XLI

En el meu darrer dia al Crònica, la Raquel va fer una descoberta. Insignificant per a l’oceà de la història de la humanitat, però prou cabdal per a nosaltres dos.

Aquella nit havíem trigat a plegar. Enllestit el diari, la Raquel m’havia ajudat a posar els llibres del despatx en caixes de cartró. En la tria més o menys ordenada i la col·locació de tots aquells volums —aparcats, pendents de lectura—, se’ns havia fet tard. Ella continuava indignada. Tant o més que jo. No entenia que un cap de secció m’hagués pogut trair als nassos i necessitava saber com era que el meu discurs de comiat, davant del consell de redacció, a porta tancada, pràcticament l’havien pogut penjar en un confidencial de la xarxa en temps real. No van trigar ni cinc minuts. Mentre jo l’anava fent, algú l’anava transcrivint. No hi havia dubte.

La Raquel, com la lluna, va actuar de nit. Va aprofitar el silenci de matinada i els passadissos a les fosques per baixar a la sala del consell de redacció. Ningú no la podia veure. I, de fet, si la veia algú, què. Se li’n fotia. Més enllà de la mitjanit, al Crònica només hi quedaven els cinc de Tancament, encastats a la cadira, assegurant-se sobretot que la data i el preu de portada, les dues informacions infal·libles, sortissin com pertocava.

Va obrir el llum d’una sala adormida. Tot era al seu lloc. La taula llarga, una vintena de cadires al voltant, un cendrer de quan encara es podia fumar i que ningú no havia fet l’esforç de treure, el projector apagat, la planta al costat del cap de taula i l’aire viciat de mal flairar de les sales de reunions sense ventilació. Enlloc no hi va veure res d’estrany. Ni de sospitós. Va ajupir-se, va palpar totes les potes i, malgrat l’obstinació, tampoc no hi va trobar el que buscava. Quan estava a punt de rendir-se i tancar la porta i les sospites, li va semblar que la terra del tronc del Brasil estava massa seca. La va prémer amb dos dits, per comprovar-ne la humitat. Certament, el dispensador automàtic, programat perquè regués cada setmana la micona d’aigua que necessitava la planta, no semblava que funcionés des de no se sabia quants carnavals. Va ser aleshores, al moment d’aixecar el regulador, que ho va descobrir.

Mrs. Marple va pujar les escales de dos en dos i va arribar al despatx panteixant. No volia amagar la satisfacció.

—Quina mà vols? —I les va posar totes dues al meu davant, closes amb força. Com un joc infantil.

—Aquesta. —La va obrir i estava buida.

—Mira.

Va obrir l’altra. Desplegava els dits a poc a poc i m’oferia el palmell amb el tresor que acabava de trobar.

El micròfon tenia la mida d’una pipa de gira-sol.

—Els tentacles de l’A.B.C.

—Qui t’ho diu que és ell? Pot ser la competència, pot ser algun redactor, pot ser un partit polític…

—Si enregistra les converses de telèfon delicades, com no ha de gravar les reunions de la seva gent fent el seu diari?

—Tu el veus capaç?

Vaig riure.

—En deu tenir calaixos plens.

Em va posar els ulls rodons, desconfiats. La vaig reptar.

—Quantes cintes vols?

Quan la Raquel havia entrat al despatx amb el secret a les mans, estava navegant. Blogs, xats, webs n’anaven plens. «Santana plega». «Dani Santana deixa el Crònica». «Dimiteix o el foten fora?». «Els secrets de Santana». Es van escriure tantes coses sobre mi que ni jo mateix ja no sabia què era veritat i què era mentida.

Parlaven més del meu adéu del diari que de la implicació del Senza en la trama islamista. En poques hores havien aparegut comentaris de tota mena sobre la dimissió i la futura direcció del Crònica. Especulacions, bravates contra el Blanco, contra mi i contra el món. Internet censura insults, però no rumors. Els escampa. I no va trigar a aparèixer el que em temia. Algú (i no em calia endevinar qui tornava a estar al darrere d’aquell nickname) va ser el primer a ventilar a la xarxa l’afer, molt esbiaixat, del meu accident de joventut, la mort d’un nen i per què mai més no havia conduït un cotxe. I vinga anar pel pedregar. Tots els altres pseudònims, àlies, sobrenoms i identificacions inventats per a l’ocasió hi van anar al darrere sucant-hi pa amb les presumptes misèries dels altres.

L’anonimat, refugi de covards. I un perill per al nostre ofici, solia afegir el Narcís Riera, tip que li comentessin que, al segle XXI, una persona amb un ordinador i amb voluntat d’explicar coses ja era un periodista. I la responsabilitat?, preguntava ell. Es pot dir tot, però qui se’n fa responsable?

La Raquel va recollir la bossa i la jaqueta i, abans de tocar el dos, em va sorprendre amb un petó dels que mai no he sabut com prendre’m, a la comissura dels llavis.

—Què faràs demà?

—…

—Recorda les últimes paraules del Senza.

La vida, si t’hi fixes bé, t’ofereix sortides d’emergència. Però de tant en tant cal llegir els rètols. I, quan toca, saber obrir la porta.

Era el final cursi per a una carta escrita amb retolador verd i paraules esmolades. Una narració llarga, la del Senza, feta amb pressa, sobre la seva vida i la seva desgràcia. Sobre la ingenuïtat i sobre com no havia pogut aturar el seu propi destí. Era la descripció, sincera i lúcida, de la bogeria del seu últim any.

Una confessió que m’ha servit per explicar tota aquesta història. La d’un moment, una ciutat i un diari.