XX

L’Ibrahim s’havia conjurat que mai més no tornaria a la presó. Ja s’hi havia passat quatre anys pels seus presumptes vincles amb Al-Qaida i per res del món no volia tornar a una cel·la amb poca llum, amb massa gent i amb aquella fortor de les femtes de tots plegats que mai més s’havia pogut treure del nas. Ell, des del mateix moment que li van posar les manilles a la sortida d’un oratori de Vilanova i la Geltrú, ho va negar tot. Ni davant de la Guàrdia Civil, ni seduït per quatre mastegots, ni a l’hora de declarar davant del jutge, mai no va admetre cap dels fets que se li imputaven. Es defensava a crits, amb rotunditat. Estava convençut que no podrien trobar cap prova en contra d’ell per més que furguessin en la seva vida i que li regiressin el pis fins a deixar-lo de cap per avall. Era impossible que hagués deixat cap rastre del seu negoci d’exportació. Només ell sabia com, amb discreció i persistència, arribava a reclutar alguns joves que enviava cap al desert del Sahel, al sud del Sàhara, amb la mateixa precaució. Allà, als camps d’entrenament d’Al-Qaida, hi arribaven adolescents i hi fabricaven terroristes.

Era, a la manera moderna i sofisticada, un camí prou semblant al que va menar un Ibrahim molt més innocent a entrar en contacte amb Bin Laden.

Segurament mai no havia vist Ossama en persona. Sí que tenia la certesa, en canvi, d’haver estat en un dels seus albergs del Pakistan. Quan era més jove i deu vegades més prim, l’Ibrahim, com tants d’altres àrabs que volien apuntar-se a la jihad antisoviètica per lluitar a l’Afganistan, va entrar en un dels centres de reclutament. Com ell, centenars de companys que havien sentit la crida de Déu i el seu Profeta. En aquells antres sense cap encant, d’una austeritat anèmica, hi acollien tothom. No hi havia cap mena de tria, ni de selecció prèvia, ni tampoc cap tipus de registre. Entraven nois i sortien guerrillers. S’internaven joves i sortien soldats sense cap formació, amb un fusell sense garantia i amb l’única missió de reduir l’exèrcit soviètic en nom de la lluita islamista radical. Molts d’ells un bon dia se n’anaven de casa i la seva família no en sabia mai més res. Alguns dels joves —els cossos espellifats es comptaven per dotzenes— morien en la batalla sense que el seu nom i el seu record constés mai més enlloc. El fusell, si hi havia sort, l’arreplegava algú del seu bàndol.

A mitjans dels anys vuitanta, els albergs no paraven de rebre visites de pares desesperats que maldaven per trobar el seu fill. Si més no, s’hi adreçaven per tenir-ne alguna pista que els pogués mantenir l’esperança que l’hereu era viu, que s’havia arrecerat en aquell catau i que havia marxat a la guerra. Però ningú no els sabia dir el què. S’encongien d’espatlles, no els podien donar cap resposta i les famílies havien de marxar tal com havien vingut, amb el neguit de la incertesa, que és la pitjor de les condemnes.

La demanda d’informació, persistent, constant i trista, va provocar que des dels mateixos albergs s’adonessin de la necessitat de crear un registre on quedés constància de les persones que entraven als seus centres de reclutament. Calia organitzar-se per poder informar. D’aquí va sorgir «La Llista», Al-Qaida.

A la presó, amb tant temps vagarós per amuntegar odi, l’Ibrahim havia anat congriant algunes obsessions. La primera, des de l’endemà mateix d’entrar-hi, era la dèria per intentar fugir com fos d’aquelles parets. Pel que havia comentat amb d’altres presos mentre passejaven pel pati, aquesta era una ceba compartida per tots i cadascun dels reclusos. Cap d’ells, però, mai no va provar d’escapar-se, ni tan sols van arribar a tenir un pla amb cara i ulls, i van anar consumint els dies fins a caducar la seva pena.

A l’Ibrahim també li va donar per menjar. Com si la captivitat li hagués deixat sempre un budell buit, a cada àpat deixava el plat com una patena. Tot el que li posaven (els funcionaris ja tenien cura de fer un menú sense porc per als musulmans) s’ho menjava amb delit i més que n’hagués tingut. Fins al punt que, en sortir de la presó, pesava vint-i-dos quilos més. Es mirava al mirall i, amb aquella panxa, la papada acabada d’estrenar i unes bosses que li rebotien els ulls, no es reconeixia. La veritat és que mai no l’havia preocupat gens el seu aspecte, i aleshores tampoc, si no fos que, de la roba de quan el van detenir, només va poder aprofitar les sabates.

De les fixacions de l’Ibrahim a la presó, la que va coure a foc més lent va ser la necessitat de castigar els traïdors. Condemnar i castigar els qui renegaven d’Al·là i de Mahoma. A jutjar pels seus escrits, es referia a les «societats moralment depravades» i als països que donaven suport als Estats Units. Aquesta idea obsessiva de venjança es va convertir en la tornada dels seus pensaments entre reixes i en el cos fonamental de tot un munt de pàgines redactades a mà que, en recuperar la llibertat, li servirien de fil conductor per a les seves prèdiques.

En un dels fulls va arribar a escriure: «Al-Qaida és com la coca-cola. És a tot arreu. En pocs anys han aconseguit que el terror no tingui fronteres i que la marca sigui coneguda a qualsevol indret del planeta. Ara cal obrir la llauna i fer beure a galet els qui no tenen set».

Tots aquells folis manuscrits, a més a més de guia vital, també van servir-li per adoctrinar el Kais i l’Alí. Orfes de pare de sobte i desorientats en una ciutat nova, no li va costar gaire d’acostar-los al seu fanatisme. L’oncle Ibrahim, per l’experiència que havia acumulat en oratoris i mesquites, sabia que radicalitzar els joves que enyoren els seus països era treballar amb fang fàcil de modelar. I s’adonava com els dos germans havien idealitzat Palmira i recordaven els seus dies a Síria amb un tel romàntic. L’Ibrahim tenia el convenciment que, vivint junts com vivien i resant junts com resaven, estarien treballant per una causa comuna abans que se n’adonessin.

Així que el Kais i l’Alí van arribar a Barcelona, l’Ibrahim va moure els fils perquè l’organització el rescabalés del seu pas per la garjola. Fins llavors no li havia convingut però, en aquell moment de necessitat, s’ho va cobrar. En un tres i no res, va arribar el finançament perquè l’Ibrahim pogués fer la inversió que calia per muntar un negoci legal per als seus nebots. Una petita empresa que servís d’aixopluc familiar, i de tapadora. No gaire lluny de casa, al mateix Raval, al carrer de la Riereta i sense regatejar gaire, van llogar un local per muntar-hi el locutori de l’Alí. Que no hi faltés de res. La fotocopiadora, sis ordinadors amb connexió a internet, una impressora, les quatre cabines de telèfon i tota la pesca. Era un negoci net, que no havia d’aixecar les sospites de ningú.

L’Ibrahim es va conjurar que mai més no tornaria a la presó perquè era el primer a reconèixer que havia tingut un cop de sort inaudit per sortir-ne. Sense que el seu advocat assignat d’ofici fes gaire res per estudiar la jugada (com tampoc no havia fet gaire res per defensar-lo), la justícia va haver d’alliberar l’Ibrahim perquè ja havia complert el temps màxim de presó preventiva. Encara no se l’havia jutjat però ja no se’l podia tenir més temps retingut. Ell, i els dos altres predicadors que l’Ibrahim no coneixia però que van ser detinguts en la mateixa operació amb poques hores de diferència, van haver de ser alliberats per una badada judicial que va portar cua política i mediàtica. La premsa, majoritàriament, ho va titular com a «escàndol». Durant dos dies va ser la primera notícia dels informatius de televisió i la salsa d’editorials i articulistes de tots els preus. Després, com si els mitjans fossin un estol d’estornells que s’apoderen d’un arbre, el plomen de fruits i fulles, i després volen massivament cap a buidar-ne un altre, tots van decidir fixar-se en una mena de grip nova que havia de contagiar mig món i van deixar de banda l’alliberament de tres presumptes membres d’Al-Qaida que haurien pogut estar enviant joves als camps de formació de terroristes a l’Àfrica.

L’escàndol va passar a ser, a tot estirar, un breu en una columna de bandera de sortida. Una bagatel·la.

Al cap d’una setmana ja no en parlava ningú i l’Ibrahim, al carrer, va poder tornar a fer vida normal. Si és que a la vida d’algú amb la seva biografia, esclar, se la pot considerar normal.