33
L’Eban remuntava el turó de la partida de Plantapiles, la finca de velles oliveres a tocar del poble, que pertanyia a la seua família i que havien venut quan van marxar. Aquell tros de terra la seua mare el tenia pentinat. D’aquella horta en sortien els millors pebrots, bajoques, tomates, carbassons, albergínies. La seua mare també collia olives i les portava al molí. Feia una premsada d’oli verge per a casa.
Aquell tros de terra, per a l’Eban, tenia una significació molt especial. Al bon temps ajudava la mare a birbar l’herba, el dia de reg era la festa major dels sentits. Els peus nus se li clavaven a l’argila rogenca dels cavallons. Al safareig saltava el doll de la séquia. Era una petita cascada on la seua mare el banyava amb mans de plata. L’Eban posava les dues mans obertes arran de la superfície líquida i feia veure que llegia un llibre d’aigua. I la seua mare reia i reia, i aquella rialla desprenia cuques de llum que duraven un pensament. Després la mare el treia i el plantava damunt la taula de pedra i l’eixugava amb la tovallola i li parlava de les ametlles de mal de masclip, que ho curen tot. Ell va aprendre a nedar a l’aigua verda que rajava de la séquia, mentre jugava a pescar cullerots. Es va construir tot un món sota els pàmpols i els carrolls de raïm que cobrien bona part de la porxada del mas. La llum tamisada de primavera projectava sobre les lloses un trencadís d’infinites gammes maragda. Tot feia olor d’aufàdiga i menta que la mare plantava pels vorals. L’Eban guardava el gust d’una tomata madura que sa mare li acabava de collir, sucosa, amb el subtil toc de dolçor evocadora, que demanava oli del raig i salabror d’arengada.
Al mas, anys més tard, feien reunions clandestines els antinuclears d’Ascó, però ara tot era erm. La séquia que no rajava. El safareig pestilent amb un pam d’aigua pudent, i la taula de pedra de la porxada havia desaparegut. No hi havia ni raïm emparrat, ni pàmpols ni aquell enrajolat evanescent que el sol del solstici projectava. D’aquell minúscul edèn que tant havia enyorat ja no en quedava ni rastre. Tot era ple d’herba borda, alta i ofensiva. La feréstega natura acabava posseint allò que sempre li havia pertangut.
Va buscar la clau del mas, sota una de les pedres del marge. Amb la gran clau rovellada a les mans va caminar entre les oliveres. Havien crescut salvatges, sense esporgar, i del tronc en sortien projectats mil llucs de fulles platejades.
Va arribar fins a l’extrem superior de la finca. Al capdamunt es mostrava la panoràmica del poble i de tota la vall: les illes, Vinebre, la Torre de l’Espanyol i l’Ebre. A mà esquerra, la central nuclear, la partida d’Andisc, la capella del Carme, el Malpàs, i al final de tot la boca d’entrada del pas de l’Ase, formada per dues carenes que morien al riu amb grans roquerars, que eren la porta d’entrada natural. Va volar lluny i va recordar el carnisser de cabells panotxa. El sacrifici. Les paraules del patró, al llagut, la primera nit, i aquell somni que va tindre.
L’Eban va captar la sentor, li portava records obscurs, innombrables. Tothom tenia cops de geni irracionals, bogeries, covardies, desitjos, baixeses; fets vergonyosos que havien d’amagar-se per no embrutar la memòria. Amb l’oblit es tapaven les imperfeccions. L’amnèsia volguda oferia una carcassa de pell morta. Una eina quasi infal·lible per suportar la vida. Malgrat tot, sempre quedava el rastre. Anés on anés, sempre pudia a resclosit de misèria.
La vida, evocada des de l’enyorança, adquiria matisos benèvols, feliços. L’Eban va baixar de Plantapiles fins a Ascó, va aterrar al carrer Major. Amb ulls de remembrança recorria aquell laberint de la vila closa on es va fer gran. El terra tantes vegades marcat amb guix per construir els taulers de joc: la rodanxa dels patacons, les caselles de la pota coixa, el cago, pixo i marro. I casa seua, sempre oberta, que ja no existia. Els esbarzers i les herbes bordes que havien colgat l’hort de Plantapiles no havien gosat entrar al poble, però havia estat el nou ajuntament pronuclear el que va suprimir del mapa municipal la casa dels seus pares, casa seua. S’esborrava una part de la memòria petita de la vila, en els anys de lluita antinuclear. Llevar el rastre de les persones que es van oposar a la construcció dels reactors atòmics i que al final van perdre la batalla i van marxar del poble.
A la mare li va tocar viure aquella amputació. Li va costar molt abandonar la casa. A cada racó hi havia records, bocins de vida, ressò de veus al replà de l’escala, les petjades de silenci a les golfes i el gran mundo de pell de rabosa on es guardava la boina roja del padrí carlista i el llibre de les set xibeques, aquella mena de dietari familiar. La gran calaixera del dormitori i les flaires de la pastera del rebost, les tomates de penjar i la lleixa amb el pot de matafaluga. Al menjador, el gran bufet i les fotos ovalades dels reiaios. La imatge del llagut del seu pare varat als antics molls, que ell mai no mirava. Apartava els ulls de cada paret, de cada tros de rajola, d’una finestra, perquè li portava el record del seu pare. Malgrat això, per tota la casa suraven flaires de l’espígol salvatge que creixia a Plantapiles.
A punta d’alba la mare posava els peus a terra i feinejava, de dona tan aubirada i treballadora no n’hi havia cap al poble. I quan pujava del riu de rentar la roba la casa s’omplia d’olor de sabó moll amb perfum de Marsella.
La vigoria física i el caràcter fort de la seua mare eren coneguts a la vila per tothom. Com que les autoritats no van investigar les circumstàncies d’aquella estranya mort, cada setmana la mare anava a la caserna de la Guàrdia Civil, i l’Eban l’acompanyava. Un dia la van engegar de males maneres. «Señora, su marido Joan era un borracho!». «No permeto que insulti la memòria del meu home!», va contestar ella. «Vostè què s’ha cregut, ell no va anar al llagut begut, mai! Mai! Em sent?». Li va saltar el guàrdia civil: «Señora, su marido era un bebedor, todo el mundo lo sabía». «El meu Joan era la persona més bona del món! Era un bon home i el que més greu em sap és no poder-lo enterrar. Vull que el busquin, des d’aquí fins a la desembocadura». El guàrdia civil, veient el coratge i la fermesa d’aquella dona ebrenca, va recular, no va gosar contradir-la. Ja feia un any que havia passat la desgràcia i no buscaven el seu home, no hi tenien cap interès. Algú de la comandància que tenia molt de poder va donar el cas per tancat ben aviat. «Señora, márchese de aquí y no vuelva más. El caso está cerrado», li van dir.
Aquelles paraules van fer molt de mal a la seua mare. Sabia que en la mort del seu Joan hi havia alguna cosa tèrbola que les autoritats intentaven tapar. Estaven massa interessats que no se sabés res. Anys després, la dona havia insistit perquè l’Eban formés part de la tripulació d’aquell llagut. Tenia el pressentiment que el fill trobaria respostes. La Maria creia que Passarius amagava més del que deia.
L’Eban no recordava la cara de son pare. Només tenia ressons llunyans de la seua veu, una cantarella que li recitava a cau d’orella. Un ritme que anava seguint sempre els mateixos compassos. En aquest moment va pensar que la memòria era la salvació: el record, que tot ho mitifica, recobreix el paisatge i les experiències amb una capa de purpurina.
Es va commoure, estava a punt de plorar. Tornava la veu de la mare quan cantava la cançó, pensava en el viatge, el llagut, el vell patró, l’oncle Passarius, l’Aranko, l’Ager, la Baikar i l’Abiner. Navegaven a la deriva enmig de la boira. «Què ens ha passat? Què hem fet?». Un immens naufragi. Aquells pobles de l’Ebre se submergien en l’oceà de l’oblit, era pitjor que una riuada o que la guerra. La comarca s’havia lliurat al dòlar nuclear, eren uns venuts que hipotecaven el futur, la vida del riu.
Un raig de sol esbiaixat llepava la punteta de la serra del Tormo, damunt mateix del poble de Vinebre. L’Eban va ataüllar tot el seu món, aquella vall espectacular que s’obria davant dels ulls també es moria. Sucumbiria, com les restes de l’hort de Plantapiles o la casa dels seus pares.
L’emoció del retrobament amb el paisatge el va estremir. Va reconèixer els petits masos, les sénies, les tires de ceps, els grups d’arbres, el bosc i el canyar de ribera. S’acomiadava de l’agre natal i no ho feia amb un cant, ni amb un udol. No hi havia res dins seu. No hi havia l’enyor que acompanya la diàspora o l’exili. Després de l’esfondrament de tot el seu món havia arribat un vent glaçat implacable, pitjor que el traïdorenc cerç que baixava acanalat per la vall de l’Ebre. Aquell oratge el va espelletar de viu en viu. No tenia paraules. Li faltava un mot, un de sol, per definir l’estat de desolació per la pèrdua definitiva de la casa on va néixer, per definir aquella esgarrinxada de l’ànima. Ningú no va a l’enterrament d’un món sencer, amb tota la complexitat de vides que s’hi enllacen. No hi ha paraula per anomenar el dol per la pèrdua de tota esperança.
L’Eban va aixecar la mirada: la Torre de Babel, entre els dos reactors atòmics, i el tòtem del depredador erigit al mig d’Iltirka, la ciutat dels llops.