27

La nau continuava endavant. L’Eban anava clavant la barra a la llera, sotjant que no hi hagués cap escull. L’oncle Passarius servava l’arjau i empenyia amb una altra perxa des de la popa. El patró, amb una idea fixa, seguia la ruta, el pla que havia previst mesos abans que comencés tot allò. Tot just quan va tindre la primera entrevista amb el Fonso. Sabia que la seua presa havia tastat la carn humana i això el va transformar. La carn humana era l’únic esquer per enxampar-la. Ell també s’hauria de sacrificar. Els hams que li havia ficat a l’esquer se li clavarien dins de la boca i el fil de cuc era el més resistent del mercat. Ocult sota les fustes de la cambra, hi havia tot el joc d’aquell carret especial i els diferents ganxos de mà, amb altres sirgues més petites, hi tenia el fusell arpó, amb el qual podria pescar taurons de cinc metres de llargada.

La nau seguia a bon ritme, tot i l’escàs corrent. Quan el vell va fer sonar el corn per primera vegada després de la mort de l’Abiner, tots es van quedar paralitzats. «És ell, és ell? No pot ser».

La Baikar va reprendre els malsons que se li havien disparat quan l’Eban havia donat l’alarma: «Algues!». Recordava reportatges, pel·lícules, la imatge d’un vaixell perdut al mar dels Sargassos. Després va viatjar per un riu de l’Amazones, per un corrent d’aigua que feia cap a una cascada on la nau s’estavellaria al fons del precipici. Es va espantar molt, tot i que sabia que allò no podia ser.

L’Eban, sense deixar la feina, va pensar que l’Abiner era viu. Li coïen els ulls, cansat de sondejar dins la grisor. Viatjaven per un riu del mesozoic, més enllà hi havia una jungla tropical immensa, més densa que aquella boira que els empresonava per totes bandes. Un núvol que cada cop es feia més espès i acabaria solidificant-los a tots, convertint-los en estàtues de molsa mutant. Percebia ombres que es bellugaven, una massa obscura que els colgaria si s’apropaven més a la vora. La barrera d’arbres i la vegetació de la selva de les ribes ocultava perills, animals salvatges, tribus de caníbals amb les fletxes enverinades amagats a les capçades dels arbres. La imaginació se li va desbocar, ja representava l’escena del seu deliri. Quan el llagut toqués la riba plourien dards mortífers. Allò no era res, i potser els atacarien milers d’insectes, serps, aranyes, vés a saber què més. No podia deturar la il·lusió. Després va sentir la boca pastosa i va pensar que feia hores que no havien menjat. Només havien tastat uns dolços, els pastissets.

«Ep! Què passa ara?». Va apropar el rostre a la superfície de l’aigua. Primer va entreveure les maleïdes algues bellugant-se, com éssers d’una colònia primitiva. Va sentir un «glups» profund i viscós. Alguna cosa emergia i es tornava a submergir. Va notar un vaivé imperceptible, la nau es va moure. Després va tornar a percebre un retruny al fons de l’aigua, greu i sord.

A la popa del llagut el vell patró també va advertir el frec a la quilla. Es va posar en guàrdia, anava a dir alguna cosa. A l’últim moment va callar, es va reprimir, no podia espantar la tripulació.

El monstre va trobar l’esquer, el cos de l’Abiner, i va estirar el fil de cuc que hi havia a la coberta. La gosseta cada cop estava més ronca. La bèstia de seguida es va aturar, va desistir. Seguiria la nau de prop, riu amunt. El patró va parar l’orella, el cor se li va accelerar, sabia que la presa començava a tibar. Els hams els tenia clavats a la gola o a la panxa. L’ésser aquàtic rondaria enganxat a la nau esperant més carnassa humana.

Passarius va tornar a fer sonar el corn, amb aquell ritme que l’Eban, inconscient, anava seguint: quatre tocs seguits, una pausa, dos tocs, una pausa, un toc, una pausa, tres tocs, una pausa, cinc tocs i pausa, i torna a començar. L’Eban ja no escoltava els sons, tenia els ulls fixos a les algues i ho va intuir, no eren imaginacions. Tot seguit emergia un volum llefiscós, amb un gran llom. El va veure passar durant uns segons. Se li havia tallat la respiració, havia de ser enorme. «És ell. No és cap llegenda i és enorme!». No sabia què fer, si dir-ho o callar. Va alçar la vista i li va semblar distingir la branca d’un arbre, tot just davant seu, tenia la sensació que li havia fregat el cap, com una teranyina voladora. Tal vegada s’ho va imaginar.

—Som massa a la vora! Oncle Passarius! —va bramar l’Eban.

Els remers van parar i el vell es va quedar subjectant la barca i, emprenyat, va dir:

—Eban. Qui t’ha parit! Què passa, collons! No podem ser a prop de la vora, per aquest tram naveguem pel mig del riu!

L’Eban sospitava que el patró estava amagant alguna cosa: «Com sap per on naveguem si amb aquesta boira no s’hi veu més enllà del nas?».

—Res, res. Falsa alarma! —En acabat de dir això, es va incorporar. Tot seguit, amb la barra, va voler defensar-se d’algun perill que el rondava a penes uns metres per davant.

—Què passa? —va cridar el patró des de l’altra punta del llagut.

L’Eban va trigar uns minuts a contestar, i en aquest interval tots van poder sentir un esgarip d’au sobre els seus caps. L’espessa neula es va desplaçar, s’arremolinava uns metres damunt la barca, que encara estava parada.

—Què ha sigut això?

—Un corb! És un corb! —va cridar l’oncle Passarius per tranquil·litzar els tripulants.

La resta no van dir res, cadascú imaginava una cosa diferent. Damunt dels seus caps els tripulants van sentir el batre d’ales. La boira s’agitava, s’obria i es tancava. Ocellots de becs llargs volaven baix, arran de la barca. Baixaven riu avall com si fugissin d’algun perill que hi havia més amunt. L’oncle Passarius va fer sonar la cargola i els moixons es van espantar i van fugir, alguns van defecar sobre la nau. A l’Ager li va caure la merda al cap i es va espantar. Mut, es va senyar: «Ja és aquí, és un senyal! L’àngel de la mort m’ha posat la marca al cap!».

Passarius va dir:

—Vinga, nois! Ja està bé de fer el gandul! Eban, estigue’t per la feina! I ara tornem a vogar, tots a l’una. Tiba, io! Tiba, io!!!

Ningú no pensava ja en l’Abiner. Era com un record llunyà que volien oblidar. Enxampats en un lloc que no existia. Potser tota la vida havien viscut dins d’aquell mar de broma. Un viatge que tots havien iniciat en alguna època passada de la seua vida i que per alguna raó havia quedat suspès, interromput, i ara el reprenien. No es distingien els uns als altres, no sabien si eren els mateixos. Viatjaven presoners dins d’un núvol fantasmagòric que anava canviant d’intensitat.

Aquell riu era l’Ebre, un riu colonitzat. La força natural de les riuades domesticada, esclavitzada, governada pels interessos econòmics de les companyies elèctriques. L’aigua convertida en or líquid, el color de la riquesa, del sol, i també el de la corrupció, la descomposició, el color del núvol radioactiu que havia contaminat les aigües. Tot el mal venia de l’electricitat. Primer van ser els pantans els que van matar l’Ebre, controlant els seus ritmes, regulant el cabal i tallant la navegació per sempre més. Després van arribar les fàbriques i les nuclears. Tot seguit, la plaga dels depredadors forans que havien envaït l’Ebre. I la barreja de radiacions i de la contaminació de mercuri havia alterat la fauna. Vés a saber la classe de criatures deformes que vivien sota l’aigua.

Eren al cor de la civilització; per una banda, passava la carretera, per l’altra la via del ferrocarril Madrid-Barcelona. Tot això era cert. Més amunt hi havia la nuclear. I l’aigua de l’Ebre, tot el cabal, havia de refrigerar el cor ardent de les centrals atòmiques. Per això els calia el riu. Els reactors no es podien quedar sense aigua o es produiria un col·lapse, la fusió del nucli, la famosa síndrome de la Xina, amb l’alliberació de núvols de boira radioactiva que deixarien estèril una vasta extensió, igual que havia passat a Txernòbil o al Japó, a Fukushima. L’amenaça era real, havia passat a altres llocs. No era un somni foll de quatre ecologistes dels anys setanta. Si l’accident passava, quedarien abandonats: la Ribera d’Ebre, el Priorat, la Terra Alta i el Baix Ebre, contaminats i deserts.

Es trobaven al mig del pas de l’Ase. Més endavant hi havia el poble d’Ascó. Les aigües que solcaven, vuitanta metres cúbics per segon, ja havien fet la seua feina refredant el circuit primari de la central nuclear. Dos reactors, de més de mil megawatts de potència cadascun. Reactors d’aigua calenta, de pressió, del model PWR (pressurized water reactor). Vint-i-cinc tones de residus radioactius anuals per cada reactor, amb dos-cents quilos de plutoni, un material que serveix per fer bombes com la Fat Man i té uns anyets d’activitat letal. Uns micrograms de plutoni inhalat causen un càncer de pulmó terminal instantani. Un dels materials més tòxics coneguts per la ciència humana de tots els temps. Quatre-cents quilets que es generen a Ascó i que estan submergits a les piscines de la central.^[1] A més les anomalies cromosomàtiques estructurals radioinduïdes, és a dir, mutacions genètiques produïdes per la radioactivitat de qualsevol nivell: alfa, beta i gamma.

L’aigua del riu no té consciència, flueix, en això consisteix la seua vida. Forma part d’un organisme molt més gran, holístic. Les gotes no saben si alimenten les arrels d’un arbre, un cep o l’horta, o si refrigeren dues centrals atòmiques. L’aigua que surt bullent d’escalfar les nuclears no sap que en pujar a la torre de refrigeració i precipitar-se en una cascada de ciment armat tornarà a formar part del riu.

La nau avançava i tot podia canviar dins d’aquell parèntesi que havien obert vés a saber on. Pressentien que allò que estaven esperant, fos el que fos, era allà dalt, més amunt, en estat latent. Era per al patró: la mutació d’un peix gat que havia crescut massa i li agradava la carn humana.

Compartien la idea que viatjaven cap al desconegut. Un altre cop la distorsió del temps va capturar l’atenció. «El temps, què era?», es preguntava cadascú en silenci. Un badall entre dos fragments d’eternitat o de no-res. S’arriba al món i quan menys t’ho esperes, marxes. La frontera és molt prima, un tancar i obrir d’ulls. A una banda de la fita respiraves, somiaves, caminaves, reies o ploraves, i a l’altre cantó, separat tan sols per un petit bluf, una volva de pols, tan sols eres un cadàver devorat per les anguiles, inert, carn descomponent-se. Llims, aquella terrible sentor de corrupció humida que sempre fan les vores de riu. Aquesta flaire de mort els penetrava endins de les seues fibres, amb el regust de fang negre putrefacte, de riu.

L’Eban, que havia viscut de primera mà tot el moviment antinuclear, no volia ni imaginar-se que tot passava per culpa d’un greu accident nuclear. Pensava que la humanitat, en el seu orgull i la seua prepotència destructora, s’estava carregant el planeta. Una forma de civilització que només portava sis mil anys? Un esternut en la història del vell planeta Terra, que havia patit cinc exterminis massius, el darrer feia cent mil anys. «Potser estem entrant en el sisè extermini?», es deia.

Tots menys el vell patró, cadascú a la seua manera, dins la seua solitud immaterial, intuïen que allí, aigües amunt, hi habitava una presència inquietant, una potència oculta més enllà de tota cosa coneguda, i la boira, la maleïda boira, era el baf que desprenia el monstre d’aquella tenebra que els reculava a la nit dels temps.

El patró va parar l’orella i va saber que el soroll era del fil de pescar que s’estava desenrotllant, i anava saltant per la borda al riu. «Merda, és ell! Es queda ressagat. Hem de parar la nau. Va, fill de puta, puja! No et belluguis del costat del llagut, malparit».

—Alto! Descansem uns minuts!

Els remers es van aturar. L’Eban es va dirigir a la popa. En passar per davant dels banquets, va destriar les ombres dels remers: masses més fosques que estaven amb el cap cot, recolzats. L’oncle Passarius podia percebre els seus passos sobre les fustes, atansant-se. El bromall dificultava la respiració.

Damunt dels seus caps, damunt del riu, hi havia una immensa cobertora etèria que els comprimia. Va ser l’Aranko qui va cridar:

—Estem envoltats d’algues, lo rem pesa com un mort.

Algú va riure d’una manera insensata. Les rialles estripaven la calima i els cruixits del riure la desfeien de dalt a baix, com si estripessin un llençol.

—Algues! N’hi ha per totes bandes! —va dir l’Ager, que era al costat de l’Aranko, descansant, amb els braços estirats sobre el rem.

—Algues!

—Algues!

—Algues!

Aquesta repetició va ser absurda. Cada vegada que van pronunciar la paraula «algues» va ser una descoberta nova, recent. Per a l’Eban eren interruptors amagats entre les sinapsis neuronals. Interruptors quàntics que obrien i obstaculitzaven bancs de memòria. Amnèsia, evocació, amnèsia, remembrança… i així passaven d’un estat a un altre: llum, claror, sec, humit, mort, vida.

L’Ager estava resant i no sabia per què, ho havia oblidat. Dins dels seus ulls hi brillava una lluor amnèsica. La Baikar ja feia estona que havia entrat en un estat de somnolència. Una sopor la sumia en una mena de letargia. Havia begut més que ningú del carretell. Revivia escenes que no se situaven a cap lloc de la realitat o de la invenció, eren més profundes. No sabia si reproduïa un record seu o es tractava d’una cosa que li havien explicat, i ella assumia el protagonisme, com si li hagués passat sense ser veritat. Per instint de pur mimetisme… Quan era petita vivia prop de Kíev i aquella nit els van treure de casa els militars. Els van pujar en camions. Una nit d’humitat neulosa amb una tonalitat entre taronja i un groc esblaimat, brut. Un color força especial que ja mai no oblidaria i sempre associaria a una cosa horrible, perversa, maliciosa. Es van perdre pels boscos de roures i pins. Van anar fent tombs dins del núvol groguenc, van respirar durant unes hores isòtops de iode, cesi, estronci 90. Tots en van patir les conseqüències. Quan el grup va ser rescatat a la matinada, tots portaven dins seu la llavor del mal. De fet, els van separar, els van tancar en uns barracons especials, no els deixaven marxar. Després van sortir les nafres. I van morir al cap de pocs mesos. I el mal no va quedar aquí. El mal atòmic es traspassava de generació en generació, vivia i es desenvolupava dins del ventre matern, en els gens, en els fetus que naixerien deformes i malalts. Ella va patir un càncer de tiroides, però se’n va sortir.

D’aquell fet que va viure el seu poble, li va quedar l’estat de somnolència. No ho podia evitar, els dies de boira es tancava amb pany i forrellat, i se’ls passava dormint. No ho volia dir a ningú, que patia aquella al·lèrgia. Ara ja feia temps que no passava una crisi. Veure morir els pares, els germans, tota aquella gent, veïns, familiars, amics, mesos i mesos tancats als barracons, empresonats. Va ser terrible, i ella, potser per fugir de la realitat, va adormir-se. Sempre estava dormint. Per a ella el llagut navegava amunt, cap al núvol tòxic de luminescències de sofre, i es preparava el llit, s’agafava als llençols i treia el cap, els ulls escodrinyant el no-res, perquè tot era mentida, s’ho havia inventat, o potser no, perquè havia succeït dins seu de veritat.