34

Va retornar a la realitat. Era al llagut. Es trobava lligat a la base del que quedava del pal de messana. L’oncle Passarius fora de si, boig, al timó, el va esguardar amb un punt de menyspreu i d’ira.

—Eban! Ja t’has despertat!

—Què m’ha fet? Per què m’ha lligat? —es va queixar—. Per què? Què li he fet, jo?

—Recordes la conversa que vam tindre al principi? Tots tenim una raó per ser aquí, una raó. Tu no la coneixies quan vas pujar al llagut. Ara sí. Mon germà Abraham ho sabia, sí. A ell se’l va endur el silur al fons del riu.

Va esclatar en rialles desaforades. Com si les hi arrenquessin de les entranyes. Els espasmes, en pujar a la gola, tenien ressons macabres.

—Com ton pare, Joan! Fill de puta! I tu moriràs com ell. Sou iguals i morireu de la mateixa manera. També et clavaré el matxet. —El patró es va tocar la faixa—. Te’l clavaré al pit, com l’hi vaig clavar a ell, al Joan lo llaguter.

Ràfegues difuses de records, imatges, escenes, bocins de converses que havia tingut amb aquell home boig i també la cara de la mare explicant-li coses del seu pare Joan, que va naufragar al riu. «Pobret Joan, era l’home més bo del món. Recorda’l sempre, Eban». No s’ho creia. El vell Passarius li estava dient que el mataria a ell tal com va matar el seu pare? «El va matar ell? Assassí, assassí! Per què?».

—Només quedàvem ell i jo al riu. Les elèctriques ens volien comprar la llicència. Volien comprar els nostres llaguts i així ningú no reclamaria el pas de barca, la navegació. Tindrien lo camí lliure per construir les preses, les nuclears, tot, via lliure. El Joan era un tossut. Mira que li ho vaig dir vegades. Venem, Joan, que ens donen un bon feix de bitllets, i després ens col·locaran a treballar a les elèctriques i tindrem una bona pensió! I el Joan, ton pare, deia que ni mort no venia la llicència de patró! «La navegació és un dret que no es pot comprar ni vendre. Qui som, naltres?», deia el Joan.

«Per diners? Passarius lo va matar! Lo va matar per diners?», es preguntava l’Eban. El patró anava desgranant la seua demència.

—Los diners? Això penses? Au, va! No em facis riure. Jo odiava a mort ton pare. Ell sempre tan orgullós, que si la família, que si el llagut, que si el riu… —Passarius va esclafir en una rialla de menyspreu—. Lo millor patró de l’Ebre. No em facis riure! Jo li vaig prendre el secret. Abans de morir me’l va revelar. El secret del corn! L’objecte més preuat del llagut.

—Lo corn? De què em parla?

—Mira, noi, aquest corn era el de ton pare, i jo l’hi vaig prendre quan lo vaig matar! I li vaig arrabassar el gran secret. El secret del marxicoli! No et sona de res, aquest nom? —Va riure—. Tant se val. Tu moriràs igual que ell, així faré desaparèixer tota la descendència!

L’Eban va viatjar a la seua infantesa més remota. Les imatges borroses, i una veu. El seu pare li repetia una cantarella. Ho va saber, eren aquells números, era aquella cadència «Quatre, dos, u, tres, cinc», la que el seu pare li havia ensenyat, que va lliurar-li a ell, descendent d’una nissaga de llaguters de l’Ebre. El secret per tocar el corn i orientar-se de nit, enmig de la boira, com el ratpenat, el marxicoli de riu. Ara entenia per què aquella mateixa sèrie numèrica durant tot el viatge se li havia aparegut, primer en el ritme dels remolins, després amb altres formes. I també en la manera com feia sonar el corn el patró, enmig de la boira. «És clar, ara ho entenc, s’orientava pel ressò del corn. Tocant amb aquesta cadència».

Passarius va cridar:

—Joan, l’orgullós, l’honrat. No et pensis, li va costar molt revelar-me el secret. Li vaig dir que si no m’ho contava, després de matar-lo a ell aniria a buscar la Maria i la violaria davant teu! Sí, davant teu!

L’Eban no s’ho volia creure.

—I el Joan, quan lo vaig amenaçar m’ho va contar: «Quatre, dos, u, tres, cinc… I espera el ressò, com més fort et torna, més aprop de la vora o d’una pedra, un obstacle, has d’agafar-li el punt. Així has de fer sonar el corn per orientar-te enmig de la boira, com el marxicoli!». I després lo vaig matar al mateix ritme. Clavant-li el matxet al cor quatre vegades, dos, una, tres i cinc. Em va sortir el puny per l’espatlla i després m’hi vaig acarnissar. L’odiava a mort, ho va pagar amb la vida i em vaig endur el premi. Lo corn i el secret i també un bon feix de diners que em va pagar el Fonso, el secretari. Era molt jove, i era la seua primera feina. Sí, Eban, lo mateix Fonso que tu coneixes, i ara me’l torno a trobar. És clar, havia deixat la feina a mitges! Joan, ton pare molestava, no volia vendre. I ells tenen molt de poder, no s’hi pot estar en contra. Vaig afonar el llagut amb ell a dins lligat a l’arbre com ara tu.

El dolor, la impotència i la ràbia se li barrejaven. L’Eban es veia perdut i no podia fer res, estava en mans d’un maníac. Amb un nus a la gola però amb determini li va dir:

—Acabem d’una vegada! Mati’m.

—Encara no, encara no. Quan arribi l’hora ho sabràs, t’ho asseguro. Ens està esperant.

—Qui ens espera? —va preguntar l’Eban.

—Ja ho saps! Tu has vist que saltava dins del llagut. S’ha emportat la Baikar i l’Ager i després vindrà per naltres! I tu seràs l’esquer. Lo peixot ja està encebat amb carn humana, i quan t’hagi devorat, el mataré!

—Està boig?

—He de matar-lo a ell, al monstre. L’ha enviat ton pare! Mon germà m’ho va dir, la bèstia té intel·ligència, es defensa. No és d’aquest món! Ja el vas veure. La seua boca és enorme i té barbes llargues molt perilloses, porten corrent elèctric. Ja sap que anem a buscar-la, ens està esperant i ens atacarà, no dubtarà a saltar damunt del llagut, les vegades que sigui, per fer-lo naufragar —va dir el vell.

—Vostè no està bé del cap. Veu visions! Deslligui’m!

L’Eban va deixar passar uns minuts. Es va aixecar el cerç i dispersava el fum i la cendra, que queia del cel a volves. Eren a la boca nord del Pas. Les explosions d’abans havien parat. Ara crepitaven els arbres i el canyar en flames de les dues vores estava en flames. L’Eban es va quedar mut. No li demanaria clemència, a aquell assassí.

—Tu i tots los altres no sabeu res, res de res. Tot està regirat. Lo riu ja no és lo d’abans, i ell, mon germà, és viu. Cada nit em parla. L’hem d’alliberar, està presoner. Sí, em va costar saber-ho, ara ja no en tinc cap dubte.

—Presoner? De qui, si es pot saber?

—De qui ha de ser, sembles ruc. Per què et penses que som aquí? No tardarà a aparèixer, i tu ets la seua carnassa.

L’Eban va vacil·lar, va intentar deslligar-se del que quedava del pal de messana, que va partir-se quan van embarrancar.

—És boig! Aquí només hi som vostè i jo.

Passarius era la imatge de l’esquizofrènia. Creia que el seu germà era viu? Creia que el tenia presoner un monstre del riu? Un silur mutant? L’Eban, per primer cop, va ser conscient que moriria ofegat quan el llagut naufragués. Va girar el cap i entremig de les trompes de fum va reconèixer la roca del Mugrons i el Barber de Medina, del terme d’Ascó. A la part inferior hi passava la via del ferrocarril, que entrava a un túnel. Aquells boscos de ribera estaven en flames. Les detonacions van començar de nou. Anaven i venien quan menys ho esperaven. L’Eban volia guanyar temps i va dir:

—No ho entenc. Per què ho fa, això, patró?

—Van fer els pantans, i tot va canviar. Ja t’ho vaig dir al principi del viatge: les elèctriques manen i manaran, no hi ha res a fer, xiquet! I el Fonso és lo seu representant, i d’aquest viatge, com de tot, en traurà un bon feix de bitllets. Va ser ell qui em va temptar. Lo Fonso era molt jove, aquella era la seua primera feina a les elèctriques. Era l’encarregat d’aplanar el camí als interessos dels poderosos. Ton pare molestava, era un tossut, va ser el primer. Lo secretari m’ho va dir molt clar: «Lo Joan molesta, no vol vendre la llicència i només quedes tu, Passarius. Ha començat el safari». I ho vaig entendre, saps! Lo Fonso és un home que veu el futur! Veia els grans negocis, los rius de diners que arribarien amb les nuclears. Los llaguters feien nosa. El Fonso va complir el que em va prometre, em va pagar molt bé i vaig acabar treballant a les obres de la nuclear.

—Lo secretari. És ell. Ell!

—No, no. Jo sóc lo traïdor, lo responsable que tot es capgirés. En matar ton pare i vendre la llicència de navegació a les elèctriques, vaig despertar el monstre. Ara ho sé. Lo guardià s’ha despertat del fons del riu. I es va venjar prenent-me mon germà! I ara l’he de matar. No vull viure més. Em volia llevar la vida. Jo volia ton pare, ell m’ho va ensenyar tot, del riu, i també m’ho va prendre tot. Tot! Mon germà em va agafar les cordes de les mans quan m’anava a penjar d’una biga, però vaig tenir una revelació: havia de morir matant! Jo sóc un home de riu i volia morir al riu. Matant!

A la desesperada, l’Eban va intentar trobar una sortida.

—Oncle Passarius, tot lo que farà, lo seu sacrifici, no servirà de res. Mai no ho sabrà ningú. Ningú! Em necessita viu. Algú ho ha de contar tot! Li ho torno a repetir, lo culpable de tot és Fonso. Ell lo va enganyar. Lo secretari és un corrupte de merda que prostitueix tot lo que toca. A la comarca ho sap tothom i ningú no s’atreveix a denunciar-lo. Jo ho faré, escriuré, lo denunciaré, li ho prometo!

—Què dius, no em facis riure!

L’Eban es jugava la vida. No es rebaixava a demanar-li clemència, el tractava com un malalt. Un malalt mental, un assassí en tota regla.

—No, no, li ho dic de veritat. Algú ha d’explicar el que vostè ha fet! Que no ho veu? Jo sóc lo testimoni, he de donar fe, escriure tot això, si no, no tindrà sentit lo que vostè fa. I el Fonso continuarà igual! És a ell al que ens hem de carregar! Vostè es va deixar convèncer pel Fonso i ara se’n penedeix! Pensi això: jo sóc l’escrivent, he de fer una crònica de tot lo que ha passat, tot lo que he vist, i denunciaré el Fonso!

—No, no podràs enganyar-me. Tu et vols salvar, vols viure. Com ton pare!

L’Eban va descobrir una escletxa de dubte en el patró i va insistir. Amb les mans intentava desfer-se del nus de la corda. Per dins pensava: «Maleït assassí. Vas matar mon pare i no t’ho perdonaré mai. Mai! Un boig criminal sense entranyes!». Havia de tractar Passarius amb subtilesa. Li havia de seguir la veta, confondre’l.

—Oncle Passarius, pensi-ho bé. Estic segur que el seu germà Abraham aprovaria el que li estic dient. Hi ha d’haver un testimoni, algú que conti tot això, algú que ho escrigui, que surti publicat perquè el món ho sàpiga. Vostè no se’n pot responsabilitzar. No es pot culpar per una cosa així, hi havia molts d’interessos, les companyies elèctriques van comprar els pobles, la gent. La comarca sencera. Tots los habitants de la zona en part en som culpables.

—Em van pagar molts bitllets, molts, per vendre la llicència de navegació. I per fer la feina de ton pare. Amb la llicència sempre podríem reclamar el pas del llagut, i les elèctriques haurien hagut de construir rescloses als pantans de Mequinensa i Riba-roja i també a la nuclear. Rescloses per poder navegar i pujar d’un nivell a l’altre. Per això vaig haver de pelar el Joan!

—Que no ho veu? Si vostè no hagués venut la llicència de navegació, les preses s’haurien fet igual, i la nuclear encara més, amb rescloses o sense. A Espanya hi manava el general Franco, el Caudillo, era una dictadura.

—Sóc un venut! Tu no ho pots entendre. Mon germà Abraham ho deia sempre, i jo no el volia escoltar. I després, quan vaig matar el Joan, es va despertar el monstre.

—No digui ximpleries, home. No hi ha cap monstre! Vostè no es pot culpar per això.

—Em vaig vendre i per això el riu va morir, i ara és un altre i ara mana ell, lo maleït peixot. Naltres, mon germà i jo, lo volem matar.

L’Eban sabia que aquell home es culpava a ell mateix, es feia responsable, estava obsessionat i no el podria convèncer. En certa manera, entenia el simbolisme, totes aquelles velles històries del mites ancestrals de l’Ebre, el dip, els ilercavons, els costums, les formes de viure, de pensar, les espècies autòctones del riu. Tot allò era el passat. Una època que sucumbia amb el patró. El futur els va suposar un canvi brutal: el progrés, la girada d’esquena al riu dels fills de l’Ebre, la implantació de les elèctriques, primer de les hidroelèctriques i desprès de les centrals atòmiques, la mort de la navegació, l’arribada de les espècies invasores. En el fons pensava que potser tots els habitants d’aquells pobles n’eren els responsables, com l’oncle Passarius, que va vendre l’última llicència per navegar que hi havia a l’Ebre, i en fer-ho, les elèctriques van tindre el camí aplanat per tallar el riu, per matar-lo. Tot el que havia viscut al seu poble, les lluites entre famílies, entre la gent de la pròpia terra, era absurd, perquè la sentència estava dictada des de feia temps.

La bogeria del patró anava més enllà. Passarius identificava el monstre, el depredador, la seua ment malaltissa l’associava a tot aquell progrés que odiava a mort, i tenia remordiments de consciència.

—Vinga, prou de xerrameca, que ja s’acosta. Lo sento arribar.

L’Eban va filar de reüll el patró, que baixava de la coberta de popa i entrava a la cambra. De seguida va sortir amb dues garrafes de plàstic, i amb les dues mans en va escampar el contingut per tot el llagut.

—Què està fent? Què és això? —va preguntar l’Eban amb temor, al mateix temps que ensumava l’olor de gasolina.

La nau s’anava afonant per la proa, per la part del davant que l’Eban no podia veure perquè estava lligat de cara a la popa, on era el patró ara mateix, i portava en bandolera un fusell arpó. El vell va aixecar el cap, estava a l’aguait. Subjectava la barra del timó, i allí a la vora tenia el corn. El va agafar i el va fer sonar alguns cops.

L’aigua i les algues s’arremolinaven de forma violenta. L’Eban va girar el cap. Els boscos, a banda i banda, cremaven.

—Mira el riu. Ens atacarà. Vol fer-nos naufragar. L’estic esperant i el mataré!

L’oncle Passarius va agafar aire i tot seguit va alçar el cap i va cridar:

—Ho veus? És la Perleta! És viva, he sentit com bordava! És dins la panxa del monstre! Com mon germà! Com Jonàs que va viure dins del ventre de la balena!

La proa del llagut es va afonar una mica més. L’Eban va notar que s’elevava i va endevinar el que estava passant. De cop i volta, van tornar les deflagracions i vora la barca va ressonar una explosió que va aixecar una onada d’aigua.

—Merda! Fill de puta! —va cridar el patró.

L’Eban es va esgarrifar, es veia la mort davant, la nau s’afonaria.

—Que pretén fer?

—Carnassa, noi! Tu i tots los que vau pujar al llagut sou l’esquer. Havia d’engreixar el monstre. Mon germà m’ho va dir. I ara, quan apareixerà, calaré foc al llagut i li dispararé l’arpó al cap!

L’Eban va esclatar:

—Son germà? Son germà? Vell sonat! Si no té cap germà!

—Ja pots parlar, ja. —Passarius va riure nerviós. I tot seguit va buidar una altra garrafa més gran que tenia als peus.

—Carnassa! Tu i la resta de tripulants. L’esquer per matar la bèstia. Li agrada la carn humana, al fill de la gran puta! —El vell reprenia el mateix discurs—. Per a tu tenia previst aquest final. Lligat al pal de messana! Com ton pare, Joan, l’home que vaig odiar més de la meua vida, m’ho va prendre tot! I també la Maria. Sí, jo em volia casar amb ella. Érem de la mateixa edat. Però va triar el Joan, deu anys més gran! La mare que el va parir. Sí, jo volia la Maria, la volia per a mi i només per a mi, i ton pare me la va fotre.

—És boig! Un boig! Assassí!

Tot va anar molt ràpid. El foc dels boscos assolia la màxima resplendor. L’aigua es va paralitzar, era un espill que es va enfosquir com un bassal de petroli. Una estranya calma va envair tot l’entorn. El brogit va sorgir de davall del riu i va convertir la superfície de l’aigua en un estany bullent. L’aigua vibrava, s’arrissava, feia una turbulència infernal. La proa del llagut, per decantació, feia de balança, i va fer alçar la nau de la part del darrere. El clam del patró, que era al timó, va retrunyir per tot l’indret i el seu eco es va perdre entre les parets de roca que encaixonen el riu.

—Ja és aquí! Vine, fill de puta!

L’Eban estava d’esquena, només veia la imatge fantasmagòrica de Passarius. El llagut va trontollar i van cruixir alguns taulons. Un vaivé el feia decantar a babord i estribord. L’aigua entrava dins de la resta de compartiments, s’afonava, la proa ja no es veia.

Un esclafit va provocar un fort terrabastall, com si el pes de les muntanyes hagués caigut sobre el llagut. L’Eban estava esgarrifat, va intentar entendre què hi havia darrere seu, però li era impossible.

—Ja et tinc, maleït siguis! Et mataré i així alliberaràs de les teues entranyes lo meu germà Abraham i la Perleta, la meua gosseta! —va dir el vell, que ara s’esgolava, cridava alienat.

L’Eban, lligat de mans i peus al pal de messana, esperava la mort, tenia molta por. Sabia que no podia lluitar. Va sentir una altra detonació. L’oncle Passarius acabava de disparar l’arpó fusell.

El patró, que ja tenia totes les operacions calculades, va agafar una altra garrafa que tenia als peus. La va obrir i la va buidar, mentre cridava:

—Ja està, fill de puta! Ets meu! Et mataré! Et cremaré de viu en viu! Moriré matant!

—Aquí l’únic monstre que hi ha ets tu, Passarius! —va cridar l’Eban.

El llagut cruixia. Per la proa hi entrava aigua, i cada cop que la nau es balancejava s’alçava de la popa. El patró havia tret l’encenedor. Les guspires resplendien un instant. Esclataven amb una lluminositat blavenca i es tornaven a apagar. L’encenedor s’havia mullat i el vell es maleïa.

—Fill de la grandíssima meuca! No t’escaparàs d’aquesta.

Les guspires sortien cada cop més ràpides. El patró va aconseguir una flama, només calia ajupir-se i calar foc als seus peus, on havia tombat la darrera garrafa de gasolina, que encara vessava del seu interior.

La flamarada va ser immediata i va encendre el patró, que encara renegava amb un clam que va retrunyir per tot l’indret. En una fracció de segon el foc va escampar-se.

L’Eban va obrir els ulls, era sota l’aigua i el foc s’escampava per la superfície. Les flames s’alçaven. Va sentir una cosa estranya. Com si l’arrosseguessin cap al fons.