35
Quan es va despertar tenia mig cos fora de l’aigua, sobre la grava d’una platja del riu, i un metre per damunt seu les arrels del canyar eren brases, cremaven gatells i àlbers al seu voltant. Sentia escalfor. Estava cansat, li feien mal les cames i tot el cos. I el fum l’anorreava, ja no podia respirar. Tenia el cap arran de l’aigua i de tant en tant encara corria un lleu corrent d’aire. Els seus ulls, entremig de la fumassa, encara van contemplar l’espectacle. El llagut ardent, crepitant al mig del riu, s’anava alçant de la popa a mesura que entrava a l’aigua de mica en mica, a càmera lenta.
La barca s’emmirallava amb grans flamarades sobre les aigües d’un Ebre embetumat amb clapes platejades.
Els sentiments se li nuaven a la gola. El llagut baixava, entrava al riu, submergint-se. Una immensa espasa flamejant, entrava dins la seua carn líquida i es clavava al cor. L’atmosfera s’anava entenebrint i aquell ritme no es deturava, continuava. «Quatre, dos, u, tres, cinc». Ara ja sabia que aquells números pertanyien al seu pare, i segons deia aquell alienat eren el secret del corn, la cargola.
La superfície de l’Ebre va eriçar-se, bullia amb els esclats blancs, diminutes partícules de cendra petaven damunt l’aigua. La popa de la nau ardent ja estava tota dreta, vertical, era un grotesc estendard de foc que tallava el corrent, i per efecte del vent va aixecar un regall de lava incandescent a cada banda.
Va distingir una figura grotesca, petita, encongida, rugosa, recargolada a la barra del timó: Passarius convertit en una biga ardent, una brasa viva i fumejant. El llagut esdevenia una columna de flames que lluitava contra el vent, immòbil a l’entrada del pas de l’Ase. Llavors es va submergir molt ràpid.
Va passar un fet estrany o almenys així s’ho va imaginar l’Eban. El temps es va deturar. Tot va quedar en penombra, i el silenci, un silenci que glaçava l’ànima, li va travessar el pit i va tindre la sensació que el cor, aquells batecs compassats amb aquella sèrie, se li parava. Estava molt conscient, aquí i ara, i s’aferrava a l’esbojarrada sèrie numèrica perquè sabia que estava unida als batecs del seu propi cor. El seu cos era un dofí que entrava i sortia d’un malson, en el qual havia perdut una joia molt valuosa, els records i la memòria.
Va obrir els ulls. Va reaccionar i es va preguntar què estava fent allí. Algú l’havia salvat? Com era possible? No ho recordava. Estava nu, no es podia bellugar. Es va mirar les mans i les tenia sobre el ventre, i subjectava el corn, la gran cargola de mar del seu pare. No tenia ni la més mínima idea de com havia agafat allò. Se’n va alegrar moltíssim. Al corn, a dins, hi havia el que havia vingut a buscar al riu. La salvació.
Just en aquest interval de quietud va mirar l’aigua estàtica del riu, on es reflectia un paisatge calcinat pel foc que encara fumejava aquí i allà, oferia un aspecte sinistre, apocalíptic. I un altre cop va disparar-se aquell ritme frenètic, incomprensible. Un rellotge biològic, de carn i sang. Llavors va comprendre que aquell rellotge que renaixia, que s’havia tornar a ficar en marxa, era el seu propi cor. I ara tenia a les mans el talismà, el corn.
L’Eban estava confós, se li mesclaven infinitat de coses. L’oncle Passarius havia matat el seu pare. El va envejar tota la vida i li va prendre el més preuat: el corn i el seu secret. Es va trastocar. Li va quedar al fons de l’ànima un doble sentiment de culpa: havia matat el Joan i també el riu Ebre. En la seua follia ho confonia tot, mesclava les dues coses. Això el va anar corcant per dins, dia rere dia. Algun ressort del laberint de la ment se li va disparar i va embogir completament. Ho portava en secret. Creia que la mort del seu germà era una venjança que tenia a veure amb el brutal assassinat del Joan. Mai no va pair el que havia fet. El riu, el silur, la natura, tot el que l’envoltava l’assenyalava, el marcava amb un estigma al front. «Tu ets l’assassí, Passarius!». Per això volia matar el monstre i es volia suïcidar ell, volia posar fi a tot. Buscava la pau, equilibrar la balança. Aleshores va ser quan el seu magí desmarxat i suïcida va tramar el pla. I li va anar tot rodat, amb aquell viatge de promoció de la navegabilitat. Principi i fi de la història. Havia matat tots els tripulants per una venjança folla contra el riu i contra el patró Joan. L’Eban pensava que entrar dins del laberint d’un boig i intentar comprendre’l, buscar una lògica, era del tot impossible. Molt més difícil que arribar a comprendre i comunicar-se amb una civilització alienígena. Vés a saber quina mena de tortuoses connexions havia fet, aquell sonat. Potser identificava el riu amb el seu pare i amb un monstre, un silur enorme que la seua imaginació havia fabricat. Tot junt en una mateixa il·lusió malsana barrejada amb aquell sentiment de culpabilitat havia fet possible el miratge. Però dins seu li havia quedat un altre dubte: «I si és veritat que el monstre del patró és un ésser que ha existit sempre al riu? És el mateix que ens ha acompanyat durant tot lo viatge? I si aquest ésser ha sigut lo que m’ha salvat i m’ha portat a la vora, amb lo corn?».
Per a Passarius havia estat un viatge al cor de la bogeria. En canvi, per a l’Eban el viatge tenia un altre sentit més profund. Mig conscient, es preguntava per què. Què estava fent allà? Es va embarcar només per la promesa que havia fet a la seua mare? Una promesa sagrada que va fer-li al llit de mort. També sentia dins d’ell l’impuls de navegar pel riu. Anar a buscar una cosa que havia perdut quan era molt petit. Havia esbrinat com havia mort el seu pare, i qui era el seu assassí. Però això encara no era tot. No. I ell ho sabia. El rostre del seu pare continuava velat per una màscara. La impossibilitat de recordar-lo, d’evocar la seua cara, el turmentava, li produïa un dolor intens al racó més fondo de la seua ànima. Per què no podia entrar dins d’aquesta cambra secreta de la seua memòria que estava barrada i tancada? No es conformava amb la remor d’una veu llunyana, indefinible, una cadència… «Quatre, dos, u, tres, cinc». No! Volia arribar al fons. Cridar de ràbia, plorar. No tenia forces ni veu, ni li quedaven llàgrimes. No es podia bellugar, s’ofegava, es debatia entra la vida i la mort.
El cos estirat a la platja. El riu a la vora, uns metres enllà. El foc anava avançant i ell, esgarrapant la terra, va intentar arrossegar-se i tornar al riu, a l’aigua, abans de morir cremat, ofegat pel fum. No va poder. Va defallir. Lluitava, no es volia deixar anar. No estava vençut. Buscava la clau. La clau de l’última porta. Quin sentit tenia per a ell el viatge? Va lluitar per respirar i una glopada de fum li va tapar l’alè. Llavors es va calmar, i va sentir dins d’ell una força inaudita. La mare li deia que aquell viatge havia estat necessari, ineludible. Un viatge cap al riu que corria dins seu. Arribava al límit. Assolia les fonts de la naixença, sentia les gotes de pluja que omplien les cavernes de la muntanya. I després saltava de roca en roca per un canal de pedres convertint-se en un riuet jove, impetuós, que saltironava. I es va anar fent gran i més gran, i es veia a ell mateix fent els grans tombs dels meandres i va arribar a la mar i allà es va adormir a les fosses abissals. Després va pujar a la superfície buscant el raig de sol i es va convertir en núvol. Era ell, era aigua. Es compadia d’ell mateix, volia plorar i no podia, i sabia que moriria ben aviat. Aleshores va saber que en cada moment de la vida havia de trobar l’impuls necessari per avançar un altre pas, un pas més i un altre i un altre. I alçar-se de terra una vegada i una altra. Quan s’arribava al límit de la desesperació, la raó, la bondat o la ira, aleshores s’havia de mirar cara a cara el precipici que es tenia al davant. Un avenc insondable per on el riu cau a l’abisme. I ell havia de fer el pas endavant, confiar sense confiança, sense seguretat, llançant-se al buit, tenint fe. Ell era el riu i quan seria a l’aire s’evaporaria i tornaria al núvol i a la font de naixença. Era una gota d’aigua, una llàgrima a punt d’esclatar en els seus ulls. Una llàgrima d’alegria o de tristesa que li revelava una part de la veritat. El mal era el terror, la por, el pànic, i el tenia allí, convivia amb ell, es cosificava en forma d’home. El mal era ben real, existia, encara que moltes vegades no volia acceptar-ho. No volia acceptar que l’horror innombrable el tenia a la vora i es materialitzava dins la ment d’un vell patró consumit per l’enveja i la venjança i al final el remordiment. Encara hi havia un altre mal que s’ocultava dins d’ell mateix. Era el monstre pitjor que mai ningú no havia pogut somiar en el pitjor dels malsons. I l’Eban, en aquell viatge al llagut per les aigües de l’Ebre, havia arribat fins allí, ben endins de la seua ànima. I es preguntava si li mancava valor per avançar un altre pas endavant en la foscor i acarar el pànic, el terror que vivia tancat dins d’aquella cambra de la seua infantesa. Només hi havia una manera de fer-ho i era obrint l’última porta, obrint els ulls i mirant de fit a fit el tot, el cosmos i el buit absolut. Però com es feia, allò?
Ja ho tenia tot perdut, aquell viatge, tot el que havia passat no tindria cap sentit si defallia. Potser moriria, potser aquells eren els seus darrers instants de vida i, com havia somiat una nit del viatge, la mort s’allargaria sense fi. Abans d’anar-se’n havia d’entrar dins la cambra, havia de penetrar l’horror, el temor, i desvelar-lo. Però calia trobar la clau.
El bosc de ribera del seu entorn cremava. Era molt vell i dens: àlbers, oms, freixes, entremig de malesa, gatells, esbarzers i clapes de canyar i algun pi aïllat que cremaven com la pólvora. L’Eban va obrir els ulls, la platja on es trobava li donava un cert marge de temps, però si no el rescataven aviat moriria sense remei. No es podia bellugar, li feia mal tot el cos. Des de terra les flames anaven pujant pel canyar vora el riu, en sentia l’escalfor. A l’altra banda, fullaraca, esbarzers, però la seua atenció es va quedar centrada en una pinya verda i dura que tenia davant dels seus ulls. Al fons va veure un pi convertit en una flamarada. La forma de la pinya, sense saber per què, l’atreia. Va tancar els ulls, però retenia la visió de la flama davant seu enmig de la foscor. Va recordar el somni que havia tingut a la barca. La nit que la Perleta va vindre a dormir amb ell. La flama tremolava davant seu, ell premia els ulls, volia retenir-la, però s’anava fonent, disminuïa, fins que la va perdre del tot. Aleshores va recordar que aquella nit fosca va veure un punt de llum molt estrany. Es va espantar tot preguntant-se d’on havia sortit. L’Eban va centrar tota la seua atenció. Va buscar dins seu aquell punt de llum. Va sentir les seues mans subjectant un objecte contra el ventre. No sabia exactament per què ho feia. Però buscar la llum era també com buscar el seu pare. Hi havia una connexió. Es va compadir d’ell mateix i també de la seua pobra mare, va pensar en la promesa que li havia fet, i es va compadir de tots. Es va mirar les mans, la gran cargola de mar del seu pare era també el seu propi cor. El cor va bategar i aquelles dues gotes comprimides als seus ulls des de feia tants anys, aquell plor que ell havia retingut a dins va esclatar. Va veure una llum dins seu, era una porta rodona, un passadís de color rogenc i morat. Tremolant, amb el darrer alè que li quedava, ho va fer. Va fer el pas, va confiar, sense cap confiança, sense cap seguretat, sense esperar res a canvi. Al límit de tot, en l’aiguabarreig de la vida i de la mort, del foc i de l’aigua que l’envoltava i el devoraria. Per fi havia trobat la clau de llum. Es va alliberar i va entrar dins la cambra.
El sol resplendent d’una tarda del mes d’abril. Ell tenia tres o quatre anys i el pare se’l va carregar a coll i el va prendre carrer avall fins a l’embarcador. Quan sentia el so del corn, saltava d’alegria. El seu pare el va pujar a la barca. Es van aviar amb el crit de «Nàmone!». Li va deixar portar el timó. Ell reia i el pare li contava històries. Ell era tan feliç… I després li va deixar bufar al corn. Era petit i no en va sortir res, cap so. I el seu pare aquella tarda li va explicar, somrient, que aquella gran cargola un dia seria seua, i ell aprendria a fer-la sonar d’aquella forma que li estava ensenyant, amb aquella cadència de sons. Aquell era el ritme que ell havia d’aprendre per poder navegar enmig de la boira i no embarrancar. Aquella tarda el seu pare li va revelar el secret. Així mateix ho havien fet amb el seu pare, de ben petit. Amb la cargola de mar a les mans, començava el que hauria de ser el seu primer record, el més entranyable, l’inesborrable, del seu paradís.
Al cap de poc temps, el seu pare va naufragar i no va tornar més. L’Eban mai no ho va acceptar. La seua ment d’infant es va tancar, es va negar i va colgar aquell primer record perquè no volia sentir el dolor terrible de la mort, de la desaparició per sempre de la persona que més estimava al món. Havia bloquejat aquell record, va bloquejar cada moment d’aquelles jornades tristes i desesperants. I ara havia obert la porta i amb una emoció com mai no n’havia sentit va veure els ulls del seu pare, aquella llambregada de riu, i la seua rialla, els seus braços nus i la forta abraçada, va sentir la seua veu i per fi va recuperar allò que tant li havia costat: va sentir profundament la seua olor d’espígol. Plorava, l’Eban plorava. Havia sentit la crida de l’aigua corrent, entrarien al riu i es dissoldrien. L’espígol era també el perfum de la mare. Aquella olor fonia el seu pare i la seua mare en un sol sentiment, que ell veia dins seu com un estel dins la fosca. Havia tingut la veritat tan a la vora, i no l’havia sabut veure. Aquell viatge adquiria un sentit transcendent. «No és el final, sinó el principi».
L’Eban, després de tant de lluitar, havia vençut i volia descansar, adormir-se. Va notar alguna cosa a la cara: humitat, amb uns sons estranys que venien de molt lluny. El retruny cada cop era més i més intens al seu voltant, i de tant en tant tornava a sentir damunt del seu rostre aquella humitat apegalosa.
De mica en mica va obrir els ulls i va veure una cara monstruosa d’ulls negres damunt seu bavejant-lo. Llavors va saber qui era:
—Perleta, ets tu! Què hi fas, aquí? Et vas salvar! Et vas salvar! Ho sabia, ho sabia. —Es va alegrar i es va relaxar. Va perdre el coneixement.
La gosseta bordava, marxava del seu costat, es perdia entre arbres mig consumits i la fumassa. Anava amunt i avall, ganyolava com una boja entre el fum i les flames. Tot al seu entorn estava socarrat, les cendres de l’alba voleiaven suspeses a l’atmosfera. La Perleta per fi va sentir remor de cotxes i va pujar a la carretera. L’Eban estava inconscient, vora l’aigua i vora el foc, que avançava implacable. La gosseta, ganyolant, va pujar a la carretera cremant-se les potes, el pèl.
S’havia socarrat al pas de l’Ase. Clapes de vells pins de soques recargolades, tamarius, àlbers i el canyar mig ressec de la vora. Pel que deien, l’incendi el va provocar un camió, una cisterna havia tingut un accident la nit anterior i va caure al riu, es va incendiar i va calar foc al bosc d’una banda, i les detonacions, les bales o les bombes van escampar les flames a l’altre cantó. Aquells boscos de ribera vora el riu ocultaven trinxeres, amb munts de bombes i caixes de bales que, amb el foc, esclataven per totes bandes, residus del front, de la Batalla de l’Ebre. Durant l’incendi van haver de tallar la circulació de la carretera, l’Eix de l’Ebre, i també el ferrocarril de l’altre costat del riu. Era molt perillós. També van esclatar alguns polvorins ocults a la malesa. A la matinada dues avionetes van poder llençar aigua al bosc de ribera. Per la mala visibilitat de la zona, ho van fer amb l’aigua tintada de roig. Va ser llavors, amb la llum del sol, que els bombers van poder entrar.
Als bombers d’aquell primer camió els va sobtar veure aquell gos per la carretera corrent endimoniat, amunt i avall. Quan van parar el vehicle, el gos se’ls va encarar, bordant i va marxar ribàs avall, i després va tornar a pujar. Malgrat que encara hi havia matolls mig en brases, molt de fum, la gosseta saltava enfurismada, desesperada, bordava com una boja. «Seguiu-me, gosseta vol salvar amo! I sap on és! Encara és viu! Seguiu-me!». Fins que un dels bombers va entendre l’animal:
—Vol que el seguim. Baixem, potser hi ha algú viu. Vinga.
Un parell de bombers, equipats amb bombones d’oxigen, van baixar en direcció al riu. Encara se sentia el crepitar d’un canyar de la vora que es consumia amb grans flamarades. L’animal els va conduir fins a la vora del riu. Hi havia molt de fum i no s’explicaven com aquell animal podia orientar-se. El canyar cremava i les llengües de foc pujaven amunt. La gosseta els va guiar, i van estar a punt de tornar-se’n. El foc crepitava per totes bandes i el fum feia impossible orientar-se. Van deturar-se i van cridar el gos. La Perleta es va girar contra ells, amenaçant-los amb fúria. «Feu-me cas. Seguiu-me! Gosseta es llançarà damunt vostre amb los ullals!». Els bombers van seguir-la.
Van trobar l’Eban, nu, recargolat, subjectant la gran cargola de mar entre les mans. L’Ebre llepava les arrels del canyar en flames i corria avall, indiferent, entonant la cantarella de l’aigua.