8

Un mòbil va sonar. L’Ager va reaccionar, es va alçar.

—No, no… No vindrem a dormir. Ens quedem a la barca.

L’Eban estava pendent de la conversa. L’Ager negava amb el cap, de tant en tant deia alguna cosa.

—Sí, sí, estem tots bé. És clar, ja ho sé, que això no estava previst. Ningú no té cap intenció de baixar. Ens quedem a dormir a la barca. No, no baixarem —insistia.

La Baikar, l’Aranko i l’Abiner estaven ja sota el tendal, tenien un llum obert i es van transformar en ombres xineses. Estava previst que cada nit la barca amarraria a l’embarcador més proper i dormirien a terra. L’organització ja tenia llogats els restaurants i els hotelets de la zona. Només s’havien de quedar a descansar dalt del llagut l’oncle Passarius i la gosseta.

—No, senyor secretari, ja li ho dic, no passa res. No baixarem a terra, podem quedar-nos a la barca, no pateixi, està tot controlat.

«Com podia parlar per tots?», es deia l’Eban. Ho havia consultat amb la resta de tripulants? Va meditar sobre això i no sabia per què, no hi trobava cap lògica. També li semblava que no baixar de la barca era el més sensat. No sabia per què. No obstant això, en tenia la certesa. Va aprofundir més i va arribar a la conclusió que no tenia cap ganes de baixar de la barca. Tampoc no s’ho explicava ni intentava trobar-hi un sentit, no calia. L’Eban va deduir que això que li passava a ell també els devia passar a la resta.

La Baikar es va recollir dins de la sama. La cabina era sota la coberta de proa. L’Aranko, l’Abiner i l’Ager es devien sentir cansats, abatuts, perquè no van durar gaire, es van adormir de seguida i van apagar el llum.

El patró i l’Eban es van animar xerrant, menjant baldanes i bevent vi a l’altre cantó de la nau. Es van eixorivir. L’oncle Passarius era un home sec, eixut, i amb mal humor permanent. Encara que dins seu bategava, oculta, una part tendra. Li va allargar una llesca de pa amb l’escalivada damunt i un parell de baldanes fumejant, a punt d’esclatar. Van menjar.

La Perleta es va ficar entre tots dos, amb el cap seguia absorta el bellugueig de les mandíbules de l’Eban. L’animalet feia cara de pena i ulls humans, com volent dir: «Per a mi no n’hi ha?». Ja de ben petita, amb unes quantes blandines va saber que a l’amo no li agradava gens que el molestessin quan menjava. Per això l’animalet feia tanta bondat. Callava i mirava amb un posat compassiu. El vell va alçar el carretell de vi. Feia petar la llengua i engolia. A l’Eban li va fer estrany, es va incomodar. Passarius va encantar-se, amb els ulls tancats, destil·lant el doll de Dionís que es perdia gola avall. L’Eban va donar mitja botifarra a la Perleta. L’animalet la va agafar amb delicadesa, com si fos un gosset acabat de néixer i se la va endur amb caminar de gat. «Gosseta sap molt bé que quan amo menja i beu vi es torna dolent i si la veu menjar, li pega». La Perleta es va fer un jaç rere l’Eban i engolia goluda. Intentava escrutar el patró a contrallum. Quan bevia era una estàtua de llicorella il·luminada per les brases del fogonet. Les parpelles del patró van obrir-se, amb un gest de la mà es va eixugar els llavis i li va passar el carretell.

—Molt bones, aquestes baldanes. D’on són, oncle Passarius?

—De Tortosa, fill. Són les millors. Quan era jove, Tortosa tenia dues coses bones: les putes i les baldanes.

—Aquesta sí que no la sabia.

—Quan tenia la teua edat, obria les portes amb les mans a les butxaques. Sempre em guiava per la dita.

L’home va captar l’atenció de l’Eban. Va alçar els ulls burletes i va amollar amb una ganyota d’ironia:

—Si s’ho han de fotre els cucs, val més que s’ho foti la cuca.

El vi li havia escalfat la llengua, al vell patró, que garlava pels descosits:

—Ja pots prendre nota, escrivent. Vaig navegar durant molts anys pel riu, des que en tenia sis fins que es va acabar. Jo tenia cinquanta-set anys, me’n faltaven uns quants per jubilar-me. Estava fart de tot. Ja no trafegava ningú pel riu. L’Abraham era més gran i es va jubilar i va deixar el llagut a un magatzem del Delta, del seu amic Manu. Només quedava jo en actiu, i vaig abandonar.

L’Eban no es volia donar a conèixer. Sense saber per què, intuïa que aquell home ja sabia qui era: el fill del Joan i la Maria. El Joan, el llaguter que va naufragar al pas de l’Ase. Segur que Passarius i el seu pare havien navegat junts. Va deduir que per aquest motiu el patró el va mirar d’aquella forma tan estranya quan va posar els peus a la barca. Potser per això li tenia una certa deferència. A més, recordava tot el que havia sentit contar a casa. El patró va endevinar els pensaments de l’Eban:

—Tu ets lo fill del Joan, lo llaguter. Pobre, va ser una desgràcia. Va naufragar al pas de l’Ase i no vam poder trobar ni el llagut ni el seu cos. Una desgràcia. Jo l’apreciava molt, a ton pare. Es va casar gran amb ta mare, la Maria. Li passava deu anys.

—Sí, ma mare en tenia trenta-set i el pare quarantaset quan es van casar. Ella em va tenir gran, amb trentanou anys, es pensaven que em perdria i tot l’embaràs se’l va passar al llit.

L’Eban no s’ho esperava. Notava les pulsacions, se li va entretallar l’aire quan li entrava per la boca. Va trigar una estona a reaccionar, se sentia molt incòmode, un nus d’angoixa li oprimia el pit. No sabia què dir. No volia parlar d’aquell tema. No podia recordar-ho. Tenia imatges borroses, l’eco d’una veu. Res més. Hi havia una barrera que li bloquejava els records. Li havia passat sempre. Fins i tot durant la infantesa, quan la mare li explicava aventures. Ell veia aquell Joan com un personatge de ficció, no com el pare que ell va conèixer i havia oblidat.

Passarius va acotxar el cap. No sabia com posar-s’hi, per a ell era una situació molt incòmoda. No tenia més remei i ho va amollar:

—Noi, disculpa, abans no t’he dit res. Vaig saber que havia mort la Maria, ta mare… T’acompanyo en el sentiment.

—Gràcies, moltes gràcies —va contestar l’Eban. La mort de la mare encara era molt recent, i ell sabia que durant aquell viatge sempre la sentiria molt a prop. Aquell lapse de temps que va transcórrer en absolut silenci va ser un acte de respecte per la seua memòria.

El patró va esbargir els núvols de la tristesa.

—I tant que me’n recordo, del casament dels teus pares. Li anàvem a fer esquellots, a ell! Per casar-se tan granat! Jo vaig vindre al teu bateig. Va ser sonat. Et van batejar al llagut. No sé si ho sabies. I el capellà et va batejar amb lo corn del llagut.

—Sí, la mare em va contar moltes coses —va replicar l’Eban de forma automàtica, però allò del seu bateig al llagut i també que el capellà utilitzés el corn el va agafar per sorpresa, no s’ho acabava de creure.

—Lo que no vaig entendre mai, i mira que al Joan li ho vaig preguntar vegades, és per què et van ficar aquest nom tan estrany, Eban.

—Ve de Joan, en la llengua celta, el gaèlic —va fer l’Eban.

—Ara ho entenc! Per això no te l’han canviat per un nom iber, com als altres. Lo teu nom és celta! Estan carregats de punyetes, los del protocol. A mi em volien ficar Golo, i m’hi vaig negar en rodó. Jo sóc i seré sempre Passarius.

—Així que vostè i el pare es coneixien? —L’Eban sabia que preguntava una obvietat.

—Home, i tant —va dir Passarius, que esperava la pregunta. Al riu ens coneixíem tots. I ell va ser el millor patró. Ja ho crec. Ell em va ensenyar a navegar pel riu, a governar el timó, la vela, la perxa, lo rem. Tot. Jo me l’estimava. Ell ho va ser tot per a mi.

L’home es va ennuegar. L’emoció es diluïa amb la humitat que pujava del riu.

—Mira, noi, no vull parlar de coses tristes. A més, aquí dalt del llagut tot això porta males astrugàncies, està prohibit.

L’Eban covava tantes coses per preguntar-li. Es va contenir. No feia fred. Es va fregar les mans davant del fogonet. Va recordar que quan era petit, en els crus hiverns riberencs, la mare li agafava les mans balbes i les escalfava amb el seu tacte suau. Ara havia sentit el tacte càlid d’aquelles mans fines i volia estirar la llengua a aquell patró, que li contés coses d’aquell món de navegants fluvials. Encara que li semblés una pèrdua de temps, pels anys que havien passat, tenia un compte pendent, ho havia promès a la mare.

—Aquest és lo seu llagut, oncle Passarius, això és lo que em van dir.

—Sí. Aquest és lo meu llagut, encara que l’han canviat molt. Ara l’han arreglat per portar passatgers, per fer turisme, però abans portava carbó. —El patró es va escurar la gola—. Mira, després de la malaurada desgràcia que va patir el Joan, ja només quedava jo, al riu.

A part de totes les coses que li va contar la mare, l’Eban havia llegit els textos dels escriptors ebrencs que parlaven d’aquells temps. Eren les cròniques d’Artur Bladé i la gran novel·la Camí de sirga de Jesús Moncada, i entre una cosa i l’altra es va forjar una idea mitificada.

El patró va aixecar el cap, es va quedar quiet fitant l’horitzó. Li havia canviat l’expressió del rostre. Amb veu fonda, va dir unes paraules que van desconcertar l’Eban:

—Vaig treballar fins que es van fer les preses de Mequinensa i Riba-roja. Després lo nostre món es va acabar. Los de la nuclear ja ho van tenir més fàcil. Ja feia anys que no hi havia cap patró trafegant al riu, i van fer l’assut. Les elèctriques manaven, manen i manaran. Poca roba no té res a fer, i ells tenen la maquineta de fer els duros, i amb cada cop de manovella n’omplen un sac. Jo vaig acabar treballant a les obres de la central atòmica d’Ascó, allí em vaig jubilar.

Aquell oncle Passarius era un altre de ben diferent, parlava amb un deix de recança. L’Eban no acabava d’entendre les darreres paraules… «A què treu cap això de la nuclear, ara? Què li ha passat? M’he perdut alguna cosa?». Volia agafar el boli i el quadern; aquell home li explicaria coses interessants, tenia la llengua fluixa. Es va contenir, perquè si el vell veia paper i llapis, se li estroncaria el fil del relat. Va preferir escoltar, assegut a les fustes, entre les cordes, sota el cel estelat, amb el vaivé lleuger que feia la nau empesa per la brisa marina. La llengua d’aire entrava per les goles de la desembocadura, i recorria la superfície de l’aigua arrissant la pell del riu amb petits rínxols argentats. Aquella brisa pujava amunt, acanalada per la vall de l’Ebre, i era l’aire que refrescava les xafogoses nits d’estiu de la ribera, cent cinquanta quilòmetres amunt.

—Lo riu té moltes picardies. Un bon patró, observant la superfície de l’aigua, pel moviment que fa el corrent, pel color, per la intuïció i, sobretot, per l’experiència, coneix la zona i en sap la profunditat. Això és fonamental, xiquet. Quantes vegades s’han quedat travats los llaguts carregats de carbó de Mequinensa. Ai, mare, quines feinades. Au! Ja tens tota la colla, los peons amb l’aigua per la cintura, sigui hivern o estiu, fent bellugar el llagut amb palanques i perpalines, desplaçant-lo fins a trobar un pam més d’aigua i que llisqui un altre cop i s’aviï avall. Sempre se la juga, un patró, és clar, perquè el riu per davall és inestable, no saps mai què pots trobar-te, és una serp viva. Més d’un bon patró amb anys d’experiència ha embarrancat pensant-se que passava per un lloc segur i ha aparegut un maleït pedrer.

—Sí, això em contava la mare.

—Ta mare sabia moltes coses. Quina dona! Tenia molt de caràcter, qualsevol li deia que no o li portava la contrària. Quan érem joves, tots estàvem enamorats de ta mare, i ella va triar el Joan.

Sense adonar-se’n li havia canviat el gest del rostre, a l’Eban.

—Ja sé que voldries saber més coses del seu naufragi. Va ser un accident terrible que ningú del riu, cap llaguter, no s’explica. Com és possible? Lo Joan es coneixia tots los trams. Era el millor patró. Alguna de grossa en va passar, i ell es va endur el secret a la tomba. Naufragar és una desgràcia terrible, es perd tot, és la ruïna! Si desapareix la mercaderia, rai. Però si és la nau, no et queda res! I el pitjor és que molts van perdre la vida. Com lo pobre Joan.

El silenci va fer de coixí per al pensament de l’Eban.

—Sempre li vaig sentir dir a ma mare que el riu, al pas de l’Ase, és molt perillós. No va ser l’únic, allí se la jugaven tots.

—I tant! Lo llit del riu sempre canvia; los remolins poden arrossegar-te al fons, i en alguns casos et tornen a expulsar i en d’altres et xuclen cap a un forat; una cova a la roca i ja no surts mai més. Això li devia passar al pobre Joan i al seu llagut. A punta de dia es va aviar ell tot sol riu avall de l’embarcador d’Ascó. Es veu que a Móra li pujaven los mariners, tres peons i una mula per sirgar. Lo riu baixava crescudet. I al pas de l’Ase va naufragar. Van donar l’avís los mariners del llagut. Lo barquer d’Ascó el va veure com salpava de l’embarcador. Però mai va arribar a Móra. No en vam trobar mai ni rastre. Mira que el vam buscar. Los bussos de la Guàrdia Civil van buscar sota les aigües, havien de baixar lligats en cordes pels pous i les coves. I res de res. El pas de l’Ase és molt perillós, hi ha pous i coves que ningú ha vist mai. Navegant per aquest pas entre roquerars s’ha d’afinar molt. Et pot aparèixer un xuclador, un remolí, un aumaec, i foradar-te la nau! Vés a saber el que li va passar. En pau descansi.

L’Eban estava molt atent a tot el que explicava Passarius. Aquella versió ja la coneixia. Recordava el calvari que van passar durant aquella setmana, mentre el van buscar. El patró va continuar:

—Lo riu és traïdorenc com la mare que el va parir! Ja hi pots comptar, noi! Lo corrent ara es menja una vora, demà es menja l’altra, tot és imprevisible, i sobretot les riades ho canvien tot. Lo riu és viu i varia, lo corrent ara va per aquí i demà va per allà. Les revingudes, los bancs de sorra, los perillosos aumaecs, pedres d’arestes que emergeixen del riu, les gleres, les graves, es desplacen, llisquen, rodolen, i encara més abans, quan no hi havia preses. No sé per què et conto això. Tot està perdut.

Es va quedar mut. Alguna cosa fosca del passat planava damunt seu. «Els pantans! I després la nuclear! Les elèctriques! Maleïts, ells van ser la perdició. Mon germà té raó, ho hem de fer, ell sap moltes coses que jo no entenc, li he de fer cas».

—Ai, xiquet. L’home és un llop per a l’home —va dir Passarius amb un xiuxiueig.

—Què diu, patró?

—Res, coses meues.

L’Eban volia saber què podia ser allò que sumia el vell en aquell estat, on la seua expressió canviava, amb petits espasmes. El patró va tornar en si.

—Per navegar al riu s’ha de tenir puteria. Aquesta és la mare dels ous! Això m’ho va ensenyar ton pare. Ell era el millor. Lo patró ha de filar molt prim. Sempre a l’aguait: lo canvi d’aires, lo magenc, les gelades, la xafogor de l’estiu. Avui mateix ja ho has vist, una mica més i el moro pren mal. La sirga quan es tensa o s’enganxa s’ha de tallar en sec. Més d’un cop, sirgant amb la mula o els peons, amb la sègula fermada a la punta de l’arbre, lo patró es veia amb la necessitat de tallar-la; potser s’havia enganxat a una branca, a una punta de roca, al canyar, a una rama d’aube. Hi ha mil motius, i per seguretat i perquè ningú no prengués mal, ni els homes ni l’animal, lo patró tallava la sègula sense contemplacions. I a cop de timó o de perxa, portàvem la nau a la vora. I au! A tornar-hi!

El vell va callar. El seu capteniment era diferent d’abans. Hi havia un punt d’excitació, entre picardiós i temorenc. L’home va dir:

—Lo pitjor enemic del patró de riu és la boira.

—La boira… —va repetir d’esma l’Eban en veu baixa. Li venien a l’esment les històries de la mare, quan li explicava que només el seu pare, Joan, podia navegar enmig de la boira, i mai, mai va embarrancar perquè sabia orientar-se i per això ella s’estranyava tant del naufragi i de la desaparició del seu estimat.

El ressò d’aquesta darrera paraula es va perdre amb un cop d’aire, i una brisa lleu va colpejar els seus rostres. El patró somreia amb un punt de malícia. Els cruixits de les fustes de la barca, que oscil·lava amorosida, es van fer presents. El cant del rossinyol que s’arrecerava a les branques dels àlbers de les vores es va estripar dins la nit de plata. Després, la quietud va adquirir una profunditat inusitada; un instant, una eternitat, la vida d’un home o d’un poble, què era en realitat? Enmig d’aquella fonda quietud, l’Eban va sentir molt lluny un udol. Va tancar els ulls: un llop dalt del cim amb la lluna plena al fons. No va gosar dir res, va aixecar el cap, va contemplar la vela plegada i va recordar la imatge. «L’antiga divinitat dels ilercavons ens envia missatges, es vol comunicar amb naltres. Quina bogeria».

—La boira —va fer l’oncle Passarius amb un sospir.

Alguna cosa li recava, al vell. I es contenia, no podia expressar-ho. L’Eban, des que es va desfermar el remolí, ja pressentia les coses en secret.

—I les riuades?

—Ara ja no n’hi ha, de riuades. No baixa ni la meitat d’aigua que baixava. Fa pena, lo riu. Abans quan navegava amb ton pare l’Ebre era salvatge, manava ell; ara és diferent. Tot canvia. Quan lo riu sortia de mare havíem d’amarrar la nau a la vora, buidar-la i després a força de braços deixar-la fora de perill. La barrumbada no avisa, veus pujar el nivell.

—La mare m’explicava que algunes vegades la riuada venia d’imprevist. D’una tronada.

—I tant, era un perill. Has de saber llegir l’aigua, endevinar què passa abans no t’agafi al mig del riu, en plena ruta i amb lo llagut carregat fins dalt. Una tronada pot fer baixar les valls o desbordar els rius que desguassen a l’Ebre: lo Matarranya, lo Montsant, lo Canaletes. És clar, això passava abans, quan plovia amb ganes. Abans de la construcció dels pantans. Abans que arribés l’electricitat al riu Ebre.