4

Feia una bona estona que navegaven quan el sol esbiaixat de la tarda es va situar a la proa. Petava directe contra el riu, que feia d’espill i enlluernava els tripulants. Primer la Baikar, i després l’Abiner i l’Ager es van posar les ulleres de sol rodones, que, amb les gorres i la samarreta, eren el regal publicitari de la funerària El Bard. Era una des les empreses de la comarca que encara no havien plegat. A l’Eban li resultava sorprenent, una contradicció, que aquell projecte de propaganda s’inclogués en un pla per dinamitzar l’economia comarcal. Ho havia denunciat a la premsa. Els seus articles incomodaven, però no van servir per a res. Com era possible que aquella comarca fos la més rica i la més pobra al mateix temps? Una zona deprimida, despoblada, amb una de les rendes per càpita més baixes del país, i ensems la zona que més riquesa produïa per les nuclears, les preses i la indústria química. Allò era pura espoliació de l’or ebrenc en forma d’energia i aigua! Els xuclaven la sang i el benefici marxava lluny, i aquí només quedaven els residus atòmics i químics. La merda. I el gran administrador de la pasterada era el Fonso, el secretari.

L’Eban contemplava la resta de companys i, en fixar-se en les ulleres rodones, va somriure, se li havia disparat la imaginació. «Ulleres a l’estil de John Lennon! Ja ho sé! Que curiós. Són monedes de plata encastades als ulls! Així enterraven els difunts en època grega i romana. Pagaven a Caront el viatge a l’Hades. Som morts i el patró és lo barquer de les ànimes. Salpem rumb a l’Hades! Naveguem cap a l’infern!». La seua fantasia era prou esbojarrada, i a més afegia un detall que el fascinava: viatjar cap al desconegut.

El patró escopia a l’aigua, anava i venia per les seues pròpies cavil·lacions i en els curts intervals que retornava al present donava noves ordres, enutjat:

—Tu, xeic, Abiner. Vinga, aixeca’t, carallot! No veus que hi ha feina! Ull viu! Prepara el cordam per arborar!

El patró va fer entre dents: «No en té ni puta idea! Vaig advertir el secretari que passaria això».

Passarius es va dirigir a un altre tripulant, el primer que va trobar, per descarregar la carretada de fem.

—Ager! Sí, sí, ets tu… no? —i amb veu baixa va remugar—: Lo llepaculs del secretari. Ajuda l’Abiner, tros de ruc! Fes feina, collonot!

—Sí —va fer l’Ager tremolós, avergonyit. Es va incorporar i es va aferrar amb les mans a la barana.

—Llepaculs! Revisa els braços, los penons. I no t’oblidis de les escotes!

Passarius va riure burlant-se’n, descarat i sense complexos. Tot allò ho feia a propòsit, per demostrar alguna cosa. A ell el van ensenyar així, a base de cops, càstigs i burles, i ara creia que si volia ensinistrar els seus ajudants havia de fer igual. «La letra con sangre entra, y aprendiz con pelo, ¡jódelo!». L’Ager es volia fondre: «Em vol humiliar un altre cop davant de tots, és un fill del diable! És un error que sigui aquí. Li ho vaig dir al secretari i encara no entenc per què no em va fer cas». L’Ager es debatia. L’Eban sentia un punt de llàstima. Passarius no tenia cap mirament.

—Vinga, va! Bellugueu-vos, que això no és un creuer. I feu el favor de traure-us aquestes putes ulleres de mirall, que sembleu badocs. Cony de tropa d’ignorants!

Si havien de navegar pel riu Ebre durant dies, durant setmanes, havien d’aprendre a moure’s pel llagut. El patró es repetia: «Mecàgon redéuna, no saben lo que els espera! Desgraciats! Los necessito a tots per acomplir el meu pla! Que se’n vagi a la merda el secretari i el seu llepaculs i tota la institució sencera. Si no fos perquè els necessito a tots, una patacada i al riu! Colla de camàndules!».

L’oncle Passarius va esclatar en un crit que va retrunyir per les vores del riu:

—Morros de cony! Redéu! No sabeu res! Ni on teniu la mà esquerra, ni la dreta. La mare que em va parir! Carallots! Això és una comèdia! Collons del Fonso!

Aquella era la seua forma natural de parlar. Els llaguters i sirgadors de l’Ebre, per la duresa d’aquella feina, on es jugaven la vida, sempre havien tingut fama de renegaires, pinxos, busca-raons i bevedors. La gosseta de l’oncle Passarius es va posar a bordar.

—Calla tu, Perleta, que d’una patacada et foto al riu!

«Sí, amo, val més que marquis lo territori. Que tots olorin los teus pixats i sàpiguen qui mana al vaixell. Tu ets lo cap del ramat».

L’Eban, l’Ager, la Baikar i l’Abiner es miraven amb complicitat, com volent dir: «Lo que haurem d’aguantar». L’Abiner es va incorporar. Era magrebí i feia alguns anys que vivia a l’Ebre. Va haver de fer el curset de patró d’embarcacions menors, el titulín. No li va servir per a res, tot allò era diferent. La institució el va seleccionar perquè era el candidat ideal per representar la important comunitat magrebina dels pobles de l’Ebre, que en els darrers anys en alguns pobles superava la població autòctona. I també perquè el noi es va conformar amb un sou miserable i el Fonso era un rata.

L’Abiner, enmig del xàfec d’improperis, havia agafat unes cordes de la vora sense gaire convicció. L’Eban escodrinyava els pensaments a l’Abiner, que no sabia què havia de fer amb les cordes a la mà. Què li passava, al vell? Es pensava que la gent naixia ensenyada? Devia ser un puto racista de merda, un fatxa que odiava a mort tots els immigrants? L’Abiner era un noi orgullós i intel·ligent, i no es deixaria vexar ni humiliar. El noi va llençar les cordes i es deia: «Només que m’insinuï alguna cosa, el denuncio per racista!».

Exceptuant l’Eban, a qui li sonaven els noms del llagut, la resta no entenien ni una fava, i encara menys la Baikar, la representant femenina. La noia havia treballat al consell comarcal, portava l’agenda del secretari. L’Eban, per la seua condició de periodista, havia sentit dir paraules que no podia publicar: que aquella noia s’entenia amb el secretari. Potser era tot mentida? Pura enveja? Hi havia encara molt de masclisme encobert. Era una noia jove, sense complexos, en una comarca despoblada que havia canviat els antics cacics de la terra pels nous cacics atòmics i els seus llepaculs. El cas és que era allà, al vaixell, il·lusionada amb el viatge i les possibilitats que li obriria. Havia parlat amb l’Eban abans d’embarcar-se i li havia dit que li agradava molt la llum del capvespre, que era ideal per fer «curts metratges».

Des que havien salpat, havia recollit amb el mòbil algunes imatges, res d’important. Començava a fer arxiu. A la bossa de l’equipatge hi portava la seua joia: una càmera digital professional, una filigrana. L’Eban la veia escrutar l’entorn amb ulls de diafragma. La noia pensava: «Faré uns enfocaments especials i a la nit veuré els estels amb llarga exposició. Sí. Pel meu compte penso fer un curtmetratge i el presentaré a algun concurs».

El llagut continuava riu amunt remolcat per la llanxa conduïda per l’Aranko. El patró va afluixar el seu mal humor i els insults. Una concessió interessada. Havia de deixar el timó travat, per ensenyar-los ell mateix què havien de fer. Anava i venia donant instruccions a l’Abiner.

Tots els tripulants, cadascun amb matisos propis, havien opinat, parlat o pensat sobre aquell viatge. I en tots ells hi havia una coincidència: aquella punta d’il·lusió una mica infantil que se sent abans d’anar a una llarga excursió. En canvi, l’oncle Passarius va tenir la impressió que organitzar aquell viatge era un muntatge del secretari i de les nuclears per embutxacar-se diners, o alguna martingala semblant.

El patró estava convençut que el secretari guanyaria un bon grapat d’euros amb tot aquell projecte, finançat per les nuclears i els fons europeus. S’havien d’inventar noves corrupteles, el Fonso n’era el candidat. Això del sobre a la mà havia passat a la història, i el tres per cent o formes similars de comissions en negre eren aigua passada. «S’emportaran una bona comissió de tota aquesta enredada de la navegació fluvial. Quin un és lo secretari, més viu que la fam. Què m’han d’explicar? Si és lo putero més gran de la comarca! Per això aquesta noia és aquí, a la barca. Redéuna! Quin marro! Li ho vaig dir, no vull dones». De totes maneres, a l’oncle Passarius ja li anava bé tot això, es justificava i en el fons es deia: «Entre raboses no ens matarem, no! Valtres teniu la vostra part. I jo també tinc la meua. No vull diners, no. A mi ja em van comprar fa anys!».

Es mossegava el llavi inferior i escopia al riu.

La Perleta va clapir, va fer una escala tònica que només va poder apreciar l’Eban. L’animal, que de tant en tant baixava de la coberta de popa i es passejava per la nau anquejant, com si fos l’almirall de l’armada invencible, era vora l’Eban, l’ensumava: «A gosseta li agrada aquest humà somiatruites. Fa olor de bona persona. Em deixaré acaronar per ell». L’animal, remenant la cua, va tocar els peus de l’Eban. El patró no estava per fer amics i va cridar:

—Ni aigua al mar, no trobaríeu! Badocs! Guinos! Mecàgon la mare que us va parir! Ja és veritat, que el que no sap és com lo que no hi veu! Cecs i xompos! Quins collons! I tu, Ager, llepaculs, ja li pots dir al Fonso que això és una camama!

A que treia cap tot allò? El patró era un boig i l’Ager estava decidit a trucar al secretari i exposar-li la situació. L’oncle Passarius es va abocar de cara a la Perleta, que tenia a la vora, i li va aixecar la mà amenaçant-la. L’animal es va alçar i va anar a jeure a un altre lloc, atemorit. «A gosseta no li agrada que l’amo li alci la mà».

A la barca només se sentia el remoreig del corrent i algun cruixit de fusta, els tripulants no parlaven. El patró va deixar el timó i va alçar les dues mans de cara a la llanxa, que estava remolcant. Per fi es va parar i es va apropar a la popa. L’Abiner, diligent, la va amarrar. L’Aranko, que la conduïa, va saltar dins del llagut d’un bot. L’oncle Passarius, en lloc d’etzibar-li una rècula d’insults i amenaces, va somriure. Tal volta sabia que hauria de fer-se algun aliat entre aquella colla? Amb distensió, va canviar el to de la veu.

—Vinga, xiquets! Arrieu veles! Valtres, Aranko i Abiner, sou els meus ajudants. I valtres, Eban, Ager i la noia aquesta, com collons es diu…?

—Baikar —va fer l’Eban.

—Sí, Baikar. Valtres tres us esteu asseguts i procureu no molestar.

Tots tres s’arrambaven a una banda i l’altra quan l’Aranko i l’Abiner, atemorits, saltaven de popa a proa, atrafegats, suant, agafant cordes, d’un cantó a l’altre, atabalats pels crits que proferia el vell. L’Eban endevinava els pensaments de l’Aranko. En realitat, a la barca hi havia dos infiltrats del secretari. L’un quedava clar qui era: l’Ager. I l’altre: l’Aranko. L’Eban el va clissar. El noi li passaria informes. Valia més anar amb compte.

Passarius ordenava les operacions d’esma, pensant-se que capitanejava el llagut de casa, trafegant per aquell riu Ebre cabalós d’una altra època. Amb una tripulació com Déu mana, de sirgadors fets al riu. Identificava i anomenava cada part del llagut i cada corda pel seu nom. Es coneixia aquella nau molt bé, pam a pam, se sabia el nom de tot el que hi havia, reconeixia cada racó, cada olor de la fusta.

Al cap d’una estona de bregar, sense treure’n l’aigua clara, el patró, que havia de fer ell mateix les operacions, va aconseguir arriar veles. El trau, la vela gran i quadrada on hi havia gravada la imatge d’un cap de llop, es va bombar amb un cop de vent. Va ser impressionant.

L’Ager observava la imatge orgullós, l’havia escollit ell. Una còpia del llop trobat a una de les pàteres del tresor iber del castellet de Banyoles a Tivissa. L’Eban navegava com un víking. A la Baikar li va saber greu no tindre la càmera entre les mans. L’Abiner va fer una ganyota, i tot i que ell no era un àrab estricte, recordava les paraules de l’imam referides a la prohibició de tota representació antropomòrfica.