell.

—Un mauvais sujet —opinà Poirot, movent el cap—, però les femmes… això els agrada, oi?

Picà l’ullet a Katherine i ella es posà a riure.

—És un d’aquells homes que criden l’atenció de la gent a qualsevol lloc —continuà Poirot—. Indubtablement, vostè observà la seva presència en el Tren Blau, oi?

—Sí, el vaig veure.

—Al cotxe restaurant?

—No. Mai no el vaig veure a les hores de menjar. Només el vaig veure una vegada… entrant al compartiment de la seva muller.

Poirot assentí amb el cap.

—Un afer ben estrany —murmurà—. Crec que vostè va dir que estava desperta, Mademoiselle, i que a Lió va mirar per la seva finestra. No va veure cap home alt i morè, com el comte de la Roche, que baixés del tren?

Katherine negà amb el cap.

—No crec que veiés ningú —contestà—. Hi havia un xicot amb una gorra i un abric que va baixar, però no crec que deixés el tren; més aviat volia passejar per l’andana. També hi havia un francès gros, amb barba, vestit amb pijama i un abric al damunt, que volia una tassa de cafè. A més d’ells, crec que només hi havia personal del tren.

Poirot assentí amb el cap algunes vegades.

—Ja veurà —li confià—, és que el comte de la Roche té una coartada. Una coartada és una cosa pestilent, i sempre oberta a les sospites més greus. Però ja hem arribat!

Pujaren directament a la suite de Van Aldin, on trobaren Knighton. Poirot el presentà a Katherine. Després de canviar unes frases de salutació, Knighton digué:

—Anunciaré a Mr. Van Aldin que Miss Grey és aquí.

Travessà una segona porta que comunicava amb una habitació annexa. Hi hagué un murmuri de veus baixes i seguidament Van Aldin entrà i es dirigí vers Katherine allargant-li la mà, i fitant-la al mateix temps amb una mirada astuta i penetrant.

—M’agrada conèixer-la, Miss Grey —digué simplement—. Estic impacient per escoltar el que vostè em pugui dir sobre la Ruth.

Aquella simplicitat en l’actitud del milionari impressionà molt Katherine. Es trobava en presència d’una pena autèntica, més real precisament per l’absència de tot signe extern.

Van Aldin li apropà una cadira.

—Segui, si us plau, i expliqui’m-ho tot.

Poirot i Knighton es retiraren discretament a l’altra habitació. La tasca no li fou difícil a Katherine. Amb tota senzillesa i naturalitat, explicà la conversa amb Ruth Kettering, paraula per paraula i tan fidelment com li fou possible. Ell escoltà en silenci, enfonsat en la butaca i tapant-se els ulls amb una mà. Quan ella acabà, li digué:

—Gràcies, benvolguda senyoreta.

Tots dos romangueren en silenci un parell de minuts. Katherine pensà que les paraules de condolença quedarien fora de lloc. Quan el milionari parlà, ho féu amb un to diferent:

—Li estic molt agraït, Miss Grey. Crec que va fer quelcom per tranquil·litzar la meva pobra Ruth durant les darreres hores de la seva vida. Ara vull preguntar-li una cosa. Vostè ja està assabentada —Mr. Poirot li ho haurà explicat— que hi ha un brètol amb qui la meva pobra filla es va relacionar. Ell era l’home del qual ella li va parlar…, l’home amb qui s’havia de reunir. En la seva opinió, creu que ella pogué canviar de parer després de la conversa que tingué amb vostè? Creu que tenia la intenció de fer-se enrere?

—Sincerament, no puc dir-ho. És segur que havia pres una certa decisió i que, en conseqüència, semblava més animada.

—No li va donar cap indicació sobre on pensava reunir-se amb el bandarra… si era a París o bé a Hyères?

Katherine negà amb el cap.

—D’això no en va parlar.

—Llàstima —féu Van Aldin pensativament—, perquè és un punt important. Bé, el temps ens ho dirà.

S’alçà i obrí la porta de la cambra annexa. Poirot i Knighton entraren.

Katherine declinà la invitació del milionari per dinar plegats i Knighton baixà amb ella i l’acompanyà fins al cotxe que l’esperava. En tornar trobà Poirot i Van Aldin en plena conversa.

—Si almenys sabéssim quina decisió prengué la Ruth! —deia el milionari—. Pogué ser qualsevol entre mitja dotzena. Podia tenir la intenció d’abandonar el tren a París i telegrafiar-me. Podia haver pensat anar al sud de França i tenir allí una explicació amb el comte. Ens trobem a les fosques, completament a les fosques. Però tenim la declaració de la cambrera i sabem que ella se sobresaltà i quedà consternada quan el comte aparegué a l’estació de París. Evidentment, això no formava part del pla que s’havia concebut abans. Estàs d’acord amb mi, Knighton?

El secretari tingué un ensurt.

—Perdoni, Mr. Van Aldin. No estava escoltant.

—Somiant despert, oi? —comentà Van Aldin—. No és pas el teu costum. Em sembla que aquesta noia t’ha capgirat una mica.

Knighton envermellí i Van Aldin continuà:

—És una xicota notablement agradable, molt agradable. T’has fixat en els seus ulls?

—Qualsevol home ha de fixar-se en els seus ulls —contestà Knighton.