16

L’endemà, en trencar la llum del matí, es van ficar en marxa. La tripulació s’havia adaptat al ritme del patró. El llagut, remolcat per la llanxa, va entrar a l’assut de Xerta. Aquella construcció, nova de trinca, es va fer pel projecte de navegabilitat. Els moros, molts segles enrere, van construir l’assut. L’oncle Passarius recordava que abans el canal on es pujava o baixava de desnivell estava situat a l’altra banda. En pocs minuts, quan va estar tancat per la comporta, es va omplir d’aigua i van salvar el desnivell. Van fer la maniobra, i ningú no va sortir del llagut. Superada la presa de Xerta, van continuar navegant amunt. Van passar arran de les fàbriques de ciment abandonades que hi ha penjades als turons que donen al riu. La nau, arrossegada per la llanxa de motor, a molt poca velocitat, anava traçant el recorregut per dins de les balises que marquen la navegabilitat. Feia el recorregut dels amples meandres amb galatxos i terra fèrtil de tarongers i hortes a banda i banda de l’Ebre.

Al migdia van arribar a prop de Benifallet, on la nau havia de ser rebuda per les autoritats. El llagut, amb les veles desplegades, tampoc no va deturar-se a l’embarcador, tot i que al passeig que hi ha al costat de la vora de l’Ebre van distingir grupets de gent. L’Ager tenia a l’agenda una anotació: «A Benifallet els espera l’autoritat local. Han de fer parada a l’embarcador, igual que a Xerta. Visitaran la cova de les Meravelles acompanyats de l’alcalde, després dinaran en un restaurant de la població amb les autoritats. A primera hora de la tarda iniciaran la navegació per fer nit a Miravet». Va llegir-la i no en va fer cas. Ningú no tenia ganes de portar la nau a la vora, a l’embarcador. No hi havia cap lògica, cap motiu aparent, cap raó o impediment físic o mental, i malgrat tot no podien fer-ho. L’Ager va tancar l’agenda.

Van deixar el poble escalonat al turó. Una vila amb restes arqueològiques d’altres cultures. Els ibers, amb un poblat al cim. Les vil·les romanes i al damunt els àrabs. El nom Benifallet és el testimoni. El prefix «Beni» significa descendència, filiació, «fill de».

«Fill d’algú que fa llet!», pensava l’Eban amb un somriure sarcàstic. L’oncle Passarius, una vegada superat el perillós barranc de Catxorro, que baixa de la serra de Cardó i que ell, després d’un temporal, havia vist ple d’aigua, va parar la nau just entremig de dues illes del riu que coneixia molt bé: L’illa del Nap, que quedava sota l’Aligars-Serra Fulletera, a la banda del poble del Pinell de Brai, l’illa de Cateura a la banda de Benifallet i Rasquera, i la imponent serra de Cardó Boix.

Tot just allí, el patró va ordenar a l’Aranko i l’Abiner que arriessin les veles. Una mica més a prop de l’illa del Nap, el patró va ordenar:

—Tira l’àncora, moro.

Van aturar-se per fer un mos. Ningú no va comentar res sobre la gentada que els esperava a l’embarcador de Benifallet. Tots trobaven la cosa més normal del món no apropar-se a la vora, ni sortir de la barca. Ni de broma.

L’Eban coneixia el nom d’aquelles illes de l’Ebre, el Nap i Cateura, que són a bandes oposades del riu, tot just a l’entrada del famós i abrupte pas de Barrufemes, pas del diable. Segons alguns, aquest nom té una reminiscència amb Baphomet, el deu pagà que adoraven els cavallers templers del castell de Miravet, que queda més amunt, al final del pas. L’Eban no escrivia, pensava, imaginava que l’illa del Nap i la de Cateura eren Escil·la i Caribdis, els dos monstres situats a bandes oposades de l’estret de Messina, entre Itàlia i Sicília. «Un altre cop lo mateix», es va dir. «La barca navegant per la frontera».

A primera hora de la tarda, la garbinada, el vent que puja de la mar acanalat per la vall de l’Ebre, els va fer una visita. El patró va ordenar que despleguessin les dues veles, la trau i la gàbia. Les maniobres es van fer sense entrebancs. Al cap de pocs minuts ja estaven enfilant per l’angost pas de Barrufemes. El patró, amb l’arjau entre les cames, anava governant la nau i somicava albirant la llunyania. Tots contemplaven el frondós paisatge de les vores del riu, que contrastava amb les altes muntanyes resseques i amb els roquerars calcinats.

—Aquella d’allà és la roca dels Penjats! Hi penjaven los bandolers i els malfactors! Perquè tots los navegants los veiessin. Lo riu estava molt transitat —va fer el patró, indicant una de les imponents roques—. I aquella d’allà davant és la roca Folletera. Tots aquests noms són dels vells llaguters.

Pujant riu amunt, els roquerars que baixen en picat fins a la vora del riu els van impressionar. L’esclat de verdor del bosc de ribera —els canyars, les jonqueres, els xops, els tamarius— creava una atmosfera especial, com si es trobessin perduts en un bosc de falgueres gegants del període devonià, els primers arbres exuberants que van créixer al planeta, de fulles perennes i escorça verda.

—Allò és la platja dels Penyagats! —va fer el patró. La verdor selvàtica de tota aquesta zona impactava. L’Eban imaginava que la barca navegava per un afluent de la selva amazònica. Tota la tripulació contemplava l’indret amb l’ai al cor. Els va sobtar la tanca metàl·lica, alta, desproporcionada, que hi havia per tota aquesta zona, envoltant el meandre.

—Jurassic Park —va fer l’Eban.

—Què dius, noi? —va preguntar el patró.

—No res, una pel·lícula.

El patró, malhumorat, va remugar alguna maledicció entre dents i, tot seguit, assenyalant l’altra banda del riu enfront de la platja dels Penyagats, va fer:

—Això és l’Astet, i allà hi ha l’illa Negra.

Tots van contemplar aquell illot negre, una jungla exuberant. Al patró li va canviar la cara:

—Aquesta illa Negra està maleïda. Era la perdició de molts llaguts que hi embarrancaven. Diuen que és lo mateix diable Barrufemes petrificat —va fer assenyalant els roquerars que escanyaven el riu.

El llagut, amb un mutisme aclaparador, va travessar aquest congost espectacular. El patró recordava els tràfecs dels anys passats, quan els llaguts havien de navegar sirgats per la força dels homes o dels animals. Coneixia el nom de les raconades, de les muntanyes i dels cingles, roques immenses que formaven rostres de monstres protohistòrics petrificats.

—Mireu, allò és Besaculs! —va dir el vell patró assenyalant una altra de les roques.

La resta de la tripulació callava i perdia la vista per aquell paisatge feréstec i mític al mateix temps. A tots els va envair un estat paregut a l’exili. Se sentien lluny de casa, en una terra estranya, en un riu salvatge que travessa per un paisatge verge que encara no ha vist cap ésser humà. Aixecaven la vista i contemplaven les altes muntanyes que baixaven en picat, formant abismes fins al riu, d’un color verd fosc, penetrant, que de vegades brillava amb escates d’argent. Tots s’arronsaven d’espatlles, se sentien petits i perduts per un riu que no era l’Ebre. El mateix nom, Barrufemes, convertit en el mateix Baphomet, de rostre barbut i de triple cara, que segons deien adoraven en secret els monjos templers que governaven aquestes contrades. Circulava una llegenda molt antiga, arcaica, una llegenda de formació del paisatge i del riu Ebre. Barrufemes era una divinitat primigènia, una mena de Tità, que ja podia adoptar forma antropomòrfica. El mite conta que Barrufemes estava enamorat de la nimfa Beanta, la divinitat femenina ebrenca. Beanta, de gran bellesa, es banyava al llac que hi ha més amunt i que quedava tancat al pas de l’Ase. Concretament, la cubeta on està situat Ascó, Vinebre i la Torre de l’Espanyol. D’allí queia una cascada i es formava un riu que més avall, davant de la cova del Colom, es perdia pel riu subterrani. Beanta es va enamorar del primer home que va arribar a aquestes contrades, un jove que es deia Tormo, i segons explicaven era l’únic supervivent del continent de l’Atlàntida. Ella, enamorada, es va quedar prenyada d’ell, i al cap de nou mesos la parella esperava el fruit del seu amor a la cova del Colom, sota la impressionant cascada. Al fill li van posar Iber. Barrufemes, boig de gelosia, amb la seua descomunal força va obrir la muntanya en dos i tota l’aigua del llac va córrer avall pel pas de l’Ase. La nimfa no podia morir. La massa d’aigua se la va endur avall just quan acabava d’infantar. Tormo va morir ofegat. Només es va salvar el seu fill Iber, que és l’avantpassat de les tribus de la vall de l’Ebre. Beanta, les dones d’aigua —d’aljubs, cadolles, cisternes i basses— i les seues germanes —les dones encantades de les coves, dels boscos i de les obagues— van agafar Barrufemes. El van empresonar, més avall, entre Benifallet i Miravet, tot just contra la paret d’un abisme, davant de l’illa Negra. I així es va formar el riu Ebre, que travessa el pas de l’Ase i el pas de Barrufemes.

Les roques de Besaculs es veien, pujant riu amunt. La fosca llegenda escampada pel rei francès contra els cavallers de la creu roja al pit afirmava que sota aquella roca els cavallers templers de Miravet anaven a besar-se el cul. Després escopien sobre la creu i adoraven el cap del diable. Els monjos cantaven sons binaurals i contemplaven el rostre de tres cares que es transformava en una de sola.

El vell patró, seguint les balises de navegació, es va apropar al barranc de Masdeus, que baixa de Cardó. El castell templer de Miravet, de pedra blanca, es divisava al fons del paisatge, esdevenia el guardià d’aquelles contrades. De sota el terraplè rogenc, ple de figueres de moro, es perfilava un retaule natural del Bosch.

L’horitzó es va eixamplar. Havien sortit del regne de Barrufemes. L’escenari era diferent: esclat de verdor de les sénies, llum del cels oberts i la talaia del castell templer, sobre el poble penjat a la riba rogenca. Abans el llagut va fregar les restes de l’assut àrab i el molí de la vora del riu.

A prop de l’embarcador van sentir música, coets i remor de molta gent. El patró va ordenar arriar veles i fondejar al mig del riu sense tocar la vora. Ulls de Tita, l’Aranko, l’Abiner i la Baikar van situar-se a estribord, i van contemplar el castell, el poble i la plaça de l’Arenal, on se celebrava un ball de jotes. El ritual dels ibers adoradors del sol i de la lluna, que invocaven el dip, el sacerdot, el missatger entre els homes i les divinitats primitives. Ningú no els esperava a Miravet, ni tan sols els van veure arribar.

L’Eban va escriure alguna impressió.