6

L’Eban, assegut al banquet del mig de la barca al costat de l’Ager i la Baikar, observava el cel, les bromes, els colors violacis dels rajos del sol que anava cap a la posta. Cap experiència anterior podia assemblar-se a la que estava vivint just ara que tancava els ulls i notava l’aire a la cara i pensava: «Gràcies, mare, gràcies a tu torno a navegar per l’Ebre! Per què em vaig encaparrar que no tornaria a pujar a una barca?». Pressentia que cada gota d’aigua que s’estavellava contra el seu rostre era l’impacte d’un món que sucumbia. Tot es concentrava en l’esquívol present que fugia com les perdiganes. El passat o el futur no eren res, paraules o imatges de fantasmes evanescents. Absurdes pantomimes. Només existia allò que naixia i es moria a les seues mans i ell ho podia assaborir i sentir dins seu abans d’extingir-se. Aquell decandiment de la llum contrastava amb la feridora resplendor, quan van salpar del Delta.

Ara mateix, l’Eban recordava el matí radiant. Enregistrava les imatges a la llibreta de la memòria. Al fons, el blau resplendent de la mar es cobria amb llençols eteris. L’excessiva claredat del Delta, el doll de blancor que queia del cel, més que enlluernar, lacerava la vista. Els esclats de llum reverberaven sobre les llacunes i els arrossars convertits en espills de tons cobalt.

A la coberta de popa, damunt de la cambra, el patró servava. I el deixant d’aquell vaixell lliscava per la pell d’un drac adormit, d’escates verdes i platejades. Deixaven enrere l’extensa planícia del Delta, les maresmes, les llacunes, les basses, els canyars i les jonqueres, i la xarxa laberíntica de canals que delimitaven la geometria dels immensos camps d’arròs.

Les evocacions de l’Eban, que intentava retenir les imatges, no tenien res a veure amb els records que travessaven la ment de l’oncle Passarius. El vell es veia molt jovenet dalt del llagut carregat de mercaderies: carbó de Mequinensa, blat de l’Aragó, taronges, arròs, bótes de vi, oli, olives, sansa, verdura, planter i també bestiar. Un any també hi van pujar el senyor bisbe, que visitava les parròquies per la confirmació. Veia les colles de sirgadors arrossegant el llagut, a força de braços, amb el daliner i la seua llarga barra de ferro, el dalí, davant la colla, temptejant el caminet de sirga de la vora del riu.

Els mítics sirgadors eren gent de ganivet a la faixa, bevedors de vi negre i aiguardent, cantants de taverna i guitarra, aventurers, jugadors, renegaires, sempre a punt per jugar-se el jornal en una timba de cartes. Tot un món ja desaparegut a les ribes del gran riu iber. La llegenda d’aquells homes encara perdurava en la memòria de l’aigua.

La riuada del temps s’enduia el record dels llops de riu cap al mar, i a la fi tot quedava dissolt a les fosses abissals de l’oblit. El vell era l’últim patró de l’Ebre. Les evocacions anaven i venien amb el vaivé de la barca. Quan posava les mans al timó se li despertava un sisè sentit, sempre estava a l’aguait, mai no perdia punt en la feina:

—Va massa ràpid, l’Aranko. Li he dit que a poc a poc i bona lletra. No cal córrer, que no fem tard, no ens espera ningú! —Tot seguit va donar un cop d’ull a la vora i va ensumar el perill. Va aixecar els dos braços enlaire, gesticulant.

—Eiii, noi! Frena!

L’Eban va adonar-se que el patró cridava d’una forma diferent i es va apropar a la coberta:

—Que passa alguna cosa, Passarius?

—I tant, que passa! Que l’Aranko s’ha embalat i si no frena la llanxa podem petar contra la vora. Vinga, crida ben fort, i si es gira aixequeu els dos braços amunt, és lo senyal perquè pari! Que no s’embali! Encara hi haurà alguna desgràcia.

L’Abiner va contestar-li:

—Tranquil, oncle Passarius, no cal que es posi així, que el noi és un expert.

—Tu calla! Què saps tu de llaguts! Aquí mano jo! Que per això sóc lo patró! Mecàgon la puta d’oros!

La gosseta va respondre amb una tongada de clapits. La Baikar ja havia tret la seua càmera i ho enregistrava concentrada. Tots cridaven l’Aranko amb els braços enlaire. El patró quan va ataüllar la Baikar li va dir:

—A mi no m’enfoquis, noia! Fes les fotos que vulguis de tota la colla. A mi i a la Perleta, ni parlar-ne, no ens agraden les fotos. No em facis emprenyar que hi haurà estopa per a tots. I no cal que em miris amb aquests ulls de gata moixa, que tinc pròstata i res de res, noia. Ja els vaig dir que no volia dones al llagut. Per mi que aquí hi ha marro… —El vell no va acabar la frase que pensava: «Ficaria la mà al foc que el putero del Fonso se fot a la fotògrafa dels collons».

—Oncle Passarius, no permeto que insinuï res del secretari, lo senyor Alfons Argelaga, gràcies a ell som aquí, i fem aquest viatge intercultural… —va fer l’Ager.

—I tu què faràs, morros de cony? Li ho aniràs a contar tot al Fonso? Un bocamoll, ets, Ulls de Tita. I el teu amo és lo putero més gran de l’Ebre i de part de l’estranger. Què m’has de dir? I tot això és una enganyifa, fer el paperot. Volen que vingui el turisme? Qui collons s’ha de perdre per aquí? Si no baixa aigua. A més, això és un cul de món!

L’Ager es va molestar i va voler dissimular canviant de tema.

—Oncle Passarius, vostè mateix em va comentar que portàveu la mula al llagut, no? La muleta, vull dir.

—Au, camina! Poc suc! No facis conya, que et foto al riu encara que no sàpigues nedar.

La Perleta va seguir l’Ager bordant. «A gosseta no agrada aquest humà, fa olor de tindre sempre molt de temor. No agraden humans que tenen por, no agraden gens, són perillosos i poden fer coses dolentes. Homes amb por no són de fiar, gosseta ho sap molt bé».

El patró va desviar la vista cap a l’Abiner, el va filar, estava remenant unes cordes.

—Moro! Què fas? Ets un cigala! Torna a lligar la corda i no facis res si no t’ho mano jo, entesos? Encara prendrem mal. Ulls de Tita, ja t’ho he dit aquest matí! Lo moret, amb aquesta mossa dins del llagut, és un mardà calent i no farà res.

Així, a crits, l’oncle Passarius va imposar ordre, i es van apropar a Amposta. Ben aviat el llagut travessaria per davall del pont. Alguns curiosos guaitaven.

L’Aranko continuava sense girar la vista, conduïa la llanxa que remolcava el llagut. En distingir públic per la vora del riu, va inflar el pit, va aixecar el coll i va reduir la velocitat perquè el poguessin contemplar. Li agradava.

El patró es va calmar en comprovar que havia reduït la marxa. Passarius meditava: «Hauré d’estar a l’aguait, no me’n fio un pèl, d’aquesta tropa. Los necessito a tots quan entrem al pas de l’Ase. Los seus dominis. Lo cau! Maleït siguis. Et mataré amb les meues pròpies mans, fill del diable».

Al cap d’una estona van passar per davant la torre de la Carrova, que quedava a mà esquerra pujant riu amunt. Aquest edifici del segle XII, de planta quadrada i d’uns vint metres d’alçada, ressaltava amb el darrer sol de la tarda, amb les resplendors de la seua pedra blanca calcària, amb una terrassa superposada amb barbacanes, tot just damunt dels primers camps d’arròs, a l’entrada del Delta. A l’altra vora del riu hi havia una altra torre igual que la de la Carrova, la font de Quinto. Totes dues estaven unides per un cadenat força gruixut que tallava l’Ebre de part a part i barrava el pas de les naus que pujaven o baixaven pel riu.

L’Eban se sentia inquiet, estava molt excitat, «Ja hi som! És real. Naveguem. Una experiència única!», i va aprofitar la inspiració. Va obrir el quadern i va escriure. La Baikar enregistrava imatges del paisatge de les vores, amb aquell esclat de verdor del bosc de ribera, format per xops, gatells, algun jonquerar i, sobretot, el frondós canyar. Més enllà, cap a la banda del Delta, encara hi havia alguns arrossars. Les hortes i els camps de tarongers predominaven en aquell paisatge espectacular, impactant per als sentits.

L’Abiner, el moro, sempre procurava ficar-se davant de l’objectiu de la càmera. Reia amb una dentadura més blanca que la farina de fer coques, i de tant en tant feia algun gest a la Baikar.

L’Eban va deixar d’escriure. Es va quedar badant. Les llums del capvespre es fonien entre Caro i el Montsià, que es veien lluny, amb un tel de guilla blavenca que baixava dels cims cap a les profundes barrancades. Immensos llençols translúcids creaven una atmosfera de clarobscurs, amb tonalitats que pujaven al blau encès i es dispersaven al riu en mil gammes violetes.

L’Aranko va tornar a donar gas a la llanxa. Es va girar amb un punt d’orgull. Qui portava la llanxa millor que ell? L’oncle Passarius es va esverar, va deixar el timó i li va fer un gest amb les dues mans.

—Aranko! Prou! Para! Ja està bé! Prou de remolcar! Torna!

El noi, massa capficat en les seues neures, va accelerar la marxa. El patró renegava.

—Es deu pensar que es passeja per Marbella. Para! Para! Prou!

A la barca tots estaven expectants, cridaven, aixecaven les mans, i no hi havia res a fer. L’Ager va intentar parlar amb ell pel mòbil. No tenien cobertura. El patró va agafar el corn que tenia dins d’un cabàs a la vora dels seus peus, on jeia la Perleta. L’animal va bordar.

—Surt-me del davant! Puta gossa! —va dir el patró.

El vell va omplir els pulmons d’aire amb aquella gran cargola agafada amb les dues mans, llavors se la va apropar als llavis, va bufar i la va fer sonar. Ni amb el baluern del corn l’Aranko va reaccionar. Des de la barca, tots cridaven, feien gestos amb les mans, intentaven captar la seua atenció.

L’Aranko no sentia res. Indiferent, xalava molt. Portava un amic invisible assegut al costat, i conversava amb ell de coses íntimes.

«Ho veus, com es condueix un forabord? I el patró, l’oncle Passarius, què sap ell? Què vols que et digui? És un vell carronya que es pensa que ho sap tot i no en té ni puta idea! Los temps han canviat, ara les barques van amb motor, s’ha acabat sirgar. No sé per què és ell qui governa la nau, hauria de ser jo».

L’Aranko continuava conversant, sense fer cas ni calendari de la resta del món, concentrat en la conducció de la llanxa, que remuntava el riu a tot gas.

L’oncle Passarius es va esgarrifar quan el llagut, en fer un revolt del riu, va fregar el pedrer de la vora.

—La puta d’oros! Amb aquesta velocitat, si no frenem, al proper retomb embarranquem lo llagut. Moro! Agafa la destral, vés a la proa i talla la sirga de la llanxa! Fes lo que et dic o encara naufragarem!

—És necessari? —va aixecar la veu l’Ager.

—Tu calla. I tu, moro, a creure! O no em faig responsable del que li pugui passar al llagut.

—Aranko! Para!

La dringadissa del motor de la llanxa devia neutralitzar la cridòria i el bordar escandalós de la gosseta. L’Aranko feia una passejada amb barca pel mar amb un amic de tota la vida al costat, fent petar la xerrada, compartint intimitats, inquietuds. Continuava sense bellugar-se, d’esquena al llagut. L’Abiner es va equivocar i en lloc de tallar la corda en sec, tal com li havia dit el patró, va intentar deslligar-la.

—No, moro! Et desgraciaràs! No desfacis lo nus! Amb la destral! La destral! Talla! —va cridar. Ja no hi va ser a temps, perquè la corda, estirada per la llanxa, li va donar una sacsejada, encara sort que va deixar anar les mans. L’Abiner va caure de cul a la coberta de la sama, i una de les voltes de corda se li va enganxar a una cama i va saltar per la borda de cap a l’aigua.

—Que és imbècil! Mira que li ho he dit! Talla la sirga amb la destral! Amb la destral, li he dit!

L’Aranko ni se’n va adonar, continuava endavant aferrat al petit volant de la llanxa, amb la cabellera al vent i xerrant pels descosits amb el seu amic imaginari.

«Ho veus, noi? Així es pilota una nau. Enguany, al campionat d’Espanya, hi farem un bon paper».

Ara ja no remolcava un llagut, sinó que feia surf amb l’Abiner lligat per una cama.

A la barca tots es van quedar estupefactes contemplant l’escena. L’Abiner, estirat per la llanxa, se submergia i tornava a sortir. El patró va dir:

—Així no podem continuar! Ja li ho pots dir al Fonso! Lo tracte, que se’n vagi a prendre pel sac! Si et gites amb xiquets, t’alçaràs pixat. Pixat i cagat! Me’n vaig! Ja us podeu ficar com vulgueu. Mira-te’l. Encara no sap que porta el moro enganxat darrere. Lo matarà! Que no ho veieu? Lo matarà. Para, para! —va dir el patró.

L’Aranko es va aturar. Potser perquè devia notar que volava, o potser per atzar, tant se val, el cas és que per fi va girar-se. Va veure l’Abiner al riu. Va fer mitja volta, el va rescatar i va tornar al llagut. Per sort l’Abiner no s’havia fet res. Només tenia les plantes dels peus i les cuixes escaldades de lliscar damunt l’aigua.

L’Eban va amarrar la llanxa i entre ell i l’Ager van ajudar el moro a pujar al llagut.

—Ja estic bé. No ha sigut res.

L’Aranko va dirigir-se a la popa, on era el patró, plantat dret, amb cara de cremor d’estómac.

—Què ha passat, oncle Passarius? Per què no m’heu avisat?

—Que no el sentiu? Carnús! —va cridar fora de si el patró, contemplant-lo amb menyspreu de dalt a baix.

—Au, camina! Ruc!

L’Aranko es va girar avergonyit, i el patró va fer l’acció de clavar-li una puntada de peu al cul. Es va contenir, tot dient-li:

—Au! Surt-me del davant, cony de ximple!

—Disculpi, patró. No he sentit res, ja li ho he dit, no passarà més.

—Calla! Havies d’estar pendent de les instruccions! Només em falta això, fa dues hores que t’estem cridant amb les mans enlaire! I no has sentit lo corn? On collons et penses que anem, a fer corregudes de barques turístiques per la platja?

—És que tinc un tap de cera.

—Un tap al cul, t’hauran de fotre!

L’Aranko s’embarbussava. Amb un nus a la gola, a punt de plorar, humiliat i ridiculitzat, va amollar:

—Vostè, vostè, no té res. Res! Jo, jo tinc un títol universitari.

—Sí home, al damunt m’has sortit gallet. Aquí mano jo, perquè tinc los collons pelats! M’has entès bé? I si tu tens títol, jo tinc titola.

El xicot no va contestar. El patró encara no havia acabat de repartir estopa i es va encarar amb l’Abiner:

—I a tu, què et passa, moro dels collons? Faràs el favor de creure? Que no m’entens les ordres o què? Què vols, que et parli de cara a la Meca perquè m’entenguis? No t’he dit que tallessis la sirga amb la destral? Amb la destral! Creu i calla!

—Sí, jo em pensava que…

—No pensis —el va interrompre Passarius—. Has vist què t’ha passat per no creure? Una mica més i ja tenim la primera desgràcia. La sirga t’hauria pogut arrancar la mà, lo cap, o els ous, si te’ls agafa bé. Si vas a remolc s’ha de tallar la sirga en sec amb la destral, comprens? A partir d’ara ningú no farà res sense el meu permís. Hi estem tots d’acord?

La noia va pujar a la coberta de popa, a la vora del patró. Estava enregistrant l’escena. L’oncle Passarius, d’una manotada, li va prendre la càmera.

—M’importa una merda qui siguis. I si la mames al Fonso, que et faci bon profit. I a mi no em tornes a fer una foto perquè em cagaré en la mare que et va parir a tu i a totes les putes de Rússia, entesos? Té, et torno la càmera. La pròxima vegada la fotré al riu.

La Baikar la va agafar amb les mans tremoloses, estava espantada. Va baixar de la coberta:

—Aquest home és boig.

L’Ager va intentar calmar-la, donar-li explicacions.

Sobre l’oncle Passarius, l’assumpte quedava clar: era el propietari de la nau, l’últim patró de l’Ebre, l’única alternativa que tenien a mà per iniciar el projecte. El vell patró havia ficat aquesta condició: o ell pilotava la nau o el llagut no es movia del magatzem. També haurien pogut preparar aquell xicot, l’Aranko, i algú més per pilotar un llagut. Tot requeria massa temps i el secretari va decidir. La navegació fluvial a l’Ebre formava part del passat. Aquella expedició en realitat només era un bluf, pura propaganda. L’oncle Passarius, amb una llarga experiència al riu, estava fent el seu últim viatge per un altre motiu, que només sabia ell.

L’Ager, després de parlar amb la Baikar, se’n va anar a la proa. L’Eban el va seguir amb l’esguard, hi havia alguna cosa fosca en aquell home, que remugava coses inaudibles. Tenia una recança: «Vaig haver d’empassar-me tots aquells llibres que parlen de l’obscura divinitat dels ilercavons! Lo llop! Ho vaig fer, sí, obeint les ordres del Fonso. Era la meua feina. Ho vaig passar malament. Hi ha coses que és millor no saber-les. Tot són heretgies! Llegendes inspirades pel mateix diable. Que Déu em perdoni».

El patró ja tornava a ser al seu lloc, servant l’arjau. El corn havia quedat a terra. La Perleta es va plantar vora la cargola remugant: «Amo, vol que vigili el corn? És lo seu trofeu més valuós». Passarius es va ajupir, el va agafar i el va tornar a deixar amb compte dins del cabàs que sempre tenia a la vora del timó.

El corn formava part indispensable de la nau perquè servia de mitjà de comunicació. A més a més, aquell corn per a l’oncle Passarius tenia una significació especial, per això la gosseta l’havia de vigilar sempre.