14
Van arribar a Bítem. Al davant hi ha la vila d’Aldover. Les brases del sol pengen dels tarongers, són gotes del jardí de les Hespèrides. L’Eban comentava amb l’Aranko la perillositat dels rajos solars, l’epidèmia de càncers de pell.
—Les autoritats, lo poder, ens ho amaguen, no volen provocar el pànic a la població. La capa d’ozó any rere any va disminuint. La temperatura del planeta augmentarà. Ho saben. Los científics no en tenen cap dubte, la contaminació per CO2 ha acabat alterant los cicles climàtics de tot lo planeta. D’aquí a pocs anys notarem los canvis, suposaran milions de pèrdues i, lo que és pitjor, milions de vides humanes. Als Estats Units han fet investigacions que consideren lo clima una arma letal. Diuen que van fer les primeres proves a la guerra del Vietnam. Imagineu-vos, desplaçar huracans, tempestes, sobre els enemics. L’imperi espanyol, la que abans era una superpotència naval, va perdre l’Armada Invencible, i a partir d’aquí Anglaterra va guanyar la supremacia.
—Està tot ben fotut, Eban, si no és lo sol, mos mataran amb una altra cosa. L’altre dia un company em deia que les tomates del súper són transgèniques; es veu que han incorporat a la tomatera un gen d’un peix del pol Nord, perquè així aguanta més temps a les cambres frigorífiques.
—Tan bona que és la tomata de l’hort. Madura, amb un pessic de sal i un raig d’oli. La meua mare sempre em ficava un esquitx de ganyims. Una delícia, mil gustos —va fer l’Eban. L’Aranko s’havia animat amb la conversa.
Es va aixecar un ventet de dalt persistent que arrissava la superfície de l’Ebre. Aquesta conversa es produïa just al mig de la nau, sota el pal de messana. Tots els tripulants l’escoltaven menys el vell patró, que menava el timó. El vell els veia gesticular.
L’Eban pensava en les granges de pollastres i de porcs, veia els animals connectats a tubs per on circulava la sang. El líquid vital comú endollat al cor de les bèsties. Sortia d’una i entrava a l’altra. El circuit de sang era comú a tots i per tant la granja esdevenia un animal. I aquelles granges eren molt productives. La sang passava per compartiments on s’enriquia amb proteïnes i vitamines, i després recorria el cos de la granja. La carn sortia sense sang, no feia falta degollar l’animal, clavar-li el ganivet al coll. Molt higiènic. La sang comunitària sempre era la mateixa, circulava i contenia tots els sucs vitals. Mil cors, mil éssers de distintes generacions. Un rusc perfecte. D’allí en sortien els bistecs, les hamburgueses, els talls de llom, les cuixes de pollastre, tot molt asèptic, amb racions d’antibiòtics, bactericides, pesticides, tot embolicat al buit a punt per ficar-ho al microones.
Això li passava pel cap, però s’ho va guardar per a ell i lluny de l’atenció del patró:
—Ahir vaig tenir una llarga conversa amb Passarius.
Es van ficar a l’aguait, parant l’orella. L’Aranko, dirigint-se a l’Eban, va preguntar amb èmfasi, intrigat:
—I què? Què et va dir?
—Vam parlar de moltes coses. També me’n va dir algunes que no acabo d’entendre. No deuen ser veritat. Us hi heu fixat? Té més anys del que diu i del que aparenta, i és un murri, li agrada la facècia, la broma. De vegades no sé si parla seriós o és tot una comèdia, per fotre-se’n. Em té desconcertat, aquest vell! Quan beu una mica, se li escalfa el morro i conta cada cosa. Tot mentida, és clar, i s’ho creu. I només ho fa per burlar-se’n.
—Què et va explicar, Eban? —va insistir l’Aranko.
—Em va parlar de la nuclear d’Ascó, de les elèctriques. Que són les propietàries de l’Ebre. A més, diu que al fons del riu hi ha un monstre.
—Parlava dels silurs —va dir l’Ager.
—Sí, és clar. Jo també n’he vist alguns i són enormes. N’han pescat exemplars molt grans. Un programa de la tele, que treu monstres de riu, en va enregistrar al pantà de Riba-roja. Vénen molts turistes alemanys i anglesos a pescar el silur. Però per com parlava el patró, no em va semblar que es referís als silurs. Què sé, jo? Creu que és un monstre que viu a les profunditats, al riu subterrani que hi ha sota l’Ebre.
L’Ager hi va ficar cullerada:
—Giant River Ebro! És el silur! Diuen que n’han vist un d’enorme, potser de sis metres. La darrera vegada que el van veure, fa uns dos anys, va ser a la nuclear d’Ascó. Uns treballadors que netejaven les algues del riu de la captació d’aigües van distingir una massa groguenca i llefiscosa. I van donar l’alarma.
El relat havia creat expectació. El patró contemplava l’escena una mica perplex i pensava: «De què collons deuen parlar?». L’Eban va continuar:
—Diu que viu al pas de l’Ase. Per allà hi ha moltes coves aquàtiques, pous d’una profunditat que ningú no coneix. Això és cert. Ho saben tots los vells llaguters.
—Així, naltres, que anem riu amunt de cara al pas, ens podem trobar amb aquest monstre? —va comentar l’Aranko amb cara d’incredulitat.
L’Eban va amollar:
—No ho sé. Potser se’n fotia de mi. Lo vell em va dir que és aquí per això. Per matar aquest monstre. Això vaig entendre.
—Mentida. Devia anar begut —va fer l’Ager—. Li agrada el mam. Quina rucada! Algú de valtres se les creu, totes aquestes històries? No fotem, home! Eban, tu ho saps, vas escriure alguns articles sobre això.
L’Ager es va ficar a riure en filar les cares que feien tots. L’Aranko va reaccionar i va dir:
—He pensat que podria ser veritat.
L’Eban va afegir:
—Per tot lo món hi ha monstres i la cultura popular los ha ficat un nom. Vagis on vagis, los silurs, los peixos gat, amb llargues barbes de pell llefiscosa, són tema de llegendes obscures, bèsties monstruoses que surten dels pantans. Sempre hi ha algú que se’ls creu. Per a mi que s’ho va inventar tot lo barquer de Flix, Jaume Mall. He sentit explicar que aquest peixot ha viscut molt de temps en aigües contaminades del pantà de Flix i també prop de la nuclear d’Ascó. Entre el mercuri i les radiacions, li han alterat lo metabolisme! Podria ser un silur mutant? Us imagineu? Un mutant! Per això s’ha fet tan colossal i per això té el color groc fosforescent. I ara, és clar, veuen lo monstre per totes bandes. —L’Eban va riure en veure les cares de tots els altres—. Au va, no fotem! Us ho heu cregut? No hi ha cap monstre mutant! Llegendes rurals!
L’oncle Passarius ara sí que es va imaginar que parlaven d’ell. Va fer cara de fàstics i va desfer la reunió amb un crit:
—Vinga, s’ha acabat la xerrameca! Que hi ha feina. Arrieu les veles! Munteu els rems als escàlems, que ja tinc ganes de dinar.
L’Ager i l’Aranko es van posar als rems, l’Abiner també empenyia fent força, clavant la barra al fons del riu. A cop de rem i de perxa van apropar el llagut a l’altra banda, la del poble d’Aldover. Però no van tocar terra. Van entrar en un frondós galatxo que formava una illa. Un túnel de jungla exuberant. Sota l’ombra dels xops, els canyars i els gatells, amb les branques pentinant l’aigua estàtica de la vora, el patró va dirigir amb suavitat la nau. L’Eban havia tornat al seu costat.
—Ho veus, escriptoret? Fixa-t’hi bé, l’aigua per aquesta zona ni es belluga, i mira el color fosc d’espill de quitrà. Ho veus? Fondejarem allà, hi ha prou profunditat i la raconada és fresca, no hi ha corrent.
Quan ja tenien la nau quieta, lligada amb un parell de cordes a un xop de la vora, van parar taula al mig del llagut. Van dinar recapte: cigrons, sopa grossa, trossos de porc, cansalada, botifarra negra i pilota. Els cigrons, que havien bullit massa, estaven desfets. El patró els va tirar un raig d’oli d’oliva per damunt. L’Abiner no va tocar ni l’olla ni el vi, es va fer el menjar a part. L’oncle Passarius, jugador aviciat, es va dir: «M’aposto un caliquenyo que el moro beurà vi abans d’arribar a Miravet…». «Fet», es va contestar ell mateix. La Perleta, en olorar el banquet, escudant-se en la multitud, va reclamar la seua ració. Li va sortir de dins, de la part més fonda de l’instint. «Gosseta té gana i fa bé la seua feina. Per què no pot menjar la seua ració?». Si no arriba a ser per l’Eban, que es va ficar per davant, el patró esclafa la gosseta amb un cop de barra.
—Gossa dels collons! Et tinc dit que tu no pots menjar a taula. Què t’has cregut! Em pensava que ja estaves ensenyada. És clar. En veure tanta gent a la barca, t’has pensat que colaria. Puta rabosa. Et mato.
—Patró, si us plau —va fer l’Eban.
—Tu no et fiquis en això, la Perleta és meua i ha de creure el que li dic. No serà el primer gos que desnuco d’un cop de rem.
Els ganyols de la gosseta retronaven d’arbre en arbre dins d’aquell bosc de ribera. Passarius, al final, va fer cas a l’Eban.
—Redéuna! Dinem en pau. Avui passaràs gana, Perleta. Pels meus collons.
Els únics que van fer mala cara davant del plat de recapte amb puré de cigrons van ser la Baikar i Ulls de Tita, que tenia gasos. No van menjar.
—Embafats! Una colla de pafarts! Ja passareu gana, ja. Aquí dalt del llagut, cada dia hi haurà ranxo! I els llepafils que es vagin espavilant, que ja ho diu la dita: «Gos fart no caça».
Després del cafè, el patró va donar un parell d’hores a la tropa per fer la migdiada. Encara feia massa sol i ningú no els esperava. S’ho havien de prendre amb calma per arribar al tardet davant Xerta. L’oncle Passarius, en acabat de dinar, va treure una baralla de cartes. L’Aranko, més per fer-lo enfadar que per una altra cosa, va voler jugar, i al moro i la Baikar els en van haver d’ensenyar. A Ulls de Tita, per ordre del vell, li va tocar netejar els plats.
L’Eban es va separar una mica. La Baikar, tot i que jugava a cartes, de tant en tant aixecava els ulls i el despullava amb la mirada. El cant del moixons, el sorollet de l’aigua, les petites onades pegant contra la nau, gronxant-la suau, aquell ventet reconfortant li van despertar les ganes d’escriure. A la popa, contra la barra del timó, es va fer un jaç amb el sac de dormir. A la vora hi tenia el cabàs on el patró guardava el corn, la gran cargola de mar. L’Eban la va mirar, l’atreia, la va agafar amb dues mans com si anés a fer-la sonar. Per què la seua mare mai, mai no li havia contat que va ser batejat al llagut amb una cargola com aquesta? Potser volia que ho descobrís ell mateix? Passarius va aixecar el cap. L’Eban va tornar el corn al seu lloc.
Havia escrit unes primeres notes del seu pas per Tortosa, i ara volia completar-les. Al cap de pocs minuts va deixar d’escriure. Entelat per aquella atmosfera idíl·lica, li va ser molt fàcil deixar-se vèncer per la llangor del primer son. La ment somiadora de l’Eban es trobava a la mateixa Arcàdia, la terra dels poetes pastors, o dels poetes barquers, una visió bucòlica. Aquesta imatge del paradís el va envair de benestar. El somni es va esberlar i malgrat tot no es podia acabar de despertar. Havia detectat un altre cop un límit. Des que se’n va adonar per primera vegada, quan va aparèixer el remolí que girava al revés, tot el que experimentava, cada detall, li confirmava la seua primera sospita: el llagut navegava a la deriva, just a la frontera. El riu iber que va donar nom a tota la Península, des de temps immemorials, havia estat una frontera entre romans i cartaginesos. Nord i sud. Carlistes i liberals. Feixistes i republicans. I la divinitat d’aquest interregne era el dip, el llop xuclador de sang. El va reconèixer: la mateixa imatge que portaven gravada a la vela. El guardià de l’Hades, Cèrber. El carnisser del ritual de trànsit cap al regne dels morts.
A la nau hi havia una quietud de mercuri. No se sentia res. Potser tots dormien la migdiada. L’Eban es va despertar. Va reconèixer la marca del reialme fronterer, d’entremig del somni i la vetlla. No volia tornar al malson d’abans, i va tancar els ulls. No podia o potser no volia traspassar la ratlla. Veia dansar els vells ilercavons coberts de pells, amb llaunes als turmells que repicaven al compàs de les flautes i els tambors. Algú, una dona, seria la víctima del sacrifici. El llop li clavaria els ullals al coll i el doll de sang cauria al riu. El Tir, el demiürg, es manifestava a l’hora cauta, amb els colors sagnosos de la posta. Va observar les aigües i va entrellucar com es formava un corrent que pujava riu amunt ocult dins del riu, una retorna, en deien els vells llaguters. Van emergir de l’aigua. N’hi havia centenars, un exèrcit invasor. Els seus caps enormes, amb barbes de filaments penjant. No eren homes, ni salvatges. Rostre llefiscós, tres ulls petits, d’aranya. La distribució dels ulls el desconcertava, es preguntava com podria parlar amb aquests éssers si no sabia on mirar-los. Sortien del riu, envaïen les vores i amb les llargues barbes electrocutaven els licantrops que habitaven als pobles de la vora del riu. Els nous depredadors es carreguen les antigues divinitats ebrenques.
Un motor va diluir aquestes imaginacions fantasioses. Un motocultor o un tractor d’algun pagès que feinejava a les sénies del riu. Es va despertar angoixat. Va respirar, intentant esborrar del cap aquells monstres llefiscosos, d’un color blau verdós i el seu capità, o el seu rei de color esblaimat.