XVI

L’Ismael Cardena, cap de Política durant els últims vuit anys, em devia una resposta. Feia tres dies que l’havia cridat al despatx i li havia donat el sobre que, «per casualitat», m’havia trobat al lavabo del Shibui. A ell no li vaig dir on me l’havien passat, tampoc no li vaig esmentar, per a res, el nom del diputat Cadena i, senzillament, el vaig informar que era un sobre anònim que m’havia arribat al Crònica, que em semblava que contenia informació valuosa i que li demanava que la mirés, que l’estudiés i que em fes una proposta de com creia que ho havíem de jugar. No li vaig dir res més, expressament. No volia que prejutgés ni que intuís les meves intencions. Sabia, a més a més, que per al Cardena, aquella guspira de misteri seria el detonant perquè es prengués l’afer del sobre com a prioritari. Jo, després d’una primera lectura esbiaixada i d’una segona molt més detinguda, entenia que aquell contingut era una bomba de rellotgeria que podia dinamitar el procés electoral en el moment que el Crònica hi apostés de valent. Em calia, però, l’opinió del màxim expert del diari, home avesat a tota mena de tripijocs polítics i martingales entre partits, i més encara quan s’acostaven eleccions.

El Cardena va pujar amb el Ricard Vilalta, subdirector d’informació, que estava al corrent de tot l’afer i de qui també volia sentir l’opinió. Sense gaires embuts, em va explicar que li semblava un document que podia arribar a comprometre no només el paper del Franquesa en els resultats electorals, sinó en tot el seu futur polític. La seva argumentació era clara i entenedora per a qualsevol. Llàstima que, de tant en tant, alguna rebufada de cervesa li pujava alè amunt, se li escapava a mitja síl·laba i viciava l’aire del despatx. Les reunions d’havent dinat tenen aquest perill.

—Res de nou —va concloure el Cardena—. És la demostració, una vegada més, que a la política hi ha amics, enemics i companys de partit.

—I molt fill de puta que campa per on li rota.

—Sobretot, molt ressentit.

—Aquesta és la paraula clau. —El Vilalta, que s’hauria malfiat de la seva ombra si n’hagués tingut, no va trigar a encertar la jugada i va esbossar una teoria—: El sobre ens l’ha passat algú del mateix partit del Franquesa. Algú que se’l vol carregar des de dins. Algú que, pel que sigui, es troba que el Franquesa li barra el pas o que li’n deu una de temps enrere. Les goles profundes, que ningú no s’enganyi, solen ser persones que es mouen per rancúnia. No ho fan per afavorir els periodistes, ni per tenir una bona relació amb el Crònica. Nosaltres els importem un rave. A nosaltres senzillament ens utilitzen per tal d’assolir el seu objectiu que no és altre, com es demostra en aquest cas, que destrossar una persona.

—Que els mitjans ho aprofitem per lluir-nos, se’ls en fot. Ben vist, Vilalta. Per a ells només som un contenidor per on vehicular allò que necessiten que se sàpiga. Hi estàs d’acord, Cardena, que aquest és el cas que ens ocupa?

—Absolutament. A diferència del que pugui creure la gent, només en casos excepcionals, les conspiracions contra un polític ens arriben des del partit rival. A mi, igual que al Vilalta, l’experiència també em diu que la majoria de vegades, qui sol ordir-ho tot plegat són gent del mateix partit que tenia unes ambicions que s’han vist frustrades, que ho porten molt malament i han decidit venjar-se contra qui els ha tallat les ales.

Ho havien clavat. Estava orgullós del nas del Vilalta i del Cardena. Gràcies a ells, a la seva desconfiança perenne i a la manera com feien triscar la seva gent de la redacció, el Crònica havia publicat un grapat d’exclusives polítiques en els darrers temps. En aquell moment, però, no m’interessava tant que, enduts pel seu entusiasme, comencessin a fer quinieles per escatir qui ens havia passat el sobre, sinó que decidíssim, tots tres junts, què publicar i què no d’aquell material. Vaig deixar que disparessin primer.

L’Ismael Cardena —subtil gep d’asmàtic— va fer notar que teníem un material de primera classe i que calia ser valent i donar-ho.

—A tots ens han arribat dossiers i fotografies de polítics entrant a hotels amb dones que no són la seva, i no hem publicat mai res. Tots tenim calaixos plens de còpies de correus electrònics entre personalitats, amb més marranades que paraules, i tampoc no en publiquem res perquè, a més a més de ser delicte, pertany a l’àmbit privat de les persones i ningú no n’ha de fotre res. Però aquest document —va posar la mà damunt del sobre com si anés a jurar el càrrec— no és cap escàndol sexual. No és res que afecti la vida íntima del Franquesa. És un document professional i, per tant, no hem de tenir cap escrúpol a l’hora de publicar-ho.

Amb tot, com a cap de Política del diari, volia remarcar que havíem de ser conscients que el sobre era un regal enverinat. Les conseqüències a curt termini serien l’impacte de la notícia i jugar un paper, segurament decisiu, a l’hora d’inclinar les eleccions a favor del Negrier i en contra del Franquesa. Per contra, posicionava el Crònica com un diari que disparava contra la línia de flotació del principal partit de la dreta, a l’oposició a l’alcaldia, sí, però al govern del país i, per tant, amb moltes aixetes de finançament per obrir i tancar als mitjans de comunicació.

—Per això no et preocupis. Forma part del meu sou —vaig dir, volent presumir de tenir els genolls pelats de gestionar aquesta mena de funambulisme amb el poder.

El Ricard Vilalta també era partidari de publicar el document, encara que comprometés el Franquesa i, directe com era, em va fer les tres preguntes més pertinents.

—Primera. Si tinguéssim un document igual que pogués perjudicar el Negrier, també ho donaríem?

—Sí —vaig dir amb la boca petita.

—Segona. Publiquem això per fotre el Franquesa o perquè és una informació molt bona que tenim nosaltres i no tenen els altres diaris?

—Ho expliquem perquè és un tema que hem sabut nosaltres, al marge de qui en sigui el subjecte.

—I tercera. L’A.B.C. què en sap, de tot això, del sobre i tota la pesca?

—Res de res. Per mi no en sap res. —Aquesta havia sigut, ves per on, la resposta més fàcil.

—En aquest cas —va concloure el Vilalta—, hem de buscar el dia més oportú per publicar-ho.

Tots tres coincidíem prou. Calia, aleshores, trobar també la millor manera d’esmicolar la carrera política del candidat Franquesa. L’Ismael Cardena tenia una proposta interessant de com fer-ho sense enganxar-nos els dits. Es tractava de publicar pràcticament tota la informació en un sol dia. En l’adverbi «pràcticament» hi havia la clau. Calia reservar-se alguna informació impactant amb un doble motiu. D’una banda, per calmar el Franquesa, a qui podríem demostrar que encara havíem tingut cura de no donar-ho tot i ens havíem estalviat una part del document on ell quedava a l’altura del betum.

—No es tracta que ens hagi de donar les gràcies, però gairebé. Si més no, que s’adoni que aquesta mateixa informació, a mans d’un altre diari, hauria sortit completa. D’altra banda —el Cardena va fer la seva ganyota més perversa—, sempre està bé guardar-se un roc a la faixa per poder-hi negociar segons com reaccioni.

«No hi ha mans innocents, en periodisme», hauria dit el Narcís Riera davant d’un plantejament així.

El dubte que, en tant que subdirector d’informació, va expressar el Vilalta va comportar tres cafès més. Discutíem perquè, al seu entendre, estàvem a punt de publicar una informació sense contrastar-la i que ens havia passat una font anònima amb intencions malèvoles. Ell era el primer d’entendre que si trucàvem a l’entorn del Franquesa, aixecaríem una llebre que es faria tan grossa que, al final, ens impediria acabar publicant la nostra exclusiva. D’altra banda, entre nosaltres tres no hi havia cap dubte que aquell estil de redactat i aquelles frases estaven escrites pel Franquesa mateix i eren l’estratègia del seu pla ocult per enderrocar l’actual líder i arribar a ser president del seu partit.

—El partit, el Franquesa i qui sigui ja podrà reaccionar en el diari de l’endemà, però si els avisem abans que ho tenim, se’ns en va tot a la merda —vaig dir per defensar el meu punt de vista.

—Però hem de ser conscients que no estarà contrastat…

—És el seu estil, és claríssim. Tothom sap com parla el Franquesa i aquest document és seu.

—Tu ets el director, tu mateix —em va donar pel morral—. Amb tot, ni que sigui a última hora de la nit, a la vigília que ho publiquem, jo els avisaré que ho traiem l’endemà.

—Perquè es passin una nit sense dormir?

—Per ètica.

Sempre reconforta veure que, també en la vida real, hi ha persones que es mouen per principis. En aquell punt de la reunió, però, de lliçons, les justes. Vaig decidir tirar-ho endavant i vaig fer un últim advertiment al Vilalta i al Cardena.

—En cap cas, ni als lectors ni als redactors ni a l’A.B.C., no ho hem de fer passar com una filtració que algú ens ha fet arribar amb un anònim. Ha de ser mèrit nostre, fruit de la nostra investigació i de les nostres bones fonts periodístiques. Fora d’aquest despatx, aquest ha de ser el missatge. Tant se val com hàgim obtingut el document, el lector no n’ha de fotre res. La gràcia és que el tenim nosaltres i la competència no el té. Per això hem d’aprofitar per donar-ho, per vendre-ho bé, per demostrar que som el New York Times i per tenir repercussió a ràdios i teles i per donar-nos pisto a nosaltres mateixos.

El Cardena i el Vilalta em van deixar acabar perquè era el director. Per la seva cara, però, feia estona que pensaven «què ens explica ara aquest tòtila, es pensa que està descobrint la sopa d’all». El cap de Política, aixecant-se de la cadira, no es va estar d’esbossar les conseqüències de la publicació d’una notícia així.

—Ens haurem de preparar, tots tres, per aguantar el xàfec del Franquesa.

—Aguantar els xàfecs, també va amb el sou.

—Però no sé si tenim un paraigua prou resistent per quan ploguin destrals.