21

El núvol s’esfilagarsava en infinitat de cortines, d’on penjaven quimeres que duraven un segon i queien al riu. S’encomanava entre els tripulants una nova percepció. Se’ls havia obert un altre sentit que no tenia res a veure amb la vista, l’oïda, el tacte, l’olfacte o el gust. Era una forma diferent de copsar el seu entorn.

L’Eban acaronava la Perleta. El seu viatge era interior. Penetrava endins del seu cervell fins a les capes més fondes i primitives del bulb raquidi. Hi quedaven vestigis de la memòria més remota dels mamífers, musaranyes remotes, rates minúscules? Xarxes de connexions neuronals que feia milers d’anys que dormien al seu propi cervell, fossilitzades, atrofiades o rebutjades. Ara s’havien despertat. Fantasies de cèl·lules microscòpiques convertides en animals gegantins d’una selva quàntica. Corrien sense deturar-se i, a mesura que ho feien, el seu cos creixia, evolucionava: potes, cap, coll, pèl. Tot canviava i l’Eban es veia a si mateix convertit en un ésser sense cos.

Pel camí de sirga els seguia un ramat de feres engendrades al ventre de la boira. Tenien ullals sangonosos. Fils de bava roja els penjaven de la boca. Buscaven una presa vora el riu, una víctima que sacrificarien rebentant-li les venes. Xumarien el suc vital. La carn els repugnava. Només volien sang. Ells, les seues boques, eren els remolins que vivien al riu xuclant i xuclant, formant al seu entorn un corrent autònom, mentre absorbien l’essència vivificadora.

Al núvol baix que els embolcallava, a mesura que passava el temps, hi apareixien minúscules taques fosques que es balancejaven amunt i avall. Una d’aquestes taques va aterrar sobre la barca. Un vol d’insectes.

—Què és? Mosquits tigre? Només ens falta això —va fer l’Aranko, cridant.

—No és cap mosquit —va dir l’Eban—. N’he enxampat un i no s’hi assembla gens, té una trompa llarga.

—Si té una trompa, deu ser un mosquit elefant —va afegir Passarius, burlant-se’n—. No s’havia vist mai. Una plaga! Vigileu, que no us piquin. A veure si són del Delta i us encomanen les febres quartanes.

—Què vol dir, patró? —va preguntar Aranko.

L’Eban se li va avançar:

—Paludisme, així és com es coneix al delta de l’Ebre. En temps passats causava estralls.

Tots movien els braços, es cobrien el cap. El llagut era dins d’un rusc. El vol s’arremolinava al seu entorn provocant un efecte de vapor en ebullició. L’Eban es va quedar embadocat de cara als insectes i va recordar el somni de la nit anterior. Imaginava que aquella boira tenia vida pròpia. Un cervell volàtil que havia baixat fins al riu. I ells, a la barca, només eren centenars de milers de neurones, milers de connexions, sinapsis que formaven un pensament o una il·lusió. Totes aquelles formes capricioses al final eren icones, runes, símbols. L’Eban sempre s’havia encantat pensant en aquesta dicotomia entre la paraula, el so, i la cosa representada. El seu cor sabia que algú intentava posar-se en contacte amb ell.

El vol d’insectes va desaparèixer, només en va quedar una remor, que es va anar apaivagant i va morir, com tot, dins del riu. Potser aquella boira era artificial, el baf d’un abocament de residus al riu, un accident o un camió que neteja el dipòsit de forma clandestina, i aboca al riu les restes dels àcids que porta als dipòsits. Potser tot havia estat un miratge? Havien respirat un gas tòxic? La pítia de l’oracle de Delfos també ensumava el baf, els gasos que desprenien les roques volcàniques, a traves del trípode de ferro on la feien seure per entrar en èxtasi i vaticinar el futur. «Som al riu de l’Hades», es va dir l’Eban.

Els passos d’algú que caminava sobre la coberta de fusta del llagut van tancar aquest curt parèntesi d’imaginacions mòrbides. La broma que planava sobre la barca es va solidificar i després va cristal·litzar. Va crear un corrent d’aigua suspesa sobre els seus caps, milers i milers de bocins d’espill trencat. En alçar els ulls, atònits, van veure els seus rostres reflectits en aquest immens mirall del sostre.

L’Eban va pujar a la coberta de popa, on el patró proferia un remuc greu, llòbrec. Un tros d’una cançó que taral·lejava amb la veu desafinada, ronca, cremada de tant de fumar i de beure aiguardent. A l’entorn de la seua boca, amb la projecció de les bafarades, es formaven minúsculs cargols vaporosos. L’Eban va aclucar els ulls, veia els ilercavons, la tribu que va deixar rastre per tots els turonets, les talaies naturals que guaiten el riu. Reculava endarrere, penetrava alguna cosa transparent que l’allunyava en el temps, cap al pretèrit. Allí, perduts enmig de la boira, el vell bruixot Passarius proferia un sortilegi obscur. Parlava la llengua dels ibers, amb paraules, frases i noms que eren també el ressò del corn. L’obscur idioma dels ibers. Hi faltava una pedra de Rosetta, plaques de plom amb símbols, ceràmiques, làpides de pedra. La llengua ibera tenia un sons que cap estudiós de les llengües havia pogut traduir del tot. Se’n desconeixia la gramàtica. Alguns afirmaven que era una llengua germana de l’eusquera: fòssils vivents.

A l’Eban li va costar decidir-se a parlar. Havia pujat fins allà per dir alguna cosa. Tenia la boca pastosa, encarcarada, no podia articular cap so, creia que no li sortiria cap frase coherent. No sabia parlar, estava despert dins d’un somni.

—Vol dir que no hauríem de tornar? —va amollar de bursada. I sense reprendre l’alè va continuar—: Podem baixar fins a l’embarcador de Móra, amb aquest desastre ecològic s’ha acabat la publicitat de la navegació.

El patró, encara que només veia un perfil borrós grisenc, el va travessar amb la mirada.

—Continuarem riu amunt. I a callar! Ara som més prop d’Ascó que de Móra.

El vell tenia una cita molt important, no podia fallar. No es veien les cares. L’Eban pressentia que el patró li volia explicar alguna cosa. L’oncle Passarius l’ignorava, perquè la seua ment viatjava al passat. Evocava imatges de la Guerra Civil. «Per aquí mateix, aquell dia de l’any 1938. Va ser terrible, mai no ho oblidaré. Una mortaldat, lo riu baixava roig. Sang aigualida dels morts metrallats des de l’aire per les aviacions nazi i feixista. Les brigades internacionals, tots morts surant com peixos panxa enlaire. Los pobres travessaven lo riu i l’aviació va fer una carnisseria. Lo riu de l’infern!».

—Què passa, ara? —va preguntar el patró, alçant la veu.

L’Eban, temptejant amb les mans les baranes del llagut, va girar en rodó, va baixar de la coberta de popa i es va encaminar a la proa. Va reconèixer la figura de l’Aranko pels cabells, i al darrere seu una massa fosca, ajupida, cridant.

—Què passa?

—Mira.

A l’altra banda hi havia la Baikar, amb la càmera fotogràfica a la mà, immòbil. Mirava amb un punt de repulsió un sac de plàstic que regalimava aigua. L’Abiner l’havia pescat del riu amb la punta del rem. L’havia deslligat i a dins hi va aparèixer el cap d’un gos mort, ofegat no feia gaire estona. Un pit bull amb cara d’assassí: orelles retallades, cap gros rosat, pelat, i ullets de criatura boja acabada de néixer.

—Llenceu-lo al riu —va fer l’Eban. Li venien a la memòria imatges de la seua infantesa. La gata d’un amic comú que va parir deu gatets. No recordava l’edat que tenia. Un dia clar i lluminós. Un d’aquells dies en què els pobles de les ribes es transformen en una estampa de l’edèn. El sol espetegava, reverberava contra la façana fluvial, la part més llòbrega i abandonada de la vil·la, que vivia de cara a la carretera i la via del tren. Lligaven dins del sac els gatets, cecs, tremolosos, miolant, i després llençaven el sac al ribàs. El sac feia voltes i més voltes fins que l’aigua el xuclava. El riu el llepava amb una llengua líquida i l’engolia cap a dins de les entranyes verdoses. En aquell ribàs la gent hi abocava de tot.

—Llenceu-lo al riu —va repetir l’Eban, i es va girar cap a l’altra banda, va ficar la mà dins de l’aigua, la va traure i es va espantar—. Què és això?

—Què passa, ara?

—L’aigua és roja. Roja!

Dins d’aquella atmosfera densa, les veus eren els únics punts de referència entre els tripulants. Estaven reclosos dins d’una campana de vidre que abraçava quilòmetres de paisatge. I el pèndol del batall era un grandiós encenser que reproduïa sordes campanades de boira.

El patró creia que era en plena batalla de l’Ebre, escoltava el ressò dels trets, els fusells, els bombarders, els morts surant riu avall a la deriva. Imatges esgarrifoses que mai no havia pogut oblidar. Tenia sis anys, anava per primer cop al llagut, el seu germà ja amb vint-i-un pilotava la nau. Van ajudar els soldats rojos a passar a l’altra banda del riu. Fugien a la desbandada. L’ofensiva republicana de la batalla de l’Ebre va ser un gran fracàs militar i estratègic.

Ningú no va gosar ficar la mà al riu, ni tan sols apropar-hi la cara per dilucidar si era cert el que deia l’Eban. Quan l’Abiner va deixar anar el sac al riu, es va esquitxar la cara i es va netejar, ràpid. Un tremolí li va recórrer l’espinada.

La Perleta, espantada, feia estona que s’havia amagat a la cambra del patró, al fons de tot, on es va fer un jaç d’obscuritat. «Gosseta sap que avui es jugarà la vida. L’amo vol matar el monstre i ara som als seus dominis. Gosseta entén llenguatge dels pixats. Les seues marques fan una pudor horrible, més forta que el riu. Tot això és territori de la bèstia, és casa seua. La bèstia està molt, molt enfadada. Quan arribi el moment gosseta ho sabrà».

Va sortir del seu amagatall i va esclatar en un bordar rogallós, desesperat, que va posar en guàrdia el patró.

—Assossega’t! Ja ho sé, Perleta, és aquí, rondant prop del llagut! Ja li has agarrat lo flat!

«Sí, amo, a gosseta no se li esborra cap olor del riu i aquesta que ara sent és del peixot que va matar el seu germà! Gosseta sap que vindrà per naltres. Ha ensumat carn humana».

No es veia la mà al davant. Els semblava que havien passat anys des que havien vist la clapa de peixos morts. De tant en tant, si apropaven el cap a l’aigua veien figures estranyes, taques negres que es bellugaven sota el riu. L’Ebre tenia un altre color. La visibilitat dins de la nau es reduïa a un cercle d’un metre, res més. Tot opac, impenetrable. De sobte, multitud de nuvolets de vapor pujaven del riu, formaven borbolles que esclataven arran d’aigua. En alguns llocs eren més grans i denses, d’altres en canvi eren vidres d’augment que apropaven les imatges minúscules del corrent.

La boirina es bellugava d’una banda a l’altra en bancs de diferent espessor a partir del nivell de l’aigua i cap al cel. Algú va entreveure la tofa d’arbres del bosc de ribera d’una de les vores i no s’ho creia: romers i farigoles gegants. A la imatge hi faltava quelcom. Uns ulls des de la barca aconseguien fixar un arbre, una silueta. No els retenien gaire estona, els fugia del camp visual. L’Eban sospitava que tot allò podria ser per efecte de l’escalfament de l’aigua prop de les turbines de la central nuclear d’Ascó, que era riu amunt i augmentava la temperatura de l’aigua.

L’Ager sirgava la nau amb la llanxa, a pas de tortuga, no sabia on anava, estava ben perdut dins del mar de boira. Va fer mitja volta i es va apropar al llagut:

—Oncle Passarius! No s’hi veu res! Potser hauríem d’aturar-nos.

—Ager, lliga la sirga més curta i avança recte amunt, a poc a poc, tal com t’he dit. I, si no escoltes el corn, no tornis! Què et passa? Ja estàs cagat de por? Au, va! I sobretot vés amb compte, que davant tens un pont.

L’Ager va tornar a la feina amb poca convicció, espantat. «Aquest home s’ha tornat boig».

El funcionari va tornar a remolcar el llagut. Feia esforços, aclucava els ulls, les ninetes se li engrandien, ja no es veia res. Estava incòmode, havia perdut el sentit de l’orientació, tenia la sensació que navegava per un pèlag d’aigües insalubres. El cor se li va accelerar i va resar un altre parenostre, entretallat, però no podia recordar la part final de l’oració i això el va horroritzar. Girava el cap i a penes podia guipar un pam de sirga tensa lligada al ganxo de la llanxa vora el motor. La sirga, el cordó umbilical, es perdia enmig de la densitat. Pensava que potser més enllà ja no hi havia res, potser ja ni tan sols remolcava el llagut. Què remolcava, aleshores? Lluitava per desfer l’angoixa del seu magí. No podia. Allò requeria massa concentració i ell la necessitava tota, havia d’estar pendent, vigilar endavant l’exhalació de boira plomosa. Prenia consciència del seu aïllament. Estava atuït. Volia tornar al llagut, tremolava. El maleït vell tenia molt mala llet i va resignar-se. Va intentar concentrar-se. El pes de la responsabilitat, la tensió, aquells llençols evanescents que l’envoltaven l’oprimien com si fossin planxes d’acer. Li afloraven records de la seua infantesa, quan va viure l’esclat de la vocació religiosa. Nits de vetlla escrutant la foscor, l’infinit: una mena d’atmosfera obscura que omplia la seua habitació, al pis de dalt. L’Ager es trobava al llit, entre els llençols, amb els ulls fora de les òrbites, temorós de Déu i també del diable. S’estremia. El diable? Qui és? Resava desesperat i no acabava de recordar l’oració, i es preguntava: «Com és l’infern?». Aquest debat intern, mai no va gosar confessar-lo al capellà. Una suor freda li rajava pel front. No tenia prou temperament per ser capellà. Es va convertir en un home religiós, fanàtic, temorós dels llimbs. Estava casat amb una dona amb qui compartia l’obsessió religiosa. De fet, es van conèixer a les reunions parroquials. Ara, amb un grup de matrimonis, feien exercicis espirituals guiats per mossèn Marc, un capellà de l’Opus. En els últims temps, el director espiritual els parlava dels perills que corria la societat moderna. El llibertinatge, la feblesa d’aquella permissivitat atea, laica, que obria la porta a tota mena d’heretgies, l’avortament lliure o el casament d’homosexuals. Les heretgies del progrés! Mossèn Marc, amb sàvies paraules, els parlava de l’allau d’immigrants, sobretot mahometans, que arribaven a casa nostra, i darrere havien vingut els imams. Amb bones paraules, sempre velades per un discurs paternalista, els alliçonava amb tendresa de l’amenaça que tot això significava. Volien mesquites, volien llibertat religiosa. Anatema. Resar, fer penitència, combregar, oir missa, fer exercicis espirituals esdevenien les úniques armes contra l’avenç del món musulmà, que posava en perill els pilars de l’Església catòlica, apostòlica i romana.

Aferrat al volant de la llanxa, suava com quan era petit, colgat de mantes, despert fins a l’alba. «El diable? Qui és? Déu meu, perdona’m! He pecat, he pecat. Penitència! No vull anar als llimbs! Això mai!». Havia imaginat el lloc on van a parar les ànimes dels que no han estat batejats com un immens saló enrajolat d’ortigues verdes vives, i els habitants d’aquesta regió —filòsofs ateus, nens no batejats, hindús, budistes— caminant sempre descalços damunt dels pelets urticants, parlant entre ells en veu baixa, amb un neguit.

Havia reduït la velocitat, tal com li havia dit l’oncle Passarius, allà al davant havia de trobar les pilastres del pont. L’opressió al pit continuava, amb aquella grisor hipnòtica, que el situava en un paratge estrany: ni el purgatori ni l’infern. El lloc on anaven a parar els no batejats. El lloc de trànsit, dels esperits que encara no saben que són morts. Aquells homes i dones bons que havien nascut abans de l’arribada de Crist, el redemptor del pecat. «No, no… jo he rebut l’aigua de la vida, el bateig, la confirmació, la comunió. Aquest no és el meu lloc!». Amb una llambregada, ho va veure tot clar. Havia pecat. Embarcar amb aquell llagut havia estat un error, i ara se’ls condemnava. Acusats de sodomites, d’escopir a la creu. Això és el que li va dir mossèn Marc quan el va consultar. La feina és la feina, havia de fer el que li manava el Fonso, i això el disculpava, tenia una espècie de butlla. A la barca hi havia un infidel. Un moro. Havia de reprimir-se. Com sempre, apareixia la gran hipocresia de la societat moderna laica, occidental. Si manifestava el que pensava, el podrien acusar de racista. En el fons de l’ànima estava convençut que cometien tots un pecat mortal amb aquell consentiment, aquella permissivitat que obria les portes a l’heretgia mahometana.

«Penitència! Penitència. Apostasia». Tenia una gran responsabilitat, sirgava el llagut, i amb qualsevol error el desastre podria ser irreversible.

L’Ager veia la imatge del llop gravada a la vela i pensava en les macabres llegendes paganes que havia llegit sobre els ibers. Es penedia d’haver-ho fet; havia pecat d’heretgia. L’estat d’excitació li reviscolava el pànic dels llimbs. Va perdre el control. Els ulls eren autònoms de la voluntat i inventaven formes de gàrgoles que es feien i es desfeien com roses del mal.