7

Al llagut, els tripulants es deixaven seduir per un capvespre d’ull de llebre. L’Eban va associar alguns tons violacis de la posta amb els carrolls de cargols poma del Delta. La darrera invasió.

Les primeres cuques de llum van aparèixer al firmament com ulls de Polifem. Els tripulants van escoltar un cant llunyà. Absorts, muts, n’eren conscients: havien deixat a terra ferma moltes coses. Va ser un lapse de temps on només se sentia el clapoteig de l’aigua i els remolins pegant cops a la nau. El patró, des de la seua posició, més elevada, a la popa del llagut, es va ficar a l’aguait, es va tibar. Els tripulants es van adonar d’aquest detall. Es van girar a una banda i van descobrir el brusc moviment a l’aigua. Un raig esmorteït de la posta robava al riu el darrer alè del dia. Tots els ulls estaven fixats a l’aigua, que es movia frenètica. L’Eban va pensar: «Què està passant? Hi ha alguna cosa sota l’aigua, sí. S’amaga a les profunditats del riu i ara vol sortir i la remou».

La llum es va fondre, ja no hi havia colors, al teatre de la natura s’abaixava el teló. El patró i la Baikar, en una anormal connexió, amb una vista més penetrant, o potser s’ho van imaginar, entreveien un reflex argentat que s’apropava a la barca. Aquesta visió, o tal vegada il·lusió, va durar molt poc. Per la banda de Campredó, tot just davant d’una barrera impenetrable de canyars, xops i gatells, una espiral viva corria dins del riu. L’Eban va mirar el remolí, li va semblar que era una mena d’animal primitiu, amb una boca immensa, que donava tombs i més tombs i s’apropava al llagut.

El patró es va alarmar perquè no recordava cap remolí tan gran a l’Ebre. No va dir res per no espantar la tropa. L’Eban pensava: «Ens engolirà!». Per boca de la mare, havia escoltat tot d’històries de remolins perillosos que s’havien empassat persones senceres cap a coves subaquàtiques de l’altre riu, més fondo, que hi havia sota l’Ebre. El corrent que nodria les fonts i els pous. Sense saber ben bé per què, a l’Eban se li va disparar dins del cap un comptador: «Quatre, dos, u, tres, cinc». De forma inconscient, intentava trobar una successió, un ritme lògic al moviment espiral de l’aigua. Hi havia alguna cosa que la connectava amb la terbolesa dels records primerencs. La veu del seu pare revelant-li, a cau d’orella, un secret. I la confidència s’evaporava dins del laberint, quatre, dos, u, tres, cinc. Què volia dir?

L’Aranko va exclamar amb un rogall:

—No, no pot ser! Aquest remolí gira al revés! Ho veieu? Mireu, gira en direcció contrària a les agulles del rellotge! Això és impossible! Per l’efecte de Coriolis, a l’hemisferi nord de la terra, tots los remolins, los naturals i els artificials, los de la banyera, l’aigüera o el vàter, giren en la mateixa direcció que les agulles del rellotge. A l’hemisferi sud, al contrari. Aquest maleït vòrtex d’aigua gira al revés! No pot ser!

L’Eban mirava l’aigua giravoltant com una galàxia líquida perduda en un univers aquàtic. Recordava els anys d’infantesa, quan anava a tirar pedres al riu. Veia el roc enfonsar-se dins l’aigua i l’ona expansiva avançant cap a les vores. Si el riu fos un mar d’un univers d’aigua, l’ona arribaria al límit i continuaria viatjant. Per tant, l’ona en moviment sempre estava en el just moment de transició d’un estat a un altre, d’una dimensió a una altra de més gran, i així fins a l’infinit. La vida del cosmos, la teoria del Big Bang, era això. Estem vivint dins l’ona expansiva de l’explosió original. L’univers està creixent. Encara que deien que això arribaria a un límit infranquejable i llavors començaria la implosió: una explosió inversa, cap a dins. I l’Eban, sense deixar de mirar el remolí, es deia: «Si el vòrtex gira com diu l’Aranko, potser ja som en la fase d’implosió?». Llavors va tenir una altra idea: la barca estava navegant just en aquest interval de transició d’una dimensió a una altra? El llagut, tots ells, eren fora de totes les dimensions possibles? Un estat que precedeix i que anticipa, una porta d’entrada i de sortida. Si algú es podia situar al llindar d’aquesta porta, seria com Déu, seria a tots els llocs. Podria observar tot el que passava al mateix temps, entrar i sortir de totes les dimensions, de totes les realitats.

L’Eban escodrinyava el xuclador d’aigua del riu, feia força i repetia de forma insistent. «Quatre, dos, u, tres, cinc». El remolí, com una roda hipnòtica, ja els havia seduït a tots. A mesura que s’apropava a la barca, es va anar fent petit i més petit, i quan va topar amb la nau ja no era res. Van respirar alleujats.

Aquell terbolí, la seua grandària desproporcionada al principi, i el comentari que havia fet l’Aranko sobre l’efecte de Coriolis havien obert una escletxa. L’Eban notava un canvi al seu entorn. El patró mastegava paraules inintel·ligibles. Tots assimilaven amb naturalitat el que passava, malgrat que no ho acabaven de comprendre.

A l’Eban li havia quedat gravada la fressa del remolí. Hi havia una secreta connexió entre aquell brogit i un rusc d’abelles, el so d’un ramat de balenes, el cant del rossinyol, la remor del bosc. L’aigua del riu, una font d’aigua o la vibració del planeta Terra, girant al voltant del Sol. Una vibració de vuit hertzs per segon, la mateixa de les ones alfa, les ones elèctriques del cervell humà en un estat de relaxació profunda. La freqüència natural del cos humà de quatre a vuit hertzs. La vibració del cor que bombeja sang pel cos. El primer llenguatge, el més primitiu, el de les vibracions, harmonia, combinacions de notes naturals, colors, llum… l’eurítmia que és harmonia dels sons. Comunicació elemental, impulsos microelèctrics que transmeten informacions entre éssers de distintes espècies, i també el llenguatge de la Terra, que anuncia un terratrèmol. La connexió dels éssers amb la resta del cosmos. Paraules musicals que els humans civilitzats vam perdre per sempre el dia que ens vam convertir en depredadors de nosaltres mateixos, caçadors que maten per odi, venjança, plaer de torturar, sofriment innecessari de les víctimes, sacrificis rituals, esclavatge. Pensava en tot això i no deixava de repetir: «Quatre, dos, u, tres, cinc». S’havia fet fosc del tot. El patró va dir a l’Eban:

—Mou-te! Puja a la popa i llença l’àncora, fondegem aquí. Som a prop de Campredó. No goso apropar-me a la vora ni fart de vi. Jo dormo a la cambra, l’han arreglat i sembla un cambrot de luxe. La resta aneu a la sama, que també la van engrandir, o si voleu podeu desplegar el tendal, i us feu un jaç.

A la banda de la proa, l’Abiner i l’Aranko desplegaven el tendal. L’Eban es va girar: l’oncle Passarius sol, amb la cara enlluernada pel fogonet de brases de carbó que tenia davant la cambra. Estava coent alguna cosa a la brasa. Amb aquella olor, va perdre la vista a l’horitzó, per on s’escolava la darrera capa de color moradenc.

Deixaven enrere el Delta, amb l’amenaça del transvasament que provocaria la salinització definitiva. De fet, la llengua d’aigua salada remunta l’Ebre i ja se situa davant d’Amposta, així ho testifiquen els pescadors, que troben llobarros i moixarres. L’Eban pensava en la barrera de molins de vent que volien instal·lar tot just dins del mar, davant del Delta; potser volien espantar les aus, els flamencs tintats de les lluminàries rogenques del tardet. Els ànecs de colls lluents, els vols dels ibis, el martinet pescador, les gavines, tot aquell món sense l’aportació de l’aigua dolça del riu desapareixeria. I encara havia aparegut una nova amenaça: les cases de la costa ebrenca tremolaven cada dia amb les prospeccions per al gas de la plataforma Castor, situada vora el Delta. Un altre escàndol.

A l’Eban sempre li passava igual; quan visitava el parc natural, les basses, el Museu del Delta, l’envaïa una sensació de provisionalitat, de continu trasbals dels límits: a la desembocadura hi conflueixen dues forces oposades: l’aigua dolça de l’Ebre lluitava contra l’aigua salada de la Mediterrània. Mar contra riu fent un pols. Dolç contra salat. I aquelles dues forces xocaven i formaven un vòrtex, un remolí, que giraria a una banda o a l’altra segons l’hemisferi.

L’Eban s’entelava pensant que a la vida no hi havia res de definitiu, tot era provisional, fent voltes dins d’un vòrtex. Ni la mort marcava una fita definitiva perquè la vida era la tensió, la lluita entre contraris. Heràclit en estat pur, mai no ens banyem dues vegades al mateix riu. I si aquesta tensió de contraris girava en sentit contrari? «I si la vida no va a la mort sinó que és la mort la que va de cara a la vida? L’Aranko ha dit que aquell remolí girava en sentit contrari! Aleshores naltres que estem fent aquí? Un viatge riu amunt? Un viatge al riu de la mort?», es va dir. La ment li saltava d’una cosa a una altra: «La reencarnació. La resurrecció dels morts. La vida dels esperits, l’ànima, el més enllà. La veu dels difunts?». L’Eban no tenia família, no tenia ningú i no creia en res d’això. Fer bullir l’olla, factures de llum, telèfon, internet, arribar a final de mes, pagar el que devia. En tot això, creia, les factures el feien retornar a la realitat. Ningú no havia tornat de l’altre món per pagar la hipoteca.

Al nas li va arribar una bafarada que el va fer tocar de peus a terra. Més ben dit, tocava de peus a la coberta que el calafat havia habilitat al pallol del llagut. Aquesta part de la nau, que va de la popa a la proa, era la que antany s’utilitzava de compartiment de mercaderies: carbó, blat, pedra. Fins i tot la tenda de lona que havien col·locat amb un travesser des de l’arbre fins a popa, també la utilitzaven els mariners d’antany. Així s’aixoplugaven quan plovia o nevava, o s’arreceraven de les gebrades quan dormien amb la nau amarrada al moll. L’any 1585, amb un tendal muntat al llagut baixava per l’Ebre Felip II, sota una pluja torrencial, destacada pel cronista oficial que viatjava amb el monarca. Venia de Saragossa i es va deturar a Flix i Ascó.

L’oncle Passarius li va dissipar les cabòries:

—Vine, noi! Avui tenim rustiferi i baldanes.

A l’Eban el fet de trobar-se allí al mig del riu, quan la foscor ja cobria el sostre del món, li havia fet l’efecte que els estels eren petits granets d’arròs adherits a un immens llenç blau fosc. Tots aquests factors encara havien aguditzat l’estat d’aïllament, o de trobar-se en una altra època, quan els primers colons valencians van endinsar-se a la feréstega planura deltaica.

Es va apropar fins on l’oncle Passarius cuinava. Dins del magí hi tenia la imatge d’una fotografia que havia vist feia poc temps. Era del 1926. Quatre caçadors, senyorets, propietaris del Delta, amb l’escopeta, ben vestits, botes de pell lluent, riallers, anaven a cavall de quatre homes en calça curta, descalços, hirsuts, cremats pel sol, travessant una d’aquelles immenses llacunes. No hi havia paraules. La imatge era tan denigrant que li havia quedat gravada al cervell. Els pobres desgraciats, els poca-roba, convertits en bèsties, portaven a cavall els senyorets de l’Ebre, com si fossin rucs o mules de càrrega.

Per a l’Eban, això era un bocí d’una mateixa realitat inabastable que s’encadenava en una successió de temps: esclaus, amos; cacics, jornalers; empresaris, proletaris. I es preguntava: «Quin és el binomi actual?». No hi havia cap justificació per al paternalisme endèmic i vergonyant dels cacics de l’Ebre. I tampoc per al daltabaix que va vindre deu anys després de fer-se la foto, l’any 1936, quan els papers es van invertir i els genets no en van tindre prou de convertir els senyorets en cavalls, sinó que els van afusellar.

La terra ebrenca estava marcada per l’estigma de la violència, la salvatgeria, les revoltes, des de temps immemorials, per les cruentes guerres carlistes. Cent anys d’estralls que comencen amb el Tigre del Maestrat, Ramon Cabrera, capitanejant una colla de trabucaires que es mataven a cops de garrot. I després la batalla de l’Ebre. Tot era el mateix: la mística de la sang i de la terra.