XXXVI

Cap dels fotògrafs que disparaven els seus flaixos a la sala de premsa del Departament d’Interior no sabien quantes trucades i discussions havia generat aquella posada en escena. Qüestió de protocol, i de medalles. Davant d’un èxit, bufetades.

El conseller Muñoz hi havia de ser perquè hi havia de ser, i punt. Li pertocava a ell, com a màxim responsable de la policia i de la seguretat del país, poder lluir totes les detencions i donar explicacions i detalls de l’Operació Campeador. No hi havia dubtes.

De bon matí, però, tan bon punt l’alcalde Negrier va posar la ràdio del lavabo per afaitar-se i va sentir què havia passat aquella nit als carrers del Raval mentre ell dormia i —cagondéu, colla d’incompetents!— ningú no l’havia avisat, va començar a moure cel i terra perquè ell també havia de comparèixer al costat del conseller. L’alcalde no podia quedar a segona fila, havia de tranquil·litzar els ciutadans. En cas d’emergència, havia d’agafar les regnes i s’havia de posar al capdavant. Com el Giuliani a Nova York, què coi. Ell no volia quedar enrere. I encara menys si el Crònica donava a portada la magnitud de la carnisseria que s’havia evitat.

Els caps de gabinet, d’Interior i de l’Ajuntament, van parlar, van negociar i no es van entendre per veure qui sortia, qui parlava i qui deia què. Enrocats com estaven, van optar per treure el Sant Cristo gros, cadascú el seu, perquè, al capdavall, «ja es mataran entre ells, que nosaltres només som dos professionals».

«Si no ho vols entendre, se me’n fot», deia el Muñoz al Negrier, insistint-li que l’alcalde, allà, no hi pintaria res. «Ara no és qüestió de rivalitats polítiques, hem d’ensenyar als ciutadans que, davant de les grans causes, estem units». Durant tres hores de converses per telèfon, de renecs, ofenses i massa paraules dites en cursiva, ningú no va voler baixar del burro. Al final, per un pacte polític de mira’m i no em toquis, el conseller va acceptar que, sense enraonar i sense donar-se la mà en públic, el Negrier pogués comparèixer al seu costat. Tots dos junts. Per això els fotògrafs no paraven de disparar a un metre dels protagonistes, com si els faltés objectiu. Era la foto del govern amb un alcalde del partit de l’oposició i era l’alcalde amb un membre del partit que els feia la guitza a l’Ajuntament. El Muñoz i el Negrier lluitaven, ja a la sala, a veure qui somreia més a les càmeres, qui semblava més satisfet.

De seguida s’havien posat d’acord, això sí, en l’horari que més els convenia fer la compareixença pública. Sortirien, tots dos junts, a quarts de tres, per assegurar-se que tots els telenotícies del migdia del país connectarien en directe.

Damunt del faristol del conseller va encendre’s un pilot verd. Era el senyal convingut perquè sabés que estava a l’aire en els principals informatiu de televisió. El Santi Muñoz va deixar de divagar com havia fet fins aleshores narrant fil per randa el perfil de cadascun dels detinguts i, amb la lliçó apresa de memòria, va passar a formular-se ell mateix les preguntes que li convenia respondre.

—Estem davant d’una cèl·lula islamista? Sí. Estaven preparant-se per cometre un atemptat? Sí. Algun dels tretze detinguts tenia el perfil d’un suïcida? Sí. Eren a punt de a cometre un atemptat l’últim cap de setmana de setembre als autobusos de la ciutat? Estem recollint proves. —Impecable. En dotze segons havia colat el missatge exacte que volia donar. Els tres assessors d’imatge del conseller, asseguts a primera fila, convenien que aquell document no només obriria tots els informatius de ràdio del dia sinó que seria un dels talls de veu de l’any. Contundent, segur, seductor. Guanyador. Convençut d’haver-ho fet bé sense que l’hi digués ningú i inflat de si mateix, va tornar a mirar els periodistes, lleugerament desafiant—. Alguna pregunta més?

—Sí, aquí. Han trobat els explosius?

—No encara. Esperem trobar-ne més en els escorcolls que continuen a hores d’ara. Sí que els puc avançar que entre els detinguts hi ha dos experts en fabricació de bombes, que els últims dies havien arribat d’Alemanya i d’Anglaterra. També els he de dir que es triga molt poc a passar de la fase d’entrenament a tenir els explosius a punt per fer-los esclatar. I que encara es tarda menys entre tenir les bombes enllestides i col·locar-les.

—Se sap on haurien posat les bombes? Es parla del transport públic, concretament d’autobusos…

—Potser vostè ha arribat tard. —Se sentia xèrif, li agradava tocar el crostó als periodistes badocs—. Ja he dit que a hores d’ara continuem recollint proves per veure si podem confirmar aquest extrem.

—És veritat que pretenien convertir la Festa del Cel en «la Festa de l’infern», tal com titula en portada l’edició especial del Crònica?

—Això ho han de preguntar al diari que publica aquesta informació, que no estic en condicions ni d’afirmar ni de desmentir. Si més no, ho podrien preguntar al seu company, David Cid, que és qui signa la notícia, d’on ha tret tanta informació. Per cert, veig que avui no ha vingut…

Va ser aleshores quan la majoria de periodistes es van girar, es van mirar els uns als altres i es van adonar que el Senza no era en una roda de premsa que no s’hauria perdut ni pel seu propi casament. S’hauria posat dret, hauria fet la primera pregunta i hauria collat el conseller i l’alcalde que, per cert, es delia per poder respondre’n alguna. El pilot verd ja s’havia apagat. Les televisions ho continuaven enregistrant tot, però ja no emetien en directe. Les notícies, en aquell moment, ja parlaven de l’última víctima mortal d’un cas de violència de gènere.

—Aquí al darrere —va dir un periodista alçant un dit per fer-se veure—. Ha dit a l’inici, quan feia la relació dels detinguts, que un dels principals sospitosos ha pogut escapar-se. Creu que ell tot sol podrà intentar cometre un atemptat similar al que planejaven?

—Espero que no. Es tracta d’Alí Zakzuk que, com ja he dit, és el germà petit d’un dels detinguts i nebot de qui creiem que és el cap de l’organització. No només confio que ell tot sol no tindrà cap mena de possibilitat d’atemptar, sinó que estic convençut que l’enganxarem molt aviat.

—Qui o què va aixecar la sospita sobre aquests detinguts?

—Hi ha dos factors que ens porten a lligar caps. D’una banda, Ibrahim ja havia estat a la presó. S’hi havia passat molt temps perquè, presumptament, reclutava joves musulmans i els enviava cap als camps d’entrenament d’Al-Qaida. Amb tot, per falta de proves i després de passar-se quatre anys en una cel·la, se’l va haver de deixar lliure. Era un ciutadà sense cap pena ni condemna i per tant no se’l podia seguir. Un segon factor, però, ens va tornar a portar fins a ell. Ja fa uns mesos, un ciutadà pakistanès, que tenia una botiga al Raval de no em faci dir què, va venir a comissaria, molt espantat, a posar una denúncia. Va dir que la posaria i que ens explicaria tot el que sabia si li garantíem sortir del país, amb una altra identitat per a ell i per a la seva família. Després de sentir la seva història, hi vam accedir. Ens va explicar que dos germans, un dels quals avui ha estat detingut, l’havien apallissat i l’havien extorquit. Quin era el xantatge? O bé els pagaven 500 euros cada vegada que l’hi demanessin o farien arribar a la policia un passaport fals seu, com si tingués una doble vida i alguna cosa per amagar. És a dir, l’amenaçaven de tirar-li merda al damunt i de posar-lo en mans de les autoritats sense poder demostrar que era innocent. Era una família atemorida que creia que, en el millor dels casos, si no pagaven els expulsarien del país. Què ens va fer pensar que estàvem davant d’alguna cosa més que dos joves que buscaven diners? Què és el que va fer que els nostres experts s’adonessin que estàvem davant d’una pista que no havíem de deixar passar? Que en el final d’aquesta pallissa, un dels germans li va dir a l’altre, «recorda que nosaltres no som delinqüents». Nosaltres no som delinqüents. Si no eren delinqüents, què eren? A què es dedicaven? Per a què volien els diners? Quan vam veure que els dos joves vivien amb el seu oncle, que casualment era el mateix Ibrahim que havia sortit indemne de la presó, els Mossos van posar els cinc sentits a resseguir aquesta trama. A partir d’aquí, va valdre la pena investigar, esperar i anar estirant els grans de raïm. Ja se sap que l’un porta a l’altre i que mai no en surt un de sol.

—Ens pot dir, conseller, on és, ara, aquest testimoni protegit?

—Està feliç amb la seva família, en un altre país que no puc revelar. Sí que li puc dir que està fent la mateixa feina que feia aquí. Ara bé, com el seu nom indica, és un testimoni protegit i no puc desvelar res més. Ho sento.

—Arran d’això, una pregunta per a l’alcalde Negrier. —Finalment en pescaria una—. Aquesta mena d’extorsió a ciutadans pakistanesos denota que al Raval s’hi ha instaurat la màfia?

—No, no. En absolut. Això són fets aïllats. Per sort, els únics que es dedicaven a aquestes pràctiques ja han estat detinguts aquesta nit. Els ciutadans de Barcelona han de saber —ja era hora que el Negrier pogués estarrufar-se col·locant el seu míting— que poden estar molt tranquils, passejant per qualsevol barri o agafant qualsevol mena de transport. Les forces de seguretat vetllen i vetllem per apartar de la circulació les ovelles esgarriades. No ens podem quedar amb els fets aïllats que són l’anècdota. A Barcelona s’hi viu com enlloc i tenim els índexs de delinqüència més baixos entre les ciutats del primer món. Som…

—Una última pregunta. —El Muñoz, sense contemplacions, el va tallar.

Alguns periodistes, com algunes serps, guarden el verí a la cua.

—Fins a quin punt el David Cid, del Crònica, pot tenir informació privilegiada sobre tot aquest cas perquè té una relació sentimental amb la intendent dels Mossos d’Esquadra?

A la sala va riure tothom, alcalde i conseller inclosos. En cercles periodístics s’havia estès la brama que el Senza tenia tan bona informació perquè se la tirava. Fins i tot començava a córrer, amb un pessic de veritat, que l’Eva, per ofegar els crits, s’havia de tapar la cara amb un coixí quan el Senza cargolava el clatell per dedicar-li un cunnilingus dels que fan dir sí senyor. Va riure tothom, esclar, menys el periodista que havia fet la pregunta molt seriosament i l’Eva Bosch, que amb una cara de set déus, esperava sentir què contestava el seu cap, el merda del Muñoz, a qui, d’entrada, hauria agraït que s’hagués estalviat la rialleta més cínica del seu repertori.

—No em consta aquesta relació que vostè comenta. En qualsevol cas pertany a la vida privada de les persones i no em pertoca a mi, ni a ningú, entrar en aquestes qüestions. El que sí que li garanteixo és que poso la mà al foc que la nostra intendent i fins a l’últim agent de l’escalafó són d’una professionalitat tan alta, que ni a les seves parelles no expliquen allò que no els poden explicar. Cregui’m, no hi ha informació privilegiada per a ningú. I deixi’m dir, també, ara que no hi és —el senyor nas de l’Eva Bosch va intuir que el conseller estava a punt d’esguerrar-ho per parlar més del compte—, que la nostra cap dels Mossos té més bon gust. Mai no aniria amb un home com el Senza.

Tota la sala va esclatar en una altra riallada. Menys l’Eva Bosch, que era l’única que sabia «fins a quin punt», com deia el periodista, s’havia valgut de totes les arts per estirar el fil de la relació del Senza amb el Kais, des de la primera vegada que havien tingut constància que, a la benzinera, li posaven un sobre amb diners a dins del casc.

Ja podien anar rient aquella colla de… Al capdavall, només li importava haver estalviat una matança, que l’Ibrahim i la seva gent passessin tan aviat com es possible a mans del jutge i, per damunt de tot, que els seus pares estiguessin orgullosos d’ella.

Acabada la roda de premsa, quan els funcionaris encara havien de recollir faristols, micròfons i banderes, l’Eva Bosch va adonar-se que al seu mòbil tenia una trucada perduda. Era del Senza. De dos quarts de tres en punt. No havia deixat cap missatge.