32

L’Eban va obrir els ulls i es va incorporar.

—Esteu bé, nois? —va preguntar l’oncle Passarius.

—Sí, sí… —va contestar l’Eban, que era plenament conscient que el viatge que acabava de fer havia sigut instantani.

L’Aranko va dir, tot estranyat:

—Una explosió! Una explosió!

L’Eban mirava a banda i banda, i es veien resplendors, velades pel fum i la boira baixa que es desprenia del riu.

—Què és aquesta resplendor de la vora?

Una luminescència rogenca anava guanyant potència. Per l’horitzó hi creixia una altra llum, es feia de dia. Les aigües del seu entorn s’havien calmat un altre cop.

—Ho veieu? Esteu convençuts, ara? La bèstia ha saltat dins del llagut i tornarà a fer-ho. Naltres som la seua carnassa.

L’Eban estava embadalit. Els reflexos que tenyien tot el cel, els núvols, amb la tonalitat sangonosa. La boira encara no havia desaparegut del tot, i aquella lluïssor rogenca difuminada pel tel de gasa anava guanyant potència. L’Aranko va dir:

—Escolta, Eban. La Baikar, l’he vist com queia a l’aigua.

—Què?

—Ha caigut al riu quan hi ha hagut aquella detonació que ha aixecat la barca.

El patró escoltava la conversa sense deixar d’escodrinyar les aigües per endevinar què estava passant.

—Jo ho he vist. Quan la bèstia ha fet trontollar la nau de la capcinada del llagut la noia ha caigut al riu. Ha sigut lo silur, lo mateix que va endur-se mon germà.

L’Eban es va quedar sense paraules, no reaccionava, es deia: «No, no pot ser… La Baikar, ella no, no».

Van sentir una crepitació llunyana. El llagut immòbil al mig d’un riu sense corrent. Surava en un bassal d’aigües estancades. Les detonacions van anar en augment. Disparaven amb rifles, i també amb una metralladora, que retronaven contra els cingles i els roquerars de la gorja, un repic de mil tambors de batalla. Allò era inaudit. L’Eban i l’Aranko es van estirar a terra amb les mans al cap sense comprendre què estava passant. Què era tota aquella bogeria? Era real?

El patró, trasbalsat, veia visions del passat que es petrificaven allí davant seu. No hi havia moviment, eren conjunts escultòrics. Soldats caient amb mig cos esberlat, una mula de càrrega esquarterada envoltada de mil bocins d’escurçons de metralla. Explosions estàtiques, com postals de guerra. Aquells fets havien passat feia molts anys, quan navegava per primer cop amb el seu germà Abraham, passant soldats a l’altra part del riu, durant la batalla de l’Ebre.

—No, no pot ser.

—Què diu, oncle Passarius? Amagui’s! —va fer l’Eban des de terra.

Les bales xiulaven. El patró restava quiet, al·lucinat, de cara a les explosions, les ràfegues de metralladora enmig dels núvols rogencs. Palplantat davant la proa, ara ja no pensava en el monstre, es trobava en plena ofensiva republicana contra els feixistes. Una acció militar frustrada, amb tots els efectius de la República. Una República que semblava que, més que una ofensiva, preparava una immolació col·lectiva de milers i milers de joves, molts d’ells de la lleva del biberó. Una generació massacrada per la metralla de l’aviació nazi i feixista. Metralla que va convertir la pedra de les serres de Cavalls i de Pàndols en una pluja mortífera que va lapidar milers de soldats a la flor de la vida. No van passar de Gandesa, i després va vindre el desastre, la contraofensiva. Va ser terrible, van passar l’Ebre a la desesperada, amb totes les barques i llaguts que van trobar, i la mortífera aviació els bombardejava dia i nit. El seu germà, amb aquell mateix llagut, va haver de fer molts viatges, sobretot de nit, entremig de les explosions. El patró havia retrocedit en el temps, navegava per un riu de sang.

Una terrible explosió va detonar a la seua vora, dins del riu, aixecant onades d’aigua que els van fer trontollar. Alguns fragments de metralla van impactar al llagut. A la banda de l’Eban hi van sortir estelles en escantonar el llagut prop del rem.

—Què passa? Ens disparen. Què és això? —va fer l’Aranko, que restava estirat a terra i no parava de cridar—. Volen matar el monstre! Per això disparen! Són dels nostres!

Una altra explosió va ofegar els crits. Després van sentir tot un seguit de detonacions més llunyanes. Les bales xiulaven sobre els seus caps i entraven dins l’aigua.

—Ens disparen! Ens disparen los feixistes! —deia el patró en un interval de calma.

—Què diu? —va preguntar l’Eban, esbalaït. També estava estirat de bocaterrosa amb les mans cobrint-se la nuca, intentant explicar-se què eren aquelles resplendors rogenques i les explosions.

—Són ells! Ells! Com l’altra vegada! Ara vindran les paves, la Legió Còndor, i els caces de Mussolini, serà el pitjor. Mon pare i mon germà van ajudar els rojos, amb lo llagut, durant la nit que van travessar el riu, jo anava amb ell, era molt petit. Vaig fer molts viatges, i a l’últim, quan les primeres llums de l’alba despuntaven, un caça italià ens va metrallar, pobres nois. Van morir a la barca, un bassal de sang. Va ser terrible, lo pare només va poder salvar el Jim, un americà del Batalló Lincoln. Van defensar la cota 666 de Pàndols. Los van massacrar.

—Jim! Salta a l’aigua! No pateixis, tu viuràs, seràs l’últim supervivent de la cota 666, jo et salvaré! Salta! Salta, Jim!

—Lo patró és un boig! Es pensa que som al 1938 en plena batalla de l’Ebre —va fer l’Aranko amb un tremolí a la veu, sense aixecar el cap de terra.

—És una autentica bogeria! Però no entenc res del que ens està passant. Ens disparen de veritat, no és cap somni. Som al mig d’un camp de batalla.

Les detonacions no cessaven. Anaven i venien. Glopades de fum pentinaven el riu, s’arremolinaven i canviaven de direcció de forma imprevisible. Les fumarades, que adquirien totes les tonalitats del gris, amb matisos de color taronja i groc, substituïen la boira. L’olor de pólvora i d’alguna cosa socarrada dominava l’atmosfera. La llum vermella que provenia de totes bandes es reflectia damunt les aigües i creava un efecte òptic espectacular. El riu era el front que separava feixistes i republicans. I ells eren al mig, navegant per un riu de foc i cadàvers humans. La crepitació de les flames es barrejava amb les detonacions, que de vegades eren llunyanes, i entremig explosions, tirs aïllats que es clavaven a l’aigua. Una altra ràfega de bales, que van incrustar-se a la fusta lateral del llagut.

—Los mataran tots. Pobres nois. Són estrangers, metges i infermers, de la cova de Margalef, allí tenien l’hospital de sang. Ells van ser els últims a passar i van morir. A tu et vam salvar, Jim —va fer el patró en plena al·lucinació, dirigint-se a l’Eban, que el contemplava sense comprendre res—. Jim, ets viu. T’has salvat.

La deflagració es va produir tan a la vora que l’ona expansiva els va mig ensordir, i els va colgar d’aigua. El patró va resistir, plantat dret i agafat al timó.

—Feixistes! Fills de puta!

Un altre seguit de descàrregues, esclats i barrinades entremig d’aquell huracà de fum desolador i foc va ofegar la veu d’aquell vell boig. El pànic es va apoderar de l’Eban, i l’Aranko repetia una vegada i una altra:

—Per què? Per què? Què coi està passant? No pot ser, no pot ser!

L’Eban va girar el cap, estava tan atemorit, tan desconcertat, que no tenia esma. La metralla i les deflagracions no paraven.

Les detonacions van cessar, van sentir una remor fonda, un brunzit que anava creixent, venia de la part de dalt del riu i retronava per tot el cel.

—L’aviació. Vénen les paves, ara sí que ja estem perduts! Ens esclafaran! —va cridar l’oncle Passarius.

L’Eban, estirat a terra, es deia: «És impossible! Fa setanta anys que es va acabar la guerra! Que és tot això? Què està passant?». I va tenir un cop de cor, una intuïció. No estava convençut, dubtava. Ben aviat sabria la veritat. Només calia esperar amb el cor galopant-li dins del pit. Esperar el bombardeig o tal vegada…

La remor dels avions es va fer insuportable, els tenien just damunt del cap i s’estavellaven contra la barca. La deflagració no es va produir. Hi va haver un curt interval de quietud. Un espetec. I després els va caure a sobre un xàfec. No hi va haver cap explosió.

Llavors, l’avió es va allunyar. La calma, interrompuda per crepitacions llunyanes, es va apoderar de l’ambient. La silueta de Passarius era un relleu de marbre rogenc, tot ell, de dalt a baix. L’Eban es va espantar, després es va examinar: estava tacat de roig.

El vell delirava:

—Jim! Salta a l’aigua! No pateixis, tu viuràs, seràs l’últim supervivent de la cota 666! Salta! Salta, Jim!

L’Ager, que feia estona que estava amagat, es va plantar dret, esgarrifat, els ulls fora de les òrbites. Tot estava tintat de vermell. Els avions en lloc d’obusos els van banyar de sang? L’Ager, molt atabalat, pensava: «Sang. Un diluvi de sang». Llavors va recordar les darreres paraules del patró, sobretot quan va pronunciar el número 666.

—El número de la bèstia! 666! Això és la fi del món! L’Apocalipsi!

En acabat de dir això, es va llançar al riu.

A l’interior de l’Aranko, a la part més íntima i secreta del seu subconscient, hi va haver un defalliment, un clic que es disparava i ell, tota la seua consciència, es deixava anar, es dissolia.

La boira es dissipava, es transformava en fum i pudor de socarrim, i hi havia resplendors roges per totes bandes. L’Aranko estava embadalit, seguint els remolins, deixant-se anar, es rendia amb la plàcida naturalitat del qui sap que no té res a fer. Es recreava buscant el silenci absolut, la pau, l’oblit i l’anonimat. Llavors va recordar una cosa. El primer dia de navegació, quan sortien del Delta, tot just a Campredó, ell va adonar-se’n. Va recordar l’efecte de Coriolis. Els remolins giraven a l’inrevés, era impossible, no podia ser. Ell volia fer tantes coses… encara, volia treballar a la nuclear, formar una família, viure allí, viatjar, pilotar una nau. Ara, els remolins de l’Ebre tornaven a girar en la direcció correcta. Què havia passat? Aquest va ser el detonant. Havia arribat al límit infranquejable. Contemplava els vertígens de l’aigua, i la ment, l’esperit i el cos li marxaven, rodava i rodava, sortia projectat i perdia tot el que el feia un individu autoconscient. Era l’amnèsia viva, instintiva, biològica, la natura salvatge, cruel i sensual, i al mateix temps anorreadora de tot. Va sentir la crida, i per fi la va assumir. Va ser una alliberació general i plaent d’una càrrega massa feixuga que l’havia aplanat durant tota la seua existència, i deia prou!

L’Eban li va veure alguna cosa estranya al rostre. I va témer per ell.

—Aranko? Tu no! No!

Mentre l’Eban va aconseguir subjectar aquell boig de l’Aranko, que es llançava al riu, va veure el patró dret darrere seu. Va ser vist i no vist. Brandava una de les perpalines de ferro que van utilitzar per desencastar el llagut. El patró va donar un cop al cap a l’Aranko. L’Eban, sorprès, va voler reaccionar, però Passarius, ràpid com una centella, amb aquella eina el va colpejar tan fort a la base del coll que li va fer perdre els sentits. La seua ment va volar lluny, al seu poble…