IX

L’A.B.C. era un mal educat. Et cridava al seu despatx, picaves a la porta, entraves, deies «bon dia» i, sense aixecar els ulls de la taula, et responia amb un gruny matiner impossible de desxifrar. A vegades, tot i seure al seu davant, es passava dos minuts ben bons sense alçar el cap ni mirar-te a la cara per a res. O bé era un mal educat o —en el súmmum de la generositat— li concedia que allò fos un estratagema premeditat per treure de polleguera el seu interlocutor. En mi, si més no, ho aconseguia.

—Calia?

No sabia amb quin ciri trencat em sortiria aquell matí. Com a pregunta, però, reconec que era de les bones, de les que m’agradava fer a la televisió: curta, desconcertant i que agafava el contrari en fora de joc. «Calia, què?». Si m’hagués punxat una càmera, m’hauria enxampat amb la mateixa ganyota de sorpresa que feien els convidats del meu programa davant d’un interrogatori semblant. De seguida, però, l’A.B.C. em va donar més pistes.

—La setmana passada el festival de les putes exprés al carrer Petritxol i avui el reportatge del Senza dels putos llauners. Calia?

—Són dos temes collonuts i són nostres. Els hem aixecat nosaltres, hem tingut ressò, hem tingut notorietat… I el Senza és molt bo.

—El Senza està sonat… Baixes per depressió. Imagina’t quin bestiar tens a baix.

No suportava ni un elogi escadusser cap a la redacció. Encara que no ho haguéssim fet prou bé, havia de donar cobertura a la meva gent i m’hi vaig tornar, intentant burxar-lo. Li vaig recordar que la idea havia sigut seva, «mal m’està el dir-ho, de la nit que vas anar al Liceu…».

Es va fer l’orni. En cap moment va reconèixer que ell hagués demanat, ni tan sols insinuat, que féssim una sèrie sobre el que passava a la Rambla de nit. Cap nigeriana ja no li havia fet l’ullet.

—Nosaltres ho hem fotut bé. Els dos temes que hem tret són molt potents. Has vist la competència? Han anat a remolc. Han volgut sumar-se a fer alguna cosa de la Rambla i després de la nostra exclusiva de la «prostitució exprés» ells han acabat parlant de la falta de llum a la ciutat, que si la il·luminació de Nadal és pobra, que si a París i als Champs-Elysées hi ha més bombetes i més pampallugues… Una mica cursi, o no?

—Però com a mínim no espanten ningú —va retreure’m mentre començava a sonar el telèfon del despatx, al costat d’un marc de fotos amb els seus dos fills.

El va deixar sonar una dotzena de vegades. Després de cinc segons de silenci, el telèfon ens va tornar a interrompre. El va despenjar amb mala gaita.

—Què passa, Teresa? —Va tapar-se l’auricular i em va dir, baixet—: el cap de Comunicació de l’alcalde Negrier. Deu trucar pel mateix que els altres.

No em convenia que ningú més me l’escalfés i vaig intercedir.

—Digue-li que ja li trucaré jo d’aquí a mitja hora.

—Ja has sentit el director, Teresa, que li truca ell d’aquí a una estona. Jo parlo amb l’alcalde i no amb secretaris. —I va penjar el telèfon amb fúria—. Cap de Comunicació? Cap de colló!

«Deu trucar pel mateix que els altres». En l’A.B.C. res no era casual. M’havia volgut fer notar que hi havia hagut més gent —en plural— que se li havia queixat. Els primers de tots eren fàcils d’endevinar. Tan bon punt li van fer llegir el diari —«mecagondéu, ara em sentiran»—, va telefonar Francesc Vancell en persona. Era un dels germans amos de la fàbrica de cerveses Wenzel. L’home, a mesura que parlava amb l’A.B.C., s’anava enfilant per les parets rellegint el reportatge del Senza. «Com pot dir que venem cerveses d’estranquis als venedors ambulants de la Rambla? Com pot insinuar que cobrem en negre?». I, sobretot, «a qui se li acut dir que som còmplices del Bin Laden? El que facin amb els diners de les cerveses, a mi ja…». Francesc Vancell, cognom evolucionat del seu besavi de Bremen fundador de cerveses Wenzel, va penjar assegurant que interposaria una demanda al Crònica i que ens cauria el pèl. Aquestes havien sigut les seves últimes paraules. No s’havia adonat, però, que amb la seva darrera frase, «el que facin amb els diners de les cerveses, a mi ja…», potser s’havia delatat de les seves vendes il·legals. L’A.B.C. no sabia si, davant d’un jutge, la gravació d’aquella trucada tindria validesa. Per si de cas, l’havia enregistrat. Oportunament etiquetada, em va ensenyar que havia desat la cinta al tercer calaix, amb tota la llarga col·lecció de telefonades immortalitzades «per si de cas».

No vaig saber si havia enregistrat, també, la segona trucada del matí. Era la veu enrogallada de Santi Muñoz, el conseller d’interior, que havia telefonat directament, de mòbil a mòbil, com feia tantes vegades. Segons em va explicar l’A.B.C., l’home encarregat de mantenir la pau i l’ordre al carrer també estava molt empipat pel reportatge. Muñoz negava que a Barcelona hi hagués finançament jihadista, desmentia que des d’aquí s’enviessin diners enlloc i creia que fomentar l’alarmisme des d’un mitjà de comunicació com havíem fet amb el reportatge del Senza era una irresponsabilitat molt greu. «I en bona part, hi estic d’acord», havia afegit l’A.B.C. Per més que jo també pogués témer que al Senza se li hagués escapat la mà, vaig defensar la postura del diari.

—No has pensat que si l’alcalde, que és d’esquerres, i el conseller d’interior, que és de dretes, tots dos s’han neguitejat per la mateixa notícia és un bon senyal? No devem estar tocant el moll de l’os?

—Mira, noi. —Era la primera vegada que se’m dirigia tan despectivament—. Si tots dos estan enfadats no hi veig cap bon senyal per enlloc. Anunciants, polítics, l’alcalde, qui sigui… A mi no m’emprenya que truquin, només em cabreja que truquin si tenen raó.

—Jo crec, sincerament, que no en tenen.

—A mi em sembla que sí. —I es va posar a fullejar el The Guardian amb absoluta indiferència per qui tenia al davant.

Amb complex de posallapis, em vaig aixecar per marxar. Un dia més, quan ja era a la porta del seu despatx, em va disparar una pregunta per l’esquena.

—Què li diràs al cap de colló de l’alcalde?

Vaig pensar-m’ho dos segons.

—Que treballem per millorar la ciutat. Que tot el que publiquem és, al capdavall, per assenyalar allò que no funciona prou i que…

També se li’n fotia el que jo pogués parlar amb el cap de Comunicació de l’Ajuntament.

—Demana dia i hora per dinar amb el Negrier abans que comenci la campanya electoral. Ara ens està tractant bé i hem de demostrar-li que estem amb ell abans que el reelegeixin. Que vegi que li donem suport en els moments que pot trontollar. Al final, tota aquesta informació de la Rambla ens pot haver anat bé perquè ara ha vist que som capaços de picar fort. Que s’adoni que el Crònica li fa costat si ens continua mimant. Que l’alcalde vegi què li convé. Si no —l’A.B.C. em va tornar a mirar fixament—, el Negrier ha de saber que si he d’atropellar algú, l’atropello i no m’aturo a mirar si s’ha fet mal.

No tenia esma per donar-li lliçons. Però no hauria estat malament que alguna vegada hagués mirat pel retrovisor. No fos cas que hagués atropellat l’individu equivocat.

Cada persona, un problema. És una màxima de les redaccions dels diaris, i el Crònica no n’era l’excepció. El Vilalta, temperament i exigència, s’esperava assegut al meu despatx. La Raquel l’havia vist tan rampellut que no havia gosat frenar-lo. Tenia el diari obert per la pàgina del reportatge del Senza sobre els llauners i Al-Qaida. No el vaig poder ni saludar que, d’entrada, em va rebre a mossegades.

—En sabies res, tu? —em va etzibar.

—El mateix que tu, suposo… Que ho estava preparant, que ho estava treballant…

—Se’ns ha rifat a tots dos. Ho he mirat al sistema informàtic i va penjar el reportatge a la pàgina dos minuts abans de la mitjanit, o sigui, quan tu i jo acabàvem de marxar. Ho ha fet expressament perquè no ho poguéssim revisar i ens ho trobéssim publicat. Se’ns ha pixat a la boca, i tu i jo som el director i el subdirector d’informació.

El Vilalta tenia més raó que un congrés de sants. I no només en el repartiment de càrrecs. Aquell matí, llegint el Crònica al lavabo, m’havia trobat la pàgina del Senza per sorpresa. Me l’havia llegit amb les celles altes i m’havia indignat. Si realment tenia aquella informació tan bona, ens havia d’haver avisat perquè ho hauríem jugat molt millor. Si més no, hauríem valorat com ho donàvem. D’entrada ho hauríem posat a portada. Segon, no li hauríem donat el format de reportatge sinó de notícia, que fixa molt més l’esdeveniment i en treu la pàtina més personal, maliciosa. Tercer, l’hi hauríem fet escriure d’una altra manera, començant per la història de la Rambla i no pel passat de Bin Laden i, menys encara, amb aquella redacció de cinquè de primària. En això, el Vilalta també hi va estar d’acord. «El paràgraf inicial de la mel i el contraban sembla un exercici del “cut and paste” del Google. És com si el meu nebot afusellés un treball per a l’escola».

—Encara que sigui de Google com a mínim deu ser veritat —vaig suavitzar per mirar que el Vilalta, rebec de mena, anés aparcant les cabòries. Sense gaire èxit.

—Si no podem demostrar el que diu de la fabrica Wenzel, ja ens podem calçar.

—Han amenaçat amb una demanda, certament. Però les demandes no s’amenacen, es posen. A més a més —li vaig fer una confidència que per la seva fidelitat es mereixia—, pots estar tranquil que els de la cervesa no piularan. L’A.B.C. ja se n’encarrega.

El Vilalta era un bon periodista, malpensat per naturalesa. Estava mosca i per més que hagués trobat aixopluc i comprensió al meu despatx, encara necessitava sang.

—Potser jo sóc massa directe però em fa l’efecte que al Senza li hem de dir alguna cosa. No pot publicar un tema així sense dir-ho als responsables del diari. I encara menys, que ho faci d’amagat. Algú li hauria d’estirar les orelles.

—Doncs tu mateix, Vilalta.

—A mi ja em coneixen. Tu ets el director i acabes d’arribar. Si no imposes respecte d’entrada, hauràs begut oli. Aquesta és una bona ocasió perquè algú et senti fotre un crit.

Vaig demanar a la Raquel que el fes venir al meu despatx. Vaig esperar el Senza mirant-lo a la cara. Volia que, anés com anés la conversa i encara que s’escapés un mecagontot, mai no pogués escampar que jo era un mal educat.