24

El llagut va continuar ascendint. L’Abiner feia força amb tota la seua còrpora i pensava en els seus, en la seua terra, en el dia que van circumcidar-lo. Aquell ritual el feien quan tenien mesos, però ell va ser un infant malaltís. I van endarrerir-lo fins que van considerar que ja estava prou sa i preparat. I va ser el record més intens de la seua infantesa. Li van fer mal, va sentir un dolor molt fort, irresistible. Va plorar i va cridar. El tall no va ser prou net, potser ell es va bellugar, el cas és que va tenir una hemorràgia que no s’aturava amb cap remei i van haver de cridar el Mohammed.

L’home va entrar a la cambra on ell estava estirat a terra sobre coixins i catifes amb la seua mare al costat agafant-li la mà. El Mohammed es va plantar davant seu. D’alçada espectacular i moviments lents, la gel·laba era rosada, bruta, llardosa. Aquell home tenia el do d’estroncar les hemorràgies de sang amb la seua sola presència. Totes les dones del poblat el temien, fugien d’ell esperitades quan tenien la menstruació. Parlava poc, vivia d’això, el cridaven cada vegada que algú tenia una hemorràgia, i ell acudia a tallar-la sense haver de fer res, plantat dret, mut.

Era davant de l’Abiner sense bellugar ni un sol múscul del rostre. La cara: una massa gran i carnosa, els ulls, llums de carbur, blavencs, perduts al rostre. El nas gros i tou, pòmuls molt exagerats, galtes petites i marcades, orelles punxegudes. Una massa, un tap de carn humana que tallava l’alè a qualsevol que el mirés de fit a fit, i també tallava la sang.

El Mohammed va marxar i l’Abiner es va adormir, la sang havia deixat de rajar.

Unes setmanes després va anar a donar-li les gràcies. Va entrar a la casa d’argila rogenca, al fons ombrívol. Estava assegut a terra, fumava haixix amb una pipa llarga, d’argila.

Es van fer amics. Cada tarda que l’anava a visitar, el trobava fumant. L’Abiner s’asseia a terra i escoltava les històries que contava. Llegendes dels seus avantpassats. Aquell poble perdut als peus de la gran serralada de l’Atles havia estat fundat per una tribu vinguda de més enllà del mar. Tots ells eren descendents d’aquells homes, dones, vells, infants foragitats de la seua veritable pàtria, situada vora un gran riu. Ells s’anomenaven «els fills de l’aigua corrent». Els van expulsar, els van embarcar en llaguts i els van baixar pel seu riu fins al port d’una ciutat que s’anomenava Dertosa, i d’aquí van travessar el mar i els van abandonar a les costes de l’Àfrica. D’això ja en feia moltes generacions. I un grup, tots del mateix poble, van fundar una nova comunitat als peus de l’Atles.

El Mohammed explicava que la seua terra, d’on ells procedien, era una benedicció divina. Vora aquell majestuós riu, la seua tribu va créixer, va prosperar; els seus horts, les sénies i els assuts la convertien en un veritable verger. Van conrear aquelles terres salvatges i van construir un paradís, amb palaus, fonts, sénies, jardins i assuts. Un dia trist els bàrbars cristians els van expulsar de la terra que s’havien guanyat, els fills d’aquella aigua corrent que els donava la vida van ser defenestrats i obligats a emprendre un èxode que no havien triat. No van poder endur-se res, només la roba que portaven al damunt; rics, pobres, pagesos, menestrals, jornalers, barquers, tot el seu poble va ser arrancat de la seua mare terra i del seu pare riu. El Mohammed sempre acabava el seu relat dient-li:

—Tu, Abiner, portes l’esperit del gran riu al color dels teus ulls. Naltres som fills d’aquell corrent d’aigua que ens va nodrir fins que ens ho van prendre tot. Tu, Abiner, retornaràs a la terra dels avantpassats i un dia et banyaràs a les aigües del nostre riu. Abans hauràs de passar pel Barzakh.

Va deixar de creure. Havia renegat de la religió. Per què havia permès Al·là que els fessin fora de la seua pàtria? Del seu gran riu? Els nois de la seua edat anaven a la madrassa a aprendre l’Alcorà, el recitaven de memòria. Algunes vegades parlaven de les llegendes que contava el Mohammed, el que estroncava les hemorràgies, a qui tothom coneixia. Tots deien que allò només eren contes d’infants, fantasies. Alguns joves de la seua terra eren seduïts pels kalàixnikovs. Havien de posar fre als antics santons, els sufís, les velles tradicions heterodoxes, per seguir els nous corrents estrictes que escampaven per tot l’islam gràcies als imams alliçonats a l’Aràbia Saudita. El seu humil poble, amb alguns ramats de cabres, dàtils i poca cosa més, s’hi va aferrar. Els nois de la seua edat, els seus companys, somiaven a travessar el mar i vindre a Europa.

I un dia l’Abiner va marxar de casa per no tornar-hi mai més, i va buscar aquell gran riu de la llegenda i el va trobar, però ja no era el mateix. Per això mai no s’hi va banyar. Les paraules del que estroncava les hemorràgies retrunyien dins del seu cap: «Tu portes l’esperit del gran riu. Un dia també viatjaràs per les seues aigües amb una barca i així s’acomplirà la profecia i el nostre poble podrà tornar a la terra dels nostres avantpassats. Recorda-ho sempre».

El vell patró va ordenar una altra parada.

—Descanseu.

I va baixar de la coberta de popa i va recórrer tota la nau fins a la proa, per reunir-se amb l’Eban.

—No has vist res?

—Ep, qui ets?

—Sóc jo… Lo patró!

—Ah! És vostè.

—Sí, qui et pensaves que era? Lo moro Mussa?

—Això és una bogeria. No ho entenc. Ja fa estona que voguem. És un altre riu.

—No diguis ximpleries, Eban.

—Ja fa moltes hores que hem perdut lo món de vista.

El patró va restar callat, els ulls fixos endavant. Tampoc no hi havia contacte visual entre tots dos.

—Fa una estona que he sentit un brunzit a la part esquerra —va fer l’Eban, intentant localitzar aquella ombra, que intuïa un metre darrere seu i que devia ser de Passarius. Quina hora té?

—Hora, hora… Ja t’he dit que aquest rellotge fa quaranta anys que no va, torracollons… —va contestar el vell. Es va apropar el rellotge fins a la cara, i en veu fluixa va dir—: Les nou i deu, marca. No pot ser!

El patró havia d’aparentar que governava la situació, i va contestar:

—Lo més segur és continuar vogant amunt. No podem anar a cegues a la vora, és fàcil que embarranquem o que ens quedem travats a un pedrer. Naufragar enmig de la boira seria terrible.

—Alguna cosa hem de fer, no podem navegar així. No hem menjat res, aquest matí.

—Eban, tu ull viu. A la barra que tens a les mans hi ha marques gravades amb un ganivet. Quan la profunditat baixi del metre i mig avisa, ben fort! Entesos?

—Sí.

El vell va arrufar el nas. Barrinava, sobretot no volia demostrar cap interès. Segur d’ell mateix, confiava en aquell llagut. Només dubtava d’aquella colla de tripulants temorosos que li podrien esgarrar el viatge perquè entre ells hi havia un malastruc. Ja no podia prescindir d’ells. Els necessitava per acomplir el seu pla. Es tractava de travessar el pas de l’Ase com fos i arribar a l’almadrava, prop del poble d’Ascó, en qüestió d’hores.

—D’acord. Vinga! A la feina. Avançarem tal com hem fet fins ara, i quan el nivell de l’aigua baixi, avisa, crida fort.

El patró va tornar al darrere. En passar per davant dels remers, amb ulls riallers, els va encoratjar:

—Xicots, molt bé! Ara hi tornarem! Amb compte!

L’Aranko no estava gaire conforme: «Calla d’una puta vegada, vell. Que potser ens fas la pilota? Fill de puta! Si et tingués davant, et clavaria el ganivet!». L’Ager, des que havia tingut l’accident amb la llanxa, ja no era ell. Se li aguditzaven les neures, no es podia controlar i per primer cop les va manifestar en veu alta:

—No podem escampar la pesta. La bèstia immunda és aquí. Jo l’he vist! He vist aquesta fera del riu. Tenia la seua cara davant, és un monstre! No ens deixarà baixar del llagut. Ningú no s’escaparà! Estem condemnats!

—Vols fer el fotut favor de callar! —va cridar Passarius, amb tota la mala llet.

A la nau havien escoltat el que deia l’Ager, tot allò de la bèstia, el monstre que havia vist sota les aigües. Ningú no gosava dir res. L’Eban dubtava: «I si és veritat? Lo barquer de Flix deia que l’havia vist passant sigil·losa per davall la barca. Un silur albí enorme?».

El patró anava a pujar els quatre escalons de la coberta de popa. Davant del seu cambrot va destriar una ombra o una taca fosca a terra i va dir:

—Noia, ets aquí?

—Sí, estic bé.

La Baikar estava arronsada i es movia endavant i endarrere. Alguna cosa li passava i s’ho callava. Se sentia malament.

La fusta dels quatre escalons va cruixir sota els peus del patró. Va subjectar l’arjau, va notar moviment entre els peus.

—Perleta, ja li has agafat lo flat a la bèstia! Quieteta, a jeure al meu costat. No et belluguis d’aquí.

L’animal va fer un gruny. «Sí, amo, ja fa una estona que som als seus dominis i té gana, molta gana». L’Abiner, que era a la banda de babord amb la perxa a les mans, va dir:

—Patró, quan digui.

Passarius no li va contestar, i amb veu alta va ordenar:

—Tots atents a les meues ordres! Això no ha sigut res. Va! Continuem vogant!

Només se sentia el clapoteig compassat dels rems. La proa esmolada tallava el mantell gris que s’obria a banda i banda, un immens tall de cansalada etèria. El patró, a la popa, manant el timó, obria els seus sentits, sobretot quan agafava el corn i el feia sonar, sempre amb aquella mateixa cadència, el mateix ritme que l’Eban se sabia de memòria.

L’Aranko s’anava ficant nerviós. No sabia el perquè, però estava desconcertat, neguitós, emprenyat. Ben aviat va descobrir la causa. Cada cop que sonava aquell instrument primitiu sentia dolor, li petaven les orelles. Va estar a punt de cridar. S’enfrontaria a algú més fort que ell? Una pesant cadena el subjugava, l’esclavitzava. «És insuportable. Que pari. No, un altre cop no ho aguantaré. Si hi torna, m’aixeco i el pelo! El mato. Odio aquest so», desvariejava.

L’Eban suava, ficava la barra endavant una vegada i una altra, temptejava per totes bandes, com un cec abandonat en un immens descampat buit. Li feien mal els ulls, li coïen, no parpellejava, i la monòtona grisor del bromall li causava basca, desconcert.

El llagut seguia un ritme espaiat. Al cap de poca estona, l’Eban va cridar:

—Metre i mig.

—Alto! —va fer l’oncle Passarius, i va donar un cop de timó per desviar la proa. Aleshores es fa fixar en un detall del terra radera seu: l’argolla que subjectava l’àncora estaba oberta. Una fusta havia petat i no hi havia cadena. «Merda, ens hem quedat sense àncora! Més val que no digui res, ja estan prou espantats».

Els remers van deturar-se. L’Eban va temptejar. Es va haver d’ajupir a la barana per comprovar que hi havia prou profunditat. I va dir:

—Atents! Ara! Avant!

Quan els remers encara no havien donat la segona braçada, l’Eban va cridar amb totes les forces:

—Pedra! Atureu-vos.

Passarius va esperar uns segons. El silenci li tapava l’alè. Tant de tràfec ja el començava a cansar, notava el pes a les cames, als genolls. Aquella puta boira a ell no li barraria el pas. Tot hauria pogut sortir bé, però, xiquet, el riu i el temps són imprevisibles. Només unes hores més i prou, i després el secretari i tot el món sencer ja se’n podien anar a prendre pel sac. El vell va respirar fondo, va treure forces de flaquesa. Tot li havia sortit rodó, el Fonso va empassar-se l’ham, tal com havia previst. Havien fet un tracte. Ara mateix, tant li feia tot, perquè amb aquell llagut podria passar comptes amb si mateix, fer justícia, descarregar la consciència d’allò que li havia rosegat l’ànima durant anys. I el que era més important: venjaria el seu germà Abraham. Ara estava a punt de retrobar-se amb ell i quedar en pau amb tot, amb si mateix, amb el riu i amb la terra. Els fets s’havien precipitat i tenia un punt de malfiança amb la tripulació.

—Endavant! Falsa alarma, endavant a poc a poc… —va rectificar l’Eban.

Havia vist una ombra i hi va ficar la barra. Va pensar en els silurs. Els peixos que un alemany va alliberar aigües amunt, al pantà de Mequinensa, cap allà als anys setanta del segle passat. Encara hi havia la darrera informació, que havia escampat Jaume Mall: la presència d’una ombra blanquinosa de més de cinc metres que nedava sota la barca de Flix.

L’oncle Passarius coneixia la llegenda d’aquella bèstia que es va fer gran al pantà de Flix rebolcant-se a les basses de mercuri, i que després va baixar pels túnels fins a la nuclear d’Ascó a prendre banys radioactius. Feia dos anys aquell mateix peixot va matar el seu germà Abraham. N’estava convençut, ho va veure.

Els germans Passarius, jubilats, anaven a pescar silurs al riu. Al seu germà n’hi va picar un, devia ser ben gros. No el podia treure de l’aigua, l’arrossegava cap a dins del corrent. El cas és que entre els dos germans van intentar fer-lo sortir. Va ser impossible. Ell va anar a buscar un arpó que tenia a la vora, i quan es va girar el seu germà havia estat engolit. Al cap d’una setmana va aparèixer el cadàver a l’illa del galatxo de Móra. El cos estava mig devorat, el ventre, la cara, tot ratat, i va ser molt difícil reconèixer-lo. Aquella mort el va afectar molt, però la va viure en silenci, arrapada al seu cor. No ho va dir a ningú. Tenia un ròssec dia i nit. Actuava com sempre, no se li notava res. Malgrat l’aparença de normalitat, se li havia engegat un filaberquí molt fi i penetrant que li barrinava el cervell.